Retrobament d'exiliats

Podria o deuria haver escrit aquestes línies fa una setmana però altres temes em tenien més preocupada i, avui, en un dia plenament esportiu (avui passen i han passat un munt de coses) i gràcies a l'energia solar, m'he decidit a escriure quatre línies, o potser alguna més, sobre dissabte passat al vespre. 

Ben bé fa un mes o més, vam rebre un correu electrònic de la Carol que venia a fer un curs de formació a Copenhaguen i a veure si ens podíem veure els que encara voltem per aquí dalt. La Carol, com jo, també va fer doble titulació entre la nostra facultat, l'ETSEIB i la de Lund, LTH durant el mateix període de temps i ara, està entre plataformes petrolíferes (més o menys). Els quatre o cinc que voltem per aquí, el Juan, el Miguel, el Marcello i el David vam rebre amb molta il·lusió la notícia i ràpidament va quedar fixat que el punt de trobada seria a casa del Marcello i del Juan, a Malmö, mig camí per tots. 

I va arribar el dia, i cap a Malmö falta gent! La veritat és que no veia a la Carol des de Valborgs de l'any passat (finals d'Abril) i malgrat tenir contacte via mail, ja teníem ganes d'una bona abraçada! Així doncs, dissabte a les vuit del vespre estava a casa d'aquell parell, i com és costum, les dues puntuals estàvem allà (la Carol i jo) acompanyades del Juan, el Marcello i la Júlia, la novia del Marcello que està a Copenhaguen. Més tard va aparèixer el Miguel (havia de venir amb mi des de Lund però a darrera hora em va dir que anés tirant que no arribava per agafar el bus), el David, el Francesco (un italià que el terme "personatge" se li queda curt) acompanyat de la seva novia recent, una noia d'Estònia i, més tard, va aparèixer l'Anna que també està treballant a la capital danesa. Ui, i em deixava l'Ali, un suec-iraní que viu amb el Juan i el Marcello i que domina no sé quants idiomes!

 I tota aquesta colla, ens vam asseure al voltant d'una taula i vam devorar unes pizzes mentre ens posàvem al dia. Riures, records, experiències, barreja d'idiomes... i molt bon ambient.

Mirant-m'ho amb perspectiva i des del món dels números:

• Tots els presents som enginyers superiors: industrials (majoritàriament), un teleco i una enginyera química, excepte la novia del Francesco que és arquitecte superior.
• El Marcello, el David, la Carol, el Francesco, el Miguel i jo hem fet tots doble titulació en diferents tongades.
• El Juan, l'Anna i la Júlia han passat per Lund o Suècia a fer el projecte o una estada. L'Ali hi ha estudiat.
• El Marcello, el David, la Carol, l'Anna i jo venim tots de l'ETSEIB.
• Tots, tots excepte l'Ali, estem treballant a Suècia o Dinamarca.
• Tots tenim clar que, malgrat haver-hi dies i dies, actualment estem molt millor aquí que als nostres llocs d'origen.
• Qui ens havia de dir al principi de la carrera que acabaríem on som ara... i a on anirem a parar!

I de tant bon rollo, no ens vam fer ni una trista fotografia del grup! Sort que el Juan en va fer un parell.

Qui no entén és perquè no vol

A mi sempre em van dir que quantes més llengües sabés, millor per mi. Que quantes més llengües fos capaç de parlar o, si més no entendre, més riquesa lingüística i cultural, més possibilitats d'entendre't amb gent d'altres cultures i països, més... més de tot! Bé, realment era tota una llarga llista d'avantatges i realment cap inconvenient. A més, el tema llegües sempre m'ha agradat. Llengües i dialectes. La facilitat amb que se m'enganxen els accents tant en català com en castellà és conegut per la gent que m'envolta. Bé, diguem que no domino pas totes les variants dialectals però el fet d'estar amb gent tant de Galícia com d'Aragó pel castellà com amb gent de la província de Lleida, Girona o Balears, fa que pugui diferenciar i pronunciar les diferents variants dialectals del català o algunes del castellà amb força èxit i m'encanta! No sé perquè els dialectes del sud sempre m'han costat més, serà que sempre he sigut de tirar cap amunt!

Després del català i del castellà, va venir l'anglès. Tot i que al començament tenia un marcat accent americà, diria, si més no darrerament, que se m'està neutralitzant un poc. Suposo que serà pel fet d'estar envoltada de gent de diversos països en els quals la llengua materna no és l'anglès i per tant, cadascú parla amb el seu accent. Ara, ja podeu esperar asseguts a que parli en anglès britànic perquè és superior a mi i a les meves orelles.

