Godis

Diumenge, ennuvolat i dia d'estudi. Bé, de fet, cap de setmana d'estudi ja que el dijous tinc un examen oral i el dilluns següent un altre però per sort, escrit. Estic bastant cagada perquè això de fer un examen oral no m'inspira gaire confiança però què hi farem!

Bé, aprofitant uns minuts de descans, avui havia d'escriure sobre els "godis" o bé, en la nostra llengua, les llaminadures. Jo m'enrecordo que quan era petita m'agradaven però diria que mai he sigut una obsessionada i a més, només ens les deixaven menjar de tant en tant. Després, va venir la època dels ferros i van desaparèixer de la meva vida. I no les vaig trobar a faltar i no les trobo a faltar. Algun dia algú em regala alguna i me la menjo però res de comprar-me bosses plenes de dolços. Em ve al cap els divendres, quan jugàvem partits al cole, la gent que anava a l'Amb Sucre (la botiga de llaminadures al costat de l'escola) a comprar marranades. A més, que jo recordi, sempre ens han dit que les llaminadures són dolentes per les dents i que si en menges moltes, tindràs càries, mal de panxa i totes les històries per excés de sucre. Doncs bé, per sorpresa meva, arribo en aquest país, vaig al supermercat i al·lucino.

Sí, ho heu llegit bé, vaig al·lucinar. Hi havia tota una paret plena de llaminadures. Una paret com la de foto superior. De totes les formes, colors i gustos, com a la foto. Em pensava que era cosa de només aquell supermercat però després d'anar a diferents, vaig comprovar que a tots hi havia el mateix. Una paret del supermercat està destinada als "godis". I llavors, els veus allà tots amb la seva bosseta carregant-la de dolços. Brutal! Sí, sí, tots amb les llaminadures. No sé si és per combatre el fred, les depressions de l'hivern o el què però és ben cert que les bosses que duen plenes de llaminadures són considerables. Ara hauria de fer una enquesta als dentistes a veure si la gent té moltes càries o no però no estic per perdre el temps...

Ai, i me n'oblidava. El dia que ja vaig al·lucinar sobre el tema de les llaminadures va ser en un examen. Aquí els exàmens duren 5-6 hores ininterrompudes. Això significa que et pots aixecar, anar al lavabo i menjar. Mentre servidora porta un entrepà de pernil o llonganissa, aquí hi ha alguns que et treuen la bosseta de les llaminadures... Realment, per gustos, colors.

Històries de vestuari

Sempre he pensat que d'un vestuari se'n podria fer una novel·la perquè realment, la mà de coses que passen allà dins i les històries que es munten i les idees que en surten són masses. Alegries, penes, plans, somnis, xafarderies, dubtes, il·lusions, motivacions, etc. I cada vestuari és un món; m'enrecordo perfectament dels vestuaris "cutres" de l'escola, del vestuari del Claror, del vestuari de la Mar Bella, del d'Inefc, del de l'Autònoma, la Garriga, la carpa, el de la UPC, el del Serveis d'Esports de la UB i ves sumant per tots els que hi hem passat que no són pocs. Realment, un munt. Cadascun té el seu truc, per on s'obre la porta, com va l'aigua, etc. però el més curiós és el comportament de la gent. I ara bé, quan entren en joc els vestuaris suecs.

Doncs bé, a la majoria de vestuaris del sud, la gent, bé, quan em refereixi a la gent em referiré al sexe femení perquè la veritat que mai els hi he preguntat als nois si ells també ho han observat, té certa vergonya a exhibir el seu cos entre el mateix gènere. A vegades, tot i ser del mateix equip o club, certes persones es mostren incòmodes a l'hora de canviar-se de roba i haver-se de dutxar. És cert que si t'han acostumat des de petit a canviar-te en els vestuaris amb total normalitat doncs bé, no tens cap problema però hi ha gent que la veus que ho passa malament. Total, és una cosa que no entenc perquè totes som iguals. Totes tenim pits, unes els tindran més grans, més petits, més rodons o més caiguts, millor o pitjor depilades, amb celulitis o sense, altes o baixes, primes o grasses però seguim sent dones. A veure, que tampoc dic que una hagi de passejar-se 20 minuts en pilotes pel vestuari exhibint-se però que es pugui canviar amb total comoditat.

