Primer impacte: ultrapassant la realitat

Dimarts i dimecres 26 i 27 de juny

A les sis del matí sona l’alarma. És dimarts, els dimarts no toca llevar-se a les sis per anar a nedar però avui tocava anar a l’aeroport. Em llevo i directe a la dutxa. Una bona dutxa per despertar-me, connectar neurones i bé, fins no sé quan que em podré dutxar. Un cop ja desperta i dutxada, vestir-se, esmorzar, rentar-se les dents i tancar la maleta.

Amb les coses de viatge sota control, tocava acomiadar-me de l’apartament desendollant tot els cables, la nevera, baixant persianes, etc. Aquestes coses rutinàries que s’han de fer quan un marxa de casa més d’un mes. Just abans de sortir per la porta amb la motxilla, la maleta i la brossa, he celebrat una missa solemne a la dutxa de casa meva per pregar per l’ànima de les meves plantes. L’enterro el tenen ja pagat però, si per casualitats de la vida, la dutxa (lloc on les he deixat), les manté en vida, podré parlar de miracle.

A les 7:05 agafava l’autobús per anar a l’estació del tren de Lund i allà, agafar el tren fins a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen. Fins aquí tot correcte però Kastrup, senyors i senyores, avui era un pèl per no dir força caòtic. Primer de tot, et fan fer el check-in a les màquines i aquí surt el primer problema; només puc fer el de Copenhaguen-Amsterdam. Total, que igualment m’haig de tragar una cua infernal de només quatre mostradors pels vols de KLM, Air France, Czech airlines i Delta Airlines. Al cap d’uns 30 minuts, i sense exagerar, arribo al mostrador, li dic al senyor, i molt amablement, després de respondre-li a la pregunta de quina era la meva destinació final i quedar-se de pasta de moniato ja que ni idea on parava, em dona la targeta d’embarcament amb els tres avions i em desitja bon viatge. I tant, penso jo mentre em dirigeixo escales amunt per passar el control de seguretat sense problemes. Passat el control, agafo ampolla d’aigua, un riu i cap a la porta d’embarcament. Mentre esperava, apareix el Bengt, un dels meus dos supervisors que marxava vap a Split, Croàcia, a presentar de fet un paper que he escrit jo. Casualitats de la vida, el seu vol sortia a la mateixa hora i a dos portes de la meva. Amb un pèl de retard i en un avió més ple que una llauna de sardines, deia adéu a les terres escandinaves. Al costat de la finestra i acompanyada d’un matrimoni gran de canadencs d’Alberta que havien estat sis setmanes per Suècia visitant uns parents, he arribat a Schipol (Amsterdam) al cap de pràcticament una hora. Ben curt que es fa quan estàs acostumada a vols de pràcticament tres hores i a més, KLM ens ha donat una barreta de cereals gratis! Un vol curt, de tant en tant petant la xerrada amb la senyora i amb força son.

Aterrem a Schipol i prenc consciència de les magnituds de l’aeroport. En principi tinc una hora i mitja fins a embarcar a l’altre avió però vint minuts bons me’ls he passat caminant per l’aeroport. A més, cua per passar el control de passaport. Haig de dir que m’ha tocat un noi molt simpàtic, li dec haver caigut bé. I un cop tenia la porta localitzada, ja eren sobre les 12, he decidit que havia d’anar a menjar alguna cosa independentment de que si a l’avió m’alimentaven o no perquè mai se sap. Dit i fet, he anat en busca d’un entrepà i poca cosa més perquè a les 12:40 començava l’embarcament de l’avió destí Guangzhou (alerta: no destinació final). A l’hora mencionada, feia cap cap a la porta corresponent i, sorpresa, un altre control de seguretat. A part d’escannejar-te la bossa i tot, ens feien passar, a tots i cadascun, per una mena de gàbia o cilindre vertical que t’escannejaven. Per sort no he tingut cap problema i a la poli dona que hi havia per allà li han agradat molt les meves arrecades (els botons mai fallen). Un cop passat aquest control i haver de tornar a ensenyar la targeta, el passaport i el visat, ha sigut quan he pres consciència de que vaig cap a la Xina. Una sala plena de xinesos i 10 no asiàtics (no exagero). Criden als de primera classe, business i nens, després els d’unes files i il·lusa de mi, pensava que anirien cridant per files. Sort que estava en  bona posició però un cop la que cridava en anglès i la de xinès han decidit que ja havien passat els de les files mencionades, allò ha sigut com l’entrada de les iaies a les rebaixes del Corte Inglés! M’he quedat flipant però no quieta, i ràpidament he fet via cap a l’avió rodejada de xinesos que se’m miraven. I aquí estic, en un avió de China Southern,  de dos passadissos, dues files de dos i una central de quatre. Per sort estic al costat de la finestra i tinc de companya a una xinesa, que viu als Països Baixos i que va a veure la família a la Xina. Ella em parla em xinès (es pensava o pensa que entenc alguna cosa), ja li he dit que no, però jo li contesto en anglès. He provat altres llengües però m’ha dit que no. Ara, parlant amb monosíl·labs, ella en xinès, jo en anglès, i ensenyant papers, ja ens hem explicat la vida! Poc després d’enlairar-nos ens han donat de menjar, era comestible, m’he vist la pel·lícula de “La guerre des boutons” , he aconseguit dormir una hora i ara ho tornaré a intentar. Estic petada i haig de dormir perquè sinó l’arribada serà molt dura però em costa.

Després del segon menjar, que no sé si és sopar o esmorzar, jo diria que una barreja dels dos, intento tornar a dormir però al cap de poca estona, em començo a trobar malament. No sé si pels efectes de les turbulències (estrany en mi) o pel menjar però m’entren unes ganes de vomitar espectaculars. Penso, sort que tinc el lavabo a prop però no tinc ganes de vomitar. Poso el seient recte, espero a veure si em toca l’aire ja que estava un poc acalorada, i reso perquè em vagi estabilitzant i el menjar vagi cap a baix i no cap a dalt. La cosa no es fàcil quan sents dues persones seguides vomitar però em poso música i ho aconsegueixo. Al final he pogut dormitar algunes hores més i a les sis del matí hora local, dotze de la nit hora catalana, ens despertaven amb un vídeo per fer estiraments tot basant-lo en les seves teories però que no deixaven de ser els típics estiraments. Curiós si més no. A tres quarts de set posava peu a l’aeroport de Guangzhou. Primer contacte a terres xineses. 28ºC molt xafogosos em donaven la benvinguda seguida de control de passaport i interminables passadissos per fer els transfers. Sort que una noia m’ha dit que la seguís perquè hi ha hagut un moment, que després de passar un control de seguretat de lo més cutre, t’havies de pujar a una mena de vagoneta/autobús counduït per una xinesa que es creia que estava en un ralli per anar a parar a la terminal de vols nacionals. M’he estat passejant per aquí i, tot i ser un monstre d’aeroport, no hi ha gaire cosa. Jo buscava un banc però m’imagino que estaran a la sortida. Ara, els restaurants que hi ha, estan els xinesos esmorzant noodles, a les set del matí! Per sort he trobat un starbucks i he demanat un suc de taronja perquè no m’entra res més. Per lo demés, destacar els lavabos. Per mala sort suposo que no serà els darrers que visiti així però són del tipus letrina, d’aquells del forat al terra... i tot i que l’aeroport sembla net, els lavabos deixaven que desitjar. Tema higiene em sembla que m’hauré de fer cega i intentar enganyar el meu sentit olfactiu perquè ho puc passar molt malament. Ai, i només fan que escopir.

I ara estic aquí, passant les hores fins poder agafar el darrer avió. De moment encara m’aguanto però dintre d’unes hores no opinaré el mateix. Sobre un quart de dues hora local haig d’arribar a Ningbo, on recolliré la maleta i algú em vindrà a buscar. La primera vegada que algú m’esperarà amb un cartellet...

Dijous 28 de juny

Era obvi que les coses estaven sortint massa bé en aquest llarg viatge. Ens criden per embarcar i ja ficada dins l’avió, tanco els ulls i em quedo dormida. Ens tenen mitja hora parats a dintre l’avió per motius que desconec perquè no entenc una merda del que diuen. Però més igual, necessito dormir. Em passo tot el trajecte bàsicament dormint, unes quasi dues hores menys quan venen a repartir el dinar. Arròs amb pollastre. Aterrem i cap a les maletes. Un aeroport força petit així que no hi ha complicacions per arribar a les cintes de l’equipatge. Les maletes surten ràpid i la sensació d’angoixa va “in crescendo” al veure que la meva no apareix. Bingo! La meva maleta no ha arribat, s’ha quedat a Guangzhou. Trec el cap a fora i estava una xinesa amb el meu nom escric. Parla un anglès força comprensible i li explico tot mentre m’ajuda a comunicar-me amb els de l’aeroport per tramitar la busca i captura de la meva bossa. Diuen que fins al vespre o al matí del dia següent no sabran res.

Destrossada moralment, marxem cap al cotxe, cotxe de l’institut, on la Lisa (nom que empra per als no-xinesos) em canta l’agenda del dia. Igual que si fos una diplomàtica. Anem en un cotxe de l’institut i les primeres impressions són per flipar. Els cinturons no es poden cordar (aquí ningú porta cinturó), motocicletes amb una, dues o tres persones a sobre i altres animals i objectes. La paraula casc és pràcticament desconeguda. Gent amb bicicleta pel mig. L’ordre entre el caos. I bé, primera parada, anem al NIMTE-CAS (Ningbo Institute of  Materials Technology) a veure a la Chen, la jefa. Per sort, una dona que ha passat temps a E.E.U.U. i que la pobra em va animar per la maleta i vam anar solucionant coses. Tinc una taula per treballar, aquí són sales on hi ha no sé quantes persones en cubicles amb un cable a internet. Però no puc accedir al blog.

