Cansada, un munt d'articles per llegir, apunts per entendre i mil coses a fer. Però poc a poc i amb bona lletra perquè d'altra banda no traurem res de bo.
Avui poso el poema de La vaca cega de'n Joan Maragall. És un poema que sempre m'ha agradat i em fa recordar les hores viscudes pel Ripollès, per Sant Joan de les Abadesses, passant per davant de Can Covilar, mas d'on era el vailet que va deixar la vaca cega.
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua
Cuques i marietes
ResponEliminaEntre tèbies cançonetes,
les cuques i marietes
van aplegant al jardí.
No porten les melangies
pesades d’aquests nous dies,
ens apropen el matí.
Han estat tota l’estona
passejant amb sa marona:
Una lluna d’organdí!
Li han preguntat, de passada,
com una noia enamorada
pot arribar fins aquí.
La lluna, molt mentidera,
els respon, a cau d’orella:
Són les perles del coixí!
Les cuques i marietes
mai callades, sempre inquietes
li responen sense crit:
Marona veus meravelles,
en un llençol ple d’estrelles,
oblides on dorm la nit!
Ja veus Marieta, s'ha fet de nit i m'en vaig al llit.
ResponElimina