Sense sentit i el xafardeig

A vegades la inspiració manca. Sí, hi ha dies que la producció d’idees és tan elevada que no dónes abast a cobrir-les totes i llavors penso, escriu-les en un paper perquè així un altre dia, quan les neurones no rutllin, tinguis tema per escriure, però la qüestió és que mai ho acabo fent. I avui és un d’aquells dies, no sé si degut a les segregacions mucoses que em porten donant la barra tot el cap de setmana i deixant-me com si m’haguessin donat una pallissa, que no hi ha manera que sorgeixi res amb cap ni peus. De sorgir podrien sorgir mocs i mocadors de paper però com és un tema no gaire interessant, doncs segueixo en blanc. O en groc. O en verd. Prou, he dit que de mocs no es parla!

Però la meva pregunta és: és necessari i obligatori que un text sigui coherent? És la vida coherent? Són les persones coherents? Dins d’aquesta reflexió tant profunda, de la qual no penso entrar en detalls perquè llavors podria començar i no acabar, es troba la resposta, o no, a la coherència. Conclusió: escriu sobre el que vulguis perquè total, tingui sentit o no, la vida està plena de situacions i persones sense sentit i la gent és lliure de llegir-ho.

Així que dins de la meva nebulosa mental de diumenge a la tarda agreujada pels mocs, mirant per la finestra, a part de veure ploure (quina novetat, portem una setmana així) i els arbres i gespa del carrer, no es veu gaire moviment. On vull arribar? Clar i català: aquí no hi ha xafarderia de veïnat, escala, poble, etc. Tot i que la majoria de cases no tenen persianes o cortines en segons quins llocs, ni arbusts per delimitar la casa i que pots veure fins i tot la cuina, aquí la gent no xafardeja. A mi el xafardeig de les cases i les propietats, no és que m’afecti massa, la veritat. Home, sempre fa gràcia veure una súper casa per veure com és però tampoc és el meu somni així que queda bastant en segon terme. Ara, el que trobo a faltar, és el xafardeig verbal. Digueu-me xafardera o el que vulgueu, però sempre fa gràcia estar al jardí matant-te fent equilibris amb l’slackline i sentir a la X xerrar amb la Y del que li ha passat a M. A mi tant me fa el que es diguin, però la conversa verbal, la xerrameca, és el que trobo a faltar. Que al sortir de casa et trobis amb K i et saludi, que l’altre et pregunti com et va, etc. Ja m’enteneu. Aquí, veus la mateixa gent no sé quantes vegades i no passes del hej hej (hola) i a vegades em quedo amb la paraula a la boca. Encara no sé si és perquè no estan acostumats a la comunicació i que cadascú té el seu espai o què, però jo trobo a faltar el soroll verbal. Les converses a l’aire, els crits de casa a casa, de balcó a balcó. Els rumors que corren sobre S i llavors tothom alerta a veure si són certs, l’idiota de torn que es posa en evidència, les disputes i jocs entre alguns, etc. Les curioses relacions socials. Aquí dalt, tot això se’m queda molt limitat. Sort que m’he assabentat que pel Novembre el meu estimat Manolito Gafotas torna a la vida i aportarà una mica de caliu a la llar.

Em pregunto què deuen fer les iaies sueques? No els interessa xafardejar la vida dels demés per darrere les finestres de casa seva, del balcó, al forn de pa o a la peixateria? Amb l’amiga de torn a la plaça petant la xerrada i controlant tot el que passa com a les nostres àvies? Us ho juro, les àvies i els avis es poden fer grans, però tenen al poble o barri controlats de dalt a baix i són una font d’informació molt i molt útil per posar-se al dia quan no estàs present! Ja ho sé, els iaios i les iaies sueques se’n van a les Canàries o a la Costa del Sol a torrar-se i tornar-se més sociables! Serà això o serà una altra de les meves hipòtesis sense sentit?

Week-end à Paris

El temps passa molt ràpid. Aquesta setmana els dies passen sense gairebé ser-ne conscient. Una setmana amb dies molt claus: la Diada nacional de Catalunya, el meu sant (no tant important però com que no el celebro el 15 d’Agost sinó el 12 de Setembre, sempre és la gràcia a veure qui s’enrecorda), tornar a començar les classes de català, fer de professora de problemes de termodinàmica i podria seguir. Això em duu a que encara no he explicat el meu cap de setmana, o les meves menys de quaranta-vuit hores a París amb la meva cosina Alba.

