Shanghai non-stop

És el primer moment de temps per escriure des de fa més de quaranta-vuit hores. Estic a l’aeroport de Shanghai esperant per embarcar rumb París-Barcelona. Aquests dos dies i la tarda de diumenge han sigut un no parar. He caminat i he suat com mai!

Seria molt atrevit definir Shanghai com la ciutat on hi ha més centres comercials, o deixem-ho en número de botigues, que xinesos ja que tots sabem que de xinesos hi ha per donar i vendre però us puc ben assegurar, que de centres comercials també n’hi ha per donar, vendre i regalar. Tot i no ser fanàtica dels centres comercials, aquests dies s’han tornat en els meus salvadors ja que eren llocs on trobar lavabos decents i, sobretot, refrigerar-se una mica i recuperar-se del defalliment provocat per les altes temperatures i elevades humitats.

La meva aventura a Shanghai va començar el diumenge després de dinar, que mentre estàvem acabant i fent petar la xerrada amb uns de la conferència, em ve un dels xinesos i em diu, estàs preparada? I jo, home, sí, doncs diu l’altre que ja marxeu. I quasi sense poder acomiadar-me, o acomiadar-me molt ràpidament, vaig haver de marxar sense tenir temps ni de visitar el senyor Roca xinès per fer un riu! La cosa és que em va dir que em portava a Shanghai ja que ell viu allà (o la seva família ja que ell està a Suècia) i per tant, no podia protestar ni res. Així que en menys de 10 minuts estava en un cotxe, amb ell al volant, la dona amb el nen petit a la falda sense lligar ni res i, al darrere, un company seu de la universitat que no em va dirigir ni la paraula i jo. Em va sobtar lo del nen petit i vaig fer la pregunta corresponent. La resposta a ser que no, que no cal que vagin en cadireta, al darrere, lligats i aquestes coses. Bé, com dèiem amb la Mireia, encara no entenem com no hi ha més accidents tal i com és el sistema de circulació.

En principi em va dir que em duia a Shanghai i que sabia on queia l’adreça de la Mireia però em van acabar deixant “a Cancún”. Sort que va venir la Mireia amb un taxi i vaig pujar i vam anar cap a casa seva. Just abans de pujar a l’ascensor, em va posar en antecedents dels seus companys de pis i dels actuals habitants. Teòricament són la Mireia, l’Eric, el Roberto i el Ramón que són parella. Ara, a més, està el Marc perquè es va quedar sense pis, i la parella de l’Eric. I per acabar-ho de rematar, jo però la meva presència ha servit per incrementar el percentatge de gènere femení.

Un cop amb tot organitzat, americana i el cartellet del congrés fora i amb els pantalons curts, va començar el turisme per la ciutat. Vam agafar a l’autobús i vam anar al “fake market” o, dit d’una altra manera, el mercat de les coses falses. Us puc assegurar que és un lloc per flipar. Tres pisos de parades i paradetes on xinesos i xineses t’intenten vendre de tot i més de les top marques que vulguis (els pijos perden l’oremus en aquest lloc) i, en els quals, es basa tot en regatejar i regatejar. És impressionant com els hi agrada negociar a aquesta gent! Suposo que si estàs acostumat doncs cap problema però si no és el teu procediment habitual i, a més, anar de compres et cansa, això ja és l’extrem. Hi ha moments que estàs a punt d’enviar al xinès o la xinesa a que se’n vagi cap a casa seva una estona.

Des d’allà vam anar caminant fins a People’s Square, com plaça Catalunya, fins al Bund. El carrer, un portal de l’Àngel versió xinesa, estava a vessar de gent i de botigues del més al nivell i desemboca al Bund, lloc famós de Shanghai on es veu tot l’Skyline de l’àrea de Pudong (est part del riu). És a dir, tots els edificis súper, súper alts característics de la ciutat. En canvi, els edificis de la part on estàvem nosaltres, són molt d’estil francès. Després d’estar una estona per allà passejant i veure com s’anava fent fosc i tots els gratacels s’anaven il·luminant de llums de mil colors formant la imatge típica de Shanghai, regat amb una multitud de gent i calor, vam anar tirant cap a casa fent parada prèvia en un lloc per sopar al costat del portal. A Xina és més barat menjar i sopar fora de casa que comprar el menjar i cuinar-te’l.

