Buscant emocions pel país dels Pirineus

Estic viva després d'aterrar de la Xina. Després d'una setmana per la urbe barcelonina, ja porto una setmana pel meu paradís natural treballant i entrenant/fent la cabra. Us deixo la crònica del meu primer triatló que vaig fer ahir. És la que he fet per la pàgina del club.

Dissabte 28 de juliol. Després d’un matí de no parar i de no haver dormit excessivament gaire per quedar-me veient la inauguració dels jocs olímpics, passats dos quarts de cinc de la tarda, Vinokurov guanya la medalla d’or olímpica. Després de la victòria del de Kazajstà, el meu pare diu que m’acompanya a Andorra a buscar el dorsal i deixar la bicicleta. Carreguem la bici al cotxe, agafo el volant i cap al Parc Central d’Andorra la Vella a cercar el dorsal. Un cop tinc el dorsal, hem de tornar a pujar al cotxe i enfilar cap al llac d’Engolasters, lloc on es desenvoluparà la secció de natació i es trobarà la T1.  A mesura que ens anem apropant al llac, allò és un caos de cotxes, de gent i de bicicletes però tenim sort i nosaltres podem deixar el cotxe a dalt de tot. Munto la roda del davant i a fer el caminet amb la bicicleta fins a la T1. Allà, em trobo al Salvi, al Pau, al Tuxu, al The Botet i a la Mire. Els nois m’ajuden a col·locar la bici i que em quedi ben clar per on s’ha d’entrar i sortir per fer la transició. Estic un poc nerviosa però no gaire. Ho estava més dijous i divendres pensant; Maria, perquè sempre et deixes enganyar pel teu germà? Qui et manava estrenar-te en un triatló i més, en el d’Andorra: transicions separades, una secció de bici de baixades i baixades amb unes corbes de “pa haberse matao Paco” i una pujada que et feia entrar un en calor? Arribaré bé havent entrenat només dues setmanes? La liaré a les transicions? Bé, què us haig de dir, tots els dubtes de “novata”.

Un cop la bici a lloc, a la Mire ja l’havia perdut de vista i els nois havien d’anar a fer la compra al supermercat així que el meu pare i jo vam aprofitar per donar-li una ullada al llac. Un caminet un pèl llarg de transició però un paratge molt bonic. Visualitzo el meu terreny de joc i fem via cap al cotxe. De tornada baixem pel segment ciclista i vaig gravant al meu cervell totes les corbes perilloses, algunes de 360º, però totes molt ben marcades i el tros de pujada, dissenyant la meva estratègia mental. A les nou del vespre arribem a casa, cansats, preparo tot: neoprè (això és una altra història), el gorro i les ulleres, les sabates de la bici, el casc, les ulleres, les bambes, dorsal, xip, gels, etc. Reso per no deixar-me res perquè amb tanta cosa, tot és possible, sopo i me’n vaig a dormir perquè no m’aguanto.

Diumenge a les 6:15 del matí sona el despertador. Esmorzo, em preparo i cap a Andorra falta gent acompanyada dels meus pares i d’una tieta. Anem a la T2, deixo les bambes i cap a l’autocar que l’organització té preparada per pujar a la T2. Pugem abans de l’hora prevista però millor, així podré veure a tots els Lasalleros que com que fan l’olímpica i jo al debutar, em decideixo per l’sprint, no coincidíem a priori. Arribem a la T1 i apa, a posar tots els trastos a la bicicleta, el neoprè, etc. Als boxes conec les propietàries de les bicicletes dels meus voltants i totes igual: a la bicicleta, frenarem tota l’estona, ai les corbes, etc. Pujo cap al guardarroba i em trobo a tota la tropa posant-se vaselina i barallant-se amb els neoprens. Els hi desitjo sort, ells em diuen que tranquil·la, que segur que ho faré molt bé i que gaudeixi i llavors apareix el meu pare que havia pujat en un dels autocars pels acompanyants. Anem veient les sortides de tots els de l’olímpica fins que ens criden perquè ens anem posant en fila per quan sigui el nostre torn d’entrar a l’aigua. Mentrestant, alguns comencen a sortir: primer en Cesc Godoy seguit per en Xavi Llobet i després, van apareixent tots els nostres: el Salvi, el Pau, el Casas, el Botet, el Joan Carles, el Ferran i la Mire (no m’enrecordo de l’ordre gaire bé) . Tots els nostres feien molt bona cara perquè alguns sortien morats i començaven el caminet de pedres fins la T1. Al cap de poca estona, entren els nois de l’sprint a l’aigua, i poc després d’ells, les noies i els tres o quatre de relleus. Per sort no ens tenen molta estona flotant i sona la sirena. M’he col·locat bé a la sortida i començo a tirar. Primeres braçades amb neoprè i decideixo respirar cada dos. Agafo un bon ritme, només veig el caiac davant i una noia un pèl més avançada que jo. La primera boia es veu un pèl lluny però en quant enganxem els nois i els comencem a passar, es va fent més divertit. Primera boia, segona i enfilem cap a la sortida. En sortir de l’aigua, el meu pare em crida: Maria, vas tercera! I jo, flipant però feliç! Surto i inici de la transició. Vaig corrent i tot mentre em descordo el neoprè i em trec el gorro i les ulleres avançant tios que es queixen per les pedretes. Penso, ja em passaran tots en la bici. Arribo a boxes, em poso les ulleres, el casc, el dorsal, mitjons i sabates de la bici i els gels a la butxaca i apa, a començar l’Angliru per sortir de la T1. Mortal. Pujo a la bici i apa, a gaudir. I és el que he fet en tot el sector de la bici. Anar baixant, traçant corbes, frenant però sense por. Alguna noia m’ha passat però no excessives. Quan arribem a baix, hi ha un tros pla on em trobo a una altra noia i ens coordinem les dues per fer relleus cosa que ho agraïm mútuament. Arribo a la T2, transició que quasi em passo el box, penjo la bici, em poso les bambes, em trec el casc, giro dorsal i a córrer.  La part de córrer se m’ha fet un pèl pesada. No estava cansada i sabia que només eren 5km però la recta d’anada em semblava interminable. Corrent sí que m’han passat unes tres o quatre noies però bé, diria que he anat a un ritme constant. Un cop feies el canvi de sentit, m’he començat a trobar millor, al cap de poc, ha aparegut el Salvi pel darrere i després l’extreme Marc i l’Eric donant ànims m’han alleugerit molt el darrer km. Tant que he apretat fins al final! Entrar a meta ha sigut xulíssim, sentia els crits de la família i estava allà el Salvi també esperant. I llavors hem esperat al Pau, al Tuxu, al Jordi Puigdollers mentre anàvem recuperant, descansant i recollint trastos. Han aparegut el Ferran, el Botet i el Joan Carles i jo he hagut de marxar sense poder veure la súper Mire que ha fet una grandíssima cursa també. M’he quedat sense costellada però m’imagino que us heu posat les botes. Per rematar el triatló, per la tarda m’ha tocat lligar tomaqueres i arrencar herbes...

Gràcies a tots per tots els ànims que m’heu donat i perquè sou tots uns autèntics cracks!  M’ho he passat en gran aquest cap de setmana! Enhorabona a tots pels súper resultats!

Shanghai non-stop

És el primer moment de temps per escriure des de fa més de quaranta-vuit hores. Estic a l’aeroport de Shanghai esperant per embarcar rumb París-Barcelona. Aquests dos dies i la tarda de diumenge han sigut un no parar. He caminat i he suat com mai!

Seria molt atrevit definir Shanghai com la ciutat on hi ha més centres comercials, o deixem-ho en número de botigues, que xinesos ja que tots sabem que de xinesos hi ha per donar i vendre però us puc ben assegurar, que de centres comercials també n’hi ha per donar, vendre i regalar. Tot i no ser fanàtica dels centres comercials, aquests dies s’han tornat en els meus salvadors ja que eren llocs on trobar lavabos decents i, sobretot, refrigerar-se una mica i recuperar-se del defalliment provocat per les altes temperatures i elevades humitats.

La meva aventura a Shanghai va començar el diumenge després de dinar, que mentre estàvem acabant i fent petar la xerrada amb uns de la conferència, em ve un dels xinesos i em diu, estàs preparada? I jo, home, sí, doncs diu l’altre que ja marxeu. I quasi sense poder acomiadar-me, o acomiadar-me molt ràpidament, vaig haver de marxar sense tenir temps ni de visitar el senyor Roca xinès per fer un riu! La cosa és que em va dir que em portava a Shanghai ja que ell viu allà (o la seva família ja que ell està a Suècia) i per tant, no podia protestar ni res. Així que en menys de 10 minuts estava en un cotxe, amb ell al volant, la dona amb el nen petit a la falda sense lligar ni res i, al darrere, un company seu de la universitat que no em va dirigir ni la paraula i jo. Em va sobtar lo del nen petit i vaig fer la pregunta corresponent. La resposta a ser que no, que no cal que vagin en cadireta, al darrere, lligats i aquestes coses. Bé, com dèiem amb la Mireia, encara no entenem com no hi ha més accidents tal i com és el sistema de circulació.

En principi em va dir que em duia a Shanghai i que sabia on queia l’adreça de la Mireia però em van acabar deixant “a Cancún”. Sort que va venir la Mireia amb un taxi i vaig pujar i vam anar cap a casa seva. Just abans de pujar a l’ascensor, em va posar en antecedents dels seus companys de pis i dels actuals habitants. Teòricament són la Mireia, l’Eric, el Roberto i el Ramón que són parella. Ara, a més, està el Marc perquè es va quedar sense pis, i la parella de l’Eric. I per acabar-ho de rematar, jo però la meva presència ha servit per incrementar el percentatge de gènere femení.

Un cop amb tot organitzat, americana i el cartellet del congrés fora i amb els pantalons curts, va començar el turisme per la ciutat. Vam agafar a l’autobús i vam anar al “fake market” o, dit d’una altra manera, el mercat de les coses falses. Us puc assegurar que és un lloc per flipar. Tres pisos de parades i paradetes on xinesos i xineses t’intenten vendre de tot i més de les top marques que vulguis (els pijos perden l’oremus en aquest lloc) i, en els quals, es basa tot en regatejar i regatejar. És impressionant com els hi agrada negociar a aquesta gent! Suposo que si estàs acostumat doncs cap problema però si no és el teu procediment habitual i, a més, anar de compres et cansa, això ja és l’extrem. Hi ha moments que estàs a punt d’enviar al xinès o la xinesa a que se’n vagi cap a casa seva una estona.

Des d’allà vam anar caminant fins a People’s Square, com plaça Catalunya, fins al Bund. El carrer, un portal de l’Àngel versió xinesa, estava a vessar de gent i de botigues del més al nivell i desemboca al Bund, lloc famós de Shanghai on es veu tot l’Skyline de l’àrea de Pudong (est part del riu). És a dir, tots els edificis súper, súper alts característics de la ciutat. En canvi, els edificis de la part on estàvem nosaltres, són molt d’estil francès. Després d’estar una estona per allà passejant i veure com s’anava fent fosc i tots els gratacels s’anaven il·luminant de llums de mil colors formant la imatge típica de Shanghai, regat amb una multitud de gent i calor, vam anar tirant cap a casa fent parada prèvia en un lloc per sopar al costat del portal. A Xina és més barat menjar i sopar fora de casa que comprar el menjar i cuinar-te’l.

De People's Square al Bund

País de contrastos, en mig del luxe (al costat del carrer anterior), una dona rentant-se el cabell

The Bund

La Mireia i jo al Bund

Dilluns al matí sortia de casa de la Mireia sobre les 9, preparada per recórrer una gran part de la ciutat mentre la Mireia estava treballant. De casa seva vaig anar baixant fins al temple de Jingan , un temple budista molt interessant. D’allà, vaig seguir la meva ruta a peu fins al “French comission” fent parades a centres comercials a recuperar-me i refrescar-me, observant productes i visitant supermercats on tenien productes d’importació a preus habitualment, desorbitats. I caminant, caminant, pràcticament em vaig recórrer tota l’àrea del barri francès on, en cert punt de la tarda, em vaig trobar al Roberto i al Ramón, els companys de pis de la Mireia, per pura casualitat i em van acabar de fer de guia turístics. Devíem arribar a casa sobre dos quarts de set i al cap de poca estona, va aparèixer la Mireia per la porta i vam començar a petar la xerrada de la matada que m’havia fet i d’altres coses. Després de tres anys pràcticament sense veure’ns, hi havia molts temes a tocar. L’estratègia del sopar ens va sortir un pèl errònia però no va estar malament del tot. Vam acabar sopant amb el Ramón i un amic seu vasc, homosexual també, amb la seva parella, un xinès. Per sort després del sopar vam poder definir una estratègia i marxar cap a casa ja que les dues no ens aguantàvem dretes.

Jingan Temple

Buda del temple de Jingan

Un dels infinits centres comercials

The Moller house

French commission

Dimarts va transcórrer de manera similar en tant que vaig caminar molt i vaig suar moltíssim. Vaig sortir també sobre les nou del matí en direcció al Jade temple que es troba a prop de casa de la Mireia. Allà, només entrar, un home amb una targeta penjada al coll i per tant, donava a entendre que treballava per allà, em diu: Lady, this way. This first, second there i bla, bla, bla. Li dono les gràcies i després de veure el primer dels budes, se’m torna a enganxar com si volgués fer-me de guia. I en certa de manera ho fa per guiar-me a la botiga del museu, on em fa tocar el cap d’un buda més petit ja que porta bona sort i salut, m’ensenya tot una obra d’art treballada en fusta d’una sola peça i després, m’insisteix en que la botiga són tot donacions i que li doni una ullada. Tot i la insistència de l’home en que compri alguna cosa, aconsegueixo donar-li les gràcies i desempallegar-me i aprofitar per seguir visitant el temple sense més interrupcions. Del temple, agafo l’autobús (la primera vegada que agafo un autobús sola) i em dirigeixo a People’s square. Un cop allà, veig que hi ha una cua infernal per entrar al museu i decideixo emprendre la meva ruta a peu fins a Xintiandi. A Xintiandi visito la seu on va tenir lloc la primera reunió del partit comunista xinès i passejo pels carrers i carrerons de luxe per seguir caminant i caminant fins a Yu yuan. Allò està ple de gom a gom. Carrers i carrerons plens a vessar de turistes (xinesos majoritàriament) i d’altres que t’intenten vendre qualsevol cosa. Jo anava passejant i fent fotos quan de sobte, davant d’una parada de grills, un senyor amb barret i una súper càmera Nikon em diu d’on sóc. Llavors, dintre d’una conversa digne de pel·lícula, m’ensenya la càmera. En primer moment em penso que és un turista que vol que li faci una foto però després resulta ser que em vol fer una foto mentre jo fotografio als grills amb un noi xinès al costat. En acabat, li intento demanar per a què serà i no ens entenem. La cosa és que mentre ell feia fotos, uns quants xinesos més anaven disparant també. Conclusió, si algun dia passeu per Xina o si descobriu una foto meva per la Xina, feu-m’ho saber i no us espanteu!

Després de caminar entre la multitud i la calor, vaig trobar un lloc per menjar uns dumplings ja que eren quasi la una i ja estava sota mínims per poder enfilar cap al metro i cap a la zona de les torres. Sortir del metro significa que comença la torticolis. Estic rodejada d’edificis cadascun més alt que l’anterior entre els quals destaquen la Perla o l’obridor de llaunes. Començo el meu tour particular de caminar i caminar i començo a vorejar la costa tenint així la vista del Bund des de l’altra banda del riu i les torres a mà esquerra sota una calor insuportable. Poca gent circula per allà i quan començo a deixar la costa per tirar terra endins, trobo un Starbucks que em salva la vida ja que per allà no hi havia res més i ja m’estava deshidratant. Recupero forces i em dirigeixo a la torre Jinmao, 88 pisos, 340 metres d’alçada. La veritat és que vaig tenir sort amb el dia ja que encara es veia força ja que Shanghai es caracteritza pels cels grisos. El govern xinès us dirà que és per causa de la calor, ara, jo diria que una mica d’smog també s’hauria de considerar.

Com que no tenia prou de caminar, en sortir de la torre, vaig seguir movent les cames direcció sud fins arribar a la parada de metro de Century avenue. Altra vegada envoltada de gratacels, homes i dones de negocis i infinits centres comercials. D’allà vaig agafar el metro fins a Nangpu bridge. Un pont que impressiona i que va a parar als pavellons que van construir per a l’Expo de Shanghai. La meva intenció era caminar una mica del pont però estava tant destrossada que vaig caminar una mica per baix i a totes aquetes, ja era un quart de sis, hora que vaig decidir anar tirant cap a casa de la Mireia. Després de fer transbord de metro i sense cap problema, vaig arribar a casa seva i després de 30 minuts de recuperació, vaig començar a refer la maleta i organitzar tots els trastos. Quan va arribar la Mireia de la feina, vam anar a fer un tomb pel barri i vam anar a sopar amb quasi tots els del pis menys el Marc. En tornar a casa, el cansament es reflectia en els nostres rostres però tot i això, vam tenir una conversa interessant amb el Cody, la parella de l’Eric, on ens va tombar el nostre concepte sobre el Dalai-Lama. Resulta que el Dalai-Lama no és una persona sinó dues, el Dalai i el Lama. Que els tibetans que segueixen al Dalai són els que no creuen en el partit comunista xinès i per això són els que surten als mitjans de comunicació mentre que el Lama, com que creu en el partit comunista xinès, no és notícia ja que segueix la tendència social. Nosaltres no fèiem crèdit però clar, arribats a un punt de la societat xinesa, mai se sap el que és veritat i el que és mentida i el que els hi fa creure el govern. Això és un altre tema.

Jade Temple

Mentre em feien les fotos fent jo fotos als grills. A saber on apareixo

Yu yuan

Més Yu yuan

La Perla

El Bund des de l'altre costat

L'obridor

Vistes des de la torre Jinmao

La zona del districte financer

Nangpu bridge

Seu de la primera reunió del partit comunista xinès el 1921

Aquest matí la Mireia m’ha acompanyat a l’aeroport i ara mateix estic escrivint aquestes paraules amb el cul encaixat en un seient que, tot i estar al costat de la finestra, és molt pitjor que el seient de l’anada, la veritat. Per contra, haig de dir que el menjar és força millor, m’han donat un formatget de camembert! (ja no sé el que és el formatge després de més de dues setmanes en aquest país), que hi ha bastants hostessos de vol (fet que m’ha cridat l’atenció), i que tant els hostessos com les hostesses són molt amables. Ara, hem sortit amb més d’una hora de retard que l’hem passat ja encaixats a l’avió.

Després de poc més de dues setmanes movent-me per la Xina, i tenint en compte que no dec haver vist ni un 1% del territori degut a les magnituds d’aquest gegant asiàtic, puc dir que és un país que m’ha sorprès en molts sentits. En primer lloc destacar que la majoria de centres comercials i botigues tant de Shanghai com de Ningbo en el centre de la ciutat o en determinats barris són botigues totes de marques, i marques molt cares. A més, segons i com, el que és original de veritat, és més car que el que et pot costar la mateixa peça a Europa. A més, pel carrer veus cada cotxe que et quedes de pasta de moniato, sobretot a Ningbo, ciutat comercial i on diuen que hi ha molts diners, i a Shanghai: Buick, Porsche, Mercedes i molt més. Entre tant luxe, et preguntes qui compra això ja que la mitjana d’un sou xinès pot estar entre uns 200-300 €, aprox. La meva teoria és que a Xina hi ha un cert grup de xinesos amb molta, molta pasta però tot i ser un petit grup, en un país amb tanta gent significa un considerable nombre de rics mentre la resta de la població es pot descriure simplement com molt pobre. Gent que viu en habitacions de dos per dos, es renten les dents al carrer, etc. Un altre fet que també m’ha sorprès força és que el menjar és baratíssim, igual que el metro i el taxi, fet que podria ser explicat pels baixos salaris però no deixa de sorprendre’m sobretot quan fas el canvi a euros o a corones sueques.

Per altra banda, és pitjor que estar dins d’una sauna. Jo no tolero gens bé la calor però amb la humitat que fa aquí, anar suat tot el dia és més que inevitable. El tema higiene és un gran desconegut però per altra banda, es cuiden molt. Als parcs, independentment del dia que faci i de l’hora que sigui, et trobes un munt de gent, sobretot gran, ballant, fent tai-chi o exercici físic. Estar gras és un insult i no tenen miraments en riure’s de les persones grasses a la seva cara i les dones duen paraigües per tal que no els hi toqui el sol i posar-se negres. Dic negres i no morenes perquè és el terme que ells empren. Els productes làctics són uns grans desconeguts tot i que ara cada cop se’n veuen més però la llet només és pels nens petits mentre que alguns grans pot ser que mengin alguns iogurts, i això depèn molt de la regió. A les zones rurals m’imagino que ni idea. I per últim destacar el tema seguretat i com es circula en aquest país. Tot i que Shanghai és més civilitzada que per exemple a Ningbo.

