Campus a Bruksvallarna

Vaig amb retard però crec que encara arrossego els efectes dels quatre dies més viatge amb l’equip d’esquí de fons a Bruksvallarna i de tota la setmana.

Avui és Santa Llúcia o Santa Lucia com diuen els suecs i és un dia especial en la cultura sueca. Jo ho he celebrat fent lussekatter que són típics del dia d’avui.

Després del breu parèntesi onomàstic, torno a Bruksvallarna. Dimecres de la setmana passada, a les sis de la tarda, arrencava un autobús amb no sé quants (crec que en total érem unes 60 persones) integrants del club (Ski Team Skane) d’esquí de fons amb direcció a Bruksvallarna. Bruksvallarna és un dels paradisos suecs per a la pràctica de l’esquí de fons i està situat a molts quilòmetres de Lund. Aproximadament uns 950 km però a partir de certa alçada del país no hi ha autovies i per tant, vas per carreteretes. Teníem previst un trajecte de 15 hores d’autobús però per sort, va resultar en 13 hores a l’anada. Al sortir de Lund, vam parar en un parell de llocs més a recollir unes quatre persones i després vam tirar fins a Ljungby. Allà vam arribar sobre les vuit del vespre on vam recollir a un més i vam fer una parada de 45 min per sopar, fer pipi i estirar cames. A tres quarts de nou arrencàvem amb rumb cap a Bruksvallarna però encara faríem una parada més a Mora a les tres de la matinada on vam recollir a la Fia i l’Adam. Dos del club que aquest any estan vivint allà i només estan entrenant. A l’anada vaig anar acompanyada pel Henry, un australià que també té la meva edat i s’ha proposat entrar a l’equip nacional del seu país. El millor del cas és que entre el Henry i jo parlem suec. Veure per creure. Ell té un nivell més elevat que jo perquè té una nòvia sueca i no treballa a la universitat... De totes maneres, a l’autobús, al cap de no sé quantes hores, vam acabar parlant anglès. El viatge d’anada va ser bastant entretingut i vam poder dormir força bé, la veritat. Portàvem dos xofers, l’Ingrid i un senyor. És molt agradable anar amb l’Ingrid perquè últimament és la xofer de tots els viatges del club i, per tant, comença a conèixer-nos a tots i controla perfectament la situació. Tot un luxe diria jo.

Vam arribar a l’hotel/hostal, no sé ben bé com definir-ho, estil suec, a les 7 del matí. Vam deixar els esquís a les corresponents habitacions d’encerar en funció d’on tenies les habitacions, vam descarregar les bosses a les habitacions i a esmorzar. Jo vaig compartir habitació amb l’Anna. L’Anna és una de les entrenadores del club, súper simpàtica, que té dos nens petits i treballa a Tetra Pak. A més és la germana del Marcus Hellner, un esquiador de la selecció sueca. La veritat que amb l’Anna ens ho vam passar súper bé i vam congeniar des del principi. I vam riure moltíssim. A més a més, estàvem de VIPs ja que juntament amb els que jo diria els habituals del club, ja que hi havia molts que no havia vist en la meva vida, que són nous o que només van a esquiar), vivíem a l’edifici principal on estava el menjador.

Un cop amb la panxa plena i el llit fet, ens va faltar temps per canviar-nos, encerar esquís i cap a pistes. Es comença des de l’estadi que estava a tres minuts de l’hotel, així que fantàstic. Tema neu estava justet, la veritat, però per la zona de l’estadi estava molt bé ja que era de canó. Pel matí teníem lliure així que vam anar fent. Jo vaig sortir amb l’Anna però ella anava amb els de patinador i jo amb els de clàssic. Al cap d’una estona ella va girar cua i jo vaig seguir un poc més amb la Fia i l’Adam per després girar cua i fer una volta per l’estadi. El primer dia les sensacions van ser nefastes. Em sentia com un bambi, sobretot a les baixades, degut a diversos factors: esquís nous (i més llargs) i que no esquiava des de la Vasaloppet de l’any passat. Evidentment que era per tots igual però em sentia patosa total. I d’aquestes que en un parell de baixades em vaig emportar una bona fava que va fer que se’m posés el genoll com una pilota d’handbol. Ara estic en un procés de desinflamació i coloració de tota la cama. Guanyo segur un concurs de bellesa de cames, sense cap dubte.

Per la tarda van començar els entrenaments. Estàvem tots dividits en quatre grups i jo estava al dos. El dijous per la tarda vam entrenar el grup 1 i 2 conjuntament sota les ordres de la Fia i l’Adam. El que vam fer pràcticament van ser jocs i exercicis per agafar una mica de “feeling” amb la neu i al final de tot, vam tenir temps lliure per donar voltes al circuit de l’estadi. Sopar a les 6 i després vam estar veient la tele i parlant els del nostre edifici però crec que sobre les 10 de la nit vam anar enfilant tots cap al llit ja que estàvem morts.

A l'estadi

Estadi de Bruksvallarna

L'Oskar i la Fia a la cantonada Wifi

Divendres al matí el meu grup tenia entrenament de tècnica amb el Bengt i el Tom. Vam fer bastants exercicis de tècnica i a més, al final, el Bengt ens va filmar. Va molt bé filmar perquè després et pots veure i és més fàcil analitzar la tècnica i perquè no dir-ho, és divertit! A les 12 dinar i per la tarda nosaltres teníem entrenament lliure així que vam estar esquiant i pensant en el que havíem analitzat de tècnica. El dissabte després de sopar el Håkan va fer una mica de curs d’encerat que sempre és interessant.

Dissabte al matí el grup 1 tenia classe així que nosaltres vam sortir a fer quilòmetres. Feia solet i s’estava bé però les traces estaven força malament i es notava que era cap de setmana. Per la tarda, de 3 a 5 teníem entrenament amb el Håkan i el Gustaf i va ser genial. Jo m’ho vaig passar bé i em van dir un parell de coses per millorar però em van felicitar per l’estil. Ara, la temperatura va caure en picat i vam acabar tots pitant cap a la sauna ja que no ens trobàvem els dits. Vam començar l’entrenament a -4ºC i el vam acabar a -12ºC!

Al vespre, després de sopar, la Fia i l’Adam ens van fer una presentació sobre la seva vida a Mora i el seu dia a dia i el lloc on estan entrenant. Va ser entretingut però ho podrien haver fet un poc més divertit diria jo però per això ja teníem els comentaris del Pehr-Erik i del Egil!

Diumenge pel matí teníem tots entreno conjunt de distància i vam sortir a fer metres. A les 12 dinàvem i a les 3 teníem un sopar lleuger abans de pujar a l’autobús i arrencar a les quatre de la tarda per enfilar cap al sud una altra vegada. Com que volíem estar molt cansats per poder dormir a l’autobús, els bojos de sempre: Gustaf, Oskar, Henrik, Fia, Adam, jo i algú més,  vam sortir d’una a dues a acabar d’esgotar les darreres ratlles de bateria. A les dues vam plegar esquís, neteja de cera i klister, parafinar, dutxa, acabar de tancar la bossa  i a sopar. Ens van donar una sopa de peix i no m’enrecordo si alguna cosa més. La veritat és que hem menjat molt bé. Esmorzars a les 7:30, dinar a les 12:00 i sopar a les 18:00.

Al fons, Ramundsberget

Autobús a punt de marxar!

En acabar de “sopar”, vam carregar l’autobús i vam enfilar cap al sud. Aquesta vegada vaig anar acompanyada del Gustaf ja que ell a l’anada venia directe des de Noruega amb el seu pare amb cotxe. Vam parlar moltíssim i vam dir que havíem d’intentar aguantar desperts fins a Mora, on deixaríem a l’Adam i a la Fia i faríem la parada de 45 min per després així aguantar tota la nit. A Mora vam parar al McDonalds i ara ve la meva confessió: primera vegada que menjo en un McDonalds a Suècia. I la darrera vegada devia ser quan vam arribar a Aberdeen i estava tot tancat. En fi, com a mínim haig de dir que els McDonalds de Suècia oloren bé (un trauma infantil de quan vivíem a Estats Units i un cop em van fer entrar a un).  Jo pensava que no tindria gana, la veritat, i a l’autobús el Gustaf i jo ja havíem compartit una taronja però estàvem els dos afamats. I els demés també. Després de carregar el dipòsit, vam tornar a pujar a l’autobús i vam seguir la ruta cap al sud. Vam llegir, escoltar música, intentar dormir... però no sé si perquè estàvem esgotats o no sé, cap dels dos vam aconseguir dormir gaire. A més, vam tornar a arribar abans del previst i a les 4:30 del matí arribàvem a Lund.

Us puc assegurar, que dilluns va ser un dia molt i molt llarg però com diuen en castellà : “Sarna con gusto no pica”.

