dijous, 9 d’abril del 2015

On és la curiositat?

A vegades em pregunto com pot ser que hi hagi gent que no sàpiga una certa cosa que jo considero bàsica. És cert que sóc una persona exigent amb mi mateixa, a vegades (o quasi sempre) massa exigent i, sense adonar-te, ets exigent amb els demés. Això provoca moltes vegades frustració ja que el producte que obtens quan t’exigeixes a tu mateix a fer una cosa no és el mateix, la majoria de vegades, del que obtens quan el fa una altra persona o més ben dit, del que tu esperes d’aquella persona. Produeix frustració perquè moltes vegades tu inverteixes molta més energia i neurones que moltes de les altres persones que per exemple, puguin estar involucrades en un projecte comú. La primera reacció és cabrejar-se amb un mateix (enfadar-se amb l’altre la majoria acostuma a ser inútil), després decideixes que és millor acceptar-ho i veure què es pot fer. Si és millor ignorar-ho o si hi ha alguna manera de solucionar-ho.

De totes maneres, a mi em crida l’atenció que hi hagi moltes persones pel món, suposadament escolaritzats, amb els pertinents graduats escolars i fins i tot universitaris, que manquin d’una cultura general bàsica. Jo no em considero un persona extremadament culta, sempre es poden saber més i més coses, i hi ha certes àrees que no domino, ho reconec, però crec que com a mínim, tinc cert coneixement sobre diverses matèries. Em cabreja, sí, ho reconec, em cabreja tot i que hauria de ser capaç d’arribar a un nivell mental en el que quan la  gent diu barbaritats, no m’afectés en absolut. Hi estic treballant però no és fàcil. Haig de reconèixer que fa uns anys em cabrejava i em feia saltar de la cadira. Ara, en canvi,  sóc capaç d’escoltar, mossegar-me la llengua i riure’m en silenci quan una gran multitud de setciències opinen sobre temes que no tenen ni una mínima idea. Perquè de setciències està el món ple. El més interessant és escoltar com intenten justificar coses que no tenen sentit, deixar-los fer... i sobretot, no cabrejar-se pels disbarats que diuen. He arribat a la conclusió que és molt millor callar-se que no intentar raonar amb ells. A vegades, però, em preocupa seriosament.  Em preocupa, per exemple, que certa persona que hagi sigut escolaritzada en català, parli un català pitjor que el català escrit de la meva mare. Em preocupa que no mostrin cap tipus d’interès en les capitals mundials, en els costums d’altres països, en les lectures de llibres amb un poc de nivell intel·lectual (és a dir, que llegeixin alguna cosa més que Les 50 ombres d’en Grey), que no coneguin frases fetes, que no coneguin la geografia del seu país, que no sàpiguen arreglar-se la bicicleta o com funciona un motor. Que no coneguin els aliments típics de la gastronomia, arbres i plantes, un poc de subsistència i un poc de medicina. I podria seguir amb un miler d’exemples. És cert que moltes d’aquestes coses vénen predefinides de sèrie. És a dir, del que t’has impregnat a casa seva. Suposo, que en aquest sentit, jo he sigut una persona molt afortunada, en cap cas pressionada, però que els meus pares van anar saber estimulant. Tant jo com el meu germà. Hores i hores sopant jugant a les capitals mundials, fent puzles, hores en remull, hores a la muntanya, hores i hores absorbits per la lectura... sense cap imposició, despertant la nostra atenció, convertint-nos en persones tot terreny, que jo definiria. I és per això que em segueix sobtant, per dir-ho finament, que persones d’un mateix país, que visquin a l’estranger, encara siguin tan estretes de mira i no tinguin interès per altres aspectes de la vida. Bàsicament, el que es podria definir com la manca de curiositat.


És cert que per gustos, colors, i per tant, no tinc res a fer, ni a dir. Així que seguiré alimentant la meva curiositat i mossegant-me la llengua. Ara, de tant en tant, una necessita deixar anar quatre paraules... I un consell, una mica de lectura va bé de tant en tant, per allò de que ajuda a l’ortografia, alimenta el cervell, etc.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Pasqua - Påsk


Dilluns tarda com si fos un diumenge tarda. Dilluns de Pasqua. I comencen a entrar els remordiments: hauria d’haver treballat una mica, hauria d’haver avançat allò i  hauria d’haver dedicat una estona del meu temps en allò altre. Però per altra banda penses, de cap manera. Són vacances i per quatre dies que tinc, val la pena desconnectar. Pensa com si fossin els quatre dies que vas tenir de vacances amb la Vasaloppet. Quatre dies de desconnectar de la feina, de descansar, de carregar bateries per afrontar el mes següent. Sí, ja sé, tinc un munt de feina per fer, el temps se’m tira a sobre i m’agobio però sé que si no desendollo la màquina, després es sobreescalfa i no funciona correctament.
Demà ja tornaré a arrencar motors una altra vegada fins al pont de l’1 de maig.

Aquest any no he pogut baixar per Setmana Santa a Catalunya. Els simpàtics de la meva divisió van tenir la gran idea de posar seminari i de fer-me presentar a mi el dijous sant de tal manera que volar de divendres a dilluns es convertís en punyalada a la butxaca i uns horaris de vol que reduïen l’estada a dos dies. Així que m’he quedat per aquí. Per sort, ha sortit el sol després d’un parell de setmanes amb un temps bastant fastigós però no ha fet gens de calor. De totes maneres, s’ha agraït moltíssim el solet.

Divendres al matí vaig sortir amb els rollers (els esquís de rodes una estoneta). Fa una setmana que el fisioterapeuta m’ha donat permís per posar-me sobre les dues rodes però tinc prohibit fer distàncies llargues així que em vaig haver de satisfer amb 10 quilòmetres.  Millor això que res. Com que feia molt bon temps, vaig decidir baixar a peu fins al centre passant pel jardí botànic ja que tenia temps enlloc d’agafar la bicicleta. Havia quedat per dinar amb l’Emelie  pel centre. Divendres Sant totes les botigues del centre estaven tancades excepte els restaurants. On volíem dinar estava ple de gom a gom ja que és un local petit. Com que jo després volia anar a un centre comercial de Malmö a buscar uns texans (lloc que estava obert) ja que aquesta setmana uns van decidir incorporar un sistema de ventilació extra i l’Emelie també necessitava un parell de coses, vam acabar dinant a Malmö. Vam trobar tot el que necessitàvem i cap a casa falta gent.

Dissabte pel matí vaig sortir amb la bicicleta de carretera i van caure 50 quilòmetres. No és gaire però és la distància més llarga que he pogut fer fins ara. Feia sol i no massa vent. Vaig anar cap al nord i nord-est de Lund. Vaig tenir sort ja que va ser arribar a casa i al cap d’una hora, va començar a nevar! Va estar tota la tarda fent un temps un pèl esbojarrat però a les cinc estava convidada al sopar de Pasqua a casa de la Pia del club. La Pia és com la Tina, una de les meves mares sueques. Vam sopar a casa seva amb la seva filla, la Malla de 17 anys, i els seus pares, el Rabbe i l’Anneli. Al Rabbe de fet el conec ja que és del primer club d’esquí i és un senyor de 80 i pico que encara es puja sobre els esquís de rodes i ha fet ues quaranta curses d’esquí de fons internacionals. El marit de la Pia i el fill no hi eren. Vam sopar una mica de sill (arengades), una cosa de gambes, etc. I de segon salmó. Vam fer una versió light ja que ens vam saltar el corder però ja va anar bé.

Tornada cap a Lund des de Kävlinge

Primera part del sopar!

Diumenge va ser el dia de descans d’activitat física. La Pia em va venir a buscar amb una amiga seva i vam anar a fer lo típic d’Skåne durant Pasqua. Anar a veure galeries d’art. Per Pasqua, molts pintors, escultors, joiers, ceramistes, vidriers, etc. obren els seus tallers per tota Skåne i la gent va de ronda parant de lloc en lloc a veure les diferents obres. Nosaltres tres vam anar directes primer a Simrishamn ( a la costa est ) a casa d’uns amics seus que es veu que cada any obren les portes de casa seva i serveixen ärtsoppa (sopa de cigrons, la paella dels dijous) i beguda als amics. Vam estar allà una estona i després vam emprendre la nostra ruta d’art. Vam parar en uns quants llocs però els millors per mi van ser, una que resulta que és amiga d’elles que fa joies de plata i una d’aquarel·les. 

Arribàvem a casa sobre quarts de sis i va tocar fer diumenge amb rentadores incloses sense ser conscient que realment era diumenge i tocava la conversa via Skype amb la meva iaia i la meva tieta des de Vigo.


Per Österlen!

Al fons, el mar, el mar!







Avui ens hem seguit llevant amb sol i a les 9 la Pia em passava a buscar perquè teníem sortida amb el club enlloc de l’entrenament de la tarda. Hem quedat entre Höör i Hörby, als “Alps” d’Skåne, prop d’on viuen el Håkan i la Lotta. Més o menys érem els habituals tot i que molts no han vingut perquè són dates familiars o estaven de tornada cap a casa. Però han vingut la Fia i l’Adam que havien baixat de Mora per passar Pasqua amb les seves famílies. Ens ho hem passat molt bé. Sobretot el meu grupet, els de les Golden ladies. Jo he anat amb la Lotta, la Tina i la Pia. Hem fet només 11,5 quilòmetres però hem rigut molt. Evidentment que m’hagués agradat fer la volta dels 38 quilòmetres però sé que de cardio no hagués aguantat i la cama, molt menys. Així que poc a poc, i amb el fre de mà posat. Com a mínim puc constatar que de braços i abdominals estic bastant forta però de cardio encara queda molt per fer i a la cama, també.
Després de la volta, ha tocat el sagrat fika. Hem tret pastissos fets per cadascú (jo he portat magdalenes), el cafè i apa, a petar la xerrada i riure una estona més! Ens ho hem passat tots molt bé però feia un pèl de rasca.
Després tornada cap a casa, dutxa, dinar, anar a comprar, fer la cuina (era el que quedava) i posar l’escalivada en marxa. Ai, i  la declaració de la renda.


Preparant el fika, rient-nos, esperant als altres i passant-nos ho bé!

La Lotta, jo i la Pia en moment atac de riure

Nyam!

En fi, una Setmana Santa sense Riu, sense panadons, sense mona, sense família però amb tantes activitats, companyia i molt bona gent, no he tingut temps de sentir-me sola, de menjar-me el cap ni de treballar! Tenia en ment poder entrenar més però la cama tampoc m’ha deixat. Va donant senyals si forço massa la màquina.

I tot i que demà toca llevar-se a quarts de sis del matí per anar a Dinamarca a treballar, pensarem en que la setmana només té quatre dies i amb lo bé que ens ho hem passat aquests quatre dies!

Sí, i demà toca treballar!