diumenge, 21 d’octubre del 2012

"Justo en la madera"


En un dia com avui, dia en que les altres dues comunitats històriques decideixen el seu futur polític a les urnes i amb les imminents eleccions catalanes, sumat al calent ambient que es respira per les terres del sud, només se m'acut una cosa. 

M'imagino que molts de vosaltres ja l'heu llegit per alguna banda ja que ha circulat per tot arreu però jo no puc deixar de pensar en aquest escrit. De fet, com a mínim un cop al dia l'hi faig "un golpe de ojo" i no puc parar de riure. És un text dedicat al "gran" ministre d'educació "Verde" (Wert) després de les declaracions sobre espanyolitzar els escolars catalans. Opinió personal a part sobre les  polèmiques declaracions, només mencionar que jo sóc una catalana producte de l'escola catalana i que crec que no he sortit tan inculta. I per cert, respecte a les declaracions que deien que a Catalunya no s'ensenya història espanyola és més que fals ja que la història de batxillerat és la història d'Espanya. En fi, a vegades em pregunto com deixem que gent amb tantes mancances dirigeixi un país. 

Política a part, ja que és un tema que avorreix per la manca de credibilitat entre d'altres factors, jo em quedo amb la carta que us deixo a continuació. Els que no sigueu catalanoparlants pot ser que tingueu cert problema per poder percebre la gràcia del text però la genialitat amb que estan lligades totes les expressions i frases fetes traduïdes literalment al castellà no té preu. Espero que en pugueu gaudir tant com jo i rigueu com mai. Jo també m'acomiado del ministre amb un bon vent i barca nova! 


"Bienquerido Ministro,

Llevo 2 días en el intento de españolarizarme todo lo que no consiguió mi escuela. No se crea que es soplar y hacer botellas esto, pero siempre tengo alguien por aquí que me da un golpe de mano.Referente a su comentario en el congreso le he de decir que hay para alquilar sillas, Sr. Ministro. Españolizar a nuestros hijos es decirla de la altura de un campanario, aunque de momento voy a hacer los ojos grandes porque sino me hará usted salir de pollagu-- ¡Bueno, de un corral de pollos!

Sí sí... Usted pensará que somos unos sueña-tortillas por querer la independencia; y reconozco que las piernas me hacen higos solo de pensarlo, pero no, no estamos tocados del ala Sr. Ministro.

Hace años que aguantamos, que queremos joder el campo; vamos, tocar el dos, para entendernos. Que esto está a punto de hacer un pedo como una bellota y no creo que ustedes sean tan cortos de gambones y hacer como aquel que nada.


Sabemos que les estamos chafando la guitarra. Ustedes son tanto de la cebolla como nosotros y piensan con prepotencia que ya hemos bebido aceite, pero les aseguro que no vamos a irles detrás con un flautín sonando. Hasta ahora nos lo hemos pasado bien pero, a decir verdad, todo son ochos y nueves y cartas que no ligan.

Por lo tanto, no vamos a perder más el tiempo, Sr. Ministro. En España todo se está yendo a orrio y no nos quedaremos: preferimos escampar la niebla.

Bueno, tengo que dejarle que son tres cuartos menos cinco de diez, es tarde y quiere llover. Así que buen viento y barca nueva.

Atentamente,
Un catalán en proceso de españolización."

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Un punt insignificant


En un racó del món, estava ella. Sola. Sobre una roca. Envoltada de muntanyes, a la vora d’un llac. Realment, no estava sola. Era un punt insignificant enmig la immensitat de la natura però ella s’hi trobava bé.

El vent havia parat. Només alguns núvols s’enganxaven als cims de les muntanyes que l’envoltaven. El sol brillava però no feia calor. S’estava bé. Ella estava bé. Li agradava estar allà. Evadir-se de la vida quotidiana, aïllada de les tecnologies, sense res més que roba d’abric, alguna cosa de menjar i material imprescindible. No necessitava més. Ella era així; senzilla i discreta. Li agradava escoltar el silenci trencat pels animalons, l’aigua baixar pels rius i rierols desgastant còdols,  rocs que queien al pas de cabirols, les esquelles de les vaques, el so de la pluja... la natura. Anar amunt i avall. Pujar als pics més alts per tornar-los a baixar. Gaudir de les vistes, sentir-te que no ets ningú, que la muntanya és qui mana i que per tant, l’has de respectar sense fer-la enfadar.  Córrer, saltar, traspassar un riu, saltar de pedra en pedra, parar a beure aigua d’un broll d’aigua, refrescar-se, parar, seure i escoltar. Escoltar i mirar. I pensar.

Era quan es trobava en companyia de la solitud de les muntanyes quan podia pensar amb claredat. Quan les emocions li brotaven a flor de pell. Com si la/les muntanya/es li indiquessin el camí a seguir, com una mare que tranquil·litza a la seva criatura quan no pot dormir. Li transmetia seguretat, confiança i calma, molta calma i sempre amb respecte. Una relació invisible, palpable però no descrita. I amb aquesta relació, ella era feliç. Perdia el contacte amb el món frenètic actual per viure en l’hàbitat que ella considerava natural. El medi on ella es trobava a gust, on es podia expressar amb claredat. On les coses seguien el seu curs, sense pressa, sense pressió, sense l’acció d’agents externs. Allà, amb les seves muntanyes, ella era feliç. Gaudia tot el que podia i més, i es preguntava si no s’havia equivocat amb el camí que havia triat. I qui no s’ho ha demanat mai?



dissabte, 6 d’octubre del 2012

Frenètic i monòton


Les darreres setmanes del calendari han esdevingut frenètiques en termes de calendari. Fent un cop d’ull enrere, la política catalana/espanyola va ben calenta, s’han convocat eleccions a la Generalitat, vagues de transport públic, Sant Miquel, la Cavalls del Vent, el meu germà queda segon de la seva categoria a la mitja marató de Sant Cugat, els polítics a nivell europeu es mullen sobre què passaria si Catalunya fos independent, seguim en crisi, més retallades, o retallades a tort i a dret, gent marxant del país i podria seguir. Tot això ho escric des de la distància i, a més, destacant que les meves darreres setmanes no es podrien etiquetar amb l’adjectiu “frenètiques”. Més ben dit, jo les etiquetaria de monòtones.

