Els dies passen i la data s’acosta. Porto uns quants dies que els
podria englobar sota l’etiqueta de “dies de reflexions internes”. Diguem que
des de fa un mes que tinc vàries coses que ronden les meves neurones,
imaginant-me diferents situacions que finalment no han esdevingut com una
pensava i han resultat ser, si més no, gerros d’aigua freda o algun que altre
pal. No sé si a vegades una hi posa masses esperances en certes coses i
després, la decepció és major. No sé, el que és evident és que la vida no és
camí de flors i violes i que de tant en tant, et vas creuant amb troncs, rius i
altres elements que et fan vorejar, saltar o traspassar certs entrebancs.
Tot i els pals i els gerros d’aigua freda, una segueix encara en peu, i
, el que es qüestiona és perquè la gent que fot els pals o tira els gerros no
dóna explicacions de perquè ho fa. Unes simples paraules, unes frases, alguna
cosa que als altres ens ajudi a superar el sotrac que ens han provocat. Bé,
suposo que aquesta és una de les coses que hauré d’afegir a la meva llista de
“coses que mai podré arribar a entendre”.
Bé, després de tants dies de reflexions internes, una ha decidit fer un
canvi de xip (“borrón y cuenta nueva” no perquè les coses no són tan fàcils)
però si més no, un canvi de punt de mira. Avui és vint-i-tres de juny, revetlla
de Sant Joan, demà és Sant Joan i dilluns, el meu darrer dia de feina a la
universitat abans de l’estiu. No és que dimarts me’n vagi de vacances ja, no,
sinó que me’n vaig setze dies a la Xina. Sé que molta gent em tindria enveja i
es canviaria el lloc per mi. Jo haig de confessar que, tot i la curiositat que
em desperta el viatge, fins fa res, ho veia tot molt negre. Ara no és que ho
vegi blanc però si més no, he decidit no “rallar-me” en excés i vist que la paraula
planejar no existeix en la terminologia o ment xinesa, prendre’m-ho com que
cada dia serà una aventura des de que em llevi fins que me’n vagi a dormir.
Vaig a la Xina per dos motius. El principal és que debuto en una
conferència. El segon, que degut a que vaig a la Xina a una conferència,
aprofitar el viatge i anar a veure un institut/universitat que es dediquen a la
producció de les piles durant una setmana. La cosa així presentada no pinta
malament però totes les meves inseguretats van anar sorgint quan m’assabento
que a la conferència vaig sola quan és la primera vegada que vaig a una, que
m’envien a un institut del qual no conec a ningú. I, a més, he intentat parlar
amb els meus supervisors i connectar amb els xinesos per veure què se suposa
que haig de fer durant una setmana en un institut ple de xinesos i el resultat
ha sigut bàsicament infructuós. Els que em coneixeu, sabeu de sobres que sóc
una persona que m’agrada tenir les coses força sota control, sobretot quan es
tracta de llocs o fets completament desconeguts però aquesta vegada ha sigut
impossible. A més, li haig de sumar el tema idioma que serà un gran repte. Si
els xinesos que estan al meu departament parlen un anglès que moltes vegades és
incomprensible, no vull saber què passarà allà. Estic preparada per parlar
anglès, fer mímica o qualsevol cosa per fer-me entendre però tinc por. Bé, no
sé si por és la paraula però el rau-rau a la panxa envers el desconegut, la
incertesa i el sentir-te indefens. Suposo que el mateix viatge amb algú al meu
costat, seria completament diferent però és evident que serà un viatge personal
del que crec que aprendré forces coses. Segurament al·lucinaré amb moltes coses
(perquè si ja ho faig aquí amb el que m’expliquen els xinesos d’aquí), en viu i
en directe pot ser massa!
Així que dimarts que ve començo un llarg viatge, que serà una pallissa
d’hores ja que haig de fer dues escales per arribar a Ningbo, lloc on estaré
una setmana a l’institut de recerca del qual no sé què faré. D’allà, hauré d’agafar
un tren xinès i dirigir-me a Suzhou, indret on tindrà lloc la conferència. I de
Suzhou, com que es troba molt a prop de Shanghai i de fet, és on està l’aeroport,
aprofito i em quedo un parell de dies a Shanghai a veure a la meva amiga Mireia
de la uni que està vivint allà (sí, sí, amb un parell). De fet, el que més
il·lusió em fa és trobar-me amb la Mireia però bé, paciència i bons aliments.
La sort és que l’11 de juliol, després de volar no sé quantes hores i amb una
parada pel mig, arribaré a dormir (o combatre el jet lag) a Catalunya.
Ja que connectar-me a les xarxes socials des de Xina és extremadament
complicat a no ser que ho pugui fer a través de VPN i altres mètodes,
intentaré, si es que el blog no està censurat, anar explicant aventures i
desventures des del gegant asiàtic. Si nó, aniré escrivint i quan pugui, l’actualitzaré.
Bona revetlla i que mengeu molta coca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada