Diumenge de calor

Mentalment només puc desitjar que faci menys calor, menys xafogor, que sortir de l’apartament no signifiqui començar a suar de dalt a baix per tots i cadascun dels porus del meu cos, però sembla ser que és impossible. Avui fa encara més calor i a sobre, pica el sol. El cel no és nítid aquí però us asseguro que el sol pica.

Vist l’aventura que significa anar al centre i que tampoc és res de l’altre món, els xinesos ja m’han dit que Ningbo és una ciutat de comerç i no té gaire cosa turística, he decidit fur turisme pel campus. Pel que he vist, a uns quants quilòmetres de la ciutat hi ha certs punts d’interès però clar, això haurien de ser els xinesos que m’hi portessin o no sé com. En fi, no es pot demanar més.

Pel matí he anat a un parc que hi ha relativament a prop del campus. En total he estat com una hora i mitja fora de l’apartament i he tornat, xopa és poc. No és un parc gaire gran però hi ha un riu (no sé si artificial) que el creua i on anaven xinesos a pescar. També m’he trobat un grupet de nens que s’hi estaven remullant tot i que l’aigua no cridava gaire a banyar-se. Pel parc i havia també xinesos estirats dormint. M’ha sorprès perquè bàsicament eren tot homes i bé, no cal dir que passés per on passés, tothom em mirava. Després d’estar-me morint una estona sota la calor, de veure grups de tres sobre una motocicleta i d’altres excentricitats ja habituals aquí a la Xina, he anat cap a la residència. He estat uns vint minuts per recuperar-me sota l’aire condicionat per anar a dinar alguna cosa a la cantina.

Tots a pescar

Un altre que ho intenta

Estàtua del parc

Més parc

Els nens banyant-se

Hauré de canviar les ulleres de sol pel paraigües, potser passo més desapercebuda

La família en moto: el nen, el pare i la mare

El "camió" de les deixalles de la cuina de la cantina

Qui diu que s'ha d'aparcar bé?

El senyor de les escombraries i el seu "camió"

Després de dinar, com que tan sols eren les dotze, m’he dedicat a llegir els diaris i posar-me al dia i cap allà les dues, he decidit llançar-me al carrer per anar al Ningbobang Museum. És un museu que està a deu minuts a peu del campus i pensava que era una bona idea per passar les hores. Hi he anat a les dues perquè bàsicament no et deixen entrar més enllà de les quatre i tanca a les cinc de la tarda. Així doncs, a les dues de la tarda caminava en direcció al museu. Un edifici modern, amb uns grans finestrals i de grans dimensions em donaven la benvinguda. Entrada gratuïta. I bé, pràcticament he estat una hora i mitja recorrent tot el museu. Ha sigut interessant perquè, per primera vegada, tenien tot també en versió anglesa fet que he agraït profundament. És un museu on trobem l’evolució de Ningbo. Els seus principals personatges i la seva evolució fins la ciutat actual. Com va ser el principal port comercial fins que va sorgir el de Shanghai, que era una ciutat dedicada al comerç, la indústria, els primers productes xinesos, la marina, etc. Simplement, un bon lloc per passar la tarda, culturitzar-me un poc i no morir de calor. Els lavabos estaven nets però eren dels de tipus forat. Per cert, els xinesos no llencen el paper de vàter pel forat sinó en una paperera!

Façana del museu

Porta principal del museu

Passadís

Xinesos...

Farmàcia xinesa antiga

Això també pertany al museu

Exteriors del museu

Em queden bàsicament 3 dies sencers ja que dijous pel matí marxo d’aquí. Em dedicaré bàsicament a treballar en feina que tinc i suposo, anar al laboratori de tant en tant quan en Liu Shan hi vagi. Esperem que passi ràpid. Suposo que no puc demanar més. Tant per dinar com per sopar he estat acompanyada de l’Scoody (nom que es fa dir i el que parla millor anglès diria) i la seva novia. Molt simpàtics tots dos.

Per altra banda, destaco que els xinesos no tenen un horari molt marcat pel tema menjars. Jo sempre els veig menjant i encara no entenc que, tot i menjar cada dos per tres, no estiguin com a vaques. Però com a norma general, dinen sobre dos quarts de dotze i sopen sobre dos quarts de sis. Per cert, allò de que els xinesos tenen els ulls axinats degut a l’arròs que estreny i per tant, han de fer més força per defecar, és fals. Dic que és fals perquè l’arròs d’aquí no estreny perquè menjant arròs un cop al dia, jo he aconseguit anar a visitar al senyor Roca versió xinesa, i no sóc precisament generosa en tema budells.