Només dues vegades?

I senyors i senyores, els suecs i les sueques (estic en un dels països on hi ha més igualtat de gènere, prenem precaucions per si de cas) m'han sorprès una vegada més! 

Ja vaig escriure fa temps, en una entrada sobre les llaminadures o godis en suec, que els dentistes en aquest país devien tenir molta feina degut a la quantitat de dolços que aquesta gent menja. Doncs bé, avui ho haig de corroborar. No sé si el sistema odontològic funciona igual que a Espanya però si és igual, un dentista d'aquí s'ha de forrar. Diners per les dents li han de sortir! I ara us preguntareu per quins set sous se m'ha ocorregut arribar fins a aquest punt. Doncs bé, com sempre, tot té una explicació. I creieu-me que encara estic en estat de xoc.

Just acabàvem de dinar i cadascú es dirigia cap al seu despatx per tornar a seguir  treballant. Jo he anat al meu i he anat a cercar un petit necesser on tinc un raspall de dents i la pasta de dents. Sempre el duc a la motxilla així em puc rentar les dents a la universitat en acabar de dinar. Doncs bé, em dirigeixo al lavabo i al sortir, em trobo a l'Erik i al Martin petant la xerrada. I com que a aquell parell no se'ls hi escapa res, m'han preguntat què duia, els hi he mostrat, i després que si anava al dentista. I jo, correctament els hi he dit que no, que després de dinar toca rentar-se les dents. I aquí ha començat, encara no sé com, la discussió dels hàbits de neteja dental. Bé, sí que ho sé. Se m'han quedat mirant amb una cara un cert estranya i jo els hi he dit, que no us han dit mai que t'has de rentar les dents un mínim de tres vegades al dia? Sempre després d'esmorzar, dinar i sopar? A l'escola no us ho deien? Mira que a mi em feien portar un raspall de dents! I encara tinc en la memòria quan sonava el xiulet i fèiem cua per rentar-nos les dents a la font del pati de l'escola! Quins temps! En aquests moments ells devien estar al·lucinant una mica però la meva consciència encara havia de trontollar.

I com era d'esperar en aquell parell, ràpidament han saltat dient-me que a ells des de tota la vida els hi han dit que les dents es renten un parell de vegades al dia (matí i nit) i que molta gent inclús només se les renta per la nit! En sentir aquestes paraules jo ja no sabia on ficar-me. Sort que ja em coneixen i tot queda quasi en família! Però clar, ara entenc perquè aquesta gent tenen tots càries i històries! A veure, sóc conscient que hi ha molta gent que al treballar fora no té per costum rentar-se les dents després de dinar però crec, o vull creure, que tots sabem que ens hem de rentar les dents tres cops al dia mínim (sempre que es pugui, evidentment si estàs a dalt d'una muntanya, enmig d'una excursió o pel desert és un pèl complicat). I com no, no he pogut evitar la imatge de la meva cosina Alba que és l'especialista en rentar-se les dents. Jo crec que és la persona que més temps es passa raspallant-se les dents que conec, i no és broma!

Així que us podeu imaginar que duc tota la tarda rumiant quins motius poden tenir per ensenyar que les dents només es renten dos cops al dia. I, la veritat, és que no se m'acut cap perquè restriccions d'aigua no en tenen, això us ho puc ben assegurar, pasta de dents als supermercats hi ha i val igual que a tot arreu, a més menjant tantes llaminadures ho haurien de tenir més que present! Sincerament, aquesta gent no deixen de sorprendre'm, algunes vegades en positiu i d'altres, com en aquest cas, en negatiu.

... landing at Copenhaguen airport. The temperature is 2ºC and it is raining...

Barcelona a les 10 del matí: 15ºC i un sol espaterrant.

Sobre les dues del migdia, el pilot de l'avió em feia connectar amb la realitat (i no posar els peus a terra perquè en aquells moments encara estava suspesa a uns quants milers de quilòmetres de la superfície dura)  i adonar-me de que ja estàvem a tocar del meravellós clima sud-escandinau i de que els Nadals ja són fet del passat. De fet, avui el sol radiava per la major part de Catalunya. Encara quedava un poc de boira per la plana central però els Pirineus es veien a la perfecció. De fet, avui hem sobrevolat per la Cerdanya (es podia identificar tot perfectament) i segueixo dient que tant el Cadí com els Pirineus, i sobretot els Pirineus, fan força (per no dir molta) pena ja que es troben lleugerament empolsinats de neu. Pocs minuts després de sobrevolar els Pirineus i estar en territori francès, una mà de núvols ha cobert tot el meu camp de visió i ja no m'ha quedat més remei que llegir-me tot l'ARA (sí, sí, pràcticament me l'he llegit sencer), la revista Outdoor d'aquest mes que m'ha dut el meu pare aquest matí i ja, per acabar, unes quantes pàgines del llibre que estic llegint ara mateix: Annapurna. Tres hores donen per bastant. També podria haver tret el portàtil i posar-me a escriure una cosa que haig d'entregar diumenge però sincerament, amb lo estrets que són els seients (i això que no tinc un volum enorme) i la poca motivació que duia a sobre, preferia deixar anar la ment entre la premsa i la primera ascensió a l'Annapurna. Bé, també he dinat l'entrepà i la poma que duia a sobre.

No sé perquè però realment quan he sentit al pilot que deia: "In a few minutes we will be landing at Copenhaguen Airport. The weather is 2ºC and raining" la meva ment ha patit un petit trasbals. Més que pels 2ºC (que no és fred per on em trobo), per la pluja. Suposo que després de poder gaudir de les ulleres de sol durant uns quants dies, el fet d'haver de tornar al clima gris i humit no era el que més em venia de gust. Realment mai plou a gust de tothom (mai millor dit) però tocava tornar. Tocava tornar després d'uns Nadals que han sigut llargs perquè els quilòmetres acumulats han sigut uns quants. Hi ha hagut de tot, família, amics, retrobaments, entrenaments, molt bons moments, bons moments i d'altres no tan bons. Sempre hi ha coses a millorar però també cal recordar els bons moments. 

Ara toca anar a dormir aviat i demà a llevar-se d'hora i a 2000 revolucions que haig d'acabar una cosa per diumenge...

De la costa als Pirineus. Part 2

Si el dia 27 al vespre arribàvem a la ciutat comtal, en menys de vint-i-quatre hores ja havíem canviat de bosses i cap als Piris! En arribar a Riu,  la Maria, l’Anna, el Marc i el Sebastià ja voltaven per allà esperant-nos! Les nenes quasi se’m mengen de l’alegria! Són petites coses que sempre fan il·lusió!

En un tres i no res teníem tots els trastos dins de casa, que per cert, feia més fred dins que fora, i les nenes ja m’estaven arrossegant cap a casa seva que em volien ensenyar tot el que els hi havia cagat el tió. Déu ni do! Me’n vaig anar de casa seva amb un dibuix a la mà fet amb unes pintures que es remullen en aigua i amb l’excusa de que havia d’anar a comprar o sinó els de casa meva renegarien de no haver donat un cop de mà! Així que vam deixar a ma mare a casa i el meu pare i jo vam marxar a buscar quatre coses. El meu germà es va quedar a Barcelona estudiant. És el que té tenir exàmens al Gener, per sort ja fa uns anys que ja no passo per aquesta experiència.

I Dijous... Dijous vam anar a pujar la Carabassa des de Talltendre els tres més el Tro. Va ser una excursió ben guapa però dues coses a destacar. La primera i la més important, bufava una Tramuntana que et deixava glaçat. Se’t congelaven els mocs i tot lo no descrit. Per altra banda, mencionar la poquíssima neu que hi ha. Els reis em van avanaçar uns grampons i tenia unes ganes boges d’estrenar-los i bé... fins la darrera pujada quasi a tocar del cim que hi havia algun tou de neu,  no me’ls vaig poder posar. De fet, no eren necessaris per res del món. Es podia arribar al cim sense trepitjar la neu perfectament! I quan estava just a tocar del cim, el vent era tan fort que havies d’anar una mica encorbat i fent força perquè si no te n’anaves enrere! En algun moment em vaig imaginar com si estigués en una expedició al K2 o a qualsevol altre cim amb condicions adverses! És el que té tenir força imaginació i llegir molt (i també que t’apassioni la muntanya, perquè no dir-ho)! El millor de tot haig de dir que va ser arribar a casa i posar-me sota la dutxa amb aigua calenta per recuperar, sobretot, les meves mans. Un cop recuperats, el meu pare i jo vam marxar cap a Bourg-Madame a comprar al supermercat. Ostres com vam al·lucinar! Tots els “Luismis, Cokes, etc.”  Ja havien passat o estaven per allà arrambant amb tot el possible! Tots enganxats als mòbils (tant els hi fa a aquests que estiguin a França o no) i a sobre, creient-se els reis del supermercat! Quins collons! Però tranquils que no me’n vaig carregar a cap!

 Foto feta per la meva mare on se suposa que havia d'aparéixer jo amb els grampons però encara m'hi busco!

Divendres pel matí vam anar a Andorra a buscar un parell de coses i per la tarda vam anar a fer un volt pels camps, intentar tirar un arbre a terra però el xerrac es va espatllar i tot i intentar-ho per mitjans físics, va resultar envà, pujar llenya a casa i algunes tasques més. Dissabte, dia 31, era dia de mercat i apa, el meu pare i jo  vam anar a La Seu. Primera parada obligatòria: a comprar la coca de xocolata! Sort que som de matinar perquè si arribes tard, ni l’olores! Mmmm, és indescriptible! La millor coca del món! Amb la coca assegurada, ja ens vam encarregar de comprar tot el que dúiem a la llista i cap a casa falta gent perquè van venir el Josep, la Marga i l’Helena a dinar. I després de dinar i la sobretaula, vam anar a estirar les cames fins al camp on els senyors ara volen transformar en un camp de pomers! Aquest parell es potencien mútuament i tenen una mà de projectes agrícoles per flipar! Aquest any crec que augmentarem la producció de tot! En quedar-nos sols, vam decidir els tres veure la pel·lícula d’Inside Jobs. Sincerament, per flipar. No hi ha paraules. Vam sopar tranquil·lament i vam esperar a les campanades. Les vam veure per TV3 i haig de dir que van ser molt, molt cutres. Ens va faltar temps després de les campanades per marxar al llit i el dia 1, a tres quarts de vuit ja estava de peu perquè havia quedat amb l’Helena per pujar a esquiar a Masella. Era el meu darrer dia per allà dalt i tot i no haver neu, era tota de canó, vam decidir que pujàvem per treure la pols als esquís. No sabeu lo bé que s’estava a primera hora, estàvem soles bàsicament. Ens vam creuar amb bastants del CTEMC i cap allà les onze ja hi havia més gent a pistes. Vam esquiar unes quatre hores ben bones sense parar ja que havíem de baixar a casa a dinar  i, a més, la neu tampoc donava per més. La veritat és que el paisatge era bastant trist. Només hi havia neu a les pistes i la cota devia rondar els 2000m. A més, no feia gens de fred però amb l’Helena m’ho vaig passar genial!

I res, cap a casa, dutxa, dinar i cap a la ciutat. Aquesta setmana toca treballar pels matins, entrenar i veure als quatre que hi ha per aquí per les tardes.

De nord a sud i d’est a oest. Part de la meva família i altres animals per Nadal (Part 1)

En primer lloc, bones festes a tothom i bon any! Espero que el 2012 vingui carregat d'emocions i siguem capaços de gaudir dels bons moments el màxim possible!

Ara mateix escric des de la ciutat comtal amb la depressió corresponent derivada d'un allunyament del Pirineu però demà toca posar-se les piles i començar a treballar una altra vegada. Encara no marxo cap al Nord però treballaré des de casa (són coses que els d'allà et permeten fer i n'estic més que agraïda). Avui us subministro la primera part de les vacances de Nadal. Dintre de poc vindrà la segona part. Només dir que malgrat la poquíssima neu que hi ha al Pirineu, he encetat l'any treient la pols als esquís! 

Dia 20 al migdia sortia de la universitat i enfilava cap a l’aeroport de Copenhaguen per agafar l’avió i baixar cap a casa per passar el Nadal.  A l’aeroport vaig passar una estoneta amb el Juan (ell també marxava cap a casa però volava via Madrid) que ens va servir per posar-nos al dia de les darreres novetats ja que ha sigut un mes de no parar per als dos.  Tot i sortir amb uns 20 minuts de retard, vam arribar puntuals a Barcelona però vam haver d’esperar una mica per les maletes, coses que passes, ja se sap. Però en sortir per la porta, ma mare i el meu germà ja m’estaven esperant per marxar cap a casa i sopar plegats junts amb el meu pare. Entrar per la porta de casa va ser un poc complicat degut a l’amor i la passió que professa el Tro envers als que estima, ell és així, carinyós de sèrie.

Dimecres i dijous van ser dos dies de no parar amb el meu germà, arreglant papers, pujar a entreno amb els de LaSalle Triatló (van caure unes sèries de natació d’aquelles que després et costa dormir de tant accelerat que vas)  i més coses. Va faltar un petit detall però no depenia de mi i per últim, preparar  la motxilla per creuar Espanya d’est a oest. De Barcelona a Vigo. Sí senyor, aquest any tocava anar a casa la iaia a passar  el Nadal però, bo si sabent el que passa en aquest guirigall de família, el viatge estava planejat, i així va ser, del dia 23 al 27 essent el 23 i el 27 els dies de viatge.

Així que el divendres 23 de Desembre a les 7 del matí sortíem de Barcelona els quatre, el Tro, les nostres petites bosses i no sé quantes ampolles, turrons,, un pernil i no sé quantes històries més. Amb el Tro sota els efectes d’un  tranquil·litzant (perquè sinó ni de broma el pobre aguanta 10 hores al cotxe) i jo al volant, ens dirigíem cap a Galícia, Un total de tres parades, tres conductors diferents (jo vaig repetir al final) arribàvem a Vigo a les  5 i poc de la tarda amb el cul una mica quadrat. I allà ja ens esperaven la iaia, la tia Maite i en breu varen aparèixer la meva tieta Montse amb la Montsita i la Núria, les meves cosines més petites (4rt i 1r de primària) que es morien per veure el Tro (els altres tant li feien, especialment a la Núria). Així que després de petons i abraçades i després d’haver-nos instal·lat, vam anar tots al carrer a que ens toqués l’aire i a estirar les cames pel nàutic i el port de Vigo.  Sobre  dos quarts de deu, arribaven els meus cosins que actualment estan vivint a Madrid. Dic actualment perquè fa 4 mesos vivien a Las Palmas i anteriorment a Vigo. Vam sopar i directes al llit!

La Núria i el Tro (cul i merda)

El dia 24, després de dormir força malament (els llits de casa de la meva àvia deixen molt que desitjar)  el meu germà i jo a les 7 ja estàvem de peus per sortir a córrer.  A la costa oest porten uns horaris molt tardans, realment hi ha una hora de diferència de llum respecte la costa est i es nota moltíssim, així que a les 7 del matí, corrent pel port des de Vigo fins a Bouzas i tornar,  pràcticament no ens vam trobar ningú, tan sols els que quedaven encara per ficar-se al llit. En arribar a casa, dutxa i esmorzar i ja va començar el no parar: anar al mercat, al supermercat, treure el Tro, dinar, de passeig per la platja  i cap a les 7, a casa i a cuinar. I, com sempre, els  quatre de casa ficats a la cuina perquè sinó fos per nosaltres, encara esperaríem pel sopar. Sí, en aquesta família predomina la tàctica d’escaquejar-se i aparèixer a l’hora justa de sopar d’una manera espectacular. No us ho podeu ni imaginar però ens en vam sortir i va sortir un molt bon soparet.

Praia de O Vao

 Praia de O Vao

 L'Albert i jo davant la finca dels Mirambell a Canido

 Part de la família a taula

Dia de Nadal, 8 del matí, a córrer s’ha dit. Així que els Navasa brothers tornàvem a recórrer els carres desèrtics viguesos per estirar les cames una mica. Dutxa, esmorzar (si haguéssim estat a Catalunya no haguéssim esmorzat però com que els horaris d’allà són inhumans, era més que aconsellable esmorzar) i vam fugir amb els meus pares i el Tro a l’altra costat de la ría, al “Monte Xaxán”. I coneixent-nos, vam acabar fent una mica la cabra per allà dalt per arribar a casa a les 3, hora de dinar (veieu, tard). I apa, escudella i carn d’olla amb pilota més flam, especialitat de la meva àvia, per rematar. Després de dinar i de fer el ronso, els cinc més la meva tieta Maite vam anar a Pontevedra a estirar les cames i a veure si ens trobàvem al Marianito per dir-li quatre coses però devia estar amagat a casa. A quarts de deu, tots a casa de la meva tieta Montse per veure dos Informe Robinson. El que feien sobre els olimpíades de Barcelona 92 i el que van fer del Vigo Rugby Club d’on el meu tiet Ramón n’és el president.

 Vistes de la Ría de Vigo des de Cangas

 El flam de la iaia, especialitat culinària

Sant Esteve, per sort o per desgràcia, segons com es miri, a Galícia no es celebra i per tant, tot i que la meva àvia sigui catalana, res de canalons. Vam sortir els 5 més la meva àvia a passar el dia a la Guàrdia, vam pujar al monte Tecla i el meu germà i jo no vam poder evitar grimpar una mica per allà dalt... A l’hora de dinar vam baixar al poble de la Guàrdia a dinar on ens vam trobar amb uns tiets i el meu cosí Manuel on no vam encertar el lloc per dinar, i això que anàvem sota recomanació. En acabat, cotxe i fins a Baiona on vam anar a caminar per un passeig que han fet que dóna la volta al Parador per baix, per fora de la muralla i cap a casa. A recollir, fer les bosses, preparar entrepans, sopar i a dormir.

"La cabra siempre tira al monte", monte Tecla

Atac de riure a dalt del monolit

 I havíem de seguir escalant tot i els crits de ma mare

 Part de la família passejant per Baiona

Dimarts 27, 1200km de tornada, deu hores més, tres parades, quatre conductors. 

Una mica pallissa però més que suficient!

Anècdota a destacar: fa poc han operat a la meva àvia de cataractes i ara no duu ulleres. Ara la presumida diu que sense ulleres es veu lletja i que li afavorien! Serà presumida la paia!  Ara, la sordera és inevitable.  

Encara estic dempeus

Malgrat que semblava impossible, avui és dissabte i després d'aquestes dues darreres setmanes frenètiques, estic viva. Estic viva i avui m'he pres el luxe de no fer ni brot d'activitat mental.

Aquesta setmana ha sigut un no parar. Em pregunto perquè sempre que arriba Nadal i, per tant, s'acaba l'any, dóna la sensació que s'hagi d'acabar el món i s'hagi de fer tot! En fi, han sigut uns dies força atapeïts  entre uns quants seminaris, un parell d'exàmens que per sort han anat bé, nedar, enviar un abstract per una conferència, fer favors als demés, classe de català i, per rematar, dijous al vespre, sopar de Nadal del departament.

Si dijous al matí feia el darrer examen, al vespre, a dos quarts de set, havíem d'estar a un lloc de Malmö (bastant a prendre pel cul des de meu punt de vista i perdó per l'expressió) pel sopar de Nadal del departament de la universitat. Així que després d'agafar bus, tren i bus, arribàvem al lloc. Sincerament, difícil de descriure. Bàsicament crec que ho podria definir com un "resort" d'aquests que tenim al país pels guiris on està tot inclòs. Doncs bé, primer de tot, tocava jugar a bitlles. No sé quants érem, uns 60 diria jo, i distribuïts en equips per una de les nostres estimades secretàries, ens disposàvem a demostrar les nostres habilitats sobre el parquet durant una hora, de set a vuit. Haig de dir que per ser la segona vegada que jugava a bitlles (la primera va ser fa moltíssim temps quan vam passar dues setmanes a casa d'una professora d'anglès) no vaig fer un ridícul extrem. Inclús vaig aconseguir fer dos "strikes"! Llàstima que no van ser seguits! jeje Res, vam passar l'estona i a les vuit, tots a taula. I a Suècia, per Nadal, toca la Julbord. Si no vaig malament, l'any passat ja vaig escriure de què consistia la julbord o taula de Nadal, així que si aneu a les entrades de l'any passat, podreu fer-li una ullada. 

Així que sabent de que anava la cosa i aconsellada pel Martin, el Patrick i el Cristoffer (el professor de termodinàmica) vam començar la primera ronda: platet de "silt" o arengades. N'hi havia de no sé quants tipus així que vam provar un poc de cada: amb tomàquet, amb safrà, amb ceba, etc. En acabat, segona ronda a buscar el salmó, un parell de mandonguilles sueques, una cullerada d'una cosa de patata i poca cosa més la veritat. No vaig menjar tant però en aquells moments jo ja estava a rebentar. I aquells tres em van fer provar els "schnapps" o xarrups. Collons, allò era 40º alcohol, cremava la gola! Crec que només vaig ser capaç de veure un petit glopet perquè allò era massa. En fi, en acabat, tocava canviar de lloc per anar a cercar les postres i per seguir amb el ritual suec, tocava per postres una cosa semblant a l'arròs amb llet per rematar. Jo em vaig posar una culleradeta molt petita perquè no podia més i res, al cap de poca estona, vam anar desfilant. I jo, vaig tenir la meravellosa i increïble sort d'estar en el moment i en el lloc adequat i poder anar amb cotxe fins a Lund i d'aquesta manera, a les 11 tancava els llums. Estava morta però tenia la panxa massa plena. Em va costar adormir-me i en general, vaig dormir força malament. Divendres, a les 6 del matí sonava el despertador per anar a nedar. Incomprensiblement, em va costar menys que altres dies saltar del llit, ara , la meva panxa seguia plena i pesada. Em vaig forçar a prendre un got de suc i cap a l'aigua. I va ser dur. Us ho juro. Ahir va caure un entreno de 2800m i en arribar a la universitat, seguia sense tenir gana i sense ser capaç d'ingerir res quan normalment arribo morta de gana... El departament estava molt buit, només érem quatre gats i més d'un es va haver d'aixecar per la nit a veure aigua! Per sort, a les 12, hora de dinar, vaig ser capaç de menjar un plat de puré de verdura i un plàtan. Al vespre ja havia recuperat la gana. Però la sensació d'estar a punt de rebentar va ser mortal! I el Nadal no ha ni començat!

En fi, avui pel matí he aprofitat per voltar pel centre i olorar l'ambient consumista nadalenc i després m'he anat a fotre canya a la bici d'spinning del gimnàs perquè avui feia un poc de rasca per córrer, la veritat. 

Ja queda menys per tornar, demà comença l'operació "transformació en turró" i neteja general. Dilluns, el Munir, un company del meu grup, defensa la tesi així que serà un dia ben mogut. Una altra vegada sóc l'encarregada de baixar les banderes! Com a mínim és més divertit que haver d'encarregar-se de les taules, les begudes i aquestes coses!

Ja queda menys, ja queda poc, ja tinc ganes de baixar!

El clàssic, els convidats, el vent i la feina

A poques hores del clàssic escric jo des del meu reducte escandinau on se suposa que hauria d'estar estudiant. A fora, el vent no para de bufar de manera constant des de fa més de 24 hores amb una força considerable. 

Una setmana de no parar, igual que la que m'espera, on la que des de dilluns els diaris ja començaven a donar la tabarra amb el clàssic. La tabarra? Sí, la tabarra. Ho sento molt, fins i tot en Guardiola, que per alguns fins i tot s'ha convertit en el déu Guardiola (crec que no hi ha per tant, cert que ha mostrat tenir molt bones habilitats i fer funcionar un equip però d'aquí a la idealització...), ha mencionat que cal posar més atenció a la situació actual de l'euro. Tot i que en Guardiola hagi intentat fer veure a la gent que perdre el cul pel clàssic no aixecarà el país de la precària situació econòmica, la gent segueix intentant exprimir al màxim el tema del clàssic. 

Des del meu punt de vista, és obvi que és un partit farcit d'història, polèmica, futbol del bo (o del dolent, qui sap), travesses i com el seu nom indica, un clàssic ja de la lliga espanyola. Per aquest motiu, i tal i com està la lliga aquesta temporada, és més que probable que més de la meitat de gent que viu a Espanya avui es reuneixi per veure el partit. Els carrers quedaran deserts, només els bars i les cases estaran plens i hi haurà un silenci sepulcral pels carrers que només es trencarà per Aiiii! Buuuuf!!! Penalti!!! Goooool!!! Merda!! Però el vent aquí no deixarà de bufar independentment del partit, del resultat. 

Si només fos avui el dia que estiguéssim bombardejats per tots els mitjans de comunicació, potser no estaria escrivint aquestes línies perquè ho podria considerar com alguna cosa "més normal" però vull posar èmfasi en que des de dilluns passat, els diaris i les ràdios ja han estat bombardejant a totes hores amb informació del partit. I, m'imagino, que si ho fan és perquè la gent ho demana però jo no! A mi el dilluns passat tant me feia el partit del dissabte. I el dimarts, i el dimecres, i etc. I sóc culé. Però sincerament, crec que en una setmana com aquesta en que França i Alemanya han estat decidint el futur d'Europa, a Durban s'està discutint de manera sense èxit una altra vegada les emissions de diòxid de carboni, el país va de capa caiguda, guanyem medalles als campionats de natació de piscina curta a Polònia i de sincro a la Xina i altres notícies igual o més que rellevants. Però no, tot havia d'estar emmascarat pel futbol. Vosaltres creieu que 22 jugadors en pantalons curts que guanyen més que tots nosaltres junts, dos entrenadors, i dos cossos tècnics de X persones trauran el país de la ruïna? Ja sé que vinc d'un país en que el futbol és l'esport per excel·lència (bastant lamentable per cert) però actualment hi ha coses que ens haurien de preocupar més. No dic que avui tothom que pugui i vulgui no vegi o segueixi el partit, però tampoc crec que els diaris hagin d'anar plens de notícies de què fan els jugadors cada dia i què deixen de dir o fer. Hi ha coses més importants a informar. És que la gent s'ha muntat una setmana de vacances i l'únic que interessa és el futbol? Lo pitjor és que no tot s'acaba aquí sinó que dilluns i segurament dimarts encara tragarem el partit per totes bandes. Em pregunto què passaria si fessin això amb tots els altres esports en que esportistes del nostre país han guanyat una medalla d'or, han quedat campions mundials, etc.

I bé, jo pensava que estant a uns 3000 quilòmetres de distància, i ara que l'Zlatan no juga al Barça, el tema quedaria bastant difuminat. Però no. Ahir, el Martin, va defensar la seva tesi doctoral i al vespre, estàvem tots convidats a sopar i festa. Allà estàvem tots, família, amics, tots nosaltres de la divisió i fins i tot, el Miquel i l'Anna, els meus convidats d'aquesta setmana. Una celebració molt agradable i seguint el ritual suec en que de tant en tant, durant el sopar, s'han de cantar cançons, vam estar parlant amb els suecs que teníem al voltant. I en saber que veníem de Catalunya, òbviament el tema "El clásico" com es coneix aquí, va sortir. De fet, durant aquesta setmana al departament ja havia sortit el tema, per descomptat.

En fi, sort que al vent no li interessa el que passarà i en un parell de dies no haurà deixat rastre del partit. Per mala sort no bufarà prou com per aixecar el país, fer que Xina o els Estats Units acceptin a reduir les emissions de diòxid de carboni o posi solucions a altres fets més rellevants. Si més no, des del meu punt de vista.  

Skinkatest

Tot va començar divendres de la setmana passada. Tot va començar perquè estàvem a classe de Fuel Cell Technology, una assignatura on bàsicament som tots doctorands del departament : l'Erik, els tres xinesos nous (un és post-doc), l'iraquià i, a part de jo, en Filip. El Filip també és doctorand, suec, però està treballant al departament de química de polímers i, de fet, va ser una sopresa trobar-me'l perquè havia anat amb ell i un parell de noies més a classe i ens havíem fet força amics. Així que ha anat molt bé per retrobar-nos tots i ara els quatre quedem els dimecres per dinar.

Tornem al cas, divendres, de 8 a 10 tenim classe d'aquesta assignatura, i com a fet puntual, divendres passat la donava el Martin. El Martin és un suec del departament que aquest divendres que ve defensa la seva tesis. Doncs bé, amb el meravellós grup de persones que he mencionat, les classes sempre es redueixen a una conversa entre el professor (habitualment el Jinliang, el meu tutor), l'Erik, el Filip i jo. I divendres passat, tot i que el Martin intentava fer participar als demés, no va ser diferent als altres dies. No hi ha manera que els demés obrin la santa boca! I sincerament, amb tanta poca gent a classe i que som tots pràcticament del mateix grup, és patètic i arriba un moment que comença a mosquejar. Perquè sempre ens pregunta a nosaltres tres, bé, principalment a l'Erik i a mi. En fi, ja queda poc perquè s'acabi.

Doncs això, divendres passat, mentre el Martin deia alguna cosa, l'Erik va deixar anar que el sistema de "Combined Heat and Power" anava de la mà com el prosciutto amb el meló! I aquí vaig saltar jo! Prosciutto??? Una merda!! Pernil salat del bo!!! I la vam liar entre ell, el Martin, el Filip i jo. Els altres quatre crec que no van pillar res però tant fa. I la discussió va anar agafant cos fins a decidir que hauríem de fer una prova de pernil (skinkatest en suec).

I bé, evidentment, els piques van ser notables durant el divendres així que vam decidir que havíem de fer un tast de pernils, juntament amb el Martin i el Patrick. El Patrick és un professor del departament, jove, no sé quan va acabar el doctorat però molt simpàtic. I bé, després de tenir una mica de dificultats de buscar un forat a l'agenda i de dissenyar de manera prou raonable el tast, abans d'ahir divendres, va tenir lloc la revelació que jo ja sabia!!

A les 11 ens dirigíem a l'ICA (el supermercat que està a prop de la facultat) i vam agafar 2 prosciuttos (un de la secció de xarcuteria i que vam demanar per tallar i un altre dels que et venen ja tallats) i un pernil salat també ja tallat. El de bona qualitat el duia jo de casa. Així que teníem dos bons i dos regulars que diguem. En arribar al nostre menjador, o lunch room, vam preparar els plats per fer el tast i va començar la prova de la veritat. I després de fer tots els procediments, imagineu-vos el nivell que ho fèiem amb els ulls tancats i tot!, el veredicte final per unanimitat va ser que el pernil salat que vaig dur era el millor de tots!! jajajaja Jo ja ho sabia però lo millor van ser els comentaris dels demés sobre el pernil! Els vaig deixar amb un pam de nas! Ara suposo que entenen perquè m'arriben sobres secrets des de casa i no compro pernil aquí a suècia, tot i que en pots comprar...