Amb pell o sense?

Aquesta és una pregunta seria. Tot i semblar una paranoia, menjada de tarro o bogeria absoluta, no, no ho és. És una cosa que sempre m'ha despertat certa curiositat i que en segons quines ocasions, no he pogut comprendre mai. Però clar, és obvi que no tots som iguals i que per tant, per gustos, colors.

Així doncs, jo us pregunto, i vosaltres com us mengeu el fuet o la llonganissa, amb pell o sense? Petit incís, NO és el mateix la llonganissa que el fuet! Vull ser tolerant però les coses pel seu nom. Fuet al fuet i llonganissa a la llonganissa. Tanco l'incís. Resposta meva: si no és una d'aquelles pells que al tallar salta sola o bé és d'aquelles que són ben blanques, SEMPRE i dic SEMPRE, AMB PELL! I sinó, pregunteu-ho als de casa meva! I d'aquí que no entenc a la gent que té la mania de treure sempre la pell tant al fuet com a la llonganissa. Si de fet, la pell també li afegeix gust a la carn! És una cosa que la tinc molt interioritzada i de fet, m'esgarrifo quan algú em dóna un tall i s'esforça en treure-li la pell sota els meus ulls amenaçadors... que no, que no! Que la llonganissa o el fuet m'agraden amb pell! Evidentment, respecto a tots aquells que es maten a treure-li la pell però, agrairia que si serveixen embotit als convidats, que el serveixin amb pell i que cadascú es serveixi. Ara, que ningú em digui (perquè ho he sentit dir) que la pell és dolenta perquè és fals. Que la pell són els budells així que de dolent, res de res.

I seguint amb el tema... Rodanxes fines o gruixudes? Els de casa meva això ja s'ho han après, jeje. Res de rodanxes mil·limètriques transparents, un bon tall de llonganissa per poder donar-li queixalades i anar assaborint l'embotit! I si pot ser la campaneta, molt millor!

Així que a mi em feu més feliç amb un fuet o una llonganissa sobre una taula de tallar i un ganivet per anar fent que no un bol amb tot de talls tant prims que es pot veure a través i que no dóna per assaborir el gust i la tessitura de l'embotit. O bé directament doneu-me un bon tall i ja no tronaré a emprenyar. Potser semblaré una paranoica però no, són coses que o les fas bé o no les fas i,  per tant, jo em menjo el fuet o la llonganissa amb pell i uns bon talls. Admeto que no tothom comparteix els meus gustos però si més no, demano que si em deixen triar, que no em posin cares rares (perquè me n'han posat) al demanar el fuet o la llonganissa com m'agrada. I per cert, no sóc pas la única eh! Que som molts catalans que ens agrada així!

Lletres i paraules, temperatura i exergia

A vegades em pregunto perquè hi ha gent que no sap veure una mica més enllà del que es demana. No sé si és perquè les neurones no els hi donen per més o és perquè simplement no els hi dóna la gana. Així de sec i dur sona però és la pura realitat.

Després de deixar passar uns dies, de deixar refredar el tema perquè en calent en podria haver escrit de ben grosses, em disposo a fer una anàlisi, no sé si constructiva o destructiva de com certes persones tendeixen a avaluar un treball. Bé, de fet això és podria extrapolar a qualsevol tòpic de la vida.

Havia d’escriure un “paper” o article científic per una assignatura que vaig cursar a Dinamarca. Aquest paper no tenia cap coherència amb el que s’ha fet a l’assignatura però va resultar ser un requisit obligatori de la universitat danesa per tal que un determinat departament pogués dur a  terme l’assignatura. Doncs bé, va quedar clar que s’havia d’escriure l’article però els professors danesos van deixar ben clar que havia de ser sobre alguna cosa que estigués relacionada amb el nostre tòpic de recerca i que, per tant, ens pogués ser útil. A totes aquestes, se’ns va assignar un tutor a cada alumne per tal que ens pogués donar un cop de mà.

Doncs bé, servidora va escriure el seu “paper” tot i molt remugar i el va entregar abans de la data límit al seu tutor del qual no va saber res durant tot el període. De fet, la única cosa que va saber era que el seu tutor no tenia ni idea de les piles de combustible, el meu tema de recerca. En fi, un cop entregat, em va respondre dient que se’l llegiria i m’enviaria comentaris. Dies més tard, el meu company Erik i jo ens vam assabentar que havien allargat la data límit perquè els alumnes danesos, tots del mateix departament que els professors, havien demanat una extensió. Nosaltres ja l’havíem entregat. I bé, al cap d’un mes, rebo un correu electrònic del meu “invisible” tutor dient que el meu article no estava lligat amb el contingut del llibre de text en que s’havia basat el curs.

1.        Fals. El llibre era sobre termodinàmica i el meu article sobre l’evolució de les piles de combustible que està basada en la disminució de la temperatura i conseqüentment dels materials. Si la temperatura no és TERMOdinàmica, que les lleis de la termodinàmica m’agafin confessada.
2.     Fals. Segon ells, l’article havia de contenir un mètode termodinàmic del llibre. Fals. Això no ho van dir mai. Només van dir que havia de ser alguna cosa que li poguéssim treure profit. I no estic d’acord amb el terme mètode termodinàmic. Que quedi clar.

Per tant, li vaig contestar que què em suggeria per afegir i la resposta va ser que no en tenia ni idea. En aquestes, que vaig decidir afegir reaccions, velocitats de reacció, entalpies de reacció, energies d’activació i altres termes que fan referència a la termodinàmica i la resposta que em va donar es que seguia sense poder veure el mètode termodinàmic emprat. Li vaig respondre que el contingut afegit feia referència a sistemes químics reactius, tema 7 del seu estimat llibre. I bé, quina va ser la resposta? Evidentment, es van haver de reunir tots (jo crec que ho han fet cada vegada perquè aquest home crec que no té gaire nocions sobre el tema en qüestió) i que o incorporava un mètode dels pebrots o no m’aprovaven. Conclusió, que el que ells volien i volen és que empri el terme exergia, balanç i aquestes coses.

Conclusió meva: que són molt estrets de mires. En primer lloc, si volien que emprés el terme exergia i d’altres, que m’ho haguessin dit des del principi. En segon lloc, sabent quins són els temes de recerca de cada alumne, era una assignatura per doctorands i devíem ser uns deu a tot estirar, que adjudiquessin els tutors en relació amb els temes. Tercer, que en un llibre de termodinàmica es cobreixen molts temes i que no es pot reduir tot a una cosa. Per tant, jo no sé si ells han après alguna cosa. Jo sí. Que no deuen tenir el coneixement prou profund de l’assignatura com per admetre que no tota la termodinàmica és exergia.

Final de la història? No ho sé, avui he enviat la tercera versió. Evidentment amb el terme exergia inclòs i amb alguns números, tal i com ells volien. Diuen que a la tercera va a la vençuda però d’aquests danesos ja no me’n fio ni un pèl. Ara, les ajudes encara les busco.

Consell, hi ha gent que us demanarà una cosa i, si no li dóna la gana o les neurones no li donen per més, si no li poseu literalment el que us demana, no estarà content. Trist, molt trist, però sí. Perquè en aquest món les coses no es redueixen a només A, sinó que hi ha tot un conjunt de lletres que unides ens permeten construir paraules. Paraules sí, paraules, un conjunt de lletres relacionades entre sí. Però si us demanen lletres, poseu lletres i no paraules, no sigui cas que no vegin que les paraules estan formades per lletres... coses de la vida. 

És quan gela que hi veig clar...

Fent la meva versió del poema d'en J.V. Foix, em vaig insipirar jo en un projecte dels meus...

És quan gela que hi veig clar, 

que alguna cosa havia de fer,

l'aniversari de la meva àvia estava per arribar,

i jo sense idees per realitzar.

Les temperatures van començar a baixar,

i va nevar, i va glaçar.

Ai quin fred que fa! vaig pensar,

I les neurones es van activar!

Després d'uns quants correus,

tenia a tots els cosins dempeus,

només ho havia de coordinar,

i una obra a realitzar!

No tot ha sigut bufar i fer ampolles,

però uns quants riures han omplert les estones,

és quan gela que hi veig clar,

sota la teulada de la meva llar.

L'obra d'art

Paraula màgica: iaia81

Sempre BIC

Quan era petita, a l'escola, ens ensenyaven a escriure amb llapis ja que així podíem emprar la goma i esborrar quantes vegades fos necessari. No va ser fins a quart de primària que vam passar a fer el canvi del llapis al bolígraf. I encara tinc present aquells divendres a la tarda en que la Maite, la nostra professora, anunciava qui passava a bolígraf. Bàsicament els criteris els establia la mestra i es basava en com era la nostra cal·ligrafia, si érem nets treballant i aquestes coses que es tendeixen a avaluar.

Un cop arribava el dia, el gran dia en que passaves a emprar bolígraf, llavors venia la pregunta: bolígraf blau o negre? I jo, sempre ho he tingut molt clar. I no he sabut canviar. Des del primer dia, bolígraf BIC negre per escriure.

Els anys van anar passant i la gent anava canviant de bolígrafs. Es van posar de moda els "Pilot" i tothom llavors portava Pilots de no sé quants colors a l'estoig però jo, per escriure i escriure, seguia enganxada al meu boli BIC. I durant la carrera també. 

A casa, sempre hi ha hagut un munt de bolígrafs de propaganda de diferents congressos i empreses farmacèutiques però res. Per escriure llargues tirades, no hi ha res com el boli BIC.

I bé, he arribat a la conclusió que jo sense un bolígraf BIC i negre, no sóc jo. Per sort el vici m'ha sortit bastant barat perquè m'arriba a donar per escriure amb una ploma Montblanc i la meva butxaca queda ben apanyada. I perquè tan amor per un boli BIC? Doncs ben fàcil: perquè si el perds no passa res, són prou econòmics com per comprar-te uns quants, són fàcilment assequibles arreu del món, ocupen poc espai, la tinta dura bastant per no dir molt, són força resistents i simplement, van molt bé. Sí digueu-me estranya però jo i els meus BICs som inseparables. Però negre eh!

Això és una cosa ben curiosa. Estic tan i tan acostumada a escriure en negre que em costa molt reconèixer la meva lletra en color blau. És cert, vaig triar el negre perquè trobo que dóna més contrast, sobretot en les llibretes.

Una parida tot plegat, potser sí. No tindrà glamour, no serà fashion, no tindrà el que vulgueu però a mi no em fareu canviar pas d'opinió. Així que ja sabeu, si algú em demana algun bolígraf, serà BIC i negre, principalment. O potser us regalo algun dels de propaganda. Que per cert, algú em sap dir perquè la majoria de bolígrafs propagandístics són blaus? Tothom escriu en blau o què? 

Per cert, ara que m'ho miro, potser els de BIC em podrien patrocinar perquè no he fet més que tirar-lis flors...