La monotonia ha estat marcada per diferents factors, un dels principals potser ha sigut el factor climatològic. Portem més de dues setmanes, més de dues, en les que no ha deixat de ploure cap dia! Dies grisos i aigua. No plou, generalment, a bots i barrals però va caient aigua. Igualet que a Galícia, però si no estàs acostumat, “ralla” una mica.  L’altre principal factor és el factor feina. Diguem que no estic passant pel millor moment per causes identificades i en procés de trobar-ne un solució, esperem, però que no depenen íntegrament de mi. En fi, millor no parlar-ne gaire que estem de cap de setmana. Ara, per trencar la monotonia, aquesta setmana m’han passat un parell de coses que sense dubte, s’han sortit de la rutina diària en la que em trobava immersa.

La primera va tenir lloc dijous. Bé, mirant-ho amb lupa, dimecres al vespre. Dimecres cap allà les vuit, cansada de tot el dia i després de parlar amb els meus pares per l’Skype, estava en procés de fer-me el sopar i el dinar de l’endemà quan em sona el mòbil. Miro, número suec no identificat, estrany. Contesto a la manera sueca: Hola i el meu nom, i em contesta el Henrik. El Henrik és un altre doctorand del departament, d’uns 31 anys crec i que junt amb la Teresa i amb mi, donem les classes de problemes d’una assignatura. Bé, mentre remenava cassoles i ell preguntant-me si de debò m’anava bé parlar entre mig del “tinglado”  i el meu sopar tardà (estem a Suècia), vam anar al gra i tenia un dubte amb un problema que havia de resoldre a la pissarra el dia següent. Li vaig intentar explicar però aquestes coses per telèfon, esdevenen un pèl difícil i vam quedar que ens trobaríem a la universitat abans de la classe per donar-hi un cop d’ull. Així doncs, dijous a tres quarts de vuit del matí estàvem discutint el problema i a un quart de nou, ell començava la classe. Sí, aquí les classes comencen a un quart. En aquestes que torna al cap de deu minuts i em diu: “A que no saps què m’ha passat?” En veure’l, tan sols se m’acudeix una cosa; “t’has equivocat d’hora”. I evidentment, la classe era a un quart d’onze. I el pobre, no sabia què fer perquè tenia hora amb el metge i l’encarregat de l’assignatura, el Cristoffer encara no havia arribat. En aquells moments només se’m va acudir dir-li, tranquil, ja la donaré jo. Ell tot amoïnat per ficar-me en el merder però bé, sempre hi ha una primera vegada! Perquè les classes que em toquen a mi són quan els alumnes han d’anar resolent una llista de problemes i jo estic allà per resoldre dubtes i preguntes. Així que vam repassar els problemes que havia de fer a la pissarra, què destacar i a les deu, em van donar una capsa de guixos i apa, que vagi bé. Vaig arribar a l’aula i ja els hi vaig dir, bon dia a tots, el Henrik avui no pot venir i per  tant, donaré la classe jo. Espero que m’entengueu però no em veig amb cor de donar la classe en suec i pel vostre bé, la faré en anglès. Si teniu qualsevol dubte o no enteneu alguna cosa, sobretot, pareu-me i pregunteu! I apa, mans a l’obra, vaig anar resolent els quatre problemes previstos. Fent preguntes, resolent preguntes i crec que encara me’n vaig sortir prou bé. A veure si m’assabento algun dia què n’opinen els alumnes!

L’altre fet que m’ha ajudat a trencar la monotonia i el silenci ha tingut lloc aquest matí. Acostumo a fer rollerski sola però aquesta setmana he trobat que a Lund hi ha un club d’esquí de fons i que queden els dissabtes als matins per entrenar. Ara que no hi ha neu, surten amb els rollers. Com que no plovia, he decidit, surt i ves a investigar de què va el tema i bé, un cop me’ls he trobat en ruta, el que feia de tècnic, m’ha començat a parlar i a petar la xerrada i he acabat amb ells. En general són tot gent gran, començant per l’instructor i només hi havia dues senyores però m’ho he passat molt bé. A més, hem estat fent exercicis de tècnica que jo no n’havia fet mai i l’home m’ha anat corregint i felicitant-me per la ràpida progressió i tècnica. Ha sigut ben divertit i els hi he promès que dissabte que ve em tenien allà una altra vegada. Ara, només hi ha hagut dues pegues. La primera és que és tot en suec i bé, sort que el tècnic primer fa l’exercici i jo m’hi fixo perquè avui han aparegut paraules que no estan en el meu vocabulari, encara! I l’altra, que en un moment de lucidesa dels meus, me n’he anat a terra deixant-me el genoll. Coses que de tant en tant passen. Conseqüències; un forat a la malla i ara mateix una pilota de tennis per genoll però res que no  sigui superable!