El país del "Lagomisme"

Suècia és el país del ”lagomisme”. Evidentment, el mot ”lagomisme” és inexistent en la llengua catalana, si no us ho creieu, feu una ullada al DIEC i ho comprovareu vosaltres mateixos. ”Lagomisme” és un mot de collita pròpia que m’he tret de la màniga però que descriu perfectament la societat sueca. Evidentment, no me l’he inventat de soca-rel, sinó que he fet una substantivació catalanitzada del mot “lagom”. Espero que cap filòleg no em talli el cap per les meves aproximacions i manipulacions de la llengua.

“Lagomisme” ve de “Lagom”, mot suec, molt suec, que si intentes buscar la definició al diccionari, en segons quina llengua, és difícil de traduir. En alguns diccionaris ho tradueixen com a moderat, que ve  a donar una idea del significat de la paraula “lagom” però no del context on s’aplica. Segons el DIEC, moderat vol dir: 1 1 adj. [LC] Que defuig tot excés. Sempre ha dut una vida moderada. L’exemple escau perfectament a l’estàndard suec, tot i que sempre hi ha casos que no segueixen el marcat pel “lagomisme”.

Conclusió, que “lagom” esdevé una paraula comodí excel·lent.  No fa ni fred , ni calor; “lagom”. Ni massa ni poc salat, “lagom”. No hi ha ni molta gent, ni poca; “lagom”. I en definitiva, com que aquí no es mullen gaire, tot és “lagom”! És cert, els suecs no són una societat coneguda per ser extremista en les seves decisions, pocs et diran blanc o negre, és el país del “lagom” i amb aquesta magnífica paraula, t’estalvies uns quants maldecaps. És per això que la traducció literal del diccionari no és directament aplicable, si més no, en la nostra llengua. En tot cas, si et trobes a Suècia, aplica “lagom” per regla general i sortiràs bastant ben parat. Del que no estic segura és si existeix un equivalent en danès o noruec.

Per tal que us acabeu de creure el concepte del ”lagomisme”, existeix una mena de paraula , dic mena perquè no és paraula com a tal però oralment sí que existeix, que és nja i es pronuncia [nia]. Nja seria la unió de no (nej) [nei] + sí (ja) [ia] = nja [nia], que torna a posar en evidència la indecisió, o les poques ganes de mullar-se, de la societat sueca.

És cert que cada llengua té paraules que destaquen per la seva bellesa, complexitat, simplicitat o significat o, simplement, perquè fan gràcia. Carmanyola, filaberquí, bolboreta, nocello, alféizar, serendipity, etc. en serien alguns (pocs) exemples en català, gallec , castellà i anglès. Malgrat que el meu domini del vocabulari suec és inferior al de les llengües derivades del llatí o l’anglès, “lagom” ha sigut una de les paraules sueques que més m’ha marcat. Estèticament no em diu res, ja ho diu la paraula, ni fu, ni fa, però tampoc és que faci gràcia. Bàsicament és pel seu ús i com un mot, pot arribar a descriure a la societat d’un país. 

Tocaria activar-se no?

Fa més d’un mes que no he escrit ni una miserable paraula. Em sento culpable. Em sento culpable perquè escriure en un blog és com fer esport, una droga. Sí, una droga: com més esport fas, o com més escrius, més ho necessites mentre que com menys fas, l’addicció és menor i en el meu cas, diria que la motivació també. Per tant, quan has disminuït tant el ritme d’escriptura, posar-s’hi de nou costa molt, moltíssim.

D’altra banda, no puc dir que el grau d’addicció a l’escriptura sigui proporcional al de l’activitat física desenvolupada ja que si fos així, estaríeu llegint cada dia unes quantes pàgines plenes de línies. No sé el perquè del tot plegat, el perquè de la disminució de la capacitat reproductiva de les paraules escrites és inversament proporcional a la capacitat reproductiva de la roba bruta, especialment en època d’alta activitat física.

La meva primera hipòtesi és que vaig acabar el quadrimestre bastant justa d’energies i he utilitzat les vacances nadalenques bàsicament per desconnectar mentalment i continuar amb la meva alta activitat física. Sí, ara us preguntareu que si estava tant cansada perquè no em rascava la panxa durant els  Nadals i em dedicava a augmentar el pes corporal com dicta el calendari, però com que servidora és de cul inquiet i amb reptes en ment, no va parar quieta cap dia. És cert que podria haver relatat totes i cadascuna de les meves sessions d’entrenament: piscina,  córrer i unes quantes sessions d’esquí de fons per Lles, La Quillane i Font-Romeu però no ho vaig fer. Els Nadals han sigut així. Metres acumulats a les cames i als braços, Pocs torrons (tampoc són una gran fan), algun tros de coca, un dia de canelons,  un dia de ‘kokotxas’ i la culminació amb el dinar de reis, possiblement el millor de totes les festes. Família, amics i família. Malgrat haver pogut veure a força gent, és impossible veure a tots els amics quan baixes, simplement els dies no donen per més, i especialment per Nadal, on ningú para quiet i tothom va atabalat amunt i avall de taula en taula amb regals sota el braç.

En fi, que les festes van passar sense res  extraordinari a relatar. És cert que no vaig parar ni un moment quieta i, per tant, tampoc em va donar temps a donar-li masses voltes al cervell, que a més el tenia en mode de desconnexió. Malauradament, el cervell s’ha hagut de tornar a activar. És el que acostuma a passar quan t’has de guanyar les garrofes. La tornada ha sigut normal. Què vull dir amb normal? Perquè normal és la paraula menys concreta que una podria emprendre per definir una tornada. Ara empraria una paraula sueca que li va com anell al dit però la deixaré per un altre dia. Que hagi definit la tornada com a normal em refereixo a que no ha sigut cap drama tornar. Com ho comentava amb el Juan, cada cop ens costa menys tornar. Suposo que ja tenim interioritzat tot el procés i associació de llocs així com l’adaptació al medi i els contrastos.  Per tant, anar o venir és un acte més que ja tenim incorporat a certa rutina de la nostra vida. També és cert que anar a casa sempre és motivant perquè veus a la família i als amics però sobretot, perquè majoritàriament hi vas de vacances, que no és el mateix que si hi treballéssim.  En fi, tornada sense res a destacar a excepció de les condicions climatològiques.

Aquest any fa un hivern de MERDA. Fins divendres de la setmana passada per la nit no va nevar. Bé, només un dia com a cua d’un d’aquells temporals que vam tenir però res més. No ha fet excessivament fred i enlloc d’esquiar, hem hagut d’anar tirant de rollers. Què dur és tornar als rollers després d’estar sobre esquís! Però divendres va nevar. Va nevar i dissabte vam entrenar precàriament sobre els esquís i ara estem en aquells dies on el temps és una veritable merda. Fa rasca, molt de vent i hi ha gel per segons quins carrers i, per tant, ni rollers, ni córrer, ni punyetes si no et vols trencar els malucs o algun altre os. Els que em coneixeu sabeu que sóc més de blanc o negre que no de grisos,  i aquests darrers dies meteorològics ho posen en evidencia perquè quan hi ha aquest temps, les activitats a l’aire lliure es veuen un pèl, per no dir bastant, perjudicades.

Potser ara que ha començat l’any, que no vaig tant de bòlid com el quadrimestre anterior i que vinc amb el cervell un pèl més relaxat (ho dubto però intento creure’m-ho), la producció torna a ser, si més no, relativament constant.