Una ja amb experiència arriba en aquest país i per sorpresa meva, entro al vestuari per anar a la piscina i veig a les dones totes despullades pel vestuari. Amb la tovallola a la mà i cap a la dutxa. Iaies, joves, nenes i nens petits. Amb tota naturalitat. I a continuació, un cop totes ben dutxades, cap a la "bastu" (la sauna) efectivament, també en pilotes. La gent no es tapa amb la tovallola i ningú es queda bocabadat observant ni criticant. No és que patís un xoc en trobar-me en aquella situació ni em vaig sentir incòmoda però simplement, em va sorprendre. Em va sorprendre el comportament de la gent. Suposo que depèn de com t'eduquen a cada país i de les creences i de les cultures. Cert és que a casa nostra, fins fa no gaire ensenyar la carn de segons quines parts no era gaire habitual així que suposo que deu venir per aquí el tema, mentre que ells lo d'anar a la sauna nuus ho tenen molt interioritzat. Així que una diferència cultural més.

Ai, me n'oblidava. Aquí al vestuari van descalços.En primer lloc, a l'entrada del gimnàs t'has de treure les sabates i deixar-les a uns prestatges. Llavors, a partir d'allà vas amb mitjons i si vas a les sales del gimnàs, doncs et poses les bambes a dins. Ho fan simplement per no entrar amb totes les sabates plenes de neu i deixar tot fet un mapa, pràctic. Bé, a les cases també es fa, es deixen les sabates a l'entrada. Però el que jo em referia és que no empren xancletes, excepte jo i alguns estrangers més. Hi ha coses que una es pot adaptar però a anar sense xancletes en un vestuari crec que no ho podré fer mai. De petits ens van menjar tant el cap dient que havíem d'anar amb xancletes per no agafar fongs que ara, si algun dia me les deixo, renego a més no poder. I tot i que hi ha vestuaris que estan força nets, podríem dir que en la majoria abunden pèls i altres objectes no identificats que, personalment, em fan fàstic. Així que, en aquest aspecte, seguiré sent estrangera. Ho sento, hi ha coses que són inevitables.

Perdoneu, parleu en català?

Fa unes hores que la família ha fet via cap al sud després d'un cap de setmana de convivència i fred, molt fred. Potser divendres i dissabte no va fer tant fred però avui ha apretat i, de fet, sobre les dotze estàvem a -5ºC aproximadament però amb vent amb el que la sensació tèrmica era inferior.

Ha sigut un cap de setmana curt però intens. Feia temps que no caminava tant ja que hem anat amunt i avall visitant llocs i, aquí a Lund, es va sempre amb bicicleta així que actualment estic més acostumada a anar amb la bicicleta enganxada al cul que a caminar. Algun dia faré una entrada referent a les bicicletes perquè és mereix un capítol com a mínim.

Doncs bé, gràcies a la família, tinc el rebost ple, eines vàries per muntar el meu taller de bicicletes, plantes donant color a l'ambient, llibres nous, roba meva que s'havia quedat a casa i un banyador nou! El millor de tot és secret. Un dia posaré les fotos i es mereixerà una entrada també però bé, el més important és que els he tingut per aquí. Hem anat amunt i avall i ahir vam anar a passar el dia a Copenhague. I vam caminar i caminar però va valdre la pena. Vam veure el canvi de guàrdia reial i la sireneta que encara no ho tenia vist i tota una zona per la que tampoc havia passat. Però bé, anem al cas. Mentre estàvem esperant al tren a l'estació de Lund, estàvem els quatre de xarrera patint congelació i observant com anaven arribant els trens provinents del nord plens de neu. En aquestes, que van dir alguna cosa pels altaveus i no ens en vam assabentar. També haig de dir que els altaveus de l'estació de Lund no són cap meravella i moltes vegades no t'assabentes del que diuen a part de que sempre ho diuen en suec, diria jo. Llavors, un home d'uns 40-50 anys amb un nen se'ns va acostar i ens va dir:perdoneu, parleu en català? I nosaltres vam contestar que sí. I molt educadament ens va avisar que acabaven de dir que el tren l'havien anul·lat degut a les condicions meteorològiques (el divendres per la nit va estar nevant). En aquestes que li vam donar les gràcies i vam anar a veure quin era el següent tren amb destinació a Copenhague i a quina andana tocava anar a esperar-lo. Al cap d'una estona d'estar esperant, van tornar a aparèixer i vam començar a parlar. Que si anàvem a l'aeroport, no, ella viu aquí, què estudies?, enginyeria química, etc. I va acabar en què ell era fill de pare suec i suposo que de mare catalana, que és professor de llengües romàniques a la universitat i té tres fills els quals parlen català però no el saben escriure. I em va demanar si coneixia gent que parlés català perquè estaven buscant gent per fer de cangur i ensenyar-lis a escriure als nens. Em va donar la seva direcció de correu i ens vam acomiadar.