De People's Square al Bund

País de contrastos, en mig del luxe (al costat del carrer anterior), una dona rentant-se el cabell

The Bund

La Mireia i jo al Bund

Dilluns al matí sortia de casa de la Mireia sobre les 9, preparada per recórrer una gran part de la ciutat mentre la Mireia estava treballant. De casa seva vaig anar baixant fins al temple de Jingan , un temple budista molt interessant. D’allà, vaig seguir la meva ruta a peu fins al “French comission” fent parades a centres comercials a recuperar-me i refrescar-me, observant productes i visitant supermercats on tenien productes d’importació a preus habitualment, desorbitats. I caminant, caminant, pràcticament em vaig recórrer tota l’àrea del barri francès on, en cert punt de la tarda, em vaig trobar al Roberto i al Ramón, els companys de pis de la Mireia, per pura casualitat i em van acabar de fer de guia turístics. Devíem arribar a casa sobre dos quarts de set i al cap de poca estona, va aparèixer la Mireia per la porta i vam començar a petar la xerrada de la matada que m’havia fet i d’altres coses. Després de tres anys pràcticament sense veure’ns, hi havia molts temes a tocar. L’estratègia del sopar ens va sortir un pèl errònia però no va estar malament del tot. Vam acabar sopant amb el Ramón i un amic seu vasc, homosexual també, amb la seva parella, un xinès. Per sort després del sopar vam poder definir una estratègia i marxar cap a casa ja que les dues no ens aguantàvem dretes.

Jingan Temple

Buda del temple de Jingan

Un dels infinits centres comercials

The Moller house

French commission

Dimarts va transcórrer de manera similar en tant que vaig caminar molt i vaig suar moltíssim. Vaig sortir també sobre les nou del matí en direcció al Jade temple que es troba a prop de casa de la Mireia. Allà, només entrar, un home amb una targeta penjada al coll i per tant, donava a entendre que treballava per allà, em diu: Lady, this way. This first, second there i bla, bla, bla. Li dono les gràcies i després de veure el primer dels budes, se’m torna a enganxar com si volgués fer-me de guia. I en certa de manera ho fa per guiar-me a la botiga del museu, on em fa tocar el cap d’un buda més petit ja que porta bona sort i salut, m’ensenya tot una obra d’art treballada en fusta d’una sola peça i després, m’insisteix en que la botiga són tot donacions i que li doni una ullada. Tot i la insistència de l’home en que compri alguna cosa, aconsegueixo donar-li les gràcies i desempallegar-me i aprofitar per seguir visitant el temple sense més interrupcions. Del temple, agafo l’autobús (la primera vegada que agafo un autobús sola) i em dirigeixo a People’s square. Un cop allà, veig que hi ha una cua infernal per entrar al museu i decideixo emprendre la meva ruta a peu fins a Xintiandi. A Xintiandi visito la seu on va tenir lloc la primera reunió del partit comunista xinès i passejo pels carrers i carrerons de luxe per seguir caminant i caminant fins a Yu yuan. Allò està ple de gom a gom. Carrers i carrerons plens a vessar de turistes (xinesos majoritàriament) i d’altres que t’intenten vendre qualsevol cosa. Jo anava passejant i fent fotos quan de sobte, davant d’una parada de grills, un senyor amb barret i una súper càmera Nikon em diu d’on sóc. Llavors, dintre d’una conversa digne de pel·lícula, m’ensenya la càmera. En primer moment em penso que és un turista que vol que li faci una foto però després resulta ser que em vol fer una foto mentre jo fotografio als grills amb un noi xinès al costat. En acabat, li intento demanar per a què serà i no ens entenem. La cosa és que mentre ell feia fotos, uns quants xinesos més anaven disparant també. Conclusió, si algun dia passeu per Xina o si descobriu una foto meva per la Xina, feu-m’ho saber i no us espanteu!

