dilluns, 27 d’agost del 2012

Dos mesos

Han passat dos mesos. Del 26 de juny al 26 d'agost. Dos mesos sense trepitjar Suècia, sense trepitjar Lund. Que hagin passat dos mesos no significa que hagi estat dos mesos de vacances rascant-me la panxa. Primer va venir l'experiència xinesa, després, tot i estar a casa, vaig estar treballant i les darreres tres setmanes, han sigut vacances amb tots els ets i uts.

Aquest matí ha sigut matí de retrobaments amb els suecs i els xinesos. Els xinesos a la seva bola, els suecs amables. Crec que els suecs devien trobar a faltar algú que cada dia els digués bon dia, adéu i que de tant en tant els emprenyi. Un m'ha preguntat que si havia trobat a faltar Lund... he hagut de dir la veritat: que a ells sí que els he trobat a faltar però que com a casa, enlloc (sempre s'ha de quedar bé). I després tot ha tornat a la normalitat però el dia d'avui no interessa. Ja sé que alguns dels que em seguiu estaveu ja estirant-vos dels pèls i renegant pels quatre costats de que tenia això més que abandonat. Demano disculpes i agraeixo la vostra fidelitat perquè a vegades penso que escric pels milers de cables de fibra òptica que ens envolten però us haig de dir que he estat molt ocupada aquestes vacances i m'ha faltat temps. Sona a excusa més que barata però és la pura realitat. Les meves vacances no consisteixen en quedar-me estirada veient passar les hores, no, ni de conya. Es podrien resumir en: bici, cotxe, hort, muntanya, piscina, slackline, llegir, menjar i dormir una mica en termes generals.

Si haig de començar a relatar amb detall tot el que m'ha passat durant els mesos de juliol i agost, potser m'hi estaria fins demà i la lectura seria força feixuga així que crec que aniré per entregues (igual que les enciclopèdies) i intentaré no allargar massa el rollo.

Després del triatló d'Andorra (entrada prèvia) ja restaven menys dies per les vacances. Amb l'agost va començar la desconnexió total (o quasi) i la calor mortal de la qual hem sigut víctimes i causant de la sequera que està patint Catalunya i altres territoris. Mortal. Els primers dies estàvem el meu germà, el meu pare i jo per Riu mentre la Neus encara feia hores a l'hospital. Nosaltres tres i el Tro no vam parar de fer coses i tot torçar-se un pla inicial muntanyístic molt ambiciós, vam acabar fent una excursió molt i molt recomanable amb l'Helena, el Josep i la Marga. A part de quilòmetres i metres de desnivell, ens ho vam passar molt bé, va haver-hi riures i riures, converses tocant infinits temes (aquí no se li acaba la llengua a ningú) i calor, molta calor. Vam anar de Porta a Cal Jan de la Llosa per la Portella Blanca. El recorregut en sí és molt bonic, l'únic inconvenient, segons el meu parer, és la interminable pista cap a Cal Jan. Sempre se'm fa interminable... Aquells dies també van donar molt de sí, vaig ser víctima d'un "engany" del meu germà una tarda que em diu: Maria va, anem a donar una volta amb la bici i vam acabar anant de casa al Col du Puymorens... res, 90 quilòmetres... i un dels més emotius, teníem tots la pell de gallina, va ser la posta en marxa i en acció del súper tractor del padrí. Nosaltres no tenim un "tractor amarillo" però tenim un tractor taronja de 47 anys que és la sensació del camp de les pomeres. Vam organitzar una processó per escoltar-lo (em guardaré detalls) fins al camp i allà, el padrí Josep, va donar una classe magistral de com dur el seu tractor. Mai ho oblidarem. També dir que malgrat la sequera, la plantació de dos-cents pomers sembla que va tirant gràcies a les obres enginyerils de dipòsits, juntes, gota a gota i la súper xarxa de protecció contra els cabirols que ja venien a fer de les seves. Només dir que falta col·locar la porta i tot de llumetes amb un rètol lluminós que posi "Dallas" i sortiran les millors pomes del món a part de ser la sensació de la comarca.








Una altra excursió a destacar va ser la que vam fer no fa gaires dies a la Tossa Plana de Lles baixant a fer un banyet als estanys de la Muga. Aquest cop, a part de la tropa de la prèvia excursió, venien la meva mare i l'Anna, una amiga de l'Helena. Sense dubte, lo millor per mi va ser el banyet a l'estany petit de la Muga. En realitat no se m'havia pensat ni pel cap que m'acabaria banyant perquè habitualment l'aigua  a 2600m està glaçada és poc però, degut a les temperatures d'aquests dies, tot i estar fresqueta, les cabres aquàtiques de l'Helena i jo ens hi vam estar una bona estona! I com sempre, les nostres excursions acaben abordant molts temes de conversa i acaben a l'era de casa dels Martí a Bellver menjant coca del Pous per recuperar forces. 






A part de muntanya, ha tocat arrencar herbes, collir mongetes, carbassons, ajudar a lligar tomaqueres, regar i regar, anar a la Seu a buscar coca de xocolata (el millor pecat del món), anar a fer metros i metros a la piscina de Puigcerdà, fer equilibris amb l'slackline i infinites coses més. Si temps lliure no hi ha hagut gaire, només després de dinar i perquè la calor era inhumana! També he aprofitat per llegir. De fet, aquest estiu he llegit molt i en general força bons llibres. Tant he llegit que he tornat amb les mans buides a part de que la maleta anava a rebentar! La veritat que d'aquest estiu hi ha força anècdotes: la dona de la fira d'artesans i el cotxe, sotmetre'm a una tanda de sèries de córrer a la súper pista d'Osseja, anar a fer metres a l'aigua i trobar-te als germans Godoy al carril del costat marcant ritme, banyar-se a la bassa, la voluntat de l'Helena i meva per tenir un ramat de cabres i mil més. Ho heu llegit bé, igual acabem fent de cabreres, qui sap i muntem una fàbrica de formatges.





Realment, tot i certs moments per esborrar, m'ho he passat de conya aquest estiu. No he pogut veure a tothom però a tots els que he vist, m'ha fet moltíssima il·lusió i com podeu imaginar, després de dos mesos, tornar a trepitjar terres nòrdiques "all by myself" costa una mica però no em puc queixar! Pel colmo ahir vam passar per sobre la Tossa travessant la Cerdanya i es veia l'estany de l'illa amb total claredat però no patiu que he vingut carregada de vitamines per superar la possible depressió: fuet, llangonissa i una capseta de catànies.

Bé, per avui ja n'hi ha prou. Falta una setmana clau que la deixo pel pròxim capítol. Us deixo amb la mel als llavis com fan a les sèries, ja podeu renegar! jejeje

Ai, us deixo la prova clau que a la Xina vaig presentar... podeu riure tot el que vulgueu i més. Avui m'han arribat les proves de la veritat.