Arribava vora les cinc de la tarda a l’estació de Montparnasse, hora punta per un divendres de tal manera que es podia palpar en l’ambient. Un munt de gent, maletes cap aquí, maletes cap allà, corregudes, etc. No té més definició que el cap de setmana. Entre grups de gent, vaig aconseguir dirigir-me cap a on l’Alba m’havia dit que m’estaria esperant i per sort, ens vam trobar sense gaire problemes. Vam fugir d’allà per agafar el metro i dirigir-nos cap a casa seva per deixar els trastos. L’arribada a casa seva va ser desconcertant. M’explico. Sortim del metro i arribem al barri o zona de Neuilly, és a dir, una zona benestant parisina. Nivell. Caminem uns cinc minuts aproximadament i arribem a una gran porta vermella, l’Alba introdueix un codi i accedim a l’anterior. Sembla una antiga cotxera. Travessem el cobert i anem a una part exterior on hi ha una casa blanca molt bona i estudiants per fora. Em pensava que era aquella però l’Alba em fa seguir. Només puc pensar, deu haver-hi una altra igual perquè des del carrer no es veia res. Passem la casa amb la zona chill-out dels francesos i em topo de morros amb una altra casa blanca, més antiga i més “glamourosa” que sembla ser el destí final.

La meva cosina m’obre la porta i la casa fantasma s’apareix davant els meus ulls. Tres pisos: el primer no s’empra perquè les habitacions estan tancades, al segon trobem tres habitacions entre les quals una és la de la meva cosina i el lavabo amb la dutxa i  l’habitació del vàter (ja sabeu com són els gavatxos) i finalment, al tercer, tres habitacions més, una altre vàter i una cuina un tant peculiar. Deixo els trastos i em dutxo ràpidament ja que la calor era evident i necessitava refrescar-me. Pujo cap a la “súper “ cuina on la meva cosina havia començat a preparar un berenar/sopar ja que les dues estàvem mortes de fam i apa, a menjar s’ha dit. En acabar i després de conèixer l’Othman, un dels seus companys de pis i de la universitat, ens dirigim cap a la  torre Eiffel on havien quedat amb amics seus. Així que allà ens teniu, a l’herba, no sé quanta gent, xerrant de la vida. A la una ens ficàvem al llit per llevar-nos a quarts de nou el dia següent.

Dissabte mentre esmorzàvem va aparèixer el Tillman, un alemany també company de pis que feia poc que havia arribat a París i es va ajuntar amb nosaltres dues a fer la ruta turística. I dit i fet, amb faldilla, màniga curta i ulleres de sol (feia calor), ens vam dirigir en primer lloc cap a la catedral de Notre Dame. No vam veure al Quasimodo però sí un munt de guiris. Vam travessar el Sena per un punt que està ple de cadenats d’enamorats (cursi sí però és el que hi ha) i vam anar passejant per l’altra riba fins al Pantheon. Allà vam descobrir que si ets menor de 25 (25 inclosos), l’entrada era gratuïta així que vam entrar i vam veure, a part del pèndol de Foucault, les tombes de Voltaire, Rousseau, Emile Zola, Alexandre Dumas i d’altres peces importants. Un lloc molt interessant. En sortir d’allà, van aparèixer dues amigues que es van afegir al tour i vam seguir caminant cap als jardins de Luxemburg. Després de fer unes quantes voltes i anar amunt i avall decidint què fèiem i a on compràvem el dinar, vam acabar a un supermercat on tenien coses ja preparades per emportar-nos la teca i dinar als jardins del Louvre. Aprofitant que estàvem allà descansant sobre l’herba, vaig aprofitar per entrar al Louvre a fer un riu i veure què es coïa per allà dins. Del Louvre ens vam dirigir a la plaça de la Concorde i allà es fan afegir dos més . Tota la tropa ens vam recórrer tots els Champs Elysees per acabar als peus de l’arc de triomf. Allà, tota la tropa vam agafar el metro i vam anar al Sacre Coeur que realment em va agradar moltíssim. Bé, era una mica asfixiant perquè hi havia moltíssima gent però les vistes des d’allà són ben maques. Vam pujar fins a dalt de tot i vam caminar per Montmartre fins parar a fer un gelat més que guanyat perquè anàvem ja tots amb la llengua a fora de la calor que feia. Després d’una bona estona seguts a les escales sentint com uns cantaven, ens vam dirigir cap al metro i aquí va ser on ens vam separar.

El Tillman, l’Alba i jo ens vam dirigir amb el metro cap a la “Place des Vosges” però tan sols sortir de la parada del metro i caminar una mica, vam tenir una revelació. El nostre pla era sopar unes crepes per allà i després havíem d’anar vora el Sena on havien quedat no sé quants amics de la meva cosina però una senyoreta repartint propaganda ens va canviar els plans. Lleugerament. Resulta que era propaganda de la casa Barilla de pasta que et convidaven a degustar i a classes de cuina. Així que allà ens teniu als tres, menjant plats de pasta i beguda gratuïta fins que a les 10 de la nit tancaven la barraca i vam haver de sortir, això sí, amb la panxa plena i contenta. Ens va faltar el lavabo però ho vam solucionar. Del nostre magnífic “restaurant”, ens vam dirigir finalment a l’esmentada plaça que es caracteritza per estar envoltada de porxos. Molt bonica tot i veure-la sota la foscor de la nit.

