3 setmanes. Han passat tres setmanes i he sigut incapaç d'escriure quatre línies. Pensava que ja que estava obligada a estar-me quieta, podria actualitzar el blog més sovint però no. Em costa moure'm, em costa posar la rentadora, em costa concentrar-me, em costa escriure, em costa tot.
La fractura del peroné m'ha afectat més psicològicament del que podria/tenia pensat. Jo no em defineixo com a persona hiperactiva però tots els que em coneixen em defineixen com a tal. Si més no, com una persona amb molta activitat, que és cert. Hi havia dies que sortia de casa a un quart de set del matí, tornava a tres quarts de sis per berenar i canviar-me i cap a entrenar amb el club per arribar a casa entre tres quarts de nou i les nou. Així que us podeu fer una idea del meu ritme de vida. Ara, estic bàsicament confinada entre les parets de casa meva. Treballo des de casa perquè és molt més còmode (ja que estar amb la pota enlaire tot el dia en una oficina no és de lo més comfortable, us ho puc assegurar) tot i que surto a donar una volta amb les crosses o vaig fins al gimnàs i torno. O al. Supermercat. Tot si les condicions meteorològiques ho permeten ja que no hi ha ganes de tornar a relliscar i trencar-se alguna altra cosa. De tant en tant apareix alguna amic/amiga de visita i van passant les hores.
Sincerament, és una merda trencar-se una cama. Bàsicament perquè no pots fer res i la mobilitat està molt limitada. Potser si enlloc d'una cama hagués sigut un braç, tot i que no deixa de ser una putada (sense pèls a la llengua), com a mínim em podria moure, sortir a córrer, entrenar tècnica de rollers sense pals... En fi, sé que no serveix lamentar-se i que s'ha de mirar endavant però estic ja bastant cansada de tot plegat.
Vaig fer scones per passar l'estona i esmorzar
Com a mínim haig de dir que sembla que la cama tira endavant. Dilluns de la setmana passada em tocava visita al traumatòleg i radiografies i sembla que s'ha fet callo. Això es va traduir en que el traumatòleg em va treure el guix! Petit incís, de les dues setmanes que vaig dur el guix, cada setmana vaig portar un guix nou ja que la meva cama s'anava consumint. Enlloc d'un guix ara porto una fèrula. Els avantatges són que ara em puc dutxar com una persona normal i no amb bossa de plàstic i peripècies per tal que el guix no es mulli i em puc posar una sabata. Per altra banda, segueixo enganxada a les crosses i sense poder posar pes a la cama...
La meva fèrula
Una pota de pollastre atrofiada al costat d'una normal
Espero que després d'aquestes primeres tres setmanes d'inutilitat física i mental, ara com a mínim sigui capaç de cultivar una mica més la producció literària.
Publicat amb Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada