Cap dia és igual

En aquest país mai pots donar una cosa per suposada, això és obvi, així que jo ja intento no tenir cap pla en ment perquè mai saps com anirà el dia. Aquí va tot sobre la marxa. Jo pensava que avui seria un dia avorrit, d’anar passant les hores sota una calor insuportable, d’anar en aire condicionat en aire condicionat, baixar al laboratori i anar a la cantina a dinar i sopar. Però no.

El matí ha sigut un matí normal. És a dir, treballant en els cubicles. Tot anava bé fins que un xinès ha tingut la grandíssima idea d’obrir la finestra i allò ha sigut com una hecatombe. La temperatura ha augmentat ràpidament i apa, a suar que no som pocs! En aquestes, que ha aparegut la Chen i m’ha dut a l’oficina del “big boss”, el cap del departament i més coses, el Professor Wang, per presentar-me’l ja que la setmana passada estava a Suïssa per una conferència. Un senyor molt simpàtic i amb un més que acceptable anglès ja que ha viscut uns catorze anys a Copenhaguen. L’home de seguida ha dit que aquesta nit anàvem a sopar amb la seva dona, la Lisa i el Liu Shan al centre de la ciutat. En aquell moment, un cartell d’al·leluia s’encenia en la meva ment.

He anat a dinar amb el Liu Shan i en acabat em diu, veritat que tu no fas la migdiada? No, no, si la faig, no saps el que em costaria dormir-me li responc. Doncs anem a jugar a tennis de taula. I apa, ja veus, a les dotze del migdia en una sala d’un dels edificis de la institució, a jugar a tennis de taula. Haig de dir que hi ha forces taules per tots els edificis per poder jugar-hi. I ja em veieu a mi, allà, davant del que millor juga a tennis de taula de tot el grup, donant-li a la pala quan dec haver jugat 10 vegades en la meva vida. Prèviament ja li havia avisat que no es fes il·lusions del meu nivell de joc. Valoracions del mestre després d’acabar xops: “relatively good”, “you have potential”. Així que gent, m’entreno una mica i ja, els domino al tennis taula i faig malabars amb els palillos xinesos i el menjar! Només em falta que no faci tanta calor, canviar els vàters i ensenyar-lis temes bàsics de neteja i higiene i unes quantes coses més.

I parlant de vàters, aquest matí m’he rigut una bona estona. La principal causa és l’article de la contra de La Vanguardia d’avui dimarts (clikeu aquí per llegir-lo). Només us dic que el llegiu perquè té tota la raó i, a més, prèviament ja us n’havia fet cinc cèntims així que només us puc deixar una imatge dels lavabos del departament. No són dels pitjors que he visitat, però deixen molt que desitjar. Els detalls de les parets no es veuen.

 

Has d'obrir la porta i mentre surts, apretar la cadena, tot un art

La tarda ha anat passant i a un quart i cinc de sis hem marxat la Lisa, el Liu Shan, dos que encara no sé qui són ja que no han dit ni una sola paraula en anglès, la dona del Wang i la filla petita. A l’anada al restaurant, anava al cotxe del Wang amb la dona i la filla i hem estat parlant de tot un poc. M’han explicat que van viure a Copenhaguen i que de fet, la seva filla gran que té 23 anys, està estudiant allà i té passaport danès. De fet, la noia arriba demà. Me la volien presentar però tenim incompatibilitat d’horaris. Jo crec que hem tocat de tot un poc, Suècia, Espanya, menjar, família, etc. La veritat que molt agradables. Hem anat fins al centre de la ciutat, on vaig estar jo dissabte, i de fet, hem sopat a un súper restaurant que està ubicat a la plaça de Tianyi, on està el Zara. Es veu que és un o el millor restaurant de la ciutat i, la veritat, estava tot boníssim. Hem arribat i ell m’ha ensenyat a la planta baixa una sala on tenen la matèria primera, i de fet, tenien tot de peix i marisc en peixeres i gel. Al paio se li ha il·luminat la cara perquè ha visitat la Boqueria i sap que nosaltres també mengem de tot. Mentrestant, els altres han anat seient a taula i la dona, no sé com ni a on, ha encarregat el plats. Estàvem asseguts en una habitació en una taula rodona d’aquestes que tenen una circumferència giratòria i han anat portant plats i platets que hem anant picant tots amb els palillos. Menjar on bou de mar i tallarines amb palillos té el seu art. El bou al final he acabat amb els dits amb el seu permís. He provat de tot i estava tot boníssim! Les postres han sigut brutals, per rematar. Són aquestes boles blanques d’arròs enganxifós (traducció literal) farcides d’una mena de pasta de sèsam. Una bomba. L’única pega que hi tinc és tema beguda. Aquesta gent veu molt poc líquid. A veure, els nois s’han polit una ampolla de vi, a mi m’han posat una copa i allò era bastant aigualit, no sé. Els demés, prenien iogurt líquid, que ja em diràs si és digne d’un sopar... sort que m’han posat un gotet de te perquè sinó, moro.

Així que ja veieu, aquí no es pot planificar res ja que cada dia es una aventura. La veritat és que avui m’ho he passat molt bé o si més no, cada dia em ric de tot el que em passa!

Per cert, el Prof. Wang m’ha dit que puc venir a fer una estada de mig any; exactament el que estava pensant jo aquests dies....

D'esquerra a dreta: Lisa, la dona del Prof. Wang, jo, Prof. Wang, la Maggie (filla petita), el Liu Shan, xinès 1 i fa la foto el xinès 2

Els Ningbo dumplings: les boles d'arròs eganxifós farcides de sèsam. Postre local