De la plaça vam fer via cap a la parada del metro on van aparèixer tres mosses més i allà va ser el comiat final del dia. Després de tot un dia sense parar de caminar, més de tres dies sense dormir gaire i la calor, jo ja tenia ganes d’aclucar l’ull. L’alemany estava igual així que vam enfilar cap a la “maison” mentre les mosses joves anaven cap al Sena a trobar-se amb la resta de la colla. Jo apagava la llum a les 12 però un poc abans de les 2 la tropa de casa ja havia arribat.

Diumenge ens vam llevar a les nou, la meva cosina mentalment devia renegar de mi i més ja que per ella els horaris matiners són força desconeguts però ho va saber dissimular prou bé. Ara, les nou per mi no es considera matiner però tenint el compte el ritme que dúiem i que s’havia de buscar un punt entremig, les nou era una bona hora. Vam esmorzar tranquil·lament i vam xerrar tot el que no ens havia donat temps a soles, dutxeta i vam tirar caminant cap a la parada dels autobusos per anar a Charles de Gaulle, l’aeroport que no queda gaire a prop de la ciutat. I de l’autobús a l’aeroport, de París a Copenhaguen amb avió, de Copenhaguen a Lund amb tren i de l’estació de tren fins a casa amb autobús. I aquí es va acabar el meu cap de setmana per la capital parisina. Set de la tarda del diumenge 9 de Setembre.

5 jours à Poitiers

No he arribat fa gaire estona a Lund i vaig de bòlid. Us deixo amb la primera part de la crònica de la setmana. No estava morta, tan sols molt ocupada i limitada d'internet.

Per fi, i dic PER FI, tinc un moment de tranquil·litat i puc escriure. Ara mateix, divendres 7 de Setembre estic asseguda en un TGV o tren d’alta velocitat francès direcció París-Montparnasse.

Definiria aquests darrers cinc dies com dies no parar. I la majoria us deveu preguntar què faig jo, o més ben dit, que he fet durant cinc dies a Poitiers i per quins set sous em dirigeixo ara cap a París si no fa res que he tornat cap al nord. Estimats lectors i lectores, mentre la senyora del davant es col·loca bé el sostens, us ho explicaré.

Dilluns a les sis del matí posava el peu a terra per iniciar el viatge cap a terres franceses enlloc de fer via cap a la piscina. Objectiu: Eurotherm conference a Poitiers. Bé, lo de Poitiers és mentida perquè estàvem confinats a Futuroscope. Així que a les 7 vaig agafar el bus cap a l’estació del tren, després el tren cap a Kastrup i a Kastrup, em vaig trobar amb el Henrik, un suec súper simpàtic del meu grup però que es dedica a temes de radiació i combustió, gens de piles, i que també anava a una conferència però a Polònia. Quina llàstima que no anàvem al mateix lloc perquè segur que hagués sigut tot més divertit! Per contra, jo, aquesta vegada anava amb el Lei, un post-doc xinès que porta anys a Lund i que es dedica a parts experimentals. Després de matar el temps amb el Henrik, vam fer via cap a les corresponents portes d’embarcament i cap a l’avió. Allà va ser un vaig veure al Lei. Un cop dins l’avió, vaig tenir sort perquè tenia finestra i el seient del mig anava buit, la meva identitat va passar a ser francesa. Tot té una explicació, no us penseu que en menys 24 hores m’he venut el passaport! Volàvem amb Air France (AF) de Copenhaguen a París-Charles de Gaulle i allà, havíem d’agafar el TGV fins a Poitiers. A l’avió, els d’AF encara et donen de beure i unes galetetes gratuïtament, l’hostessa anava preguntant a la gent què volien. Pràcticament sempre preguntava en anglès fins que va tocar el meu torn i la mossa no s’ho va pensar ni un segon, directe en francès. Suposo que molt cara de nòrdica no faig així que no vaig tenir més remei que contestar-li en francès i ho devia fer prou bé perquè em va donar el que havia demanat! Uee! Arribem a París, agafo la maleta i tocava endevinar on havíem de recollir els bitllets del tren ja que estaven operats per AF i incorporats en el bitllet de l’avió. A totes aquestes, ja portava al Lei enganxat a mi amb la seva cara d’empanat i de poca eficiència. Mentre jo mirava si ho podíem treure per una màquina amb el localitzador amb prèvia consulta a l’aeroport als d’AF, li vaig dir que anés fent cua a les guixetes perquè hi havia molta gent. Res, vaig haver d’anar jo, fer la cua i demanar, per descomptat, en gavatxo. També va funcionar perquè vaig tenir bitllet. Un cop amb el paperet a la mà i amb el tren (amb retard) controlat, vaig decidir que era el moment de treure l’entrepà perquè a totes aquestes eren vora la una. Finalment, amb una hora de retard, agafàvem el tren cap a Poitiers. Evidentment, li vaig haver de dir on havia de validar el tiquet, quin era el vagó tot i no creure’m i etc. Finalment, arribàvem a Poitiers sobre les sis de la tarda. L’arribada també va ser potent perquè jo tenia controlat l’autobús que ens deixava al davant però junt amb un altre de la conferència que ens vam trobar a l’hotel, van voler agafar un taxi i això va suposar quinze minuts més d’espera (i el bus va passar) a part de ser uns inútils poc espavilats i onze euros que ens va tocar pagar a nosaltres. Ja me’ls tornarà la universitat.

