dijous, 31 de març del 2011

A infinites rpm


Torno a estar per Lund. Després de pràcticament quatre setmanes de vacances per casa i finalment amb el resguard del títol (fins al darrer dia no el vaig tenir) he tornat a pujar cap aquí dalt a començar la meva vida “laboral”. Ho poso entre cometes perquè faré un doctorat aquí a la universitat de Lund. Per tant, per una part seguiexo sent estudiant però currant molt i molt més.

Des del primer dia que em van dir que la plaça era meva, i d’això ja fa més d’un mes, que encara no ho he acabat de pair o no ho he volgut pair. Primer necessitava acabar el projecte, fer tota la paperassa, tenir el títol d’enginyera i gaudir d’uns dies per casa. I evidentment, quan he estat per casa, he intentat pensar-hi el mínim. No em pregunteu perquè.

Avui, dijous 31 de març és més que inevitable que no hi pensi. És el meu darrer dia de vacances, plou i el meu cap va a infinites revolucions. Estic nerviosa, sento el neguit a dins, l’ansietat per una cosa desconeguda. Perquè per molt que me la imagini, només són hipótesis fruit del meu cap, perquè realment no sé què m’espera. Només conec als dos professors del grup on jo hi seré i a un dels altres doctorands però ja està. Bé, tant com conéixer no sé, diguem que els he vist un parell de vegades. Tinc por. No puc visualitzar el recorregut de la cursa, no està descrit. Però després hi penso i tampoc ha de ser per tant no? Penses en el primer dia que vas anar a escola (ni m’enrecordo), el primer dia de la eso, el primer dia de la uni, quan vaig arribar aquí per primera vegada, exàmens, l’operació del genoll, conéixer a algú, etc. Però seré capaç d’aguantar 4-5 anys? I a fora? Bé, si he arribat fins a aquí, será qüestió de seguir endavant. Ara no puc abandonar. Només s’abandona per causes majors, sinó, amunt! Sacrifici, esforç, constància, superació, motivació i a gas!

Buf, el meu cap treu fum. És més que evident que haig de sortir a córrer o sinó sé d’alguna que aquesta nit no dormirà…

dijous, 24 de març del 2011

Cortàs-Ordèn-Éller-Cortàs

Gran entrenament de natació el d'ahir amb els companys de LaSalle Triatló i avui seguim fent paperassa...

Fotos de l'excursió de diumenge passat.







dilluns, 21 de març del 2011

Jo córrer... però escriure...


Els dilluns tendeixen a ser dies molt durs a casa meva. La crua realitat de tornar-se a trobar entre ciment i més ciment de la ciutat ens superen. Només hi ha l'esperança de que la setmana passi el més ràpid possible per a que sigui divendres i fugir, escampar la boira i sentir-se un element més de la muntanya, de la natura, dels Pirineus. Molta gent no entendrà del que parlo però n'hi haurà que sí. L'extrem de la depressió és fins i tot present en el Tro, el nostre gos, que els dilluns no hi ha manera de treure'l al carrer!

Ahir, mentre anava caminant fent la circular Cortàs-Ordèn-Éller-Cortàs, anava gaudint de les meravelloses vistes de la Cerdanya: el Puigmal nevat, el Cadí, el Penyes altes, etc. gaudint del sol que picava amb força i sentint-me com un animaló més que volta amunt i avall. Mentre caminava, anava donant voltes al cap (sí, el meu cap sempre dóna voltes, a vegades em pregunto si masses) si avui dilluns, havia d'anar a la presentació del llibre del Kílian Jornet que es va publicar dijous i que me'l vaig polir en el mateix dia. Sincerament, tenia vergonya (ja sé, a aquestes alçades no n'hauria de tenir però una mica me'n feia) però els aires ceretans i els savis consells del meu pare em van acabar convencent que hi havia d'assistir. I hi he anat. I puc dir que m'ho he passat genial.

Una presentació molt agradable, distesa i amb molt bon humor. Poc es pensaven els de la llibreria Bertrand i la gran majoria que la sala es quedaria petita! Aficionats, família, amics... Una breu introducció per una noia de l'editorial (Marina Penalva) ha donat pas a les paraules del Jordi Basté i finalment en Kílian seguit d'un torn de preguntes. M'ha agradat tot el que han dit, com el Basté ha anat desgranant amb humor i com s'ha anat desenvolupant la presentació en si però el que m'ha agradat més és el llibre. En primer lloc, perquè l'ha escrit ell mateix, i com servidora, només escrivim per intentar plasmar en paraules el que vivim, el que pensem, el que sentim i no és fàcil! Com a mínim, a nosaltres no ens ho sembla ja que no és el nostre pa de cada dia. En segon lloc, per com està escric. No sóc "una Kílian" de la naturalesa però sóc amant de la muntanya i també l'he viscut des de petita, i puc sentir el que descriu ell, els paisatges que ha vist, com quan començàvem a investigar els camins que havíem de seguir per fer el cim: buscar les pedres, els símbols del GR, la vegetació, etc. Tot això i més, sentiments, emocions deixen veure a un Kílian que tot i que molts el poden considerar com un "estraterrestre" o un "fora de sèrie", no deixa de ser un ésser humà com els demés.

Si em poso a pensar què tinc en comú amb en Kílian, em sorprenc. Pensava que no passaria de dues coses en comú però en van apareixent unes quantes més. En primer lloc, els dos som escorpins del 87 (una bona collita sembla ser), ens agrada la muntanya i cada un la gaudeix com pot, des de petits els nostres pares ens han transmès la passió per la muntanya, intentem escriure alguna cosa (ell ha escrit un llibre, jo de moment la memòria del projecte fi de carrera i les paranoies del bloc però és alguna cosa), gaudir de l'esport, el patiment, l'esforç, la constància, genoll operat i altres coses més segur que hi ha. Mai ens havíem conegut fins avui però els nostres pares sí que ho havien fet. Anys enrere, el meu pare feia de guia amb el seu allà al Plano de Senarta.

Només puc dir que ha sigut el millor que he pogut fer aquest dilluns després de trobar-me entre quatre parets i enmig del ciment. Només he pogut intercanviar quatre paraules però a part dels seus resultats esportius, sembla ser una gran persona (pel que he vist, llegit i tothom comenta). Així que només em queda dir-te que per mi, tu també saps escriure. Espero coincidir alguna altra vegada amb tu. MOLTES GRÀCIES I FELICITATS DE NOU, pel llibre, per la Pierra, per tota la temporada i a gassss amb el que queda!

dimarts, 15 de març del 2011

Marató de Barcelona 2011

En primer lloc deixar clar que jo no vaig córrer la marató. No sé si algun dia ho faré però de moment no em passa pel cap però la vaig viure. La vaig viure com a espectadora, com a germana d'un corredor, com a una aficionada més donant suport als més de 15000 corredors que omplien els carrers de Barcelona.

El dia va començar molt aviat. A un quart de set ja estava de peu, dutxa, esmorzar i a les 7 del matí estàvem agafant el metro per dirigir-nos a la sortida, pl.Espanya. El metro era tot un espectacle. Riuades de gent amb xandalls, malles, bambes, dorsals, bosses, gels, etc. es barrejaven amb els que es dirigien cap a casa després d'una nit de Carnestoltes. Gent amb ganes de ficar-se al llit i passar la ressaca es mesclava amb gent tranquil·la, d'altres amb nervis, que tenien per davant 42,195 km per córrer per Barcelona.

Feia un dia espectacular. Un cel clar, sense massa fred ni massa calor. Un dia perfecte. El passeig de Maria Cristina era una festa. Milers de persones entre corredors, llebres i acompanyants es trobaven a la sortida. L'ambient era espectacular. Gent anant al guarda-roba, escalfant, evacuant (als vàters i per darrere els arbres) i col·locant-se a meta. Uns minuts abans de dos quarts de nou, van sortir els corredors amb cadira de rodes (impressionants), a les 8:30 en punt, els corredors èlit i dos minuts més tard, tota la resta de corredors.

En donar-se la sortida, jo ja em vaig dirigir cap al metro per iniciar la meva particular marató de "suporter". La meva primera aparició va ser al km. 10. Després, a Passeig de Gràcia amb Rosselló, a continuació, Pl, Catalunya km 37 i per últim, a meta una altra vegada. El meu germà va fer una molt bona marató (3:22:15) tot i patir en excès per no haver-se cenyit al seu plantejament inicial i picar-se amb d'altres però la va acabar i amb un molt bon temps.

Jo m'ho vaig passar bomba. Animant al personal, anant d'un cantó a l'altre, cridant i vivint la marató.



















dimarts, 8 de març del 2011

Barcelona o Suècia?


Sembla ser que no hi ha manera de desconnectar...

Pròximament: Marató de Barcelona 2011