Buscant emocions pel país dels Pirineus

Estic viva després d'aterrar de la Xina. Després d'una setmana per la urbe barcelonina, ja porto una setmana pel meu paradís natural treballant i entrenant/fent la cabra. Us deixo la crònica del meu primer triatló que vaig fer ahir. És la que he fet per la pàgina del club.

Dissabte 28 de juliol. Després d’un matí de no parar i de no haver dormit excessivament gaire per quedar-me veient la inauguració dels jocs olímpics, passats dos quarts de cinc de la tarda, Vinokurov guanya la medalla d’or olímpica. Després de la victòria del de Kazajstà, el meu pare diu que m’acompanya a Andorra a buscar el dorsal i deixar la bicicleta. Carreguem la bici al cotxe, agafo el volant i cap al Parc Central d’Andorra la Vella a cercar el dorsal. Un cop tinc el dorsal, hem de tornar a pujar al cotxe i enfilar cap al llac d’Engolasters, lloc on es desenvoluparà la secció de natació i es trobarà la T1.  A mesura que ens anem apropant al llac, allò és un caos de cotxes, de gent i de bicicletes però tenim sort i nosaltres podem deixar el cotxe a dalt de tot. Munto la roda del davant i a fer el caminet amb la bicicleta fins a la T1. Allà, em trobo al Salvi, al Pau, al Tuxu, al The Botet i a la Mire. Els nois m’ajuden a col·locar la bici i que em quedi ben clar per on s’ha d’entrar i sortir per fer la transició. Estic un poc nerviosa però no gaire. Ho estava més dijous i divendres pensant; Maria, perquè sempre et deixes enganyar pel teu germà? Qui et manava estrenar-te en un triatló i més, en el d’Andorra: transicions separades, una secció de bici de baixades i baixades amb unes corbes de “pa haberse matao Paco” i una pujada que et feia entrar un en calor? Arribaré bé havent entrenat només dues setmanes? La liaré a les transicions? Bé, què us haig de dir, tots els dubtes de “novata”.

Un cop la bici a lloc, a la Mire ja l’havia perdut de vista i els nois havien d’anar a fer la compra al supermercat així que el meu pare i jo vam aprofitar per donar-li una ullada al llac. Un caminet un pèl llarg de transició però un paratge molt bonic. Visualitzo el meu terreny de joc i fem via cap al cotxe. De tornada baixem pel segment ciclista i vaig gravant al meu cervell totes les corbes perilloses, algunes de 360º, però totes molt ben marcades i el tros de pujada, dissenyant la meva estratègia mental. A les nou del vespre arribem a casa, cansats, preparo tot: neoprè (això és una altra història), el gorro i les ulleres, les sabates de la bici, el casc, les ulleres, les bambes, dorsal, xip, gels, etc. Reso per no deixar-me res perquè amb tanta cosa, tot és possible, sopo i me’n vaig a dormir perquè no m’aguanto.

Diumenge a les 6:15 del matí sona el despertador. Esmorzo, em preparo i cap a Andorra falta gent acompanyada dels meus pares i d’una tieta. Anem a la T2, deixo les bambes i cap a l’autocar que l’organització té preparada per pujar a la T2. Pugem abans de l’hora prevista però millor, així podré veure a tots els Lasalleros que com que fan l’olímpica i jo al debutar, em decideixo per l’sprint, no coincidíem a priori. Arribem a la T1 i apa, a posar tots els trastos a la bicicleta, el neoprè, etc. Als boxes conec les propietàries de les bicicletes dels meus voltants i totes igual: a la bicicleta, frenarem tota l’estona, ai les corbes, etc. Pujo cap al guardarroba i em trobo a tota la tropa posant-se vaselina i barallant-se amb els neoprens. Els hi desitjo sort, ells em diuen que tranquil·la, que segur que ho faré molt bé i que gaudeixi i llavors apareix el meu pare que havia pujat en un dels autocars pels acompanyants. Anem veient les sortides de tots els de l’olímpica fins que ens criden perquè ens anem posant en fila per quan sigui el nostre torn d’entrar a l’aigua. Mentrestant, alguns comencen a sortir: primer en Cesc Godoy seguit per en Xavi Llobet i després, van apareixent tots els nostres: el Salvi, el Pau, el Casas, el Botet, el Joan Carles, el Ferran i la Mire (no m’enrecordo de l’ordre gaire bé) . Tots els nostres feien molt bona cara perquè alguns sortien morats i començaven el caminet de pedres fins la T1. Al cap de poca estona, entren els nois de l’sprint a l’aigua, i poc després d’ells, les noies i els tres o quatre de relleus. Per sort no ens tenen molta estona flotant i sona la sirena. M’he col·locat bé a la sortida i començo a tirar. Primeres braçades amb neoprè i decideixo respirar cada dos. Agafo un bon ritme, només veig el caiac davant i una noia un pèl més avançada que jo. La primera boia es veu un pèl lluny però en quant enganxem els nois i els comencem a passar, es va fent més divertit. Primera boia, segona i enfilem cap a la sortida. En sortir de l’aigua, el meu pare em crida: Maria, vas tercera! I jo, flipant però feliç! Surto i inici de la transició. Vaig corrent i tot mentre em descordo el neoprè i em trec el gorro i les ulleres avançant tios que es queixen per les pedretes. Penso, ja em passaran tots en la bici. Arribo a boxes, em poso les ulleres, el casc, el dorsal, mitjons i sabates de la bici i els gels a la butxaca i apa, a començar l’Angliru per sortir de la T1. Mortal. Pujo a la bici i apa, a gaudir. I és el que he fet en tot el sector de la bici. Anar baixant, traçant corbes, frenant però sense por. Alguna noia m’ha passat però no excessives. Quan arribem a baix, hi ha un tros pla on em trobo a una altra noia i ens coordinem les dues per fer relleus cosa que ho agraïm mútuament. Arribo a la T2, transició que quasi em passo el box, penjo la bici, em poso les bambes, em trec el casc, giro dorsal i a córrer.  La part de córrer se m’ha fet un pèl pesada. No estava cansada i sabia que només eren 5km però la recta d’anada em semblava interminable. Corrent sí que m’han passat unes tres o quatre noies però bé, diria que he anat a un ritme constant. Un cop feies el canvi de sentit, m’he començat a trobar millor, al cap de poc, ha aparegut el Salvi pel darrere i després l’extreme Marc i l’Eric donant ànims m’han alleugerit molt el darrer km. Tant que he apretat fins al final! Entrar a meta ha sigut xulíssim, sentia els crits de la família i estava allà el Salvi també esperant. I llavors hem esperat al Pau, al Tuxu, al Jordi Puigdollers mentre anàvem recuperant, descansant i recollint trastos. Han aparegut el Ferran, el Botet i el Joan Carles i jo he hagut de marxar sense poder veure la súper Mire que ha fet una grandíssima cursa també. M’he quedat sense costellada però m’imagino que us heu posat les botes. Per rematar el triatló, per la tarda m’ha tocat lligar tomaqueres i arrencar herbes...

Gràcies a tots per tots els ànims que m’heu donat i perquè sou tots uns autèntics cracks!  M’ho he passat en gran aquest cap de setmana! Enhorabona a tots pels súper resultats!