Podria seguir i seguir destacant coses. Durant aquests dies he viscut moltíssimes experiències tant bones com no tant bones o deixem-les en difícils però crec que he sobreviscut prou bé. És impossible escriure tot i cadascun dels moments viscuts ja que coses n’hi han passat moltes però destacar el màster en mímica que he fet. Sense dubte, una de les coses que m’han marcat més ha sigut la calor deixant de banda el que és Xina en sí i una altra cosa que m’ha sorprès és lo fàcil que és moure’s per Shanghai. Tots els carrers estan retolats amb el nom tant en caràcters xinesos com en versió occidental i a més, et marquen la direcció nord/sud o est/oest del carrer. És súper fàcil moure’s pel metro ja que està tot en anglès també i sincerament, en la gran majoria d’àrees, no tens cap sensació d’estar en una ciutat xinesa si no fos perquè hi ha molts xinesos pel carrer. A Shanghai veies molts turistes no asiàtics fet que per tant, majoritàriament, la gent no se’m quedés mirant com si hagués vist un extraterrestre. Segur que m’han fet més deu fotos sense assabentar-me però això és la Xina.

I aquí segueixo, amb el cul quadrat direcció París i... cap a casa falta gent!

Després d’unes vint-i-tres hores rodant pel món, vaig aconseguir arribar a casa. Vam arribar a París amb una hora i quart de retard i força glaçats, sort que duia el jersei i la manta que ens van donar, i vaig haver de sortir corrents per no perdre l’enllaç però per sort duia també uns 20 minuts de retard. Un cop a Barcelona, esperar la maleta va ser etern. Van trigar a sortir, jo ja no confiava en que hagués arribat la meva però tothom esperava les maletes. I quan van començar a sortir, anaven a una velocitat de tortuga. Per sort, la meva encara va ser de les primeres!

Ara, superant el jet-lag!

Dies de conferència

Sé que fa dos dies que no he escrit res però ha sigut un no parar. Tant luxe i activitat m’han tingut molt ocupada.

No sé perquè però els darrers tres dies porto llevant-me a les sis del matí. Conseqüentment, a aquestes hores, l’única cosa que faig és llevar-me i cap a la piscina on pràcticament estic sola. El paio que està al mostrador de recepció quan em veu ja em fa el gest de com si estigués nedant a braça per preguntar-me si vaig a nedar. Com podeu observar, tot i estar en un súper hotelàs, segueixo tirant de la mímica ja que hi ha pocs que entenguin o parlin l’anglès.

Aquests dos darrers dies han transcorregut bàsicament anant de sessió en sessió. De 8:30 a 10:10, de 10:10 a 12:10, de 13:10 a 15:10 i de 15:30 a 17: 10 seguit de la sessió de pòsters. En termes generals, puc dir que per exemple, de piles només hi havia dues sessions i sobre les SOFC, les meves piles, només hi havia 3 presentacions de les quals una era la meva i una altra, la del post-doc xinès del meu departament. A més, haig de dir que no hi ha molta qualitat. No sé si és perquè la majoria de gent són xinesos i la barrera lingüística és un gran problema o què però es fa difícil seguir les presentacions i no hi ha gaires preguntes en segons quines sessions. En algunes altres a les quals he assistit, potser la cosa era una mica millor però bé, res impressionant. Ara, sense dubte, els xinesos i els japonesos són els que tenen majors problemes amb l’anglès diria jo ja que gent de Singapur, Malàisia i altres països tenen un anglès molt més comprensible.

El divendres al vespre, a les 7 de la tarda, tenia lloc la recepció de la conferència. Va acabar sent un pica-pica més que un sopar però em va donar temps a conèixer a un grup de professors de física aplicada de la universitat de Màlaga i a una noia valenciana, l’Elena, que està casada amb un suec i també venia representant a Suècia però ella està en una ciutat que es diu Vasteras, situada relativament a prop d’Stockholm. La veritat que amb l’Elena em congeniat molt.

Tot i que el major grup de gent participant a la conferència prové de Xina, el segon país més representat és Suècia i principalment, de la universitat de l’Elena. Són com uns vint! La veritat és que ha de ser divertit anar tot el departament a una conferència però em sembla que no passarà mai en el meu departament. Ara, m’agradaria saber quants són suecs, suecs de veritat. Més que res que per exemple de Lund, som un iraní, dos xinesos i jo. Suècia en estat pur!

Bé, dissabte, San Fermín, a dos quarts de tres era la hora marcada per la meva presentació. El divendres al vespre, després de petar la xerrada una bona estona amb l’Elena i alguns suecs, vaig anar a la meva súper habitació per preparar la presentació i dormir. La presentació no presentava errors i tot estava sota control. El dia va anar passant fins que a les 13:10 va començar la sessió. Els dos primers van anar força ràpid i com ja és costum, quasi no va haver-hi preguntes. El tercer, va ser un noi d’Abu Dhabi que va ser força interessant i ja haver-hi un parell o més de preguntes. En acabat, tocava el quart però no hi havia ningú així que van decidir que havia de saltar a l’escenari. Conclusió, no em va donar temps ni a posar-me nerviosa. Així que ja em teniu allà, amb els dos xinesos post-doc del meu departament fent fotos i, com que anàvem avançats de temps, quan va aparèixer el Hessam, el noi iraní que ha vingut amb la dona, la Parissa, i són súper simpàtics, ja havia començat. I la veritat, la presentació va anar fluint, no estava gens nerviosa fins que vaig arribar al final. Llavors, van començar a sortir preguntes, 1, 2, 3...6,7... teníem allà una discussió força interessant i ja veireu als dos “chairman”, un senyor d’Abu Dhabi súper simpàtic i a un xinès, felicitant-me i donant-me les gràcies per la “lovely discussion”. Jajaja, triomfada total (per una vegada em tiro flors). Jo que anava acollonida perquè presentava un “review”, va i tinc més èxit que ningú. És obvi que s’ha de saber vendre el producte!

Un cop alliberada, el cansament i la tensió va anar sortint. Vaig tenir sort i com que els xinesos que estan fent el post-doc a Lund no es quedaven al sopar de gala, em van donar la seva invitació per assistir-hi ja que en la categoria d’estudiant, no estava inclòs dins la tarifa. Per tant, a les set, sopar de gala. Vaig seure a una taula amb l’Elena i alguns de la seva universitat, un americà que està a Berlin, un indi i un parell més. Barreja cultural alimentada per una varietat de menjar xinès. Des de cuixes de granota a verduretes passant per cogombres de mar i altres coses rares. Hi havia molts platets però amb la conya dels palillos, vas picant una mica d’aquí i una mica d’allà però no acabes menjant massa. Tot això regat amb música en directa xinesa de la qual destacar que el sistema acústic era una mica deficient perquè a vegades et quedaves sord i d’altres no pillaves res. Ara, a les 9 ja s’havia acabat tot i no va haver-hi res més. Vam estar voltant per aquí i a dos quarts d’onze apagava la llum esgotada. Avui, matí de sessions i per la tarda, cap a Shanghai falta gent! Mireia que ja vinc!

La piscina

l'Elena presentant

Al sopar

Al sopar

Música en viu: sense paraules

Els xinesos del meu departament no es creien que fos capaç d'alimentar-me

Quan em passin les fotos de la presentació, ja les penjaré.

Nihao Suzhou i el tren xinès!

Després de totes les aventures de la darrera setmana, encara no me’n faig creus que estic escrivint en el llit d’un súper hotel del que encara no he descobert quantes estrelles té però que supera la realitat. La primera vegada en la meva vida que estic en un hotel de tanta categoria! Res en comparació amb l’apartament. Aquí tot brilla!

Anem a pams. El dia ha començat a tres quarts de set del matí quan m’he llevat i a dos quarts de vuit ja estava amb el Liu Shan de camí cap a la porta principal de l’institut per agafar el cotxe que ens havia de dur a l’estació central. El Liu Shan venia per fer d’intèrpret bàsicament i per assegurar-se que em deixaven en el lloc correcte. Tot un detall que s’agraeix molt perquè la gent a vegades té certa por quan et dirigeixes a ells. En fi, el viatge ha sigut una aventura emocionant pels carrers de Ningbo on quasi envestim a una noia amb bicicleta i xoquem amb un cotxe que ha parat en sec. A més, suma-li no sé quina bronca del conductor amb uns d’un aparcament. Us asseguro que anar amb cotxe per aquí et pugen més les pulsacions que en qualsevol altre activitat física. Tot i això, hem arribat sans i estalvis a l’estació on de camí, anava a comprar uns “dumplings” pel camí ja que només havia menjat una nectarina per esmorzar i el Liu Shan no m’ha deixat pagar-les. Jo hi he insistit unes quantes vegades però no hi ha hagut manera. En fi, passo una mena de control de seguretat i a esperar el tren mentre no sé quants infinits ulls et miren de dalt a baix i t’assenyalen amb el dit. En aquells moments jo ja no sabia ni a on ficar-me però bé, fent-me la despistada i a la meva bola. Pensava que seria més difícil lo d’agafar el tren però ha sigut fàcil ja que tenien els vagons marcats al terra. Pujo al tres i busco el meu seient. Resulta que són compartiments de sis i va, i tinc la santa sort, de que just al seient del costat, hi ha una noia forastera com jo! Salvada! I apa, instintivament, hem començat a xerrar. Aquí, si no ets xinès, crec que quan et trobes algú d’occident, hi parles sense miraments. Així és que durant les tres hores i mitja que hem coincidit de trajecte, he conegut a l’Amanda. Una noia de vint-i-nou anys de Florida, mestra, que duu un any ja estudiant xinès i que té previst quedar-s’hi com a mínim dos anys més. Ella tornava de passar quatre dies a casa d’una amiga xinesa d’on estudia que l’havia convidat. La veritat que parlant amb ella de com són els xinesos i de les nostres vides, el trajecte de 4 hores s’ha fet molt més curt. Haig de dir que m'ha decepcionat una mica el tren ja que m'esperava la senyora amb les gallines, l'altre amb l'arròs tot i a que algun amb verdures n'he vist! Per això em sembla que hauria d'haver agafat el lent que és més autèntic.

Estació de Ningbo

El tren

Xinesos com sempre dormint

Amb l'Amanda

Arribo a la una del migdia a Suzhou. Una estació de tren amb força gent i on només arribar a la zona central, un munt de gent se’t llença a sobre perquè compris un mapa de la ciutat. En aquests moments ja he pensat que la ciutat presentava ser més turística. Aconsegueixo arribar a la parada dels taxis i al·lucino tres pobles amb la de cua que hi ha per agafar-ne un. He estat més de vint minuts fent cua en tres ziga-zagues i he hagut de posar cara assessina un parell de vegades i cos a uns que anaven de llestos i es volien colar. Van llestos, seré guiri en aquest país però idiota encara no!

Pujo al taxi i sorpresa, és una taxista! La primera dona que em trobo de conductora i atenció, porta guants negres, màniga llarga i tota ben tapada per tal que no li toqui ni un raig de sol. Al principi no sabia ben bé on anava però al final s’ha situat i hem arribat. A les dues del migdia entrava per la porta del súper hotel i com que fins les tres no podia fer el registre per la conferència, he anat a fer el check in. Tenien a un xaval perquè m’acompanyés a l’habitació i al final, l’he hagut de guiar jo! Jeje, el pobre només em deia que “sorry, sorry” i jo, tranquil home que no passa res. Però el pobre anava ben peix amb l’anglès, bé, com la mitjana.

He al·lucinat amb l’habitació. No tinc paraules. Bé, us deixo fotos perquè jutgeu. Només puc dir que puc triar si vull dormir al llit, a la banyera o a la dutxa. He deixat els trastos, m’he anat a registrar i que em donessin tota la informació i he aprofitat per anar al centre de la ciutat i fer turisme. He anat als jardins “Humble Administrator Garden” que són molt bonics però que feia una calor infernal. D’allà, m’he caminat tota la part del centre en direcció cap a un altre parc que m’havien dit que estava obert fins les deu de la nit. Cap allà dos quarts de set, he trobat un lloc per sopar que aparentava ser fàcil demanar i com que tenien la carta amb fotografies i escrits en anglès, ens hem aclarit amb la cambrera. Pollastre amb noodles. La veritat és que tenia gana ja que avui no havia dinat. En acabat, he anat en busca i captura del parc però que ha sigut impossible trobar. No sé si és que la entrada estava amagada o què però a més, a qui li he preguntat, em deien que no sabien. Cansada i tota suada, cap allà un quart i cinc de vuit he agafat un taxi i cap a l’hotel. Aquí vas amb taxi a tot arreu per tres duros i jo que mai agafo un taxi per principis! Aquí és la manera de moure’t! Com a mínim aquí no m’han posat pegues per agafar-me.

El jardí

Un cop a l’hotel una altra vegada, havia d’anar a la piscina sí o sí. Tot i que estava cansada, l’aigua em cridava. Jo crec que és de 25m i sinó, està pels voltants. És una passada i a sobre estava fresqueta. Han caigut 3200m i ara, rebentada per totes les emocions, me’n vaig a dormir que demà comença la conferència!

Ahir el vespre em deia que no em podia connectar més així que ho acabo de penjar ara mateix!

 El llit

La banyera

La dutxa

Els vestuaris de la piscina