 La veritat és que crec que tots ens ho vam passar súper bé. Vam fer molts riures, sobretot després de dinar veient les curses de la copa del món d’esquí de fons a Lillehammer amb els comentaris de l’Egil, i amb tots ja que són súper agradables. I també es nota la diferència dels que entrenem junts i som com una família. A part, aquests quatre dies també m’han anat molt bé per desconnectar ja que portava sense parar des de finals d’agost. L’únic dolent ha sigut la patacada del genoll i els efectes secundaris (cansament i poques hores de son del darrer dia) que s’han anat arrossegant al llarg de la setmana amb la culminació ahir de la defensa de tesi doctoral del Rickard, company de la divisió de mecànica de fluids, i la festa. Per altra banda, aquesta setmana és la que dec haver entrenat menys des de l’agost però el cos (i el genoll) ho demanaven.

El Rickard durant la presentació de la tesi

Estic TROnada per tu

Estimat Tro,

No saps quanT  t’estimo. Dir que ets el millor gos del món seria fardar un poc, però ja saps que jo no tinc pèls a la llengua i quan les coses són certes, jo les dic. Gràcies per ser el millor gos del món!

Sé que has passat dos mesos molt durs. Bé, tots els hem passat, de maneres diferents i amb implicacions diferents però els hem passat. De fet, tu ja vas començar a patir a l’estiu, tot i que nosaltres no ens en fèiem creus. Han sigut dos mesos d’alts i baixos, de millores i sotragades i de molt patiment, sobretot de la Neus. Després de la primera operació vas revifar però el tumor ha pogut amb tu. Divendres ens van confirmar que el tumor ha passat de l’estómac als pulmons. Et costa respirar i la Neus t’ha anat punxant morfina perquè estiguis tranquil i aguantessis fins avui que torna el teu gran amor, mestre i referent, el Miquel. Si fossis un humà, t’haurien endollat a una màquina d’oxigen però els pares no et volen fer patir més. No volem que pateixis més, que cada pas que donis sigui un infern i dintre de poc més d’una hora, et començaràs a apagar definitivament.

No et puc acariciar, tocar, abraçar, treure a passejar, donar-te el pinso, recollir les caques, agafar la corretja, etc. des de l’agost. Tot i el miler de fotos que m’han anat enviant per whatsapp durant aquests mesos, ahir em vas fer plorar. La Neus et va posar davant de l’ordinador, perquè jo li vaig demanar, i tot i que no ets gaire amic de les pantalles, ahir em vas mirar. Tot i que els darrers anys no hem viscut dia a dia un al costat de l’altre, no saps el que et trobaré a faltar.

M’has ajudat tant Tro! No només a mi, sinó als quatre de casa. Recordo perfectament el dia que vas arribar a casa. Jo tenia 16 anys recent fets, operada de la tríada i ben fotuda psicològicament. Els pares i l’Albert et van anar a buscar mentre jo us esperava a casa amb la pota enlaire. Un cadell enorme a braços de l’Albert, marejat, va entrar per la porta. I del braçet, tu i jo vam anar aprenent a caminar. Encara no sé com no ens vam anar mai a terra, jo amb crosses i tu un cadell esbojarrat. Amb tu vaig perdre la por als gossos. Bé, no a tots, però a uns quants sí. M’has fet companyia en les llargues hores d’estudi, sobretot durant la carrera, m’has obligat a sortir de casa i ventilar neurones, has sigut company d’aventures i desventures, d’infinites excursions,  de tot. La teva entrada a casa va canviar la vida de tots. Vas destrossar xancletes i sabatilles, pijames del Miquel i infinits coixins. De petit odiaves el cotxe perquè et marejaves però després erets el primer en pujar perquè sabies que anaves a un lloc on segur que t’ho passaries genial. Ets tossut com el Miquel, l’Albert i jo i un tros de pa. Tots els nens petits t’estimen, et toquen, i tu has cuidat de les bessones com si fossin les teves nenes. Les anaves a buscar a l’escola i erets ben rebut per tots els nens, sobretot, per tots els entrepans que et queien de propina. La gana ha sigut una de les teves debilitats. I tot i que alguns (Albert i jo) hem sigut més estrictes amb el menjar, sabem que d’altres et donaven propines.

Ets tan bo i tan guapo tro. Perquè n’ets de guapo! Jo sempre deia que erets el meu nòvio. Ara què? És hora de buscar un de dues potes? Durant aquests onze anys hem recorregut molts quilometres junts Tro. I moltes hores. Amb qui aniré ara a la muntanya els dies que no tingui a ningú? Espero que mai oblidis el dia de la nostra aventura al Puigmal! (seguirà sent un secret de família, tranquil). Quina excusa tindré per anar a xafardejar si no et puc treure a passejar? Qui ens vigilarà quan estiguem a l’aigua i ens vindrà a buscar si ens allunyem massa? Qui li pisparà el magret a la tia Ana?

