Vasaloppet 2015

Estava forta, més forta que mai. La tècnica havia millorat considerablement i participar a la Vasaloppet estava en ment en funció de com fos l’organització amb la meva estada a Risö. El dos de Gener es va fer evident que la meva participació a l’esmentada cursa quedava més que descartada però encara tenia esperances per participar a la Stafettvasan (la Vasaloppet feta per relleus amb equips de cinc persones) i fer de suport als esquiadors elit del club. Al final tampoc he pogut participar a la de relleus però hi he participat d’una altra manera.

De totes maneres, la rehabilitació va endavant. Ja porto molts minuts acumulats a la bicicleta d’spinning, a l’el·líptica, a la màquina d’steps i a la d’esquí. A més, ara ja baixo les escales sense cap problema i la mobilitat del turmell ha millorat considerablement. Dilluns haig de tornar a veure al Conny, el fisioterapeuta, i espero que em doni ja l’autorització per començar a utilitzar els rollers. I córrer. I nedar... La motivació torna a ser força elevada i amb alguns objectius de cara a la temporada d’estiu. Però sobretot amb moltes ganes de tornar a entrenar i ser més forta que abans!

Aquest any no hi ha hagut Vasaloppet  per part meva (en el sentit participatiu) però vaig estar allà, a peu del canó. Alguns pensareu que sóc un pèl masoquista, o molt, però crec que ha sigut una experiència positiva malgrat veure-ho des de darrera la barrera tot jugant un paper important. Anem a pams.

Dijous de la setmana passada, sí, ja sé, darrerament escric les entrades amb bastant desfasament però entre setmana una no dóna per més, pujàvem amb cotxe el Bengt, el Christoffer, el Magnus i jo cap a Kläppen, un poblet a uns 15 minuts amb cotxe de Sälen, lloc on té la sortida de la Vasaloppet. Vam sortir a les 10 del matí i vam fer unes tres parades. Dues llargues per dinar, comprar tot el menjar dels esmorzars i sopar, i una curta per fer pipi i posar benzina. A Kläppen teníem llogades dues “stugan” . La traducció serien cabanes però són com cases. Aquest any era la primera vegada que teníem allotjament a prop de la sortida ja que el club sempre viu a Mora, a la folkhögskola, a l’escola on estan aquest any la Fia i l’Adam i on vam parar de camí cap a casa quan vam tornar d’esquiar.  La raó era que teníem dos esquiadors situats a la sortida del grup d’elit i 5 al primer calaix i en principi no haurien de matinar tant però no sé quines seran les conclusions que hauran tret de tot plegat. Quan nosaltres quatre vam arribar (jo anava amb els grans), el Johan ja ens esperava a dins. El Johan es l’entrenador del grup de nens. Al cap de poca estona va arribar el Håkan (el big boss) amb el Johannes i el Christian. Seguidament va arribar el germà del Johannes, altrament conegut com Johannes 2 i al final, va arribar el Gustaf amb el Marcus, el Daniel i el Henry. Era tard, alguns havien començat a preparar esquís pel dia següent però en quan van arribar els quatre darrers, ens vam asseure tots i vam escoltar atentament les instruccions del Håkan per tal que la stafettvasan fos un èxit i tota la logística funcionés. Quan tothom va tenir clar els moviments a seguir l’endemà, els que dormíem a l’altra cabana vam fer el trasllat. Com que jo només havia de dormir una nit allà, vaig anar a la cabana dels corredors, és a dir, amb el Johannes, el Gustaf, el Daniel i el Marcus que tenien més llits lliures ja que l’Adam, la Fia i l’Oskar pujaven dissabte cap allà. A l’altra casa quedaven els que ajudarien als elit durant la Vasaloppet però que també participarien a la de relleus.

Sobre dos quarts d’una de la matinada ens anàvem a dormir i a un quart de set sonava el despertador pels primers que ens havíem de llevar. En aquest cas, el Henry i jo. El Henry és australià i també és de la meva edat. S’ha fixat com a objectiu ser l’australià més ràpid a Suècia (i després d’aquesta Vasaloppet ho ha aconseguit) i entrar a l’equip olímpic del seu país. Així que intentant no fer massa rebombori, el Henry i Jo vam esmorzar i carregar el cotxe. Jo seria la conductora que duria als primers corredors de cada equip a la sortida. El club presentava a 3 equips formats per bàsicament tots els que vivíem a Kläppen més la Fia i l’Adam que anaven directe des de Mora. Com que a última hora ens va fallar un, va venir una companya d’ells dos de Mora. Jo era la persona clau perquè tot funcionés. A les 7 passades del matí sortíem cap a Sälen amb un cotxe automàtic. Primera vegada que conduïa un cotxe automàtic però m’hi vaig acostumar ràpidament. Un dia assolellat i gens fred ens esperava per davant. Els vaig deixar allà perquè agafessin lloc a la sortida mentre tornava cap a la casa i agafa el telèfon mòbil que un s’havia deixat. Amb mi estaven el Henry (equip 1 o elit), el Christian per l’equip 2 i el Bengt, pel 3. Vaig estar amb ells fins a  tres quarts de nou. Vam decidir que era millor que marxés un quart d’hora abans de que donessin la sortida ja que hi havia un munt de cotxes que segurament farien el mateix recorregut. Així que de Sälen vaig anar cap a Evertsberg. Evertsberg és el control just al mig del la cursa i on tenia lloc el tercer canvi. Allà em vaig reunir amb el Marcus (equip 1), el Christoffer (equip 2) i el Magnus (equip 3) que em van lliurar les claus dels dos cotxes amb que s’havien desplaçat i deixat als del segon relleu). Vaig estar esperant una bona estona amb ells però com que feia sol i gens de fred, es va fer molt agradable.

Vam començar a arribar els primers i en vuitena posició arribava el Johannes per passar-li el relleu al Marcus. Després va arribar el germà del Johannes que li va passar el relleu al Christoffer i en Magnus, al Johan. Després també van arribar el Henry, el Bengt i el Christian amb el bus de l’organització. Un cop reunits tots, el Bengt va agafar un cotxe per anar al quart control a buscar els que tres que estaven sobre els esquís. Els demés ens vam repartir en els altres dos cotxes. Jo me’n vaig emportar ràpidament al Johannes i al Henry cap a Mora (l’arribada) per intentar ser-hi quan l’Adam (el darrer corredor del primer equip: Henry, Johannes, Marcus, Gustaf i Adam) creués la meta. I vam arribar just a temps, 3 minuts abans. I va ser genial ja que el primer equip va creuar la meta en cinquena posició! Després van anar arribant tots els demés a la meta i ens vam ajuntar a esperar que arribés el segon i el tercer equip. El segon va ser 46è i el tercer 97è d’un total de 1300 i pico que van prendre sortida. Magnífic!

El Henry, el Christian i en Bengt al pàrquing de Sälen

Sortida de la Stafettvasan a Sälen

El Marcus, el Christoffer i el Johan després de provar els esquís a Evertberg

El Johan, el Marcus, el Christoffer i jo esperant a Evertsberg

El Marcus esperant a que arribés el Johannes per fer el relleu

Fins i tot va ser entrevistat per la tele!

El Johannes arribant a fer el canvi després d'un parcial fantàstic!

L'Adam a l'arribada entrevistat per l'speaker, va ser tot un festival! 5ens i per davant de qualsevol equip noruec!

Un cop tots reunits, vam anar a dinar allà a la carpa que tenen muntada per la Vasaloppet i després em van deixar a mi a l’escola on em vaig dutxar i al cap de poca estona, van arribar la resta del club que venien amb autobús de des Lund. El motiu de no tornar cap a Kläppen i ajudar els elit durant la cursa era que encara no puc córrer i per tant, jo estaria al control fix que té el club juntament amb la Tina que pujava amb el bus.

Quan van arribar, ens vam instal·lar a les habitacions que teníem assignades. Jo dormia amb els habituals del club (hi ha molta gent que s’apunta per venir només al viatge de la Vasaloppet): el Tom, el Thomas, el Lasse, la Tina, la Veronica (que és la cunyada de la Tina) i l’Oskar els dies que dormia a Mora. Un cop tot a lloc, vam anar tots caminant al centre i la Tina i jo vam anar a buscar el cotxe que teníem llogat per desplaçar-nos al control el diumenge. Després vam sopar a l’escola i a dormir.

Dissabte pel matí va quedar palès que el Tom no podria participar a la cursa. Es va aixecar fet caldo amb una cara de febre i el nas vermell que ho deien tot. Una mala jugada després de lo bé que havia entrenat aquesta temporada. En acabat d’esmorzar vaig acompanyar a l’Oskar a buscar el dorsal i vam aconseguir ser els primers de la cua. Alguns van anar a estirar les cames amb els esquís, altres van anar a buscar els dorsals, etc. Quan l’Oskar i jo vam tornar a l’escola, la Tina se’l va emportar a ell, a la Fia i l’Adam cap a Kläppen on dormirien amb els demés. Quan la Tina va tornar a Mora, vam anar nosaltres dues juntament amb el Tom i la Veronica a menjar i fer el cafè al centre i després anar a comprar el menjar que necessitaríem pel control. Vam tornar a l’escola i van començar les preparacions. A mi em va tocar pelar un munt de taronges que després van ser molt apreciades per tothom! I vam anar recollint tot el que la gent del club volia que tinguéssim al control (guants secs, gorros, gels, etc.). Sopar, sobretaula i a dormir. Els que feien la cursa s’havien de llevar a dos quarts de tres però nosaltres vam poder dormir fins a tres quarts de set tot i que jo vaig dormir a trossos.

