I ja ha passat una setmana des de que vaig
posar un peu a Berlín. Una setmana des de que per primera vegada vaig trepitjar
territori germànic. Una setmana des de que vaig retrobar-me amb la colla de pocavergonyes
que són els meus amics amb els que vaig compartir quatre anys d'universitat.
Divendres 23 de Novembre a les 21:00
volava de Copenhaguen a Berlín. Per cert, es tarda més d'anar de casa meva a
Kastrup o de l'aeroport de Berlín al centre (quasi) que el temps que estàs
volant. En 45 minuts aterràvem a Schoenefeld.
Mentre m'esperava a que arribessin en Miquel, en Noguera, en Piella i en
Calafat, els quatre que volaven des de Barcelona, vaig treure la targeta de
transport públic per poder moure'm per Berlín i vaig observar com la gent anava
arribant i sortint per la porta de l'aeroport. I em vaig adonar que la majoria
eren retrobaments de parelles. Al cap d'una estona, els quatre fantàstics
treien el cap per la porta i m'ofegaven en una abraçada. Després de
barallar-nos una bona estona amb les màquines dispensadores de bitllets perquè
no acceptaven targetes i no acceptaven tots els bitllets, vam esperar al
corresponent S-bahn. Quan vam fer el transbord del S-bahn a l'U-bahn, vam haver
de fer una parada tècnica a un lloc de kebabs perquè els molt intel·ligents no
havien sopat. I aquí jo crec que ja devien ser les dotze passades. En fi,
l'únic que sé és que sobre dos quarts de dues arribàvem a l'hostal i per sorpresa meva, ens trobàvem amb en Xesc
i n'Emma, dos “industrialitos” amics també. En Xesc està treballant per
Alemanya i l'Emma havia vingut per un concert. Total, que en Xesc ens esperava
perquè en Mora (el nostre Moreta que ara fa feina per Frankfurt), duia estona
esperant-nos a casa del seu cosí perquè ells ja volien sortir com a mínim a fer
unes birres. Com que ja me'ls conec, més sumant-li que jo no m'aguantava de
peus ja que m'havia llevat a les 6, anat a nedar i treballar i que l'Emma
tampoc hi anava, vaig dir-lis que jo em quedava ja que a part, el dia següent
volia aprofitar. Així que tan bon punt van marxar, jo vaig fer via cap al llit.
L'hostal estava prou bé. Estàvem en una
habitació nosaltres cinc i l'Emma i en Xesc en una altra. La veritat és que
estava net i tot molt millor en comparació amb el de Londres! Però em va costar
horrors dormir-me. Els vaig sentir arribar. Sobre quarts de cinc arribaven en
Miquel i en Noguera. Un pèl més tard, en Piella i en Calafat. Vaig aconseguir
dormir un poc més però cap allà tres quarts de vuit ja estava de peu. Em vaig
dutxar i després de preguntar-li's si algú volia acompanyar-me al camp de
concentració de Sachsenhausen però la resposta va ser contundent. Vaig decidir
que passava de tot i anava fent via jo. A totes aquestes mencionar que tenia un
súper planning fet amb mapes, connexions de metro i tota la pesca. El problema
és que aquests van amb un altre pla però he après a no emprenyar-me i gaudir de
les coses perquè no val la pena.
Així que dissabte a les nou del matí,
després de no haver dormit gaire ni gaire bé,
em trobava al S-bahn direcció al camp de concentració de Sachsenhausen
sota una boira que el feia encara més tètric. Pràcticament m'hi vaig passar tot
el matí i és realment impressionant. L'horror que desprenen les parets crec que
no parlen suficient del que es devia viure en aquell indret. La visita em va
agradar molt però és dura. De tornada del camp de concentració a l'estació de
tren, em vaig topar de morros amb en Noguera i en Miquel acompanyats per dues
mosses. Ja veieu que aquí cadascú al seu ritme. No em vaig atrevir a demanar
qui eren les mosses perquè vaig sentir que xerraven castellà i no sabia si
estava a punt d'espatllar algun pla d'aquells dos delinqüents. En fi, vist que
aquells anaven cap al camp i els altres dos encara estaven a l'hostal, em vaig
dirigir cap a l'estadi olímpic de Berlín. El mateix que va acollir els Jocs
Olímpics del 1936. Em va agradar moltíssim. L'estadi olímpic sí que l'han
reconstruït i arreglat però hi ha indrets, com la zona d'aigües que si no està
tal qual, poc li deu faltar. M'ho vaig passar molt bé la veritat. D'allà, vaig
anar a la Gedächtniskirche, una església, on no vaig poder veure res ja que
estava coberta per una bastida. Llavors, en aquell moment, els homes van donar
senyals de vida i vam fixar el punt de reunió a la porta de Brandenburg. I allà
ens vam trobar tots: Mora, Xesc, Piella, Calafat, Noguera, Miquel i jo. Un cop
junts, vam anar caminant fins a Friedrichstrasse i d'allà vam anar a l'East Side
Gallery. l'East side gallery és el tros que resta del mur de Berlín que està
tot pintat de murals. Em va agradar força tot i que fa ràbia la gent que fa
guixots a sobre dels murals. D'allà ens vam dirigir a un bareto que coneixia en
Mora a fer unes birres, a sopar a un indi que vam trobar lloc i a totes
aquestes ja devien ser les dotze. O més. Llavors els senyorets van decidir que
volien fer “botellón” i els vaig acompanyar a un lloc que estava a petar de
gent i de lo més variat. Jo a les dues ja no m'aguantava. Havia dormit poc, no
havia parat en tot el dia i ja veia per on anaven els tirs dels nens més
l'efecte de l'alcohol. Vam debatre política, vam debatre història, va sortir de
tot per allà fins que vaig decidir que fessin el que volguessin que jo me
n'anava al llit.
A les tres em ficava al llit i dormia plàcidament
fins les set, hora en que va arribar en Calafat i va començar a roncar.
M'estava començant a posar nerviosa ja quan van arribar els altres tres i en
Calafat no va tenir més remei que llevar-se i obrir la porta. I van entrar els
tres i allò va ser un espectacle. Tres quarts de vuit del matí i en Noguera
hiperactiu donant volteretes. Era impossible no riure's. En fi. Un cop es van
calmar i es van dormir, els molt cabrons (i no hi ha altra paraula), van començar
a roncar tots així que a dos quarts de nou em vaig donar per vençuda. Em vaig llevar, dutxa i vaig sortir caminant
de l'hostal fins al Check Point Charlie. Lloc de pas d'una banda a l'altra de
Berlín. D'allà vaig passar per l'església de Betlem, o més ben dit, una
reconstrucció peculiar fins arribar a Postdam Platz. D'allà, després de fer un
te, vaig seguir caminant passant pel memorial de l'Holocaust i em vaig fer tot
el Tiergarten fins al monument de la Victòria i tornar ja que a les 12:00
teníem visita al Reichstag , el parlament. Havia quedat amb ells a les 11:45 i
dubtava de la seva presència. El problema era que jo no podia entrar ja que era
el Miquel el qui havia fet la reserva i tenia ell els papers. Per sort va aparèixer
el Miquel, l'únic, i en obrir la boca, només se'm va ocórrer donar-li les gràcies
perquè la bafarada de la nit encara era
present. Vam fer el tour que em va agradar moltíssim. El vam haver de fer en
alemany i tot i no tenir ni fava, alguna cosa vaig entendre gràcies al suec i
que el guia tenia gràcia. La veritat, tenia mèrit perquè ni el Miquel amb
ressaca i havent dormit tres hores ni jo, ens vam avorrir. La visita acaba amb
la visita a la cúpula que està feta per el Norman Foster. D'allà vam anar a dinar i en Miquel va fer via
cap a l'hostal. Jo vaig anar a veure si podia veure el museu de l'holocaust
però va resultar que estava tancat per manteniment així que vaig anar a veure
la catedral. Després de voltar per allà, els nens van donar senyals de vida
dient que tornàvem a quedar al Recihstag. I allà ens vam trobar per acomiadar
al Mora que agafava el tren, en Xesc ja havia partit i en Piella i en Calafat
encara van estar de sort ja que els van deixar pujar a veure la cúpula. En
Miquel també va aparèixer però en Noguera estava molt perjudicat. I no
m'estranya. I bé, diumenge a la tarda per Berlín amb tres ressacosos i un mort
a l'hostal. I mentre caminàvem, el meu amic Andrew, un americà de la meva edat
que vaig conèixer a la conferència de la Xina i que viu a Berlín, em va dir per
quedar amb nosaltres. Els meus estimats amics van al·legar que degut a la
ressaca no eren ni capaços de xerrar amb anglès així que vaig quedar jo amb
ell. Vam anar a prendre alguna cosa i a posar-nos al dia. I vam anar caminant
des de Oranienburg strasse, per davant d'una sinagoga impressionant, Alexander
Platz, etc. Llavors vam agafar el metro fins al barri de Kreuzberg i vam sopar
un falafel molt bo. I d'allà ja vam fer via cadascú cap a casa seva. En arribar
a l'hostal em vaig trobar a tots els mascles allà. Els altres tres acabaven
d'arribar i en Noguera ja estava en condicions. Mentre uns estàvem morts, el
senyoret va decidir que havia d'anar a fer turisme (aquí ningú toca de peus a
terra). Així que mentre els demés a les 12 de la nit quèiem rodons, ell se'n va
anar a caminar per Berlín. Coses de la vida.
Dilluns al matí ens vam llevar, dutxa i
fora ja que ells volaven a les 11:30. Com que el meu vol no era fins la tarda,
19:30, després d'acomiadar-nos, vaig anar caminant fins al museu Pergamon. Déu
ni do el tros que hi ha! I em va encantar. El museu és un passada! Vaig dinar
per allà i vaig seguir caminant per Berlín fins que estava morta i vaig decidir
anar tirant xino-xano cap a l'aeroport. Sort que duia un llibre a sobre per
matar l'estona i a les deu de la nit arribava a casa meva una altra vegada.
Quina alegria caure al meu llit i dormir vuit hores seguides!
Tres dies de Berlín, tres dies de dormir
poc, tres dies de molts riures. Em podria haver emprenyat molt amb ells però no
tenen solució. Ara, esperava un poc més per part seva però ja sé de quin peu
calcen. Però ens ho hem passat molt bé! I la ciutat m'ha agradat moltíssim. Hi ha un munt de
coses per veure, visitar, no és gens cara i el metro et porta a tot arreu! Molt
recomanable.
