diumenge, 24 de maig del 2015

Entrenaments a Torsby i morint a la pista d'atlestime

Com sempre, amb retard. Però suposo que tal i com diu la dita, més val tard que mai. Entre setmana vaig de bòlit. Ja queda menys per deixar d’anar a Dinamarca però entre anar i venir, els entrenaments i tot plegat, una quasi no té temps ni per respirar.

El dijous de la setmana passada era festa tant a Suècia com a Dinamarca. Si no vaig errada, era l’Ascensió. Divendres, bàsicament els que treballem, ens el vam agafar festa i vam aprofitar el pont de quatre dies per anar a Torsby a fer unes estades. Torsby és un poblet de la regió de Värmland conegut per un túnel de neu on molts suecs van a entrenar quan no hi ha neu. Jo no hi he estat mai al túnel de neu però l’objectiu d’aquests dies era unes estades d’esquís de rodes principalment, organitzades per la federació sueca d’esquí de rodes. Era la primera vegada que ho organitzaven així que era una mica d’estar per casa però va servir per tornar a agafar una mica de motivació i ganes amb els entrenaments que darrerament havien decaigut degut a la meva lesió.

Dijous a les 7 del matí arrencàvem els que sortíem des de Lund cap a Torby. Al cotxe anàvem el Gustaf, el Marcus, la Freya i jo. A Torsby  ens ajuntaríem amb l’Oskar, el Johannes i el Håkan. Vam anar fent parades i tornant-nos al volant el Gustaf i jo fins que vam arribar al lloc a dos quarts de tres. Va donar temps de deixar els trastos, canviar-nos i dirigir-nos a la pista de rollers (que per sort estava al costat d’on dormíem) perquè a les tres començava l’entrenament. A les tres semblava que bàsicament era un entrenament del nostre club ja que els demés (l’èlit sueca, els cracks) encara no havien arribat. Allà vaig conèixer al Johan i al Martin, els seleccionadors i dos persones molt simpàtiques. Quan van decidir que era l’hora, vam anar fent via per fer uns quants de quilòmetres amb els rollers de clàssic. Al principi no vaig tenir cap problema de seguir el ritme però a la tornada, vaig patir un poc i em vaig quedar despenjada. És el que passa quan la forma no és l’òptima però això ja ho sé i dono gràcies que encara ha anat tot bastant ràpid malgrat necessitaré de més temps per no tenir cap tipus de molèstia. Després de la volta d’uns 23km, va tocar donar voltes per el circuit d’esquí de rodes on el Johan va anar analitzant la tècnica i donant-nos consells per millorar la tècnica.
A les 6 era el sopar i, en acabat, vam decidir tota la tropa menys l’entrenador Håkan, anar de passeig pel bosc a estirar les cames. Vam anar d’exploradors i vam riure una bona estona.  Anar amb el Marcus és tot un espectacle. Estudia biologia i és un apassionat dels insectes així que anàvem a la caça de qualsevol insecte interessant. D’aquestes que vam trobar una torre on ens vam enfilar per veure les vistes i després vam acabar descobrint unes runes del que semblava una antiga base aèria militar amb búnquers.

Vistes des de la torre de vigia

Moment de contemplació. Foto: Oskar H.


Base aèria

Màgia. Foto: Oskar H.

Hi havia coses molt interessants als búnquers... Foto: Oskar H.


El Marcus buscant insectes! Foto: Oskar H.

Vam tenir moltes hipótesis sobre què era la caixa... Foto: Oskar H.

El Johannes i jo sortint d'un búnquer. Foto: Oskar H.

Divendres al matí tocava entrenament d’skate (tècnica de patinador). Com que la Freya i jo fa molt poc que hem començat amb skate, ens vam quedar a la pista de rollers amb el Johan per aprendre tècnica mentre els altres anaven a fer uns quants quilometres. Aquell entrenament va ser un dels més efectius de tot el cap de setmana. Vaig aprendre molt i va ser, la creme de la creme. Després de dinar, mentre els nois entrenaven sortida d’sprint, jo em vaig dedicar a seguir practicant tècnica d’skate. Cap allà les 5, o un pèl abans, no ho sé segur, vam decidir que era hora de canviar les botes, rollers i els pals per les bambes de córrer i l’Oskar, el Johannes, el Gustaf i jo vam anar a córrer pel bosc. Ells van córrer el circuit dels 10km durs i jo la dels 7km durs. Vaig pensar que era una bona manera de començar a córrer sense morir i, especialment, quan no puc seguir el ritme que aquells porten quan premen l’accelerador.

Entrenament d'skate

Tots feliços. Foto: Oskar H.

Després de sopar vam tornar a fer un passeig però aquesta vegada només els de la generació dels 80 (Gustaf, Marcus i jo) i el Håkan. Vam deixar als joves descansant i concentrant-se per la cursa del dissabte al matí (nosaltres no la fèiem). Vam ensenyar-li més o menys tots els descobriments del dia anterior però vam fer la baixada per una altra banda. El passeig va resultar ser molt més interessant i vam riure una molt bona estona ja que hi havia moments en que només aconseguíem caminar un metre i estàvem parats 15minuts mentre el Marcus i el Håkan buscaven i identificaven ocells. Al cap d’una estona, el Gustaf i jo vam decidir que els deixàvem allà i anàvem tornant però a l’arribar a l’hostal/càmping/hotel, ens vam trobar a un que preparava els rollers per a la competició de l’endemà i amb moltíssimes ganes de xerrar...
Dissabte pel matí era el dia de la cursa d’skate amb sortida individual. Els “grans” no participàvem per diversos motius. EL Gustaf i jo perquè hem estat lesionats i la forma no està, el Marcus estava mig constipat i el Hakan, no sé ben bé, feia d’entrenador només. També estava el Rickard del club, un altre noi que ara viu a una altra ciutat i per això no el veiem gaire. La cursa era bàsicament 7km amb uns 400m de desnivell. És a dir, tot pujada. Nosaltres ens vam situar bastant a prop de la meta i vam anar animant a tots i en especial, als nostres. El Marcus, el Gustaf i jo teníem en ment fer la pujada després de la competició però després de la rasca que feia i el vent que bufava, ho vam deixar córrer.

El Marcus en busca d'espècies voladores

Havíem de passar l'estona mentres venien... ninot de neu, bandera d'Skane...


Després de dinar, bàsicament la nostra tropa, vam sortir una horeta amb els rollers. Tots amb els de clàssic amb rodes de competició per provar una mica abans de la competició del diumenge al matí menys el Gustaf i jo que vam seguir amb skate. Després de l’horeta, ens vam posar les bambes i tots nosaltres junt amb uns tres/quatre més vam anar a córrer una estona. No vaig tenir cap problema en seguir els primers 4,6 km però en quant les pujades van començar a ser més empinades, el meu turmell va començar a donar senyals d’alerta i vaig haver de passar a caminar a les pujades. Tot i així, vaig córrer els 10km...

Diumenge ens vam despertar amb pluja que bàsicament ens acompanyaria la resta del matí. Durant l’esmorzar, amb molta resignació, el Marcus va dir que no prenia la sortida així que els nostres joves tornàvem a estar a la línia de sortida i nosaltres animant. Dades de la cursa, a dalt de tot, a l’arribada, estàvem a 1,5ºC... Aquí ho deixo. I aiguaneu.
Quan es va acabar la cursa, vam tornar pitant cap al lloc on dormíem i tots vam passar per una dutxa d’aigua calenta, vam tancar maletes, carregar cotxe i a dinar. Amb els estomacs plens i un cafè, vam emprendre el viatge cap al sud. Amb parades, força tràfic en segons quins llocs i el Gustaf i jo canviant-nos al volant. També vam fer una darrera parada a buscar al Gösta, el gos del Gustaf, a casa dels seus pares.

Temps magnífic!

Un cap de setmana de desconnexió laboral total i necessària on només teníem per objectiu entrenar i passar-nos ho molt bé. Realment va ser així. I genial que tampoc ens vam haver de preocupar pel menjar!

Dilluns va començar una altra setmana hèctica però que va acabar amb un genial sopar el divendres. Els nois volien fer un sopar en agraïment als que vam estar allà durant la Vasaloppet al seu costat fent que tot sortís rodat. No vam poder ser-hi tots però quasi. Ens vam ajuntar tots a casa del Gustaf i bàsicament fins a les 2 passades de la matinada... Dissabte estàvem tots petadíssims i avui, ja recuperats, hem anat a morir a la pista d’atletisme. Els herois érem l’Oskar, el Johannes, el Marcus, el Daniel, el Gustaf i jo. Primer hem sortit a córrer uns 15min suau per escalfar. Després hem començat amb alguns exercicis de tècnica que el Gustaf i el Daniel ens han ensenyat (anteriorment es dedicaven a l’atletisme) i després hem passat a morir amb 10 sèries de 200m el primer bloc i 8x200m al segon. L’entrenament més dur dels darrers temps (sobretot per mi...)

Més morts que vius. Foto: Oskar H.

Ja un pèl recuperats després dels darrers 8x200m. Foto: Oskar H.

dissabte, 9 de maig del 2015

Lisboa: retrobament familiar

El dia 1 de maig era el dia de partida i reunió familiar a Lisboa. El dia del treballador va caure en divendres però abans del divendres, ve el dijous. Dijous era Valborgs, dia marcat amb vermell al calendari dels estudiants universitaris suecs essent Lund, una de les ciutats clau per a la celebració. Els interessants vegeu entrades d’anys anteriors respecte a la celebració en qüestió.
Aquest any, com en els darrers dos anys, vaig anar a sopar a casa la Solmaz, companya de l’Emelie del departament i amb unes quantes més del seu grup que fa temps que conec. Aquest any, com que totes anem bastant saturades i de bòlit, vam tirar per fer uns tacos i jo, vaig preparar les postres, on em vaig estrenar amb una crema catalana que va causar furor. Us adverteixo que si quan acabi el doctorat no trobo feina, pensaré seriosament en obrir una granja i serviré crema catalana!

Haig de trobar millors recipients però el que compta és el contingut!


A les deu arribava a casa, sort que la Solmaz viu a l’altre costat del carrer, i acabava de preparar les quatre coses per llevar-me a les 4:20 del matí de l’endemà. Motiu? El meu vol sortia a les 7:15 des de Copenhaguen, així que tocava matinar. Tot va anar rodat fins que vaig arribar a l’aeroport de Lisboa. Allà, en arribar a la terminal i trobar-me amb unes pantalles amb els vols d’arribada, em vaig quedar a quadres a l’observar que el vol dels meus pares i germà havia sigut cancel·lat. A continuació em va arribar la informació que resulta que els pilots de la TAP (companyia portuguesa d’aviació) havien començat una vaga de 10 dies. Fantàstic vaig pensar. Després de posar-me en contacte amb la família via telefònica i constatar que finalment arribarien més tard, vaig anar tirant cap a l’hotel, vaig deixar la bossa i me’n vaig anar caminant per trobar un lloc per menjar. Van caure unes sardines a la brasa que estaven boníssimes. Aquests dies pràcticament he menjat peix cada dia, ho he de destacar perquè quan només toques salmó, bacallà, arengades i alguna espècie més, és d’agrair menjar unes sardinetes.



En acabat, vaig tornar cap a l’hotel caminant per l’avenida da libertade, és a dir, la versió portuguesa de Passeig de Gràcia, i em vaig asseure a Cartier a llegir esperant que arribessin. Devien arribar sobre les quatre de la tarda, i després del retrobament i refrigeri, va començar el nostre tour turístic per la ciutat.

Vam tornar a baixar per la famosa avinguda i vam anar fent tot el centre, el barri Baixa, Chiado i Rossio fins a la plaça del comercio on vam parar a fer un cafè. D’allà vam anar caminant pel front marítim fins anar a un mercat (no me’n recordo del nom) que han rehabilitat i l’han deixat com el mercat de San Miguel a Madrid però sense tant personal, i després vam anar pujant pel barri Alto per acabar sopant a un lloc per Restauradores. Dintre d’aquest tour també vam agafar un dels tramvies, el 12, per fer una volta circular que pujava per Alfama. El vam agafar més que res per descansar una estona i fer la volteta.



A Lisboa fas moltes cames

Dissabte al matí, sortíem de l’hotel i fèiem la primera parada tècnica al cap de 5 minuts per fer un cafè en condicions. Diguem que l’hotel estava net però era tot bastant reduït i el cafè bastant fluix. A continuació, vam tornar a baixar fins al centre i vam tornar a agafar el tramvia 12 per pujar al Castelo de Sao Jorge. S’ha de pagar entrada però val realment la pena. Tens molt bones vistes de la ciutat de Lisboa!
Després de dubtar si agafàvem el tramvia o no de baixada, al final vam acabar baixant a peu pel barri d’Alfama. Aquest barri era antigament un barri/poblat pescador que estan recuperant. Bàsicament com tot el centre de Lisboa però el que crida més l’atenció és la gran quantitat de cases buides que hi ha a la capital lusa.



Vistes des del Castell


Una font d'Alfama...


D’Alfama  vam decidir agafar un taxi per anar a Belém. Ens va tocar un taxista molt xerraire que es va oblidar de posar el taxímetre, va explicar moltes coses i per certs comentaris, ens va deixar clar que era un “poc fatxa”. Era quasi l’hora de dinar així que primer vam anar a veure la torre de Belém i ens vam menjar un entrepà/amanida a un xiringuito que hi havia per allà. En acabat, vam decidir que era l’hora d’anar cap al monestir dels Jerónimos i, per sort, quasi no hi havia cua (en comparació amb abans de dinar). El monestir és realment impressionant! Al sortir d’allà vam fer parada tècnica a la més famosa pastisseria (o fàbrica de fer diners) a comprar els pastéis do Belém. Jo els definiria com una mena de tartaletes de pasta filo omplertes amb crème brûlée cremada. Realment són bons. Vam anar a un parc d’allà al davant a descansar i fer el tastet i després vam anar caminant de tornada per front marítim cap al centre. De camí, vam intentar agafar un ferri per anar a l’altra costat però els horaris no quadraven i vam decidir anar a l’hotel una estona a recuperar les cames.

Després d’una horeta de descans, vam tornar al carrer i vam anar fent carrerons del barri Alto fins anar a parar al carrer Garret i visitar el famós cafè brasiler. D’allà, vam agafar el metro per anar a un restaurant on havíem reservat de baixada al centre. Un soparet boníssim de peix que després de tot el dia, va sentar de perles. 

Torre de Belém

Monestir dels Jerónimos






Fent estiraments i massatges

Pastéis de Belém



Diumenge es va llevar el dia lletjot. Vam esmorzar, vaig recollir totes les meves pertinences i els quatre junt amb la meva maleta ens vam dirigir cap a la zona on va tenir lloc la Expo de Lisboa amb el metro. Allà teníem un objectiu concret: visitar l’aquàrium de Lisboa, conegut per ser un dels millors d’Europa. Vam decidir que era la decisió adequada degut al temps meteorològic i al del rellotge i a la proximitat amb l’aeroport ja que jo havia de volar per la tarda. A l’aquàrium ens ho vam passar bomba. Realment va valer la pena anar-hi. Hi ha un munt d’espècies aquàtiques i està molt ben muntat. Si ens hem de queixar d’alguna cosa és que potser, a excepció de la zona de l’antàrtic, feia un pèl massa de calor. Al sortir del recinte vam voltar per la zona que van fer per l’Expo, sembla una mica la zona del Fòrum de Barcelona. Tot d’edificis nous i alts. Vam dinar per allà, vam fer una mica de temps pel centre comercial que hi havia cap allà i després em van acompanyar cap a l’aeroport.



Neda com un pingüí

Peix lluna


Llúdries marines


Mimetisme en estat pur

Cucs aquàtic

el Nemo fent el pallasso




Realment el Pb és "chungo"

Fets pols


A l’aeroport tot estava en ordre fins que van sonar les 16:45. Tot va començar amb un “Passengers from the Flight .... to Copenhaguen” i enlloc d’acabar amb un “it’s time for boarding” va acabar amb un “the Flight is cancelled”. No donaré detalls de tot el percal perquè ja m’he cansat d’explicar-ho i perquè no val la pena. Es va muntar un sidral de cal déu i no ens van solucionar la vida. Sort que la família tornava dilluns i vaig poder dormir amb ells. Dilluns al matí vaig emprendre el viatge de tornada, amb una altra companyia i via Oslo. Lisboa-Oslo-Copenhaguen. Va ser un dia llarg que va rematar amb una vaga de trens que va fer que anéssim pitjor que enllaunats en una llauna de sardines però el més important de tots és que arribava a casa a les vuit del vespre.


Sense comptar els incidents aeris, el viatge a Lisboa ha valgut molt la pena. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut molt i he constatat que a partir d’ara, el dia que faci sol i no vagi a treballar, m’haig de posar crema solar.