Després de caminar entre la multitud i la calor, vaig trobar un lloc per menjar uns dumplings ja que eren quasi la una i ja estava sota mínims per poder enfilar cap al metro i cap a la zona de les torres. Sortir del metro significa que comença la torticolis. Estic rodejada d’edificis cadascun més alt que l’anterior entre els quals destaquen la Perla o l’obridor de llaunes. Començo el meu tour particular de caminar i caminar i començo a vorejar la costa tenint així la vista del Bund des de l’altra banda del riu i les torres a mà esquerra sota una calor insuportable. Poca gent circula per allà i quan començo a deixar la costa per tirar terra endins, trobo un Starbucks que em salva la vida ja que per allà no hi havia res més i ja m’estava deshidratant. Recupero forces i em dirigeixo a la torre Jinmao, 88 pisos, 340 metres d’alçada. La veritat és que vaig tenir sort amb el dia ja que encara es veia força ja que Shanghai es caracteritza pels cels grisos. El govern xinès us dirà que és per causa de la calor, ara, jo diria que una mica d’smog també s’hauria de considerar.

Com que no tenia prou de caminar, en sortir de la torre, vaig seguir movent les cames direcció sud fins arribar a la parada de metro de Century avenue. Altra vegada envoltada de gratacels, homes i dones de negocis i infinits centres comercials. D’allà vaig agafar el metro fins a Nangpu bridge. Un pont que impressiona i que va a parar als pavellons que van construir per a l’Expo de Shanghai. La meva intenció era caminar una mica del pont però estava tant destrossada que vaig caminar una mica per baix i a totes aquetes, ja era un quart de sis, hora que vaig decidir anar tirant cap a casa de la Mireia. Després de fer transbord de metro i sense cap problema, vaig arribar a casa seva i després de 30 minuts de recuperació, vaig començar a refer la maleta i organitzar tots els trastos. Quan va arribar la Mireia de la feina, vam anar a fer un tomb pel barri i vam anar a sopar amb quasi tots els del pis menys el Marc. En tornar a casa, el cansament es reflectia en els nostres rostres però tot i això, vam tenir una conversa interessant amb el Cody, la parella de l’Eric, on ens va tombar el nostre concepte sobre el Dalai-Lama. Resulta que el Dalai-Lama no és una persona sinó dues, el Dalai i el Lama. Que els tibetans que segueixen al Dalai són els que no creuen en el partit comunista xinès i per això són els que surten als mitjans de comunicació mentre que el Lama, com que creu en el partit comunista xinès, no és notícia ja que segueix la tendència social. Nosaltres no fèiem crèdit però clar, arribats a un punt de la societat xinesa, mai se sap el que és veritat i el que és mentida i el que els hi fa creure el govern. Això és un altre tema.

Jade Temple

Mentre em feien les fotos fent jo fotos als grills. A saber on apareixo

Yu yuan

Més Yu yuan

La Perla

El Bund des de l'altre costat

L'obridor

Vistes des de la torre Jinmao

La zona del districte financer

Nangpu bridge

Seu de la primera reunió del partit comunista xinès el 1921

Aquest matí la Mireia m’ha acompanyat a l’aeroport i ara mateix estic escrivint aquestes paraules amb el cul encaixat en un seient que, tot i estar al costat de la finestra, és molt pitjor que el seient de l’anada, la veritat. Per contra, haig de dir que el menjar és força millor, m’han donat un formatget de camembert! (ja no sé el que és el formatge després de més de dues setmanes en aquest país), que hi ha bastants hostessos de vol (fet que m’ha cridat l’atenció), i que tant els hostessos com les hostesses són molt amables. Ara, hem sortit amb més d’una hora de retard que l’hem passat ja encaixats a l’avió.