Un cop passades les quatre de la tarda, hora local, vam anar cap a la “guest house”. Arribem i encara ens trobem a la senyora de la neteja. És un apartament de dues habitacions però ja m’han dit que empri la de la dreta que l’altra no l´han netejat. Ai i que els llençols els acabaven de rentar a la rentadora per mi. En aquells moments,  per la meva ment passava pel cap: quin detall que han tingut, he estat de sort, a saber què m’hagués trobat! Vam deixar a que la dona acabés de “netejar” i vaig anar amb la Lisa al súper carrer que està davant de la institució i que és “EL CARRER”. Un carrer ple de mini-restaurants d’arròs i noodles, cadascun més autèntic que l’anterior, una perruqueria, un supermercat (rollo colmado xino) , alguna fruiteria, etc. Simplement, no hi ha paraules, tot això sota una humitat permanent altíssima. Després de comprar-me fruita per esmorzar aquests dies, vam anar a sopar uns noodles i vaig soprendre a la Lisa amb la meva habilitat per menjar noodles en una mena de sopa... era per acabar de morir de calor. Ho vam rematar amb un granissat de llimona i tot això per 1,5€! L’unic que només eren les 6 de la tarda. I com que semblava ser que era massa aviat, només arribar a l’apartament es va esconyar el pom de la porta i vam haver d’esperar una hora llarga més a que vingués un xino X i ho arreglés. En aquells moments, jo ja no sabia a on ficar-me. Un cop sola, em va sortir tot. Em vaig dutxar i a les 8 queia al llit. Al cap d’una estona em llevo i jo ja pensava que havia dormit dotze hores però tan sols eren dos quarts de deu. Vaig estar donant voltes i voltes, llegint fins que vaig tornar a caure i ha sonat l’alarma a les 8 del matí.

I bé, he vingut cap al meu cubicle, la maleta està en camí i un dels master students m’ha ensenyat a què es dedica. M’ha portat al laboratori i m’ha ensenyat les piles SOFC de botó que produeix. Tot això, en una conversa un tant pintoresca i a saber, què era cert i què no però interessant. Les instal·lacions són per flipar. I no en el sentit de darrera tecnologia i mesures de seguretat. Avui m’he recordat de quan ens rèiem de les mesures de seguretat i la precarietat dels laboratoris de l’ETSEIB de la planta G.

Acabo de tornar de dinar i d’aconseguir una targeta de telèfon xinès. Mireia, ja em puc comunicar! I a més, sort que tinc configurada la VPN de la uni i puc fer un salt a la censura xinesa! Oleee! A hores d’ara, quasi la una del migdia, encara espero la maleta.

El matí ha passat força ràpid anant d’un cantó a l’altra i a les 11:20 ja tenia els col·legues aquí per anar a dinar. Hem anat a la cantina, lloc on pràcticament esmorzen, mengen i moltes vegades sopen si no surten al súper carrer. Jo passo de l’esmorzar xinès perquè amb una mica de fruita ja faig, sinó, a les 11:20 no menjo. Bàsicament, agafes una safata, fas cua, i quan arribes, apuntes amb el dit. No sé perquè estaven tan espantats amb mi i el menjar xinès, tampoc era res de l’altre món. A veure, suposo que tot és saber apuntar. Jo he triat una mica d’ànec i unes algues verdes. Però no s’acaba aquí, per aquestes dues coses pagues però després tens un bol d’arròs gratuït i sopa. Jo ja els hi he dit que el caldo no és per mi, i menys amb la calda que fot. He dinat amb els dos nois master students que estan per aquí, un parla millor anglès que l’altra, i la novia d’un. M’han donat un més que aprovat amb els palillos i després he anat amb un d’ells, el d’aquest matí a buscar la targeta del telèfon. Destacar que aquesta gent mentre dinen no beuen líquid. Deuen tenir prou amb el caldo. I, la cosa no s’acaba aquí. Jo no sé d’on treuen que els xinos treballen molt perquè fan de 8:30 a 11:30 i de 11:30 a 13:30... hora de la migdiada o el que vulguis. Jo no vull dormir perquè sinó, no hi haurà manera de combatre el jet-lag i aquí, com a mínim, s’està relativament fresquet. També tinc l’esperança que la maleta arribi aviat. I ara a dos quarts de dues es tornen a posar fins dos quarts de sis que és hora de sopar.

Bé, aquestes són les meves primeres impressions. Pròximament, més.