Una Marieta volava pel món: 6 setmanes

Estic asseguda escoltant Els Pets. Sí, sóc de la generació que vam créixer amb Els Pets de rerefons i que ens sabíem la cançó “Bon dia” de dalt a baix. De fet, aquesta cançó va arribar a ser l’himne de la nostra generació de totes les colònies i convivències a partir de l’any 1997. Quant ha plogut des de llavors! Tampoc sé quant de temps fa que no els escoltava, però després del “Bon dia” sona “Vine a la festa” i després, “Jo vull ser rei”. Una darrere l’altra i records d’aquella època em vénen al cap i t’omplen d’energia.

Com sempre, els dies van passant i avui celebro sis setmanes de la gran patacada. La cama va millor i dimarts vaig assistir a la meva primera sessió de fisioteràpia. Vaig preguntar a un amic de l’equip si coneixia algun fisioterapeuta bo a Lund i em va recomanar a un que ell va anar quan va tenir problemes amb l’esquena. Així que dimarts a un quart de dotze em vaig posar en mans del Conny. En Conny, el fisioterapeuta, és un senyor de 60 anys, molt simpàtic i amable, que ha practicat el triatló sprint (distància curta) i que si no competeix, com a mínim segueix entrenant. Als dos no ens va faltar xerrameca i com que l’esport sempre uneix, vam anar xerrant, trobant gent en comú per acabar dient-me que quan estigui forta haig d’anar a entrenar amb ells ja que necessiten gent jove al club.

A part de la comunicació oral, em va inspeccionar la cama i diu que té molt bon aspecte però ara estic en aquell moment clau en que no es pot forçar massa o la cagarem. Em va fer un programa d’entrenament que bàsicament consisteix en, de moment, guanyar mobilitat sense posar pes a la cama. Ara ja camino amb els dos peus a terra tot i que vaig amb la fèrula i les dues crosses pel carrer mentre que per casa em bellugo amb una o sense crossa. Així que es pot dir que les coses van endavant tot i que a mi se’m fa bastant etern.

Haig de tornar-hi el divendres de la setmana que ve, així que de moment tinc deures per fer.

El meu programa d'entrenament. Així és impossible oblidar-se'n!

Per altra banda, la producció culinària ha sigut bastant prolífica i tinc el congelador a rebentar. L’aventura està a punt de començar i estic un pèl nerviosa. No per anar a un lloc nou (que potser sí una mica) sinó per com anirà la primera setmana anant fins allà amb crosses i tota la parafarnàlia. Ja aniré informant, si més no, ho intentaré. Pels que no sabeu de què parlo, l’aventura és anar a Riso, un centre de recerca nacional d’energia que està situat a les afores de Roskilde, Dinamarca. M’esperen 5 mesos molt intensos. Bé, mentida, intensos seran tots els mesos de l’any. De totes maneres, espero que aquesta experiència, per dur que sigui anar i venir i tota la logística, serveixi per injectar una alenada d’aire fresc i inspiració a les meves neurones.