Guirejant per Ningbo

Avui he fet de guiri o, dit d’una altra manera, he anat a experimentar el que és desplaçar-te per Ningo i intentar conèixer el centre de la ciutat on em trobo. Després del que he experimentat avui, entenc que els estudiants d’aquí al campus no baixin molt sovint al centre perquè queda, literalment i amb perdó, a prendre pel cul.

L’aventura començava a les nou del matí ja que havia quedat amb la Lisa a la porta principal del campus per anar a buscar el bitllet de tren pel dijous poder anar a Suzhou. Em diu que s’ha llevat un pèl tard i que no ha tingut temps d’esmorzar i que de camí a la parada del bus, com que hem de passar pel CARRER, que allà comprarà esmorzar! De veritat, és un súper carrer, tens esmorzar, dinar, sopar... En fi, cap al carrer ens dirigim i primer parem a una parada on es compra unes boles que m’ha dit que la pasta és dolça i estan farcides de diferents coses i estan cuites al vapor. No m’enrecordo del nom. I després, en una altra, ha comprat uns “fried dumplings” per a que els provés. M’ha quedat clar que en xinès, fregit és xie. La continuació ja no la tinc tant clara. Jo em feia la interessant perquè ella es pensava que no ho havia menjat mai però això, jo ja ho havia tastat. La veritat és que eren bons. Bé, un cop amb l’esmorzar assegurat i amb la panxa plena, objectiu número dos, trobar la parada de l’autobús que ens havia de dur a l’estació del tren. Ho aconseguim i em diu, igual ens hem d’esperar 30 minuts a que vingui l’autobús! Ja no flipo perquè aquí et pots esperar qualsevol cosa però hem estat de sort perquè al cap de poc ha aparegut l’autobús i, per sort, com que era inici de trajecte pràcticament i anàvem al final, teníem lloc per seure. Dir que hem estat poc més d’una hora en arribar a l’estació del tren i que en alguns moments, allò era una llauna de sardines. Jo no sé d’on treuen que aquesta ciutat és petita perquè m’ha semblat enorme. Ara, bonica... no sé, jo he vist molts carrers, molts edificis, molts cotxes, moltes motocicletes, algunes bicicletes i molts xinesos.

Arribem a l’estació de tren i allò ha sigut una flipada. Hem baixat unes escales i allò era tota una sala, bé, un soterrani més ben dit, amb unes 12 files de taquilles o més, i no sé quants xinesos fent cua. En aquells moments, només pensava en sort que vaig amb la Lisa al costat perquè aquí sola, les passes magres. Després de posar-nos a la cua de recollir el bitllet i de que passessin uns minuts, hem aconseguit arribar a la guixeta i que ens donessin el bitllet. Un cop ben guardat, ens hem dirigit a l’estació dels taxis i aquí ha començat la meva aventura solitària per Ningbo mentre ella tornava cap aquí dalt.

La fila dels taxis era llarga però anava ben ràpid. Just abans de pujar als taxis, hi havia un policia que anava parant els taxis i distribuint al personal. Jo portava un mapa a la mà amb el lloc on volia anar ben marcat. Primer destí: Tianyi Pavilion. És un recinte privat que està obert al públic i on es troba una biblioteca molt antiga i hi ha unes quantes pagodes. Bé, vaig al primer taxi, m’hi pujo, l’hi ensenyo el mapa i l’hi assenyalo i em diu que no i que no. Insisteixo en que s’ho miri però em diu que no, que baixi. Em baixo i em ve el policia. Li ensenyo el mapa, se’l mira, i em diu que entén on vull anar. M’acompanya al següent taxi i li parla al conductor que torna a refusar-me. El pobre home em diu que el segueixi. Penso, a la tercera va la vençuda però no entenc perquè posen tantes pegues. El tercer taxista accepta i vaig asseguda de copilot. Aquí no hi ha problema. Em cordo el cinturó, aquí per sort sí que me’l podia cordar, i començo a experimentar el que és la conducció per Xina. Només vull dir que la paraula conducció temerària es queda curta, molt curta. Les línies contínues no serveixen per res, et canvies de carril quan et ve de gust, et creues com et doni la gana, canvies de direcció, fas la volta del taxista a pèl, si hi ha dos carrils, n’hi fas tres i tot el que se us passi pel cap. Evidentment, parlar per telèfon també entra com a vàlid. Després d’uns quants minuts de conducció, de passar per alguns carrers per on ja havia passat amb el bus, arribem un lloc que el paio em diu que és aquí. Li dic que me l’assenyali amb el mapa exactament però la cosa queda una mica pels aires. Em situo i crec que haig de tirar cap al carrer de l’esquerra però no hi ha cap cartell i tampoc sembla un carrer on et puguis trobar un museu. En fi, com que tinc el Yuehu Park, aprofito per donar una volta i veure el parc i tirar direcció nord on veig que evidentment, havia de ser el carrer aquell. Li pregunto a un parell de xinesos, ensenyant el mapa i fent mímica i a la tercera, em trobo a un que sap anglès! Festa grossa! El paio molt amable em diu que sí, que era aquell carrer. Així que sota una calor impressionant, tota xopa, em dirigeixo cap al Tianyi famós. Pago entrada d’estudiant i em dedico a passejar per tot el recinte que petit no és. La veritat és que era interessant, llàstima que la majoria de rètols estaven en xinès però alguna idea me n’he fet. D’allà, he començat la meva ruta a peu per tots els carrers i carrerons del centre, bàsicament en la confluència de dos rius que formen una Y. Ha arribat un moment que he al·lucinat perquè estava envolta d’edificis força i molt alts, i una mena de mega centre comercial. I els xinesos tots flipats de compres. Hi havia no sé quantes botigues i de tot arreu. Fins i tot Zara i Mango. En fi, que pots comprar el mateix a tot arreu. Jo he entrat en un dels edificis a veure si a part de l’aire condicionat hi havia un banc i alguna cosa per prendre un refresc però tot estava al carrer. Així que cap a fora, i m’he comprat un granissat de taronja que m’ha sentat de perles. La gana aquí se te’n va, però una set!

Yuehu Park

Yuehu Park

Xineses sota paraigües perquè no els hi toqui el sol davant el Temple Tianyi

Temple Tianyi

Temple Tianyi

Més temple

Una de les pagodes del temple

I més temple

L'autenticitat dels carrers xinesos

Colonitzant també la Xina

Plaça de Tianyi envoltada de botigues

D’allà he seguit caminant, he creuat el riu i m’he dirigit al museu d’art de Ningbo. Entrada gratuïta, aire condicionat i bancs en algunes sales que m’han anat perfecte per descansar una mica. Hi havia exposicions interessants, quasi totes de xinesos i, per mala sort, tots els rètols i explicacions en xinès. Devien ser sobre les dues de la tarda passades quan em pregunto què faig. He vist pràcticament tota la zona del centre i, sincerament, res espectacular i molta calor. Assedegada, dono una volta i em topo amb un Starbucks. Entro, demano un te de hibiscus, mango i no sé què més ben fred i un muffin. El preu és com l’europeu però comparat amb els preus d’aquí, et dóna per més de dos àpats. I en una taula, sota l’aire condicionat, vaig descansat i descobreixo que hi ha Wifi, moment que aprofito per donar senyals de vida via whatsapp als meus pares. Després d’una bona estona allà dins, a les quatre he decidit que era hora d’anar fent via cap al campus ja que vist lo vist, preferia tornar a sopar a la cantina, que com a mínim, puc senyalar el que vull i moure el cap per dir sí o no. Així que començava el darrer repte del dia, trobar un taxi que m’acceptés. La veritat no sé perquè els hi costa tant, si és una font d’ingressos! En fi, després de no sé quants intents i de que un parell em digués que no, al final un ha acceptat a dur-m’hi. I això que aquesta vegada tenia a part del mapa, la direcció exacta i el nom del lloc escrit en xinès. Sort que els hi vaig dir als xinesos de Lund que m’apuntessin totes les direccions. Ell deia que sabia on anava però al final, l’he acabat guiant jo. I, he seguit flipant amb la conducció. Hi ha hagut un moment on li he dit que havia de girar i se l’ha saltat i el paio pretenia fer mitja volta i anar contra direcció. Li he dit que tirés recte i quan ha pogut, ha fet la volta del taxista. Finalment he arribat a la residència sobre tres quarts de 5, he pujat a l’apartament a deixar els trastos i a les 5:25 a sopar. En aquests moments ja tenia un poc més de gana, només havia menjat un plàtan i un muffin en tot el dia però us asseguro que és impossible menjar. I, a més, aquí el menjar és sempre calent, les coses fredes no els hi van.

Un dels rius

L'altre riu

El museu d'art de Ningbo

El sopar del dia

El millor del dia ha sigut la dutxa per la que acabo de passar que m’ha deixat com nova. Podria destacar moltes coses però sense dubte, és que la gent et clavi els ulls, t’assenyali i comenti coses sobre tu. Amb el que m’agrada a mi passar desapercebuda... aquí és realment impossible!