Avui li he escrit un correu demanant-li més informació: horaris, on viuen, etc i llavors m'ho rumiaré o avisaré a algú més que pugui estar interessat. Acabaré donant classes de català a Suècia? Surrealisme?

Alegria que és festa major!

Sí! Festa Major!

La veritat que no, no és la festa major de Lund i, amb la temperatura que fa, dubto que es plantegessin celebrar una festa major d'hivern, però per mi aquest cap de setmana és festa major perquè ve la família!!!! Sí! Encara que nevi, faci fred i el que sigui, estaré amb ells, riurem, parlarem, caminarem, visitarem coses i ens ho passarem super bé.

Hi ha gent que no vol que la seva família els vingui a veure, que no els troben a faltar però a mi de tant en tant m'entra la "morriña" i em fa molta il·lusió que vinguin. Perquè els de casa meva són collonuts! Llàstima que el Tro no pugui venir però es fa notar i es queda amb les bessones així que content ja deu estar.

Doncs bé, avui dijous ha estat nevant unes quantes hores i això ja està més emblanquinat i demà divendres! Quatre hores de classe i a buscar la família!

Avui és un escrit una mica així portada per l'emoció de veure'ls i el cansament així que no sigueu gaire exigents.

Står i kö

Står i kö és una pràctica habitual sueca que nosaltres, els de més abaix, ens treu de polleguera i que en canvi, aquí sembla que els hi apassioni.

Står i kö significa fer cua. Quan vaig arribar a aquest país, jo pensava que era un país superdesenvolupat, que et solucionaven la vida en 5 minuts, res de fer cues i esperar i esperar. Per sorpresa meva, només arribar a Lund, ja vam haver de fer una cua de 5 hores perquè ens donessin les claus de la residència. Però clar, sent el primer dia i que a més era el dia d'arribada, un munt de gent per recollir les claus i tota la pesca es podia passar per alt. Però després, vas a la universitat a fer-te el carnet i cua. Vas al banc per obrir un compte corrent, has d'agafar numeret i esperar. Vas a l'estació de tren per fer-te la targeta i recarregar-la (ara sort que l'han canviat i es pot fer per la màquina) i cua. Vas al supermercat a comprar i potser hi ha dies que hi ha cua, doncs esperes i ja et tocarà. I anem sumant. El dia que vas a fer-te el carnet de la "nation", cua. El dia que havíem d'anar-nos a fer el número d'identitat suec, cua. Per renovar el contracte de la residència, cua.

Doncs bé, ara que ja ha quedat clar que en aquest país es fa cua per tot, fins i tot per escalfar el taper a la universitat (tot i que allà també en fèiem), el més curiós del cas, es que sembla que els hi agradi. És a dir, nosaltres, quan hem de fer cua, els primers 5 minuts els resistim però després la gent ja es comença a posar neguitosa. Sents esbufecs, gent mirant el rellotge, murmuris i a mida que va passant el temps, renecs i cap amunt. En canvi, aquí no tenen problema. Porten un ritme que tant els hi fa passar-se una hora fent cua. Es posen allà, i apa, ja arribarà el torn. També destacar que no he vist el típic que va de llest i s'intenta colar, que d'aquests nosaltres en tenim forces. I es que no em deixa de sorprendre com aguanten estoicament estar fent cua. Perquè deu minuts encara però a la que duus mitja hora, a mi ja se'm cau el món a sobre però ells, ni s'immuten. Ho juro i ho perjuro. I és que a més, fan cua per tot. I no n'he vist a cap queixar-se.

A mi realment em sorprèn. Em sorprèn que facin cua per tot i com es comporten. Ells assumeixen que s'ha de fer cua i ja està. No com nosaltres que fer cua resulta tot un suplici. Jo crec que això també deriva del fet que aquí porten un ritme de vida 5 vegades inferior (com a mínim) al nostre. Perquè puc ben assegurar que no saben què és l'estrès ni portar un coet al cul! Realment, són dos móns ben diferents.

Per cert, el que més em va impactar va ser fa dos diumenges, era el dia per inscriure's per poder col·laborar en l'organització d'un carnaval molt important que té lloc aquí a Lund cada quatre anys a finals de maig. Doncs bé, va haver-hi gent va passar la nit al carrer fent cua per tal de poder participar i em sembla que no obrien fins a les 10 del matí! Impressionant!

Comoditat

És dilluns i ja començo amb dinamita. Estic fins als..., estic fins al capdamunt, serem ben parlats, de que la gent s'aprofiti de mi. És a dir, com que està ella, segur que ho farà, que ho buscarà, que agafarà els apunts, que sabrà on s'ha d'anar i per tant, jo sudo i l'únic que faré és preguntar-li.

Doncs bé, n'estic farta. És a dir, que tal persona X et truqui a les 7:55 del matí per saber on és la classe perquè no li ha donat la gana de buscar a la pàgina web i mirar on toca i dignar-se a mirar-ho en un mapa, o bé, haver estat a classe la setmana passada escoltant perquè es va tractar el tema, doncs em treu de polleguera. També odio que la gent vagi a classe i estigui allà enviant missatgets amb el mòbil mentres tu estàs allà agafant apunts perquè després et preguntin si els hi pots deixar. I a sobre amb exigències. I quan se suposa que s'ha d'anar a algun lloc amb un grup de gent, ningú busca com s'ha d'anar, sinó espera que servidora els hi porti la ruta feta

.

Sincerament, trobo que la gent es passa tres pobles. I jo, que en el fons dec ser bona persona i cedeixo. Cedeixo sí, però arriba un moment en que la cosa ja fa pudor. Perquè si la cosa fos recíproca, és a dir, de tant en tant jo rebés alguna cosa a canvi com per exemple anar d'excursió, anar a jugar a alguna cosa, fer el burro plegats, ajudar-me en el que necessiti, doncs ho entendria però quan una sempre dóna i no rep res a canvi, les coses canvien. Perquè clar, a mi les coses no em cauen del cel i tampoc sóc superdotada, per tant, això significa que a mi també em suposa un cert esforç haver de saber certes coses però suposo que si tens algú que te les faci i a sobre sigui tan tonta que te les deixi o te les expliqui, perquè perdre el teu valuós temps no?

I el que més em fot és ja quan un cop els hi dónes la feina ben mastegadeta, llavors et pregunten, què posa aquí? O bé, si els hi dius que no et va bé deixar-lis certes coses, perquè no? Què ho has d'emprar tu? O quan et diuen, demà t'ho porto, i a l'endemà, una merda, ai es que no m'ha donat temps! I si a sobre, si tu contestes o t'hi negues, quina és la resposta? Què "borde" que ets no?

La meva conclusió és que la gent té molta barra i que jo sóc idiota però bé, que ara no tothom s'ho agafi a la valenta que no tothom és així, només certes persones que m'envolten en la vida diària i que sincerament, em cansen.

Doncs bé, això només un comportament humà que no acabo d'entendre, que no comparteixo i que malauradament, aguanto però no és l'únic. Perquè sincerament, la gent és molt rara.

Post-match

Avui serà un breu escrit que és tard i vol ploure i demà tinc classe a les 8 del matí.

Acabem de veure l'Atleti-Barça per ordinador a l'apartament-habitació d'uns dels d'aquí i bé, no tinc res a dir. Una merda partit, sincerament però ja se sap que dels partits que involucren al Barça i al Atlético de Madrid mai saps com acabaran. Es pot dir que hi ha hagut errors clars per cada part i que hi hagut uns que han tingut més sort.

L'afició es trobava aproximadament al 50%, alguns i algunes amb les respectives samarretes però ha faltat ambient. Trobo a faltar els partits al camp, cridar, cantar, els insults, que cadascú digui la seva, l'ambient que es respira, etc. Ja sé que avui no jugàvem a casa però quan ens reunim a veure els partits, m'entra "la morriña" del camp. Perquè el camp nou fa vibrar.

Potser per fer més ambient, jo hagués posat en Puyal però llavors és probable que acabi desterrada ja d'aquí i més val segons amb qui, mantenir la boca callada i evitar discussions i més, a certes hores.

Doncs bé, fit i fet, avui l'escrit s'acaba aquí. Molt curt però servidora demà ha de matinar i l'hi espera un dia força llarg. Bona nit a tothom!

Una de papereres

Avui toca una de papereres. Sí, ja sé que un dia van ser les escombres i avui va de papereres. No sóc maniàtica de la neteja però són coses que em criden l'atenció.

Aquí a Lund, n'he vist poques de papereres en contrast amb Barcelona però, d'altra banda, considero que la ciutat es troba considerablement més neta. Perquè? Segurament la resposta més adient és que aquí la gent és més civilitzada i llença la merda a la paperera i no al carrer. És a dir, empren la paperera mentre que allà baix moltíssima gent llença papers i altres elements inútils al carrer. Però el tema té encara més mèrit ja que com ja he dit, aquí hi ha poques paperes, de fet, jo diria que pel camí que empro per anar a la facultat no em sembla haver-ne vist ni una i el terra està net. Una mostra més de que la gent es guarda el paperet fins que arriba a casa o es troba una paperera mentre que allà, si no et topes amb una paperera en menys d'un minut la gran majoria, es fa el despistat i com aquell qui no vol, relaxa els músculs de la mà deixant caure algun regalet. També destacar que tot i que és probable que hi hagi menys gossos per metre quadrat, encara no m'he topat amb excrements canins tot i que eqüestres sí però suposo que no puc demanar a algú que vagi amb una bossa de brossa grossa per recollir la cacota dels cavalls.

Després de fer una breu introducció sobre el comportament humà envers les papereres, ara en faré un sobre la ubicació i disseny d'aquestes en contrast amb les nostres. Aquí, per si no sabeu, és una zona molt ventilada, fa fred. plou i neva amb el que si un posa una neurona en funcionament (jo diria que amb una és suficient), s'imaginarà que aquí les papereres estan tapades superiorment i que els orificis es troben en els laterals. A més, la majoria es troben tapats per una cortina de cadenes perquè no surti la merda cap enfora. En canvi, les nostres es troben ben obertes, amb un forat ben gran perquè la gent no sigui mandrosa, tiri les coses a la brossa i ni amb aquestes s'aconsegueix. A més, degut al nostre clima ens podem permetre papereres d'aquesta mena.

El que no acabo de comprendre és perquè n'hi ha tan poques papereres. Més concentrades al centre i superpoques quan te n'allunyes. Suposo que es deu al fet que aquí la gent es mou principalment amb bicicleta així que arribes ràpidament a la paperera, com que fa un temps "fantàstic", poques ganes tens de treure les mans de les butxaques, i si la gent és cívica i llença la merda a casa, perquè gastar diners de més en papereres no?

No sé, jo no ho acabo de veure. El fet és que funciona tal i com està però a mi em falta alguna que altra paperera de tant en quant.

Careta de "gilipolles"

Avui va per tots els que en algun moment de la vida hem hagut de posar la careta de "gilipolles". Sé que no és una expressió molt educada però tothom entén què significa posar aquesta cara.

Hi ha moments en la vida, que et trobes en situacions en les quals voldries sortir cames ajudeu-me perquè et sents inútil, no entens de què estan parlant però no et queda més remei que aguantar. Habitualment, quan no entens de què parla la gent és perquè no entens l'idioma o bé, parlen de temes totalment aliens al teu coneixement.

Primer cas. N'he sigut, sóc i en seré víctima. Estic intentant aprendre suec, m'hi haig de posar més a fons però és complicat. No s'assembla a cap idioma que jo hagi estudiat abans tot i que com a mínim, té una sintonia melòdica que fa que no resulti un so desagradable. Jo ho intento, intento entendre de què parla la gent, què diuen els professors quan la gent fa comentaris en suec, però em perdo. Quan estàs en un grup que parlen entre ells en suec i tu estàs allà, amb careta de "gilipolles", ets sents impotent. I avui, per més inri, classe de conversació a classe de suec. Baixa la moral quan estàs a classe amb alemanys i finlandesos que tenen molt més vocabulari i facilitat i tu no ets més que una merda spanska tjeier que ve del sud, d'on hi ha clima tropical... En fi, careta de "gilipolles"!

