Començo a veure la llum

Setena setmana des de la fractura i la més activa de totes. Per fi. Podria resumir la setmana, o més ben dit, el final de setmana com l’inici de la bona sort. Sembla que per fi se’m comença a il·luminar el camí. Però és millor no parlar d’aquestes coses massa alt perquè, malgrat no ser supersticiosa, no m’agradaria que és girés mal temps una altra vegada.

Dilluns al matí, després de bus, tren, tren i bus i amb les crosses i la fèrula, arribava a Riso, un centre nacional de recerca energètica danès que actualment està vinculat a la DTU (la universitat politècnica danesa). Riso està situat en una península a les afores de Roskilde. Es tarda uns 15 minuts amb autobús des de l’estació de tren de Roskilde fins la porta del centre. El perquè de la localitat aïllada d’aquest centre té una explicació. A Roskilde hi havia un reactor nuclear i quan sobre els anys 50/60 Dinamarca va decidir ser independent de l’energia nuclear, van convertir el lloc en un centre de recerca energètica basat en energies renovables. Així que actualment allà la gent que hi treballa es dedica a un tipus concret de piles de combustible, cel·les electrolítiques i energia eòlica.

Per entrar al recinte t’has d’identificar (vas amb una targeta que has de passar per tal que els guardes de seguretat tinguin control de tothom) i si estàs de visita, també has de fer un registre especial. Amb tant de control, mai es tanquen les portes de les oficines , mòbils i bosses estan per sobre de les taules i oberts encara que no hi hagi ningú. És cert que a Suècia també hi ha bastanta seguretat en aquest aspecte (no com quan jo estudiava que anaves amb la calculadora al vàter) però normalment tanques la porta quan surts de l’oficina. Evidentment, no són llocs comparables.

Dilluns abans de dinar ja vaig tenir reunió amb el Chris, americà que serà el meu supervisor principal, el Henrik i el Jimmi. Aquests dos darrers danesos. També vaig conèixer a la meva companya de despatx, la Raquel, que és del Brasil i també està fent una llarga estada del doctorat.

A Riso hi vaig estar fins dijous a la tarda i, la veritat, és que molt bé. Vaig tenir un parell de reunions amb els mencionats anteriorment per decidir què és el que faré i és una passada poder treballar amb gent que sap del que parla, amb qui pots preguntar les coses que no entens, que t’obren idees que potser no te les havies plantejat perquè al treballar sola et vas capficant... i podria seguir.

L’única pega de tot plegat és que Riso està a la quinta forca però sembla ser que els astres s’han alineat i al final, sortirem tots ben parats. En principi tenia una habitació reserva a la Guest House (casa de convidats, traducció literal) que tenen allà. Bé, a les afores del centre, a uns 5 minuts a peu. Però només hi ha un grup de cases per gent que està allà temporalment i res més. Res més vull dir que per anar a comprar has d’agafar l’autobús  per anar fins a Roskilde a comprar. Jo tenia una habitació en una casa a compartir amb 5 persones més. Jo no tinc cap problema amb compartir, cap ni un. L’habitació, malgrat ser petiteta, estava força bé però el més fotut era el vàter (un per tots) i la dutxa. El mateix. Tot molt i molt antic. Diguem que era un poc depriment i més, quan no pots fer res allà . I sobretot ara que encara no em puc calçar un parell de bambes i sortir a córrer.  La gent amb qui compartia eren bona gent però tampoc res de l’altre món. Però, per sort  i gràcies a la Heidi, la secretària, vaig conèixer a uns suecs que viuen a Lund i Malmö i que comparteixen cotxe per anar cada dia cap a Roskilde. Un puntàs ja que amb cotxe és una hora, hora i vint si hem de parar a recollir als de Malmö. Comptant que la gent allà treballa de 8 a 16, encara tens vida quan arribes a Lund! Amb transport públic es fa un pèl difícil ja que tardes unes dues hores i vint minuts aproximadament. Així que em vaig posar amb contacte amb ells i ara mateix no hi ha lloc al cotxe ja que són 5 integrants però en una setmana, un comença la baixa paternal així que no hi ha cap problema per poder anar amb ells! Això, sumat al fet que seguiré fent models computacionals, significa que no haig d’anar cada dia a Riso (repetit cinquanta mil vegades per el Chris, el Henrik i el Jimmi) ! Aquestes dues setmanes que venen seran una mica irregulars però a partir de la segona setmana de març tinc pensat anar-hi dimarts i dijous i els altres dies treballar des de Lund. Veurem com van les coses però el fet de poder anar-hi amb cotxe dóna moltíssima més llibertat.

