Blanc i gris

La neu s’està fonent. El mantell blanc que cobria els carrers i els camps s’està esvaint de forma exponencial mentre plou. Una boira densa i pluja ens envolta i no fa fred. Hem passat de menys dotze/quinze graus a rondar els més/menys dos. No fa fred i tot és gris.

Tot és gris i tèrbol. L’any s’acaba, segons els Maies, aquest divendres desapareixerem tots plegats d’aquest planeta ja que es van quedar sense lloc per seguir apuntant. Potser és una bona opció. La neu s’ha fos. Encara vaig tenir sort i dissabte vam poder treure els esquís per entrenar. Un bon entrenament,  amb ritme i bon ambient. Tot i que sota una incipient pluja. Ahir ja va ser impossible. Quasi que m’hauria d’haver posar el banyador per sortir al carrer! Com a mínim, la suada, el fred i l’aigua van servir per matar uns inicis de refredat. Ja se sap, o mates el refredat, o et mata ell a tu. Aquesta vegada vaig tenir sort.

La neu s’ha fos. De la lluminositat de l’aigua solidificada, hem passat a la grisor i foscor amb un xop-xop per tot arreu que sembla que estiguem en una sauna però en versió freda. La grisor s’incrementa quan les notícies que reps no són gaire positives però de res serveix lamentar-se. En aquesta vida estem per lluitar. Per mirar cap endavant i anar superant entrebancs, un darrere un altre. La vida és així. Alguns tindran més o menys entrebancs en el seu camí però tots els haurem de superar. I per una part, aquesta grisor externa i interna fa que inevitablement, ara mateix no pugui deixar de pensar que m’agradaria estar en un altre lloc, igual que fa un any i un poc més vaig estar a la presentació d’un llibre. No sé què hagués passat en aquest cas, potser m’hagués endut una decepció personal, així que em quedaré amb l’agradable record d’aquella ocasió. En com van canviar certes coses de la meva vida. En un descobriment. M’agradaria pensar que estic totalment equivocada però el buit em respon que possiblement no. Sentimentalment dolguda per la manca d’informació però desitjant el bo i millor. Però el camí segueix, de moment com a mínim fins divendres. I com que el camí segueix, tots seguirem lluitant.

Tots hem de seguir lluitant, ajudant-nos els uns als altres, deixant-nos ajudar per aquells qui realment ens estimen. Compartint sensacions i emocions. I per molts pals que ens caiguin (físics i metafòrics), per molts entrebancs que sorgeixin, per molt mal que ens facin, seguirem endavant.

Hi ha setmanes i setmanes. Unes les veus més blanques i d’altres, ben grises. Sense dubte que aquesta darrera i l’inici d’aquesta és de les darreres. Però en breus, espero, passarà a ser de les blanques.

Per Nadal, cada ovella al seu corral i cada cabra... a la seva muntanya! (Afegit personal meu). Bona nit a tothom!

Una de coses impensables

Amb el desembre ha arribat la neu. I amb la neu han arribat forces coses noves, la veritat. Bé, no crec que la neu hagi contribuït però si més no, ha estat un factor present des de que va començar el mes. I amb la neu, la foscor es porta molt i molt millor. Però la neu no és un impensable en aquestes latituds així que ho deixaré estar.

Què són les coses impensables? Respondre a aquesta pregunta és molt difícil ja que personalment, crec que és força, per no dir molt, subjectiva malgrat que en alguns casos, pot ser compartida per més d’una persona. Jo definiria com a fet o cosa impensable allò que és inimaginable, que creus que mai tindrà lloc, que no succeirà. I aquesta setmana, dos impensables meus han esdevingut “pensables”. Els que em coneixeu sabreu que sóc bastant d’extrems, de termes negres i blancs, i que els grisos em costen d’assimilar així que quan una cosa o hipòtesi se’m desmunta, puc patir un petit trasbals mental fins que assumeixo la nova situació.