Després de poc més de dues setmanes movent-me per la Xina, i tenint en compte que no dec haver vist ni un 1% del territori degut a les magnituds d’aquest gegant asiàtic, puc dir que és un país que m’ha sorprès en molts sentits. En primer lloc destacar que la majoria de centres comercials i botigues tant de Shanghai com de Ningbo en el centre de la ciutat o en determinats barris són botigues totes de marques, i marques molt cares. A més, segons i com, el que és original de veritat, és més car que el que et pot costar la mateixa peça a Europa. A més, pel carrer veus cada cotxe que et quedes de pasta de moniato, sobretot a Ningbo, ciutat comercial i on diuen que hi ha molts diners, i a Shanghai: Buick, Porsche, Mercedes i molt més. Entre tant luxe, et preguntes qui compra això ja que la mitjana d’un sou xinès pot estar entre uns 200-300 €, aprox. La meva teoria és que a Xina hi ha un cert grup de xinesos amb molta, molta pasta però tot i ser un petit grup, en un país amb tanta gent significa un considerable nombre de rics mentre la resta de la població es pot descriure simplement com molt pobre. Gent que viu en habitacions de dos per dos, es renten les dents al carrer, etc. Un altre fet que també m’ha sorprès força és que el menjar és baratíssim, igual que el metro i el taxi, fet que podria ser explicat pels baixos salaris però no deixa de sorprendre’m sobretot quan fas el canvi a euros o a corones sueques.

Per altra banda, és pitjor que estar dins d’una sauna. Jo no tolero gens bé la calor però amb la humitat que fa aquí, anar suat tot el dia és més que inevitable. El tema higiene és un gran desconegut però per altra banda, es cuiden molt. Als parcs, independentment del dia que faci i de l’hora que sigui, et trobes un munt de gent, sobretot gran, ballant, fent tai-chi o exercici físic. Estar gras és un insult i no tenen miraments en riure’s de les persones grasses a la seva cara i les dones duen paraigües per tal que no els hi toqui el sol i posar-se negres. Dic negres i no morenes perquè és el terme que ells empren. Els productes làctics són uns grans desconeguts tot i que ara cada cop se’n veuen més però la llet només és pels nens petits mentre que alguns grans pot ser que mengin alguns iogurts, i això depèn molt de la regió. A les zones rurals m’imagino que ni idea. I per últim destacar el tema seguretat i com es circula en aquest país. Tot i que Shanghai és més civilitzada que per exemple a Ningbo.

Podria seguir i seguir destacant coses. Durant aquests dies he viscut moltíssimes experiències tant bones com no tant bones o deixem-les en difícils però crec que he sobreviscut prou bé. És impossible escriure tot i cadascun dels moments viscuts ja que coses n’hi han passat moltes però destacar el màster en mímica que he fet. Sense dubte, una de les coses que m’han marcat més ha sigut la calor deixant de banda el que és Xina en sí i una altra cosa que m’ha sorprès és lo fàcil que és moure’s per Shanghai. Tots els carrers estan retolats amb el nom tant en caràcters xinesos com en versió occidental i a més, et marquen la direcció nord/sud o est/oest del carrer. És súper fàcil moure’s pel metro ja que està tot en anglès també i sincerament, en la gran majoria d’àrees, no tens cap sensació d’estar en una ciutat xinesa si no fos perquè hi ha molts xinesos pel carrer. A Shanghai veies molts turistes no asiàtics fet que per tant, majoritàriament, la gent no se’m quedés mirant com si hagués vist un extraterrestre. Segur que m’han fet més deu fotos sense assabentar-me però això és la Xina.

I aquí segueixo, amb el cul quadrat direcció París i... cap a casa falta gent!

Després d’unes vint-i-tres hores rodant pel món, vaig aconseguir arribar a casa. Vam arribar a París amb una hora i quart de retard i força glaçats, sort que duia el jersei i la manta que ens van donar, i vaig haver de sortir corrents per no perdre l’enllaç però per sort duia també uns 20 minuts de retard. Un cop a Barcelona, esperar la maleta va ser etern. Van trigar a sortir, jo ja no confiava en que hagués arribat la meva però tothom esperava les maletes. I quan van començar a sortir, anaven a una velocitat de tortuga. Per sort, la meva encara va ser de les primeres!

Ara, superant el jet-lag!