Dijous en arribar a casa al vespre vaig ser la persona més feliç del món i la nit de dijous a divendres vaig dormir com mai.

La cel·la

La recta  interminable. Al fons de la carretera està el meu edifici

Magnífiques vistes des de la península. Caminant per la recta interminable 

Divendres pel matí tenia sessió amb el fisioterapeuta. I aquí també van aparèixer bones notícies! Fora fèrula, fora crossa i dilluns, demà, deixo l’altre crossa! Per fi! En Conny, el fisio, diu que té molt bona pinta però m’ha deixat clar vàries vegades que és millor fer poc ara que no fer massa perquè sinó, caput. M’agrada aquest senyor, m’explica tota l’anatomia i el perquè de les coses i a més, em fa fer exercicis molt complets i m’escriu un pla d’entrenament que inclou flexions, abdominals i altres exercicis per tornar a agafar forma per poder entrenar. A més, és molt simpàtic. La principal novetat, a part de treure les eines ortopèdiques és que he començat amb la bici estàtica o d’spinning! Divendres 10 minuts, ahir 15, avui 20... El divendres quan em va posar allà sobre la bicicleta i em mirava els moviments va i diu, se’t veu feliç eh! Feliç era poc!

I res, en breus marxo cap al centre que he quedat amb l’Emelie per fer un “fika” (el cafè de mig matí) i donar-li el regal d’aniversari que va ser el dimecres. Després passaré pel gimnàs i anar fent.

Aquesta setmana que ve només aniré a Riso dimarts (anar i tornar amb el tren) ja que tinc un curset i aprofitaré per deixar l’habitació. A més, dos dels tres supervisors no hi seran i per la feina que haig de fer, em serà millor fer-ho des de Lund.

Per cert, els mundials d’esquí de fons ja han començat. Aquest any tenen lloc a Falun, Suècia i en breus és la Vasaloppet!

Bon diumenge a tothom!

6 setmanes

Estic asseguda escoltant Els Pets. Sí, sóc de la generació que vam créixer amb Els Pets de rerefons i que ens sabíem la cançó “Bon dia” de dalt a baix. De fet, aquesta cançó va arribar a ser l’himne de la nostra generació de totes les colònies i convivències a partir de l’any 1997. Quant ha plogut des de llavors! Tampoc sé quant de temps fa que no els escoltava, però després del “Bon dia” sona “Vine a la festa” i després, “Jo vull ser rei”. Una darrere l’altra i records d’aquella època em vénen al cap i t’omplen d’energia.

Com sempre, els dies van passant i avui celebro sis setmanes de la gran patacada. La cama va millor i dimarts vaig assistir a la meva primera sessió de fisioteràpia. Vaig preguntar a un amic de l’equip si coneixia algun fisioterapeuta bo a Lund i em va recomanar a un que ell va anar quan va tenir problemes amb l’esquena. Així que dimarts a un quart de dotze em vaig posar en mans del Conny. En Conny, el fisioterapeuta, és un senyor de 60 anys, molt simpàtic i amable, que ha practicat el triatló sprint (distància curta) i que si no competeix, com a mínim segueix entrenant. Als dos no ens va faltar xerrameca i com que l’esport sempre uneix, vam anar xerrant, trobant gent en comú per acabar dient-me que quan estigui forta haig d’anar a entrenar amb ells ja que necessiten gent jove al club.

A part de la comunicació oral, em va inspeccionar la cama i diu que té molt bon aspecte però ara estic en aquell moment clau en que no es pot forçar massa o la cagarem. Em va fer un programa d’entrenament que bàsicament consisteix en, de moment, guanyar mobilitat sense posar pes a la cama. Ara ja camino amb els dos peus a terra tot i que vaig amb la fèrula i les dues crosses pel carrer mentre que per casa em bellugo amb una o sense crossa. Així que es pot dir que les coses van endavant tot i que a mi se’m fa bastant etern.

Haig de tornar-hi el divendres de la setmana que ve, així que de moment tinc deures per fer.

El meu programa d'entrenament. Així és impossible oblidar-se'n!

Per altra banda, la producció culinària ha sigut bastant prolífica i tinc el congelador a rebentar. L’aventura està a punt de començar i estic un pèl nerviosa. No per anar a un lloc nou (que potser sí una mica) sinó per com anirà la primera setmana anant fins allà amb crosses i tota la parafarnàlia. Ja aniré informant, si més no, ho intentaré. Pels que no sabeu de què parlo, l’aventura és anar a Riso, un centre de recerca nacional d’energia que està situat a les afores de Roskilde, Dinamarca. M’esperen 5 mesos molt intensos. Bé, mentida, intensos seran tots els mesos de l’any. De totes maneres, espero que aquesta experiència, per dur que sigui anar i venir i tota la logística, serveixi per injectar una  alenada d’aire fresc i inspiració a les meves neurones.

Panets

Pollastre rostit que serviria per fer croquetes

Ratatouille

Lassanya d'espinacs

Organització al congelador

De moment ve el cap de setmana. Cap de setmana de preparar coses per emportar-me, de fer els exercicis de la cama, de carregar piles, etc.

Blanc temporal

Miro per la finestra i està tot lleugerament emblanquinat. Mirar per la finestra i veure la lluentor de la neu produeix una més que agradable sensació d’alegria. De fet, em podria passar el dia mirant per la finestra enlloc de la pantalla. Sort que estan alineades i només cal aixecar un pèl els ulls per gaudir del banc ambiental.

Malgrat que la neu em fa feliç, haig de confessar que aquesta vegada ha sigut la primera vegada que desitjava que no nevés. El perquè és ben evident, només em falta anar amb crosses per la neu! Però suposo que és millor anar per la neu que no que hi hagi gel. Ara mateix les condicions són una mica així ja que tampoc hi ha molta neu, durant el migdia (les meves hores de poder sortir al carrer) es fon una mica mullant els carrers i al vespre, glaça.

Ja han passat un poc més de quatre setmanes des de que me’n vaig anar pels terres. Tothom em dirà que el temps passa molt de pressa. I sí, és cert, el temps passa molt de pressa però ara mateix, em sembla una eternitat! La setmana passada vaig anar un dia a la facultat i el sol fet de veure que em podia encabir en un parell de texans i una camisa, em va alegrar la moral! Com ens hem de veure...

La vida sempre es veu millor de color blau

En dues setmanes haig de començar a anar a treballar a Roskilde, Dinamarca, en un lloc perdut de la mà de Déu i, vist com estan les coses, he decidit invertir la meva frustració i temps (que ara em sobra i després sé que tornaré a anar de cul) a cuinar i congelar carmanyoles. Diumenge vaig fer un pollastre a la cassola amb ceba, pebrot i bolets i ahir em vaig dedicar a fer una empanada de llom. Avui encara no sé què faré però tinc en ment croquetes, mandonguilles amb pèsols, cigrons amb espinacs... si algú té alguna idea, que me la faci saber que ho intentaré posar en pràctica.

 Se us cau la bava?

I mentrestant, seguiré treballant i de tant en tant, desplaçaré els ulls uns centímetres més amunt i fixaré la mirada a l’infinit, o més ben dit, al carrer, i gaudiré per uns instants, del que podria ser la vida a l’exterior. Ja queda menys!