Per altra banda, el gallec si més no, sempre ha estat present i darrerament estic aprenent paraules noves. La veritat és que és una llengua que no em resulta gens complicada d'entendre i em resulta fàcil d'aprendre. Evidentment no sóc pas una experta ni parlo com Rosalía de Castro però m'agrada e falando galego podes entender máis sobre a xente de Galicia. Però es que sabent català, castellà i una mica de gallec, pots entendre un poc de francès, un poc d'italià, de portuguès... realment fascinant i enriquidor. Llàstima que l'euskera no derivi del llatí i sigui completament diferent perquè ja seria una alegria indescriptible poder parlar l'euskera. De moment ens haurem de quedar amb algunes paraules: egun on, kaixo, zorionak, eskerrik asko, etc.

I bé, per no quedar coixos hauria de parlar també del suec. El suec ha sigut i és una de les llengües que m'està costant més aprendre, en comparació amb les demés. Evidentment, el fet de no ser una llengua romànica és un dels principals motius trobo jo. A vegades em sento una mica frustrada perquè mai m'havia costat entendre tant i aprendre a parlar una nova llengua, acostumar-me a que realment em costi pronunciar correctament les paraules, a que no t'entenguin o no entenguis el que vols o volen dir. I això passa quan els sons són diferents, l'estructura gramatical, etc. Però, com dirien a l'escola, progressa adequadament.

I on vull arribar amb tot això? Per res del món és una llista de les llengües que puc ser capaç d'entendre sinó de la meva felicitat de ser capaç de dominar algunes llengües que, sabent-les combinar i fent rumiar el cervell, et permeten desxifrar-ne d'altres i, d'aquesta manera, se t'obren un munt de portes cap a les infinites cultures i persones que hi ha al món enriquint la teva ment. Però si escric és per un motiu. Avui en dia, les xarxes socials són eines que ens permeten estar connectats i interactuar des de diferents parts del món i el que se suposa que és un intercanvi d'informació, a vegades, segons el meu parer, es transforma en una discussió lingüística estúpida. Què més dóna si la persona P piula al Twitter o al Facebook en català, castellà, anglès, francès, italià, suec, alemany, etc.? Jo no hi veig cap problema però es veu que hi ha molta gent que sí. Que si P és català i no piula en català, llavors està menyspreant la nostra estimada llengua. Per altra banda, que si piula només en català, els altres diuen que no tenen l'obligació d'entendre català i que, per tant, no entenen el que vol dir. Si és en anglès, uns estaran contents mentre que d'altres diran que no en saben, i, així, podria seguir fins dintre d'uns dies. Realment és un problema? Realment creieu que una persona ha de tuitejar en com a mínim 5 llengües perquè tothom estigui content? Doncs jo no. Sóc partidària que cadascú escrigui en la llengua que vulgui, en la que domini, en la que se senti més còmode. Que si un dia vol escriure en 5 llengües que ho faci i que si un altre dia només vol escriure en català, que ho faci sense cap problema. Sense haver de pensar que ho haurà de traduir i per tant, això implica que els seguidors es posin les piles. Que deixin de queixar-se i que aprenguin, d'una vegada per totes, que com més llengües, millor. Que si no dominen aquell idioma, que intentin trencar-se el cap per poder entendre què deuen voler dir aquelles paraules, per interessar-se per aquell idioma, per la regió on es parla, per la cultura que hi ha al darrere i per l'estat de la llengua. A més, actualment, hi ha un munt de traductors a Internet que et permeten traduir qualsevol text d'una llengua a una altra. Així que no hi ha lloc per queixes. Per tant, qui no entén és perquè no vol.  

Qui no entén és perquè no vol. Una llengua és més que una eina de comunicació i per això, les llengües, per molt minoritàries que siguin, no es poden deixar perdre. Perquè conèixer diverses és un avantatge i no un inconvenient. Perquè qui, avui en dia amb els mitjans que existeixen, no vulgui entendre altres llengües apart de la seva materna, és perquè no vol. 

És suficient amb un ambientador?

Des de ben petita que he tingut un gran problema. Bé, segons com es pot considerar un avantatge i segons com, un inconvenient. I és el meu nas. No, no és el meu nas, és el meu olfacte que diguem que és bastant sensible. Haig de dir que diria que amb els anys he anat perdent sensibilitat però tot i això, encara oloro!

Diguem que tenir un olfacte sensible esdevé positiu quan es tracta d'una olor agradable (cadascú en té les seves) mentre que es transforma en un malson quan es tracta de pudors. Què és la pudor? Aquí tenim la definició del DIEC: 1 f. [LC] Mala olor. Se sent pudor de fems, de suor, de socarrim. La cort dels porcs fa pudor.  Crec que també és evident el seu significat. Evidentment, hi ha pudors i pudors i també s'ha de saber entendre el contorn i les condicions que deriven a aquella pudor. Si és justificable o no i si es pot solucionar o no.

