Blanc temporal

Miro per la finestra i està tot lleugerament emblanquinat. Mirar per la finestra i veure la lluentor de la neu produeix una més que agradable sensació d’alegria. De fet, em podria passar el dia mirant per la finestra enlloc de la pantalla. Sort que estan alineades i només cal aixecar un pèl els ulls per gaudir del banc ambiental.

Malgrat que la neu em fa feliç, haig de confessar que aquesta vegada ha sigut la primera vegada que desitjava que no nevés. El perquè és ben evident, només em falta anar amb crosses per la neu! Però suposo que és millor anar per la neu que no que hi hagi gel. Ara mateix les condicions són una mica així ja que tampoc hi ha molta neu, durant el migdia (les meves hores de poder sortir al carrer) es fon una mica mullant els carrers i al vespre, glaça.

Ja han passat un poc més de quatre setmanes des de que me’n vaig anar pels terres. Tothom em dirà que el temps passa molt de pressa. I sí, és cert, el temps passa molt de pressa però ara mateix, em sembla una eternitat! La setmana passada vaig anar un dia a la facultat i el sol fet de veure que em podia encabir en un parell de texans i una camisa, em va alegrar la moral! Com ens hem de veure...

La vida sempre es veu millor de color blau

En dues setmanes haig de començar a anar a treballar a Roskilde, Dinamarca, en un lloc perdut de la mà de Déu i, vist com estan les coses, he decidit invertir la meva frustració i temps (que ara em sobra i després sé que tornaré a anar de cul) a cuinar i congelar carmanyoles. Diumenge vaig fer un pollastre a la cassola amb ceba, pebrot i bolets i ahir em vaig dedicar a fer una empanada de llom. Avui encara no sé què faré però tinc en ment croquetes, mandonguilles amb pèsols, cigrons amb espinacs... si algú té alguna idea, que me la faci saber que ho intentaré posar en pràctica.

 Se us cau la bava?

I mentrestant, seguiré treballant i de tant en tant, desplaçaré els ulls uns centímetres més amunt i fixaré la mirada a l’infinit, o més ben dit, al carrer, i gaudiré per uns instants, del que podria ser la vida a l’exterior. Ja queda menys!