En fi, passats dos quarts de set arribava a l’hotel, vaig fer el check in rapidíssim, vaig deixar els trastos, vaig dirigir-me al Palau de congressos que estava a tres minuts a fer el check-in de la conferència i me’n vaig anar pitant amb el bus cap al centre de Poitiers perquè allò de Futuroscope no té res. Per sort, anava amb informació molt útil que la meva cosina Alba em va proporcionar a l’estar vivint dos anys a l’esmentada ciutat. Així que vaig anar caminant per centre de Poitiers fins a l’Hotel du ville o ajuntament i allà, a un restaurant que es diu la Serrurrerie, vaig sopar. A part d’un sopar molt bo: steak tartar i pastís de xocolata, hi havia wifi fet que vaig aprofitar per donar senyals de vida a la família. Amb la panxa plena, vaig anar a veure l’esglèsia de Notre Dame (sí, a Poitiers n’hi ha una) i allà mateix ja vaig agafar el bus de tornada ja que era el darrer i sinó, ho tenia fotut.

Dimarts em vaig aixecar d’hora per anar a córrer i explorar els voltants per acabar de confirmar que allò està ben mort: hotels, l’ENSMA o facultat de matemàtiques i aeronàutica i el parc de Futuroscope. Després d’esmorzar, l’esmorzar de l’hotel era bastant regular i l’habitació en una altra categoria que la de Suzhou (bé, crec que allò serà insuperable), vaig anar cap al congrés. Sessió darrera sessió fins que em va trocar presentar a mi. Per sort, presentava el dimarts mateix així que em vaig treure un gran pes de sobre. Anava força cagada ja que pràcticament no hi havia res de piles de combustible, només dos més i sobre un altre tipus de piles, però va anar bé. Era la última a presentar després de dinar i abans del cafè i la sala on em tocava estava ben plena. Si més no, hi havia molta més gent que no a la de la Xina. I la veritat, la presentació va anar bé, em van fer tres preguntes, el chairman estava content i després dos francesos van venir a parlar amb mi per tema contactes així que vaig quedar satisfeta. Durant la sessió, vaig conèixer una noia portuguesa que també anava sola i presentava a la mateixa sessió i hem passat la majoria de la conferència juntes. Després d’haver presentat, m’he dedicat d’anar de sessió en sessió.

El dimarts al vespre ens van dur a tots a Poitiers a fer l’aperitiu a l’ajuntament i després ens donaven temps fins les onze de la nit que els busos ens tornaven a portar cap als hotels. Amb la Susana (la portuguesa) vam anar a sopar a Les bons enfans, restaurant molt recomanable proporcionat també per l’Alba i del que vam quedar més que tipes. Amb el temps restant, vam aprofitar per caminar per Poitiers i fer turisme nocturn. Em va faltar veure el parc però ho vaig veure quasi tot. Dimecres al vespre teníem entrada per anar a Fuuroscope i vam anar allà a passejar-nos i veure de què anava. Nosaltres només vam poder anar de set a deu que ens feien fora però encara vam poder veure coses. Bàsicament és un parc amb sales de pelis, algunes amb efectes i altres sense. Sense més. I ahir dijous, va ser el sopar de gala que ens van dur a un Chateu, ara un hotel de tres estrelles a sopar. El sopar estava bo però es podia caracteritzar per menjar més aviat de disseny (poca quantitat) regat amb molt d’alcohol.

En general ha estat bé, he conegut gent, he fet contactes de la península i he assistit a moltes presentacions de les quals algunes han estat interessants i altres gens.

És divendres a la tarda i estic a punt d’arribar a París per passar el cap de setmana amb la meva cosina Alba! Sí, aquest any para per la capital francesa.