També remarcar el dia que un professor em va dir que no sabia què fer amb mi perquè l'assignatura era en suec però, per sort, es va poder solucionar el tema i ara sóc una persona útil. Però bé, amb pàciència i bons aliments acabarem entenent alguna cosa però mentrestant, no hi ha més remei que esforçar-se i posar careta de "gilipolles". Per sort, amb l'anglès es pot dir que no em passa.

Segon cas. També n'he sigut, en sóc i m'imagino que en seré de víctima. Quan estàs amb un grup de gent que tots parlen d'una cosa que tothom sap i tu no en tens ni idea. Subcas 1: perquè són d'un altre país, anar directament al primer cas perquè està íntimament relacionat el tema cultura i idioma. Subcas 2: perquè la gent acostuma a ser cruel. En tot cas, dependrà del grup de gent, del tema i de si són amables de posar-te al dia o simplement suden de que estiguis allà i per molt que preguntis, passaran completament així que no queda més remei que fer careta de "gilipolles" uns segons i pirar.

En fi, com a conclusió podríem dir que el període d'integració en un grup o cultura comporta fer ús de l'estimada careta de "gilipolles". No és gens agradable però a vegades no queda més remei. Ets sents indefens, inútil, impotent però bé, la vida és dura i la merda madura així que amb un parell i endavant!

La vaca cega

Cansada, un munt d'articles per llegir, apunts per entendre i mil coses a fer. Però poc a poc i amb bona lletra perquè d'altra banda no traurem res de bo.

Avui poso el poema de La vaca cega de'n Joan Maragall. És un poema que sempre m'ha agradat i em fa recordar les hores viscudes pel Ripollès, per Sant Joan de les Abadesses, passant per davant de Can Covilar, mas d'on era el vailet que va deixar la vaca cega.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua

Escombres

Avui va d'escombres. No és que la meva passió sigui escombrar tot el sant dia però hi ha certes coses que quan te les canvien, simplement pel fet que no són iguals a tot arreu, criden l'atenció. A vegades, et sorprenen positivament mentre que d'altres, tardes molt temps en poder comprendre perquè no tenen les mateixes coses que nosaltres o, en segons quins casos, mai les podràs arribar a comprendre. Com a mínim això és el que em succeeix a mi.

Doncs bé, avui reflexionaré sobre el que en aquest país nòrdic, característic pel disseny, consideren una escombra. Per nosaltres, els de més a baix, una escombra és un raspall d'un considerable gruix unit a un pal que fa sobre un metre i quaranta centímetres de llargada que serveix per escombrar. En canvi, en aquest país, entenen com a escombra el que es pot observar en la imatge superior. Un raspallet (perquè és considerablement més estret i de menor densitat i qualitat de pues) unit a un pal metàl·lic d'eix quadrat d'aproximadament 80 cm (potser arriba al metre) amb un mànec a la part superior. D'aquí se'n pot deduir que degut a la longitud del pal i a l'orientació del raspall, la tasca d'escombrar resulta extremadament complicada i incòmoda. És a dir, és molt més difícil l'art d'escombrar ja que la força aplicada sobre l'extrem superior del pal per tal d'efectuar el moviment d'arrossegar la merda no és la mateixa, ni està aplicada en el mateix punt ni en la mateixa direcció. Com a mínim, el recollidor es pot considerar estàndard. Però hi ha una cosa, entre moltes d'altres, que no entenc i no m'entra en el meu caparró: en aquest país, la gent és generalment alta. És a dir, l'alçada mitjana és superior a la nostra amb el que ens condueix a que si a mi l'escombra aquesta m'arriba per la cintura i ja em resulta incòmoda, com deu ser per ells? D'aquí dedueixo que no utilitzen mai l'escombra o només per quan se'ls hi cau una cosa al terra i passen el "raspall " aquest. Com netegen? Doncs simplement passen l'aspiradora. Però clar, si estàs en una residència que es comparteixen aspiradores de les quals fa més de dos mesos que no se'n veu cap perquè a saber on deuen parar i qui se les ha apropiat, que per cert, aprofito l'avinentesa per dir que no entenc com algú adora tenir una aspiradora enorme a dins la seva habitació sense que els demés la puguin emprar, com neteges? Clarament, no hi ha més remei que fer ús de la súper escombra!

En fi, com sempre dic i diré, hi ha coses que mai entendré.

Adrenalina

Després de passar-me de 8 a a 18 tancada a la facultat, envoltada d'apunts, articles sobre cel·lulosa, hemicel·lulosa, lignina i altres coses vàries, avorrida i amb el cap com un timbal degut a tants conceptes i idiomes, m'esperava la recompensa del dia: la piscina.

Hi ha gent que es pensarà que estic tocada del bolet, possiblement tinguin raó, no m'hi oposaré però hi ha persones que necessiten fer esport. Necessiten sí. No és fins el moment en que l'esport esdevé una necessitat que te n'adones de l'imprescindible que pot arribar a ser. Per certes persones fer esport és un acte impensable, fatigós, fastigós i repugnant. Per altres és un simple passatemps per obligació o per pròpia voluntat, altres per professió i altres, per sentir-se bé, per desconnectar, per alliberar adrenalina. Per si hi ha algun dubte de que és l'adrenalina, a continuació podeu llegir l'entrada del DIEC.

Adrenalina: f. [BI] [QU] [MD] Hormona del grup de les catecolamines, antagònica de la insulina, la secreció de la qual augmenta en situacions d’estrès o d’emergència.

Doncs bé, diguem que em considero de les darreres. De les que necessita fer esport per oxigenar el cervell, per alliberar adrenalina, per ser més suportable, per dormir millor, per sentir-me cansada mentalment i físicament, perquè sí, perquè m'agrada, perquè vull! Tant complicat és entendre-ho i més si pertanys al sexe femení? En fi, com ja vaig dir ahir, hi ha coses en la vida que mai entendré.

Després d'un petit lapsus del qual si s'hagués allargat un poc més potser acabo congelada, hem aconseguit arribar a la piscina. I un cop dins, el meu amic de les aigües (i de les no aigües també) que ha de ser un sant per poder-me aguantar i venir a nedar amb mi, s'ha adonat que s'havia deixat les ulleres. Gran error i més quan som uns miops que anem amb lents de contacte i sense les ulleres està el tema un poc complicat. Però bé, ens les hem apanyat i hem nedat una estona. Algun dia faré una reflexió del nou estil de natació que estic observant que es desenvolupa en aquest país. Realment curiós. A continuació, agafa la bicicleta i cap a casa, sopar, fer el dinar de demà i anar a dormir perquè demà classe a les 8 una altra vegada.

Conclusió: gràcies a l'esport i amb persones amb les que el pots compartir sense rebre crítiques, fan que te'n pugis anar a dormir amb un somriure a la cara i amb la ment oxigenada.

Començar

Mai em pensava que acabaria escrivint un blog però estant lluny de casa crec que ha sigut l'excusa perfecta per a començar. Ja fa uns cinc mesos que vaig obrir les ales i vaig sortir a volar fins arribar a un país nòrdic que m'acollirà durant un total de dos anys com a mínim. Emprendre el vol sempre és una tasca difícil i més quan ets una Marieta amb tots els ets i uts. No em posaré a definir què consisteix ser una Marieta perquè qui em coneixi sabrà molt bé que no és una cosa senzilla. De moment encara conservo les meves taques encara que altres insectes i animalons intentin esborrar-les però, com ja he dit, sóc una Marieta al 100%.

Després d'una breu presentació, faré una breu reflexió. O si més no, ho intentaré. Potser és que sóc una mica limitada, és a dir, estic acotada superiorment i inferiorment, però hi ha coses que per molt que ho intenti, no les puc entendre i que crec que mai les podré arribar a entendre. Bàsicament es tracta del comportament humà, encara que d'altres aspectes també es troben fora del meu abast però hi ha tantes coses de les persones que no entenc, que per això em seguiré creient Marieta. Perquè la gent canvia tant d'un dia per l'altre? Avui sí, avui no. Avui compto amb tu, demà no m'enrecordo de tu. En fi, crec que avui ja hem començat a donar-li voltes al cervell i demà toca matinar.