diumenge, 20 de febrer del 2011

Enginyera?


Diuen que qui dies passa, anys empeny i és cert. Unes darreres setmanes força atrafegades immersa en l'escriptura tècnica anglesa m'han obligat a deixar el bloc de banda però s'ha acabat, més o menys.

Divendres 18 de Febrer del 2011. 2 de la tarda. Room GT345. Uns 10 homes asseguts al voltant d'una taula i jo, única representant femenina, de peu i amb un projector al darrera. Després d'un matí etern, havia arribat l'hora de la veritat. Em tocava presentar el projecte fi de carrera i de manera incomprensible, em trobava més segura que mai, sense nervis, sense por, sense res. Només amb les ganes de començar i acabar. Després de quatre paraules del meu tutor per trencar el gel i començar una ronda de presentacions de tots els assistents ja que hi havia cares desconegudes, em van donar el meu torn de paraula i vaig començar a xerrar. Diapositiva darrere diapositiva anaven fluint les meves paraules fins que sense gairebé adonar-me, vaig arribar a la darrera. En acabat, torn de preguntes. Més aviat, torn de discussions, pluja d'idees, noves línies de treball per a l'empresa, etc. i felicitacions. Jo no m'ho esperava pas però em van felicitar per lo bé redactat en anglès que estava el projecte, per la presentació i per la qualitat del treball fet. Jo no donava crèdit i per acabar-ho d'arrodonir, aplaudiments. En aquest punt, jo només sabia donar les gràcies i poca cosa més, però es veu que encara no podíem donar per acabat tot l'espectacle que el meu tutor, en nom del grup i com a ritual, m'havien d'obsequiar amb el lot de productes de l'empresa, veure foto.




Així que un cop fet entrega del lot de productes, em vaig haver de quedar uns minuts més comentant tot el treball amb l'examinador (el professor de la universitat) i en acabat, tocava el més que evident fika + kaka pertinents.

La resta de la tarda del divendres me la vaig passar intentant pair el que significava haver presentat el projecte. Una cosa que 5 anys enrere semblava impensable, molt llunyana i que ni tan sols et plantejaves, li havia arribat el seu Sant Martí. I bé, ara només queda corregir petits detalls, les impressions i un article de 4 pàgines sobre el treball per seguir amb els protocols. Impensable però cert, sembla que hi ha una nova enginyera química en el món. No sé si és una alegria o un perill però és el que hi ha. Bé, encara no, primer cal fer tota la paperassa necessària.