La nostra habitació

Mora

A les set vam esmorzar i vam veure una mica del que donaven per la tele des de la sortida. I per un moment, ens vam sentir agraciats de no haver de fer fer la Vasaloppet aquest any. Pitjor que l’any passat (i això que ja era difícil!). A la sortida i havia una de bassals d’aigua que asseguraven una cursa molt dura. A les vuit la Tina, el Tom i jo arrencàvem amb el cotxe ple cap al control on vam arribar sobre les nou. Allà ens vam trobar amb la Ingrid, la nostra súper conductora de l’autobús, que venia de deixar a tots a la sortida. Vam muntar la paradeta i vam esperar a que comencessin a passar. Sobre dos quarts d’onze van passar els primers elit i quan vam veure que els dorsals començaven a estar barrejats entre els elit, els del primer calaix i el segon, vam intuir que alguna cosa havia passat a la sortida. I així va ser. Una de les xarxes de la sortida no es va aixecar i alguns elits van quedar atrapats! El primer a passar del nostre club va ser el Rickard i després el Johannes. Aquí vaig entendre que alguna cosa li havia passat al Gustaf. Fet que també es va confirmar al vespre quan el vaig veure. Com el Gustaf, el Daniel també va haver d’abandonar. Molts van trencar pals i bé, va ser una cursa molt dura. Després del Johannes va passar el Henry, l’Adam, el Marcus, l’Oskar i la Fia. L’Oskar i el Marcus van tenir problemes amb els esquís (és molt difícil parlar de temes de ceres i esquís en una altra llengua que no sigui en suec així que ho deixo així) i van fer el darrer tros plegats petant la xerrada i entrant junts a meta. La Fia va fer molt bona cursa entrant 31a de dones! I El Rickard va aconseguir la millor posició per un skånsk (els que vivim a la regió del sud de Suècia).

A nosaltres se’ns va començar a girar feina després d’ells. Quan tots els demés del club van anar passant. Nosaltres no vam parar d’animar en tota l’estona però quan arribàvem els del club, semblàvem un box de Fórmula 1. Els hi demanàvem si volien alguna cosa de les seves bosses, taronja, xocolata, coca cola, cafè, un hot dog, dolços... els hi pujàvem la moral i cap endavant que queda menys!

L'Ingrid, el Tom, la Tina i jo a Vasslan, on estava el control del club!

El Tom i jo esperant a que passessin tots els participants i gaudint dels pocs raigs de sol del dia

Els primers!

La Laila Kveli que anava quarta en aquest moment

El més impressionant va ser veure els darrers. Allò era realment veure per creure. Als darrers els hi vam anar repartint tot el que ens quedava que acceptaven més que agraïts. Ja no tenien ni traces però els pobres lluitaven endavant. Realment veure per creure. El que també em va deixar un poc preocupada, i no és la primera vegada, que em va donar la sensació que molts d’aquests no s’havien posat mai uns esquís abans o que no havien entrenat adequadament per intentar fer 90km sobre esquís. Hi ha gent que es pensa que 90km és com fer 5km però la preparació és molt diferent. Em pregunto fins a quin punt la gent és conscient de les distàncies i l’esforç que el cos requereix. No és cap novetat però a mi em fan patir.

Un cop vam tenir recollit el control, vam carregar el cotxe i cap a Mora. El millor va ser la dutxa d’aigua calenta i retrobar-nos amb tots per escoltar les historietes i batalletes.

Dilluns al matí, un pèl abans de les nou, el Henry, el Marcus, el Gustaf i jo començàvem a fer via cap al sud mentre els altres estaven carregant l’autobús. A mi em van deixar a casa sobre les sis de la tarda després d'un viatge molt agradable. La veritat és que ha valgut la pena. Han sigut cinc dies de desconnexió total que m'han sentat molt bé. Potser una mica privats de son però han sigut aquelles vacances que al no haver-hi temps morts, no tens temps de pensar en altres coses i per tant, desconnectes realment. 

Dimarts i dijous he estat a Riso. Dimecres i Divendres a Lund. Hores de treballar, de gimnàs i de barallar-me contra un constipat. A més, dijous al vespre vam quedar per sopar l’Emelie i jo amb la Sofia al centre ja que la Sofia havia baixat de Göteborg. Vam sopar en un asiàtic nou que han obert al centre. No és barat però la qualitat era bona així que va valer la pena.

Avui he anat a casa de la Pia i he preparat els meus i els seus esquís per guardar-los durant l’estiu ja que no hi ha cap possibilitat a tornar a calçar-me els esquís fins la temporada que ve (en principi, mai se sap!). Amb moltes ganes de gastar goma ja! (la goma de les rodes dels rollers o esquís de rodes!)