La primera cosa impensable que va esdevenir “pensable” amb l’inici del mes de desembre va ser que passés a compartir despatx amb dues noies. Sí, una oficina de tres noies, només noies! Us poso el context perquè entengueu el perquè era impensable per mi arribar a compartir un despatx amb només noies. Sóc enginyera química, estudiant de doctorat a la divisió de transferència de calor, un grup de 23 persones de les quals només 6 són del sexe femení. Una professora a punt de jubilar-se, 4 estudiants de doctorat de les quals una està de baixa maternal i l’altra mai li veiem el pèl i una estudiant de doctorat que està fent una estada d’un any (xinesa, òbviament).  Per mi no és estrany estar envoltada d’homes ja que diguem ve de la mà amb la paraula enginyer. Si em dediqués al món sanitari, els papers canviarien. Tampoc m’afecta ja que hi estic més que acostumada: la majoria del fills dels amics dels meus pares són tots nens i entrenant, sempre he estat amb nens. I a la universitat també. Bé, només cal veure l’entrada anterior al blog. Així que no és cap trauma. Ara, en acabar novembre, el xinès que estava al meu despatx va marxar cap a la Xina i per sort, la Zahra, una noia iraní que porta temps ja al departament fent el doctorat, després de demanar-li no sé quantes vegades al Bengt (el cap del grup) un canvi d’oficina, va poder canviar de despatx i venir amb mi i la Juan. La Juan és la noia xinesa que està de visita per un any. I així, d’un fet impensable, ha esdevingut una realitat. Si voleu que us digui la veritat, ara “mola” el despatx. Bon rotllo, bon ambient, bona olor i comunicació. Crec que totes hem sortit guanyant però la que més, sense cap dubte, és la Zahra que la tenien aguantant a dos insuportables en una merda de despatx al costat del laboratori.

I l’altra cosa impensable que va perdre el sentit de la negació va ser que vaig anar a una classe de ioga! Sí senyor, ho heu llegit bé, jo anant a ioga! Molts no hi veureu la gràcia però una que és un cul inquiet, que odia els gimnasos i que no ha anat a cap classe d’aquestes, doncs, anar a fer ioga no és una cosa que se’m passés pel cap. Bé, no hi hagués anat mai si no fos per la insistència, setmana sí i setmana també, de la Cristina, la senyora gran que neda cada dia amb mi a la piscina i ja quasi som íntimes com qui diu. Amistats que una fa. La pobra dona crec que m’ho porta dient mesos de que ho havia de provar, que va molt bé per relaxar-se i per la musculatura. I jo, tal i com sóc, anava donant-li llargues perquè això de fer meditació i postures rares no em feia gens de gràcia, siguem sincers. Però, no sé per quins set sous, la setmana passada li vaig prometre que aquest dijous a les 6:45 allà em tindria. Que definitivament ho provaria. Els motius pel canvi encara els estic analitzant però no li trobo explicació. Crec que la resposta més raonable que puc donar eren ganes de fer el burro i fer el pallasso durant una estoneta.

Així que ja em veieu, dijous a les 6:45 estava allà amb unes malles, samarreta i sense mitjons amb la meva amiga Cristina, amb una estora a una de les sales del gimnàs. Sort que coneixia a la profe, una noia americana que a vegades neda amb nosaltres així que em donava una mica més de confiança però us haig de confessar que estava nerviosa i tot.  I la classe va començar i vam començar a fer posturetes. Que si braços i cames amunt amb el cul en pompa, ara cap a baix, ara braços amunt, ara a peu coix, baixant el centre de gravetat, que si el triangle, no sé quantes històries! Ostres, no és fàcil eh! No és que cansi però treballes eh! I vam acabar estirats relaxant-nos i no sé quines parides meditatives. Ara, us asseguro que vaig sortir d’allà amb una energia i unes ganes de saltar i fer l’animal que em van motivar per anar a treballar! La llàstima és que la professora aquesta ja no donarà més classes  ja que l'envien a un altre gimnàs però no patiu, dijous al matí estic apuntada a “Yogalates” una combinació de ioga i pilates! Jejejeje No em puc parar de riure de les parides que faig. En fi, no sé on em fico però una mica d’estiraments i equilibris sempre van bé. Per cert, la Cristina em va confessar que la profe li havia dit que havia flipat amb mi. Que per no haver fet ioga en la meva vida, ho vaig fer de conya! Aquesta no sap el que és intentar moure els peus a l’slackline o fer equilibris amb els rollers!

I així és com dues coses impensables han canviat de condició. Han passat d’impensables a fets succeïts i per sort, amb connotacions totalment positives. I seguint amb el positivisme, un parell de fotos de l’entrenament d’avui d’esquí de fons i tornant amb la bicicleta. No sé què és pitjor si el remei o la malaltia! Crec que és el poder de la neu i les baixes temperatures que em trastoquen més de lo normal!

Retrobament a Berlín

I ja ha passat una setmana des de que vaig posar un peu a Berlín. Una setmana des de que per primera vegada vaig trepitjar territori germànic. Una setmana des de que vaig retrobar-me amb la colla de pocavergonyes que són els meus amics amb els que vaig compartir quatre anys d'universitat.

Divendres 23 de Novembre a les 21:00 volava de Copenhaguen a Berlín. Per cert, es tarda més d'anar de casa meva a Kastrup o de l'aeroport de Berlín al centre (quasi) que el temps que estàs volant. En 45 minuts aterràvem a Schoenefeld.  Mentre m'esperava a que arribessin en Miquel, en Noguera, en Piella i en Calafat, els quatre que volaven des de Barcelona, vaig treure la targeta de transport públic per poder moure'm per Berlín i vaig observar com la gent anava arribant i sortint per la porta de l'aeroport. I em vaig adonar que la majoria eren retrobaments de parelles. Al cap d'una estona, els quatre fantàstics treien el cap per la porta i m'ofegaven en una abraçada. Després de barallar-nos una bona estona amb les màquines dispensadores de bitllets perquè no acceptaven targetes i no acceptaven tots els bitllets, vam esperar al corresponent S-bahn. Quan vam fer el transbord del S-bahn a l'U-bahn, vam haver de fer una parada tècnica a un lloc de kebabs perquè els molt intel·ligents no havien sopat. I aquí jo crec que ja devien ser les dotze passades. En fi, l'únic que sé és que sobre dos quarts de dues arribàvem a l'hostal  i per sorpresa meva, ens trobàvem amb en Xesc i n'Emma, dos “industrialitos” amics també. En Xesc està treballant per Alemanya i l'Emma havia vingut per un concert. Total, que en Xesc ens esperava perquè en Mora (el nostre Moreta que ara fa feina per Frankfurt), duia estona esperant-nos a casa del seu cosí perquè ells ja volien sortir com a mínim a fer unes birres. Com que ja me'ls conec, més sumant-li que jo no m'aguantava de peus ja que m'havia llevat a les 6, anat a nedar i treballar i que l'Emma tampoc hi anava, vaig dir-lis que jo em quedava ja que a part, el dia següent volia aprofitar. Així que tan bon punt van marxar, jo vaig fer via cap al llit.

L'hostal estava prou bé. Estàvem en una habitació nosaltres cinc i l'Emma i en Xesc en una altra. La veritat és que estava net i tot molt millor en comparació amb el de Londres! Però em va costar horrors dormir-me. Els vaig sentir arribar. Sobre quarts de cinc arribaven en Miquel i en Noguera. Un pèl més tard, en Piella i en Calafat. Vaig aconseguir dormir un poc més però cap allà tres quarts de vuit ja estava de peu. Em vaig dutxar i després de preguntar-li's si algú volia acompanyar-me al camp de concentració de Sachsenhausen però la resposta va ser contundent. Vaig decidir que passava de tot i anava fent via jo. A totes aquestes mencionar que tenia un súper planning fet amb mapes, connexions de metro i tota la pesca. El problema és que aquests van amb un altre pla però he après a no emprenyar-me i gaudir de les coses perquè no val la pena.

Així que dissabte a les nou del matí, després de no haver dormit gaire ni gaire bé,  em trobava al S-bahn direcció al camp de concentració de Sachsenhausen sota una boira que el feia encara més tètric. Pràcticament m'hi vaig passar tot el matí i és realment impressionant. L'horror que desprenen les parets crec que no parlen suficient del que es devia viure en aquell indret. La visita em va agradar molt però és dura. De tornada del camp de concentració a l'estació de tren, em vaig topar de morros amb en Noguera i en Miquel acompanyats per dues mosses. Ja veieu que aquí cadascú al seu ritme. No em vaig atrevir a demanar qui eren les mosses perquè vaig sentir que xerraven castellà i no sabia si estava a punt d'espatllar algun pla d'aquells dos delinqüents. En fi, vist que aquells anaven cap al camp i els altres dos encara estaven a l'hostal, em vaig dirigir cap a l'estadi olímpic de Berlín. El mateix que va acollir els Jocs Olímpics del 1936. Em va agradar moltíssim. L'estadi olímpic sí que l'han reconstruït i arreglat però hi ha indrets, com la zona d'aigües que si no està tal qual, poc li deu faltar. M'ho vaig passar molt bé la veritat. D'allà, vaig anar a la Gedächtniskirche, una església, on no vaig poder veure res ja que estava coberta per una bastida. Llavors, en aquell moment, els homes van donar senyals de vida i vam fixar el punt de reunió a la porta de Brandenburg. I allà ens vam trobar tots: Mora, Xesc, Piella, Calafat, Noguera, Miquel i jo. Un cop junts, vam anar caminant fins a Friedrichstrasse i d'allà vam anar a l'East Side Gallery. l'East side gallery és el tros que resta del mur de Berlín que està tot pintat de murals. Em va agradar força tot i que fa ràbia la gent que fa guixots a sobre dels murals. D'allà ens vam dirigir a un bareto que coneixia en Mora a fer unes birres, a sopar a un indi que vam trobar lloc i a totes aquestes ja devien ser les dotze. O més. Llavors els senyorets van decidir que volien fer “botellón” i els vaig acompanyar a un lloc que estava a petar de gent i de lo més variat. Jo a les dues ja no m'aguantava. Havia dormit poc, no havia parat en tot el dia i ja veia per on anaven els tirs dels nens més l'efecte de l'alcohol. Vam debatre política, vam debatre història, va sortir de tot per allà fins que vaig decidir que fessin el que volguessin que jo me n'anava al llit.

A les tres em ficava al llit i dormia plàcidament fins les set, hora en que va arribar en Calafat i va començar a roncar. M'estava començant a posar nerviosa ja quan van arribar els altres tres i en Calafat no va tenir més remei que llevar-se i obrir la porta. I van entrar els tres i allò va ser un espectacle. Tres quarts de vuit del matí i en Noguera hiperactiu donant volteretes. Era impossible no riure's. En fi. Un cop es van calmar i es van dormir, els molt cabrons (i no hi ha altra paraula), van començar a roncar tots així que a dos quarts de nou em vaig donar per vençuda.  Em vaig llevar, dutxa i vaig sortir caminant de l'hostal fins al Check Point Charlie. Lloc de pas d'una banda a l'altra de Berlín. D'allà vaig passar per l'església de Betlem, o més ben dit, una reconstrucció peculiar fins arribar a Postdam Platz. D'allà, després de fer un te, vaig seguir caminant passant pel memorial de l'Holocaust i em vaig fer tot el Tiergarten fins al monument de la Victòria i tornar ja que a les 12:00 teníem visita al Reichstag , el parlament. Havia quedat amb ells a les 11:45 i dubtava de la seva presència. El problema era que jo no podia entrar ja que era el Miquel el qui havia fet la reserva i tenia ell els papers. Per sort va aparèixer el Miquel, l'únic, i en obrir la boca, només se'm va ocórrer donar-li les gràcies perquè la bafarada  de la nit encara era present. Vam fer el tour que em va agradar moltíssim. El vam haver de fer en alemany i tot i no tenir ni fava, alguna cosa vaig entendre gràcies al suec i que el guia tenia gràcia. La veritat, tenia mèrit perquè ni el Miquel amb ressaca i havent dormit tres hores ni jo, ens vam avorrir. La visita acaba amb la visita a la cúpula que està feta per el Norman Foster.  D'allà vam anar a dinar i en Miquel va fer via cap a l'hostal. Jo vaig anar a veure si podia veure el museu de l'holocaust però va resultar que estava tancat per manteniment així que vaig anar a veure la catedral. Després de voltar per allà, els nens van donar senyals de vida dient que tornàvem a quedar al Recihstag. I allà ens vam trobar per acomiadar al Mora que agafava el tren, en Xesc ja havia partit i en Piella i en Calafat encara van estar de sort ja que els van deixar pujar a veure la cúpula. En Miquel també va aparèixer però en Noguera estava molt perjudicat. I no m'estranya. I bé, diumenge a la tarda per Berlín amb tres ressacosos i un mort a l'hostal. I mentre caminàvem, el meu amic Andrew, un americà de la meva edat que vaig conèixer a la conferència de la Xina i que viu a Berlín, em va dir per quedar amb nosaltres. Els meus estimats amics van al·legar que degut a la ressaca no eren ni capaços de xerrar amb anglès així que vaig quedar jo amb ell. Vam anar a prendre alguna cosa i a posar-nos al dia. I vam anar caminant des de Oranienburg strasse, per davant d'una sinagoga impressionant, Alexander Platz, etc. Llavors vam agafar el metro fins al barri de Kreuzberg i vam sopar un falafel molt bo. I d'allà ja vam fer via cadascú cap a casa seva. En arribar a l'hostal em vaig trobar a tots els mascles allà. Els altres tres acabaven d'arribar i en Noguera ja estava en condicions. Mentre uns estàvem morts, el senyoret va decidir que havia d'anar a fer turisme (aquí ningú toca de peus a terra). Així que mentre els demés a les 12 de la nit quèiem rodons, ell se'n va anar a caminar per Berlín. Coses de la vida.

Dilluns al matí ens vam llevar, dutxa i fora ja que ells volaven a les 11:30. Com que el meu vol no era fins la tarda, 19:30, després d'acomiadar-nos, vaig anar caminant fins al museu Pergamon. Déu ni do el tros que hi ha! I em va encantar. El museu és un passada! Vaig dinar per allà i vaig seguir caminant per Berlín fins que estava morta i vaig decidir anar tirant xino-xano cap a l'aeroport. Sort que duia un llibre a sobre per matar l'estona i a les deu de la nit arribava a casa meva una altra vegada. Quina alegria caure al meu llit i dormir vuit hores seguides!

Tres dies de Berlín, tres dies de dormir poc, tres dies de molts riures. Em podria haver emprenyat molt amb ells però no tenen solució. Ara, esperava un poc més per part seva però ja sé de quin peu calcen. Però ens ho hem passat molt bé! I la ciutat  m'ha agradat moltíssim. Hi ha un munt de coses per veure, visitar, no és gens cara i el metro et porta a tot arreu! Molt recomanable.