Aquí, la del nas fi, després de gairebé un any, ha decidit que ja n'hi ha prou de congelar-se al despatx amb la finestra oberta (recordo que estic a Suècia i que no fa especialment calor) pels matins per intentar ventilar l'habitació i ha decidit posar un ambientador. Ho vaig fer fa dues setmanes, una setmana que estava pràcticament sola (i això que som tres al despatx) per veure si era possible com a mínim, eliminar la pudor existent que està impregnada per tota l'oficina. I a què fa pudor us preguntareu tots plegats?

No vull que se'm malinterpretin les paraules ni que se'm consideri racista, xenòfoba o qualsevol altre adjectiu. Simplement, i ho dic així de clar i català, comparteixo despatx amb dos xinesos i fan pudor. Sí, fan  pudor. A què? A xinès! És una olor complicada de definir. Jo diria que és una barreja d'humanitat, menjar... Realment, no ho sé però per mi és molt desagrable. Sincerament, jo no sé cada quan es dutxen aquesta gent (segons com, prefereixo no saber-ho no fos cas que m'agafi un cobriment de cor) i cada quan es canvien la roba i la renten. Però fan pudor. Pudor. Pudor. És molt desagradable arribar sobre les vuit del matí, a vegades abans, obrir la porta i que una bafarada se't coli per les fosses nassals i directament t'afecti el cervell. Que per acte reflex, fins i tot abans de treure't la jaqueta, obris la finestra i que, amb el pas del temps, tu et vagis congelant. Que vagis resant que mentre ells no arribin, doni temps a que es ventili però saps que és impossible. Arriba un moment en que tens les mans completament glaçades i tens el fred al cos i no et queda més remei que tancar la finestra. Ells arriben i tan els hi fa. 

Evidentment que és un tema complicat. És complicat perquè no és fàcil dir a una persona o dues que fan pudor. I més, quan no tens confiança com per dir-lis. Arribats a aquest punt, aprofitant que un estava de vacances i que l'altre, carregat de punyetes (un altre dia intentaré discutir sobre la medicina xinesa perquè no hi ha per on agafar-la) venia un dia sí, un dia no, vaig decidir provar l'efecte d'un ambientador. La decisió va ser derivada perquè ja estava cansada de congelar-me i perquè aquesta pudor està impregnada per tota l'habitació. M'hauria de passar com a mínim 48h amb les finestres obertes ininterrompudament i, això, ara mateix es podria definir com un acte un poc masoquista. Així doncs, vaig comprar un ambientador d'aquests triangulars que porten un gel a dins i el vaig posar en un racó del despatx. 

Primera observació. El Martin, un suec, ràpidament es va adonar de que hi havia alguna cosa que olorava diferent. El xinès no. Aprofitant que estava pràcticament sola, vaig poder anar observant com l'olor de l'ambientador s'anava expandint per totes direccions dins de l'oficina.  Divendres estava tota orgullosa de que com a mínim, quan arribava o cada cop que entrava al despatx, feia una olor acceptable.

Setmana dos. Aquí venia la prova clau. Seria l'ambientador prou potent per contrarrestar la pudor emesa pels dos xinesos? Doncs només us puc dir que el gel de l'ambientador i, per tant, l'essència, anava disminuint de forma exponencial. I no és broma! Malgrat que al principi semblava que encara era prou potent, a dia d'avui, només puc dir que l'eficàcia també està disminuint exponencialment. I que per tant, la forta pudor torna a treure el cap. El que queda palès és que cap dels dos xinesos s'ha adonat de que hi ha un ambientador a l'habitació ( i sinó, no han sigut capaços de comentar-ho) i que, per tant, em dóna la sensació que la seva olor (pudor més ben dit) és tan forta que són incapaços d'olorar més enllà.

Així doncs, agrairia, si algú té alguna proposta per combatre aquest problema, que m'ho faci saber que li estaré plenament agraïda. Evidentment ha de ser algun mètode que erradiqui la pudor i que no es transformi en una barreja mortal.

Hiperactivitat?

Acabo la setmana cansada però ahir vaig rebre una sorpresa i no em va quedar més remei que doblar entrenament! S'havia d'estrenar!

Avui, 26.6 km amb els rollers (skis). Arribar rebentada a casa, dutxa i un bon plat de pasta. Llegir 30 min i dir, o et mous o malament. Agafar les bosses i anar al supermercat, carregar i cap a casa. Posar les coses al seu lloc i quedar palès que ja no pots endarrerir més tema neteja! (sort que no s'esperen visites) Per tant, música en marxa, productes de neteja i apa! Neteja... neteja a fons! Del dret i del revés!

Em sembla que avui cauré rodona... demà? demà més! Que el ritme no pari! #morekmmorefun! :-)

Vistes d'avui