No només nosaltres quatre et trobarem a faltar. Molta més gent també Tro. Tu ja saps qui, perquè si hagués d’escriure tots els noms, no acabaria mai. Perquè molta gent t’estima Tro.

Se’m farà estrany tornar a casa i que ningú m’ataqui quan obri la porta de l’ascensor o quan surti per la porta de l’aeroport. Moltes coses se’m faran estranyes Tro. Ens has ensenyat moltes coses a tots i et portarem sempre ben al cor. No sóc de cursilades però és la veritat. Podria seguir escrivint mil i una anècdotes que hem passat junts però només em surten llàgrimes. Mai et podrem oblidar i ens costarà. Només et demano que tu tampoc ens oblidis mai. Que sé que tampoc ho faràs. 

Bon viatge Tro, i m’entres t'ho dic, m’imagino estirada al terra al teu costat, com a tu t'agrada. Ahir vaig fer pa i t'he guardat un crustó. Un dia és un dia.

Novembre gris

Aquest cap de setmana la majoria de diaris suecs publicaven que aquest mes de novembre, i això que encara no s’ha acabat el mes, és el més gris dels darrers anys. Clicar aquí i aquí per llegir les notícies. Fa dies que no veiem el sol i a més, degut a que cada dia es fa fosc més aviat, dóna la sensació que estem immersos en la foscor absoluta. La veritat que com que no ha fet fred fins ara, sembla que a finals de setmana els termòmetres comencen a baixar realment, la foscor s’ha portat força bé però haig de reconèixer que aquests darrers dies es comencen a fer un poc costa amunt. El principal motiu no crec que sigui el climatològic però de ben segur que és un factor que hi contribueix.

Què puc dir del que portem del mes de novembre?

• Sóc un any més vella. Hi ha coses que una no pot controlar i una és l’edat. Aquest any hem sumat un any més al comptador d’anys i, per sort, el dia en qüestió vam tenir uns raigs de sol. Possiblement el darrer dia que vam veure el sol ara que hi penso. Vaig tenir un magnífic dinar amb l’Emelie i les seves companyes del departament amb un pastís boníssim inclòs. Em van regalar un magnífic llibre de receptes de pa que ja he posat en pràctica. Un dia faré una entrada sobre els llibres de receptes suecs perquè es mereixen un capítol a part.  

• El nombre de classes ha disminuït ja que ara només dono classes a una titulació.

• El nombre d’hores d’entrenament segueix sent bastant elevat. Diria que és l’època de la meva vida que estic entrenant més tot i que la cama encara no està al 100%. Per sort per esquiar o anar amb esquís de rodes no em fa mal però no puc córrer tot el que podria. Sé que he millorat molt i els del club tenen esperances amb mi, jo no em conec els meus límits però veurem on podem arribar. El que és obvi és que sense dedicar-hi hores, les coses no avancen.

• El meu doctorat és una ensopegada darrera una altra. O una frustració darrera una altra. O una merda darrere una altra. Com vulgueu expressar-ho.  Ja sé que ningú em va dir que això seria fàcil però com a mínim pensava que les coses començarien a fluir una mica més fàcilment després de cert temps. Sé que no és moment de tirar la tovallola però costa trobar la motivació i la inspiració per seguir endavant.

• Diumenge la Pia em va convidar a veure un partit d’handbol femení. Jugava el Lugi (l’equip local de Lund) contra el Rocasa del Las Palmas. Va ser molt divertit estar en mig d’un partit i sentir suec  i castellà alhora. Bé, més que castellà, castellà amb un accent súper canari. Sobretot, el d’un dels entrenadors que segons com, es feia complicat d’entendre. El partit va ser molt emocionant i al final van acabar guanyant les canàries. En acabar el partit, vaig anar a casa la Pia on  vam sopar amb els seus dos fills de 14 i 16 anys. El seu marit no hi era ja que està a Estocolm per feina durant uns dies. Una tarda/vespre molt divertida i agradable. Amb la Pia sempre t’ho passes bé. Tant ella com la Tina són quasi com les mames del club.

L'equip canari Rocasa

L'equip local Lugi

• He constatat que aquesta setmana és la setmana de viatjar. Tres del departament estan a Canadà, un altre a Venècia, el meu pare a Cancún, un amic a Seattle, l’altre a Austràlia... jo de moment, com no sigui per algun mitjà telepàtic o anormal, em limitaré a desplaçar-me per Skåne.

Vistes des de Cancún

• Vulguis o no, el temps passa molt ràpid i aviat marxo amb els del club a esquiar a Bruksvallarna!