Encara estic dempeus

Malgrat que semblava impossible, avui és dissabte i després d'aquestes dues darreres setmanes frenètiques, estic viva. Estic viva i avui m'he pres el luxe de no fer ni brot d'activitat mental.

Aquesta setmana ha sigut un no parar. Em pregunto perquè sempre que arriba Nadal i, per tant, s'acaba l'any, dóna la sensació que s'hagi d'acabar el món i s'hagi de fer tot! En fi, han sigut uns dies força atapeïts  entre uns quants seminaris, un parell d'exàmens que per sort han anat bé, nedar, enviar un abstract per una conferència, fer favors als demés, classe de català i, per rematar, dijous al vespre, sopar de Nadal del departament.

Si dijous al matí feia el darrer examen, al vespre, a dos quarts de set, havíem d'estar a un lloc de Malmö (bastant a prendre pel cul des de meu punt de vista i perdó per l'expressió) pel sopar de Nadal del departament de la universitat. Així que després d'agafar bus, tren i bus, arribàvem al lloc. Sincerament, difícil de descriure. Bàsicament crec que ho podria definir com un "resort" d'aquests que tenim al país pels guiris on està tot inclòs. Doncs bé, primer de tot, tocava jugar a bitlles. No sé quants érem, uns 60 diria jo, i distribuïts en equips per una de les nostres estimades secretàries, ens disposàvem a demostrar les nostres habilitats sobre el parquet durant una hora, de set a vuit. Haig de dir que per ser la segona vegada que jugava a bitlles (la primera va ser fa moltíssim temps quan vam passar dues setmanes a casa d'una professora d'anglès) no vaig fer un ridícul extrem. Inclús vaig aconseguir fer dos "strikes"! Llàstima que no van ser seguits! jeje Res, vam passar l'estona i a les vuit, tots a taula. I a Suècia, per Nadal, toca la Julbord. Si no vaig malament, l'any passat ja vaig escriure de què consistia la julbord o taula de Nadal, així que si aneu a les entrades de l'any passat, podreu fer-li una ullada. 

Així que sabent de que anava la cosa i aconsellada pel Martin, el Patrick i el Cristoffer (el professor de termodinàmica) vam començar la primera ronda: platet de "silt" o arengades. N'hi havia de no sé quants tipus així que vam provar un poc de cada: amb tomàquet, amb safrà, amb ceba, etc. En acabat, segona ronda a buscar el salmó, un parell de mandonguilles sueques, una cullerada d'una cosa de patata i poca cosa més la veritat. No vaig menjar tant però en aquells moments jo ja estava a rebentar. I aquells tres em van fer provar els "schnapps" o xarrups. Collons, allò era 40º alcohol, cremava la gola! Crec que només vaig ser capaç de veure un petit glopet perquè allò era massa. En fi, en acabat, tocava canviar de lloc per anar a cercar les postres i per seguir amb el ritual suec, tocava per postres una cosa semblant a l'arròs amb llet per rematar. Jo em vaig posar una culleradeta molt petita perquè no podia més i res, al cap de poca estona, vam anar desfilant. I jo, vaig tenir la meravellosa i increïble sort d'estar en el moment i en el lloc adequat i poder anar amb cotxe fins a Lund i d'aquesta manera, a les 11 tancava els llums. Estava morta però tenia la panxa massa plena. Em va costar adormir-me i en general, vaig dormir força malament. Divendres, a les 6 del matí sonava el despertador per anar a nedar. Incomprensiblement, em va costar menys que altres dies saltar del llit, ara , la meva panxa seguia plena i pesada. Em vaig forçar a prendre un got de suc i cap a l'aigua. I va ser dur. Us ho juro. Ahir va caure un entreno de 2800m i en arribar a la universitat, seguia sense tenir gana i sense ser capaç d'ingerir res quan normalment arribo morta de gana... El departament estava molt buit, només érem quatre gats i més d'un es va haver d'aixecar per la nit a veure aigua! Per sort, a les 12, hora de dinar, vaig ser capaç de menjar un plat de puré de verdura i un plàtan. Al vespre ja havia recuperat la gana. Però la sensació d'estar a punt de rebentar va ser mortal! I el Nadal no ha ni començat!

En fi, avui pel matí he aprofitat per voltar pel centre i olorar l'ambient consumista nadalenc i després m'he anat a fotre canya a la bici d'spinning del gimnàs perquè avui feia un poc de rasca per córrer, la veritat. 

Ja queda menys per tornar, demà comença l'operació "transformació en turró" i neteja general. Dilluns, el Munir, un company del meu grup, defensa la tesi així que serà un dia ben mogut. Una altra vegada sóc l'encarregada de baixar les banderes! Com a mínim és més divertit que haver d'encarregar-se de les taules, les begudes i aquestes coses!

Ja queda menys, ja queda poc, ja tinc ganes de baixar!

El clàssic, els convidats, el vent i la feina

A poques hores del clàssic escric jo des del meu reducte escandinau on se suposa que hauria d'estar estudiant. A fora, el vent no para de bufar de manera constant des de fa més de 24 hores amb una força considerable. 

Una setmana de no parar, igual que la que m'espera, on la que des de dilluns els diaris ja començaven a donar la tabarra amb el clàssic. La tabarra? Sí, la tabarra. Ho sento molt, fins i tot en Guardiola, que per alguns fins i tot s'ha convertit en el déu Guardiola (crec que no hi ha per tant, cert que ha mostrat tenir molt bones habilitats i fer funcionar un equip però d'aquí a la idealització...), ha mencionat que cal posar més atenció a la situació actual de l'euro. Tot i que en Guardiola hagi intentat fer veure a la gent que perdre el cul pel clàssic no aixecarà el país de la precària situació econòmica, la gent segueix intentant exprimir al màxim el tema del clàssic. 

Des del meu punt de vista, és obvi que és un partit farcit d'història, polèmica, futbol del bo (o del dolent, qui sap), travesses i com el seu nom indica, un clàssic ja de la lliga espanyola. Per aquest motiu, i tal i com està la lliga aquesta temporada, és més que probable que més de la meitat de gent que viu a Espanya avui es reuneixi per veure el partit. Els carrers quedaran deserts, només els bars i les cases estaran plens i hi haurà un silenci sepulcral pels carrers que només es trencarà per Aiiii! Buuuuf!!! Penalti!!! Goooool!!! Merda!! Però el vent aquí no deixarà de bufar independentment del partit, del resultat. 

Si només fos avui el dia que estiguéssim bombardejats per tots els mitjans de comunicació, potser no estaria escrivint aquestes línies perquè ho podria considerar com alguna cosa "més normal" però vull posar èmfasi en que des de dilluns passat, els diaris i les ràdios ja han estat bombardejant a totes hores amb informació del partit. I, m'imagino, que si ho fan és perquè la gent ho demana però jo no! A mi el dilluns passat tant me feia el partit del dissabte. I el dimarts, i el dimecres, i etc. I sóc culé. Però sincerament, crec que en una setmana com aquesta en que França i Alemanya han estat decidint el futur d'Europa, a Durban s'està discutint de manera sense èxit una altra vegada les emissions de diòxid de carboni, el país va de capa caiguda, guanyem medalles als campionats de natació de piscina curta a Polònia i de sincro a la Xina i altres notícies igual o més que rellevants. Però no, tot havia d'estar emmascarat pel futbol. Vosaltres creieu que 22 jugadors en pantalons curts que guanyen més que tots nosaltres junts, dos entrenadors, i dos cossos tècnics de X persones trauran el país de la ruïna? Ja sé que vinc d'un país en que el futbol és l'esport per excel·lència (bastant lamentable per cert) però actualment hi ha coses que ens haurien de preocupar més. No dic que avui tothom que pugui i vulgui no vegi o segueixi el partit, però tampoc crec que els diaris hagin d'anar plens de notícies de què fan els jugadors cada dia i què deixen de dir o fer. Hi ha coses més importants a informar. És que la gent s'ha muntat una setmana de vacances i l'únic que interessa és el futbol? Lo pitjor és que no tot s'acaba aquí sinó que dilluns i segurament dimarts encara tragarem el partit per totes bandes. Em pregunto què passaria si fessin això amb tots els altres esports en que esportistes del nostre país han guanyat una medalla d'or, han quedat campions mundials, etc.

I bé, jo pensava que estant a uns 3000 quilòmetres de distància, i ara que l'Zlatan no juga al Barça, el tema quedaria bastant difuminat. Però no. Ahir, el Martin, va defensar la seva tesi doctoral i al vespre, estàvem tots convidats a sopar i festa. Allà estàvem tots, família, amics, tots nosaltres de la divisió i fins i tot, el Miquel i l'Anna, els meus convidats d'aquesta setmana. Una celebració molt agradable i seguint el ritual suec en que de tant en tant, durant el sopar, s'han de cantar cançons, vam estar parlant amb els suecs que teníem al voltant. I en saber que veníem de Catalunya, òbviament el tema "El clásico" com es coneix aquí, va sortir. De fet, durant aquesta setmana al departament ja havia sortit el tema, per descomptat.

En fi, sort que al vent no li interessa el que passarà i en un parell de dies no haurà deixat rastre del partit. Per mala sort no bufarà prou com per aixecar el país, fer que Xina o els Estats Units acceptin a reduir les emissions de diòxid de carboni o posi solucions a altres fets més rellevants. Si més no, des del meu punt de vista.  

Skinkatest

Tot va començar divendres de la setmana passada. Tot va començar perquè estàvem a classe de Fuel Cell Technology, una assignatura on bàsicament som tots doctorands del departament : l'Erik, els tres xinesos nous (un és post-doc), l'iraquià i, a part de jo, en Filip. El Filip també és doctorand, suec, però està treballant al departament de química de polímers i, de fet, va ser una sopresa trobar-me'l perquè havia anat amb ell i un parell de noies més a classe i ens havíem fet força amics. Així que ha anat molt bé per retrobar-nos tots i ara els quatre quedem els dimecres per dinar.

Tornem al cas, divendres, de 8 a 10 tenim classe d'aquesta assignatura, i com a fet puntual, divendres passat la donava el Martin. El Martin és un suec del departament que aquest divendres que ve defensa la seva tesis. Doncs bé, amb el meravellós grup de persones que he mencionat, les classes sempre es redueixen a una conversa entre el professor (habitualment el Jinliang, el meu tutor), l'Erik, el Filip i jo. I divendres passat, tot i que el Martin intentava fer participar als demés, no va ser diferent als altres dies. No hi ha manera que els demés obrin la santa boca! I sincerament, amb tanta poca gent a classe i que som tots pràcticament del mateix grup, és patètic i arriba un moment que comença a mosquejar. Perquè sempre ens pregunta a nosaltres tres, bé, principalment a l'Erik i a mi. En fi, ja queda poc perquè s'acabi.

Doncs això, divendres passat, mentre el Martin deia alguna cosa, l'Erik va deixar anar que el sistema de "Combined Heat and Power" anava de la mà com el prosciutto amb el meló! I aquí vaig saltar jo! Prosciutto??? Una merda!! Pernil salat del bo!!! I la vam liar entre ell, el Martin, el Filip i jo. Els altres quatre crec que no van pillar res però tant fa. I la discussió va anar agafant cos fins a decidir que hauríem de fer una prova de pernil (skinkatest en suec).

I bé, evidentment, els piques van ser notables durant el divendres així que vam decidir que havíem de fer un tast de pernils, juntament amb el Martin i el Patrick. El Patrick és un professor del departament, jove, no sé quan va acabar el doctorat però molt simpàtic. I bé, després de tenir una mica de dificultats de buscar un forat a l'agenda i de dissenyar de manera prou raonable el tast, abans d'ahir divendres, va tenir lloc la revelació que jo ja sabia!!

A les 11 ens dirigíem a l'ICA (el supermercat que està a prop de la facultat) i vam agafar 2 prosciuttos (un de la secció de xarcuteria i que vam demanar per tallar i un altre dels que et venen ja tallats) i un pernil salat també ja tallat. El de bona qualitat el duia jo de casa. Així que teníem dos bons i dos regulars que diguem. En arribar al nostre menjador, o lunch room, vam preparar els plats per fer el tast i va començar la prova de la veritat. I després de fer tots els procediments, imagineu-vos el nivell que ho fèiem amb els ulls tancats i tot!, el veredicte final per unanimitat va ser que el pernil salat que vaig dur era el millor de tots!! jajajaja Jo ja ho sabia però lo millor van ser els comentaris dels demés sobre el pernil! Els vaig deixar amb un pam de nas! Ara suposo que entenen perquè m'arriben sobres secrets des de casa i no compro pernil aquí a suècia, tot i que en pots comprar...

Per quins sets sous no es treuen la jaqueta?

Sempre em quedaran coses per entendre, aquesta és la conclusió. Però la d'avui no sé si la podré arribar a entendre perquè per molt que els hi pregunti, no sé a on arribarem a parar.

Tot i que aquest any no està fent excessivament fred, i ho dic de veritat, comptats dies hem rondat els zero graus (no sé fins a quin punt és bo), però de pluja i vent no ens estem salvant, no vol dir que la gent no s'hagi de posar jaqueta, guants i gorro. El gorro ho deixaria de moment en opcional però els altres dos, diria que són imprescindibles. Els guants ho són si et desplaces amb bicicleta. Doncs bé, ja us podeu imaginar la vestimenta del personal a l'hivern. Ai i em deixava els que porten bufanda també! Per tant, diguem que semblem un arbre de Nadal ben guarnit.

Feta la breu introducció, passem a l'acció.

Lo més habitual (o com a mínim a casa nostra) és que et tapes o t'abrigues quan surts al carrer i en quan arribes a un lloc (definim lloc com a casa, escola, oficina, botiga, metge, autobús, tren, etc.) el primer que fas, si es que t'hi estaràs més de 3 minuts diria jo, és treure't tota la roba d'abric. Perquè de petits et deien... Treu-te la jaqueta que aquí fa calor i sinó quan sortim tindràs fred! Qui no ha sentit aquestes paraules cinquanta mil vegades? 

Doncs bé, servidora, fidel al que a casa m'han repetit cinquanta mil vegades, i que a segons quins llocs, entres i ja sues com un porc amb tota la roba que duus a sobre, el primer que faig és treure'm el gorro, els guants i la jaqueta. Però què fan els meus estimats suecs? Jo la veritat, no ho entenc. Creieu-me que m'ho he preguntat cinquanta mil vegades, però no li trobo una resposta amb fonament i coherència. M'explico. Quan van a casa d'algú, evidentment es treuen la roba d'abric i les sabates (sí, aquí deixes les sabates a la porta i vas descalç per casa). A la universitat també es treuen la jaqueta, a l'escola, a la feina, etc. però en el tema desplaçaments no. És a dir, puges a l'autobús o al tren, i tant se val la durada del trajecte, que te'ls trobes a tots amb l'anorak ben cordat, els guants, la bufanda i el gorro ben posats! Us ho juro! Alguns potser es treuen el gorro però ja està! Així que cada vegada que pujo al tren o al bus, sóc la que monto l'espectacle treient-me la jaqueta i tota la pesca. Però es que a dins tant del bus com del tren fa calor! De veritat, que jo m'ofego. Així que no ho entenc. La única cosa que se m'acut és vagueria però es que després, al baixar del bus o del tren deuen al·lucinar amb el contrast tèrmic! No sé, per mi seguiran sent incomprensibles en segons quin sentits. Però es que la cosa no s'acaba aquí. Senyors i senyores, condueixen amb tota la parafernàlia! Sí senyor, amb l'abric, els guants i el gorro. I això sí que no hi ha per on agafar-ho. Com poden conduir semblant un ninot com el de Michelin? 

Per tant, no sé perquè ho fan. Potser ningú els hi ha dit mai lo de treu-te la jaqueta però jo crec que els hi fa mandra teure's tot per tornar-s'ho a posar tot però tampoc és per tant. Creieu-me que he estat intentant trobar una explicació però de moment ha resultat envà. Així que jo seguiré treient-me la jaqueta i ells seguirant anant més tapats que els esquimals a dins dels mitjans de transport. Visca la coherència!

Dinar/sopar a les quatre de la tarda

Ahir dissabte estàvem convidats a ... dinar/sopar , sincerament no sé com definir-ho, a les quatre de la tarda al menjador del departament alguns doctorands i post-docs per celebrar que la Wamei (una xinesa de la meva divisió) havia presentat el Licentiate. El licentiate es fa a pocs països però Suècia és un d'ells i és bàsicament presentar el que portes fet a meitat de doctorat. Malgrat que la presentació va ser fa un mes ben bé diria jo, fins ahir no vam fer la celebració perquè el seu marit (un alemany, sí, està casada amb un alemany) estava de viatge. De fet aquest matrimoni no té cap altra definció que l'expressió castellana "son tal para cual". Amb això ho dic tot. 

Doncs bé, la convocatòria era a les quatre de la tarda i tothom havia de dur un plat. Bàsicament érem tots els xinesos del departament, el Martin amb la seva nòvia, l'Erik (els tres suecs), el Munir (Pakistan), la Zahra (Iran), l'Ali (Iraq), el marit de la Wamei (alemany) i servidora. Poti-poti cultural. Així que puntual com sóc, a les quatre estava allà amb el meu pastís d'espàrrecs. La majoria de gent va ser puntual però la cosa és que els xinesos (alguns) es van posar a cuinar allà a fer una sopa i no sé quines històries! I en aquestes que em vaig començar a desesperar perquè havia esmorzat a les 8, m'havia matat a córrer i a fer sèries en un total de 11,5 km i com que pensava que menjaríem com molt tard a quarts de cinc, il·lusa de mi, vaig menjar un plàtan i una pera per no defallir però tampoc omplir-me massa perquè sinó sabia que no tindria gana. En fi, després de que la sopa estigués llesta, el "pato laqueado" (sí, sí, portat des de la Xina) i algunes coses més, ens vam posar a sopar. En aquestes que devien ser ja les 6. 

La veritat és que hi havia molt menjar, alcohol també vaig veure circular, pastís de formatge suec de postres i Glögg per rematar. El Glögg és una beguda típica sueca de Nadal que és vi però de molta menor graduació que s'escalfa i se li tira fruits secs i està boníssim! Ai i te i fruita també. Vaig estar observant i realment el tema menjar i menjars és tot un espectacle. Entre els musulmans que no poden menjar porc (sort de l'ànec i altres coses que hi havia), els que són al·lèrgics a no sé què i els que tenen manies i jo que provo qualsevol cosa. També vaig al·lucinar amb els xinesos. Collons com mengen! Mira que estan més prims que unes secallones la gran majoria però no paren de jalar. Molts van repetir més de dues vegades i quan ja estàvem de sobretaula, vinga a menjar plàtans i mandarines! I jo que tan sols vaig repetir una vegada i vaig menjar el vomitiu pastís de formatge (sincerament, vomitiu no però era comprat i que voleu que us digui, permeteu-me posar-me una medalla, el meu és millor), m'era impossible fer cabre res més al meu estómac! 

Però va ser un vespre ben divertit. Entre el Munir sent el centre d'atenció com sempre liant-la, els comentaris dels demés i les conyes amb els xinesos, la cosa es va anar allargant. També vam descobrir que és la època de reproducció dels xinesos perquè ens vam assabentar que la Wamei està embarassada i li toca a finals de maig i un altre xinès té la dona prenyada! 

Us deixo algunes fotos d'ahir!

La Wamei i el Munir amb la pissarra plena de felicitacions

La taula plena de menjar

L'ànec

I bé, avui, diumenge 20 de Novembre, eleccions generals a Espanya. Personalment només puc dir que em fa fàstic la classe política. NO és que no m'interessi la política sinó que els polítics actuals m'han fet perdre l'interès per la política. Les campanyes electorals es basen en tirar-se els plats bruts pel cap els uns als altres demostrant el nivell deplorable de la política espanyola. Ho sento molt però no hi ha polític que se'n salvi. Si algú coneix algun que sigui intel·ligent i apunti maneres que m'ho faci saber perquè li estaré agraïda perquè sincerament, em fan tots fàstic i pena de la imatge de país que donem. I ja sabem qui guanyarà avui a les urnes, seguint la tendència europea... Només espero que no sigui per majoria absoluta.   Sincerament, la classe política em té molt decepcionada. Guanyi qui guanyi, m'agradarà veure què farà per "salvar" el país... Més clar i català no ho puc dir, els polítics m'han fet perdre l'interès per la política. No hi ha ningú amb cert nivell intel·lectual, bones idees i maneres, sense haver de fer servir la retòrica en tots els seus discursos i despotricar de les idees que poden presentar els demés. En fi, si cada partit es centrés en el seu programa, defensant el seu projecte enlloc de dedicar-se a posar pegues als demés (i això ho dic per tots els partits) potser, i dic potser, "otro gallo cantaría". 

Vint-i-quatre

7/11/1987---7/11/2011--> 24 anys

Paquet de casa amb contingut sopresa arribat dia 10. Els regals més inesperats que podien caure:

• Dos llibres
• Tres paquets de pernil
• Un paquet de botifarra blanca
• Una capseta plena de fuets petits
• Motlles de silicona en forma d'estrella
• 4 parells d'arrecades de botons (colors nous)
• Un tub de Silvederma
• Mascarilla pel cabell
• Un pot de Mustela (una que té la pell molt fina)
• Veles 
• Unes flors per enganxar als vidres
• Uns estalvis
• Una samarreta
• Un foulard
• Una bossa de nous que l'explicació va ser que era perquè tanqués bé la capsa i no es bellugués res

Sé que hi ha alguna cosa en camí però algun dia arribarà! 

Puc dir que avui ha començat a fer fred. Així com fins ara no era normal la temperatura, avui ja rondem els 0ºC.

Dilluns, dimecres i divendres

Sona el despertador i com és habitual en mi, em desperto. Obro els ulls i començo a connectar amb el món. Primer de tot em pregunto perquè sona el despertador, quina hora és, quin dia és i què toca fer. Respostes: és divendres, són les sis del matí i toca anar a nedar com cada dilluns, dimecres i divendres.  Em trec el nòrdic de sobre, poso els peus a terra i en direcció cap al lavabo a rentar-me la cara i despertar-me. De camí cap al lavabo (és ben curt però dóna temps) encara dono voltes als somnis de la nit. No sé què em passa darrerament però trobo que somio molt i quan em llevo haig de discernir entre els somnis i la realitat.

Rentar-te la cara i notar que poc a poc els ulls es van obrint. Evacuar líquids i començar a pensar en el següent pas que toca fer. Anar a la cuina, agafar un got, omplir-lo de suc i beure-te’l mentre et prepares dues llesques de pa amb tomàquet i pernil dolç per poder esmorzar en quant arribis a la universitat. Ai, i en una ampolleta la llet amb el Nesquik! Que no falti!  Acabar-te el suc, embolicar les llesques en paper de plata, fregar els quatre estris, agafar el “tàper” del dinar que has preparat el vespre anterior i una peça de fruita per berenar. Passar pel menjador, recollir la bossa amb les coses de la  piscina i anar cap a l’habitació. Posar tot a la motxilla, treure’t el pijama i posar-te el banyador. De cap cap al lavabo a rentar-me les dents i posar-me les lents de contacte. Vestir-me, abrigar-me,  agafar tots els trastos i sortir per la porta. Agafar la bicicleta i cap a la piscina.

6:25 del matí. Aparco la bici al davant del gimnàs i saludo en el meu “impecable” suec a la meva amiga. Una senyora de jo diria uns 60 i pico anys que no falla mai. Incansable. I comencem a xerrar, tot això en suec. El que és capaç de fer un a certes hores del matí. Encara no entenc com la dona no s’ha atrevit a preguntar-me d’on vinc. En fi, parla ella més que jo però ens entenem força bé. Segons el dia i en contra de la nostra voluntat, va apareixent més gent. Sempre desitgem que vagin al gimnàs i no a la piscina però no sempre és així. Dos quarts de set, obren les portes i sembla que comencin les rebaixes. Nosaltres sempre en primera fila entrem al gimnàs, passem la targeta i com és costum aquí, deixem les sabates a l’entrada i correm cap al vestuari. En el fons ens riem perquè sembla irreal haver de córrer per tirar-te a la piscina a dos quarts de set del matí però ho fem! Arribar als vestuaris, treure’s la roba, agafar les eines (guants, gorro, manoples, tovallola, etc.) passar per la dutxa i ràpid cap a l’aigua. Tanta pressa ve perquè la piscina és força petita i poca gent va a nedar. Molts van a banyar-se que és molt diferent d'anar a nedar. Així que nosaltres ens quedem amb una meitat de la piscina i així cada una té el seu carril i podem nedar sense que ens emprenyin sempre resant que no aparegui molta gent i enlloc de poder tenir cadascuna el seu carril, haver de nedar donant voltes a cada meitat de la piscina. Sé que no deveu entendre res del que estic dient però bàsicament es resumeix en que si hi ha poca gent, podem tenir el nostre propi tros de carril i no hi ha problemes. Si hi ha més gent, en hem d’apretar i llavors és quan has d’avançar al personal i tota la pesca.

Però avui haig de dir que ha sigut un dels millors dies sense cap dubte. Hem estat pràcticament uns tres quarts d’hora nedant soles. La veritat es que no pots dir que els divendres hi ha menys gent que els dilluns o els dimecres, va com va. Mira que m’hi fixo cada dia però no hi ha cap tendència. Potser sí que a mesura que ens anem aproximant a l’hivern, menys valents salten del llit a aquestes hores, ben comprensible. La veritat que fer un entreno de 2500m -3500m (va segons els dia i l’entreno que toqui) a aquelles hores senta bé. En primer lloc, perquè no ets conscient del que t’espera i per tant, el fas sense remugar mentalment. En segon lloc, és una bona manera de començar el dia i després que no t’has de barallar per nedar com acostuma a passar per les tardes. Això sí, l’efecte et passa factura a partir de certa  hora del dia però ben normal.

Sobre quarts de 8, depèn del dia, sortir de l’aigua, dutxa, eixguar-se, vestir-se, eixugar-se un poc els cabells i agafar la bici. Arribar a la universitat, pujar al despatx, jo munto la paradeta per allà perquè se m’eixugui el banyador i la tovallola durant el dia i si hi ha temps, esmorzar. Si toca classe, agafar les coses i cap a classe i esmorzar ràpidament abans de que comenci o durant els primers minuts. Per sort el professor és el meu tutor així que tampoc em posa pegues. I res, tot un dia per endavant i amb la bona sensació que ja has complert pel dia. I a més, si algun dia encara tens forces i vols doblar, doncs encara hi ets a temps.

No estic boja, potser una mica però jo m’ho passo bé. El que em sorprèn de tot plegat (no és que sigui capaç de llevar-me a les 6 i anar-hi, els que em coneixeu sabeu que sóc capaç) és que a aquelles hores sigui capaç d’articular paraules en suec i que la gent m’entengui. Coses de la vida que mai entendré. 

Marrameu torra castanyes

Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc, ja n'hi peta una als morros, ja tenim al Marrameu mort...

En aquestes estic jo, torrant castanyes amb un punt nostàlgic en un dia emboirat i ben humit en el que m'he anat a descobir el parc natural més petit de Suècia. 

Després d'un parell de setmanes amb un ritme força elevat, exàmens, assistir a un congrès, donar una classe i altres coses desplaçant-me entre Lund, Malmö i Copenhagen, tenia més que decidit que avui dissabte m'havia de retrobar amb mi mateixa i divagar la ment fent el que m'agrada. Aquí al sud de Suècia no hi ha muntanyes per perdre's i fer la cabra però hi ha altres remeis i avui he anat a descobrir un. 

Aquest  matí agafava la motxilla i cap al bus falta gent! En menys de 20 minuts estava a Dalby, un poble de quatre cases com qui diu, que és la població més propera a el parc natural que duu el nom de Dalby Söderskog. Un cop a Dalby, he començat a caminar fins la entrada del parc (sobre 2km) sota una boira pixanera que no ens ha abandonat en els darrers tres dies donant un cert punt místic a l'excursió. Un cop he arribat a l'entrada, m'he edinsat en el parc. I realment, preciós. Més que res pel contrast del que és la zona aquesta on són bàsicament camps i camps de conreu on et trobes el reducte del parc natural que vindria a ser una petita Fageda d'en Jordà. Crec que en una hora i mitja més o menys ja m'havia recorregut  tots els possibles camins dintre del parc on tan sols m'he creuat amb una altra noia que ha resultat ser una guia del parc. Al final he acabat parlant amb ella i m'ha estat explicant un parell de coses. Certament era com una petita Fageda d'en Jordà on les diferents tonalitats i colors de la tardor eren més que evidents. Hi havia marcat un camí general fet per taulons de fusta on allò era una pista de patinatge! No m'he caigut pas però i sort que no hi havia ningú perquè sola m'anava rient de les peripècies que havia de fer per no caure de cul o de qualsevol altra manera! I després m'he ficat per altres camins on han resultat ser uns fangals considerables però els que em coneixeu ja sabreu que en aquestes condicions, m'ho dec haver passat en gran. Llàstima que la boira no parava de pixar perquè tot i el punt místic i màgic que li dóna, quan duus una bona estona, tot i anar ben preparat en termes tèxtils, la humitat es cola per dintre el cos. Però tot solucionat, unes bones castanyes per escalfar-se i de pas, celebrar la castanyada!

Mengeu molts panellets i castanyes i bona castanyada a tothom!

Cara i creu a Malàsia

No, no estic a Malàisia. La veritat que no m'importaria per gens del món escriure aquestes paraules des d'aquell país però no és així. Segueixo a Suècia, començant a adaptar-me al període de foscor i al descens notable de les temperatures. La veritat que de moment no fa excessivament fred, serà que ja estic més que acostumada a la fresqueta.

Perquè Malàisia? Perquè cara i creu? Tot té una explicació. Ahir, diumenge 23 d'Octubre de 2011 van passar dues coses en aquest país asiàtic. Una de bona i una de dolenta. Ambdues en el món esportiu, la meva droga. Ambdues involucrant dos joves de l'any 1987, el meu any, la meva generació. A un el conec personalment, a l'altre no. Un és català, l'altre és italià però tots dos ronden entre els vint-i-tres i vint-i-quatre anys, com jo. Respecte a un puc dir que comparteixo forces aficions, maneres de fer i per damunt de tot, l'amor a la muntanya. Respecte l'altre, puc dir que he vist forces curses per la televisió, seguint el món del motor, aprenent la mecànica dels vehicles i la dinàmica involucrada tot i no sentir-me gaire identificada amb ell. 

Quina és la cara? Quina és la creu? Suposo que a aquestes alçades ja sabeu de qui estic parlant. Com a mínim pel que fa a la notícia negativa. Sí, ahir, un noi italià de la meva edat, de l'any 1987, corredor de Moto GP patia un accident al circuit de Malàisia. L'accident va ser tant brutal que els metges van poder fer poc i el jove Marco Simoncelli deixava d'estar en connexió amb el planeta Terra, amb els éssers vius que habiten i amb una més que possible llarga vida per davant. La cursa es va parar immediatament i va quedar suspesa amb gran consternació en el món del motor i en l'esportiu en general. Però jo diria que més enllà i tot. Tots els mitjans de comunicació en parlaven i es qüestionaven vàries coses però res no treu el que va passar. Ens deixa un noi de vint-i-quatre anys que tot i no tenir una gran reputació en el tema d'actitud ( no puc opinar perquè no l'he pogut conèixer personalment), segur que era una gran persona amb ambicions i molts projectes per tirar endavant.

Per sort, com a mínim pels catalans o pels que el coneixem, una notícia positiva arribava des de Malàisia per contrarrestar aquesta notícia. De fet, per ser coherents, primer va arribar aquesta notícia i després la "dolenta" però com que habitualment sempre tendim a començar amb la menys agradable per després poder acabar amb un bon gust de boca, ho deixarem així. Però que quedi clar que primer va tenir lloc la següent. Set del matí hora de Malàisia, començava la cursa de muntanya que consistia en pujar el Mount Kinabalu. Un pic impressionant que té una base de vegetació selvàtica i culmina amb unes làpides de pedra enormes amb un recorregut d'un desnivell més que notable. Al cap de poc més de dues hores i mitja, Kilian Jornet creuava la línia d'arribada després d'un descens de vertigen i guanyant a l'esprint al gran corredor italià Marco de Gasperi. Trenta segons de diferència. No hi era present però només puc dir que en Kilian devia volar baixant a tota llet per poder-lo atrapar... Més d'un ens haguéssim deixat les dents, les cames i tot. Inhumà. D'aquesta manera, el ceretà ha culminat una temporada d'estiu impressionant. Sí d'estiu perquè ara comença l'hivern i toca canviar les bambes pels esquís de muntanya. Non-stop. Alguns sabreu de qui parlo i del que és capaç, altres no. Els qui el coneguin sabreu del que ha sigut capaç de fer fins ara, els altres no. És cert que no és un personatge mediàtic, per ell molt millor, però darrerament s'està començant a fer força ressò del que aquest animal és capaç i la culminació, podríem dir que ha sigut que avui dilluns, la victòria de'n Kilian ha sigut titular del Telenotícies de TV3 i ha sigut la primera notícia dels esports! Sincerament, si mai m'haguessin dit d'apostar per una notícia del Kilian titular, que fos la primera de la secció d'esports i que a sobre durés més d'un minut, no m'hagués jugat ni un duro! Però avui ha passat. M'agradaria saber quina mosca els hi ha picat als de TV3 però que el deixin en pau i ben tranquil durant una bona temporada que s'ho mereix.

I per contrarrestar un i altre, aquí estic jo. També del 1987 però noia. No sóc esportista d'elit però no paro o intento no parar de fer esport. Ahir no estava a Malàisia però estava a Suècia. Ahir no vaig competir però vaig córrer deu quilòmetres, vaig estar preparant una classe que haig de donar, fer la bugada i netejar casa meva. Ahir em vaig alegrar. Em vaig alegrar perquè un amic va guanyar i va culminar un any d'éxits impressionants. Però ahir també em vaig quedar en estat de xoc en assabentar-me que un altre noi havia mort en una competició. Totes dues notícies provenien des de Malàisia. Tots tres som del 1987. Un tenia vint-i-quatre, els altres dos estem a punt de complir-los.  Enhorabona, descansa en pau i a seguir lluitant endavant.

Reflexions d'un dilluns en el que t'has llevat a les 6 del matí, has fet un entrenament de natació de 2500m, a les 8 del matí estaves a classe i després treballant. Vaig a fer-me el sopar. 

Escapada

El temps no passa ràpid. El temps passa molt ràpid. Fa una setmana exactament estava tota contenta i alegre d’estar en pantalons i màniga curta pel carrer a Riu amb la Maria, l’Anna i el Marc, els tres nens de Riu que m’explicaven coses després d’un matí de regar espinacs, anar a comprar, sortir a rodar amb la bicicleta i gaudir dels Pirineus en el seu estat pur i amb una temperatura més que estiuenca diria jo.

Lo de regar espinacs entra dintre del projecte agrícola del meu pare i el Josep, que van plantar els espinacs al camp on hi havia abastiment d’aigua fins que el Joan va enretirar la mànega (perquè no ho sabia) i per tant, ara hem d’anar amb una galleda i treure l’aigua del pou per regar.  Ja veurem si surten els espinacs però de moment puc corroborar que la producció de trumfes, mongetes verdes, tomàquets, api, porros, pebrots, col-i-flors, bròquils, cebes, pastanagues, etc, és impressionant i està tot boníssim. Jo destacaria la producció de tomàquets perquè només fem que collir i collir tomàquets i regalar-ne i les tomaqueres no paren de produir!

Bé,  ja he fet els honors a l’hort i ara us preguntareu a sant de què parava jo per casa no? Doncs bé, bàsicament em vaig escapar un cap de setmana per carregar piles i impregnar-me de muntanyes i bona temperatura (aprofitant que semblava que fos estiu) per encarar els dos mesos i mig que resten fins Nadal. Doncs dijous al migdia em dirigia a Kastrup (aeroport de Copenhagen) per volar via Madrid (era més barat). Primera sorpresa del dia, quan embarcava al vol de Madrid a Barcelona, jo ja anava amb la directa posada i força cansada, algú m’agafa pel braç i em diu:Ei! I resulta que era el meu tiet Josep Maria! Perquè em va veure ell que sinó jo ni fixar-m’hi. En fi, un cop arribats a la ciutat comtal, direcció cap a casa i un bon tros de carn per sopar amb tomàquets de l’hort! A més, era Sant Miquel així que gelat de postres per celebrar el sant del meu pare.  Divendres pel matí em va tocar arreglar quatre coses, les típiques coses que has de fer quan baixes a ciutat i cap allà les 5 ja enfilàvem cap a Riu!

Dissabte m’ho vaig passar molt bé. Pujava amb ma mare i el Tro cap al coll de Moixeró per veure passar la Cavalls del Vent. La meva mare i el Tro van baixar a dinar a casa però jo ja duia el menjar a sobre i preparada per fer la meva particular Cavalls anant al coll de Vimboca, refugi de Cortals de l’Ingla i refugi del Serrat de les Esposes. Realment l’ambient als refugis era espectacular. Durant el recorregut no hi havia tanta gent, només els que fem la cabra, però us juro que el Serrat estava desconegut! Llàstima que un amic que corria es va retirar però el nivell que hi havia en aquesta edició era espectacular! Jo m’ho vaig passar de conya anant amunt i avall, animant als corredors i corrent i saltant muntanya amunt i avall.

I diumenge al vespre tornàvem a la odiosa ciutat per sopar i refer la maleta perquè era més que evident que l’havia de refer.  Els de seguretat de les maletes, dilluns al matí devien al·lucinar amb la maleta perquè duia: una llangonissa, un súper-tros de sobrassada, quelitas, més d’un quilo de mongeta tendra de l’hort, croquetes, etc. Ara, jo més que contenta amb el contingut de la meva maleta!

I dilluns al matí, com ja va sent habitual, el meu taxista particular, el meu tiet Tito, em deixava a l’aeroport de tornada al nord. Una tornada una mica “durilla” però ja molt millor. Diguem que aquesta setmana m’ha costat força tornar a engegar però anar fent. A més, durant la setmana la temperatura ha anat caient en picat i de fet, aquest matí he sortit a córrer amb 5 graus... Comença la rasca! I aquest cap de setmana, havia de fer feina però diguem que m’he dedicat a la producció culinària... panadons (ja sé que no és Setmana Santa però em venia de gust), pa (ja se m’acabava), un pastís perquè dintre de poc haig d’anar a casa d’un dels del departament que hem quedat amb uns quants i els xinesos i bé, diria que més que suficient.

 Nova setmana a la vista, molta feina per fer, espero activar-me i ser productiva d’una vegada per totes i a mirar endavant!

Coll de la Trapa

Coll de la Trapa

Prats del Moixeró

Kilian Jornet i Miguel Heras al coll de Moixeró

Iker Carrera al coll de Moixeró

Tòfol Castanyer al coll de Vimboca

Nerea Martínez al refugi de Cortals de l'Ingla

Els panadons

Els pastís de xocolata i plàtan

Mundials de ciclisme en ruta a København 2011

Se m'acumula la feina! Les darreres dues setmanes han sigut molt intenses amb presentacions, entregues, pòsters i feina mil però el diumenge passat prometia. I va estar a l'alçada.

Diumenge passat va tenir lloc la prova de ciclisme en ruta del mundial de ciclisme a la capital danesa. Ja feia dies que ho teníem parlat amb el Juan per anar a veure-ho i a més quan venien l'Alberto Trillo, el seu germà Adrián i el Rubén. És a dir, tres gallecs més tots relacionats amb el club Arcade Inforhouse de Triatló de Santiago i que per tant, prometia en tots els aspectes però bàsicament perquè la xauxa estava assegurada. I així va ser.

En ment estava veure la sortida que era a les 10 del matí des de la plaça de l'ajuntament de Copenhagen però uns missatges dissabte al vespre deixaven entreveure que la tropa gallega arribaria més tard. Com que a mi em feia ganes de veure la sortida i palpar l'ambient a la ciutat, vaig decidir anar fent via jo primer.   A més, vaig posar-me en contacte amb la meva cosina Laura que ara està a la ciutat danesa fent un màster durant dos anys però no va donar senyals de vida però jo vaig gaudir de trobar-me al mig del guirigall de bicicletes, ciclistes, cotxes i gent. 

Després de donar-se la sortida, vaig anar a voltar pels carrers de Copenhagen ja que feia temps que no caminava pels carrers de la capital veïna i a més, gaudir del dia assoleiat que feia, obligant-me a treure la pols de les ulleres de sol ja que bàsicament des de que vaig tornar, ha plogut una mica cada dia i dies generalment grisos. 

A la una del migdia em trobava amb "les zebres" (nom amb que són coneguts els triatletes de l'Arcade) per fer una petita visita turística (l'Adrián i el Rubén no coneixien la ciutat) i després ja ens vam encaminar cap on es trobava la meta. Bé, un circuit amb la meta inclosa. A partir de la una del migdia diguem que va ser un no parar de riure! Amb aquests el riure està més que assegurat i jo encantada de la vida d'estar amb ells!

Un cop vam baixar de l'estació de tren més propera a la meta, vam començar a caminar bosc a través pràcticament per arribar a on estava la meta i un  munt de gent. Vam estar caminant una bona estona pel circuit intentant trobar un bon lloc per veure alguna cosa i al final ens vam fer cadascú amb algun foradet. Com que era un circuit, els podiem veure passar vàries vegades i sort d'això perquè anaven tan ràpid, que en un obrir i tancar d'ulls havien passat tots! De fet, quan passava el pelotón, degut a la velocitat que duien te n'anaves cap endarrere. Impressionant! Jo m'ho vaig passar molt bé però el millor estava per arribar.

En acabar la cursa, un cop en Cavendish va esdevenir el campió, es podia caminar pel mig del circuit i per allà anàvem nosaltres per arribar fins a la meta. Quan anàvem pujant, ens vam retrobar amb l'Alberto que havia anat a cercar a una amiga danesa (devia flipar amb la tropa que érem) i ens anàvem creuant amb els ciclistes que anaven a trobar-se amb les seves seleccions i tornar cap als respectius hotels. I com que ja he dit que amb aquests no pots parar de riure, vam haver de muntar espectacle fent la bicicleta humana a la meta i al podi. En aquestes que em vaig trobar amb el Tito també per allà que diria que va alucinar amb nosaltres un poc. I després de fer l'animal, vam decidir que els accessos al tren ja s'haurien buidat una mica i de que podríem tornar cap al centre i cap a Suècia una altra vegada però anàvem ben errats! Hi havia una cua impressionant fet que va fer que estiguéssim gairebé una hora i pico més voltant per allà i coneixent a una amiga de la danesa. Jo no sé què devien pensar de la grupeta que fèiem perquè no teníem desperdici. Les burrades que es van arribar a dir i el que vam arribar a riure, no té preu!

Finalment vaig arribar a casa després d'un dia simplement genial gràcies a la companyia dels quatre fantàstics. E claro, falando galego todo o día. A lingua non é problema ningún.

Canvio Hej hej per Nihao!

Durant les dues darreres setmanes, quan arribo al departament que em correspon a la uni, em pregunto en quin país estic. Al despatx, he passat de dir hej hej (hola en suec), bé, no, al meu company sempre li deia Good morning!  ja que és xinès però darrerament ja dic Nihao! (hola en xinès).  Els meus dubtes són si realment estic a Suècia o bé em trobo a la Xina.

I perquè us preguntareu no? Les meves neurones encara no s'han tornat prou bojes de perquè el meu company sigui xinès ara jo em dediqui a intentar pronunciar paraules en xinès, no. Tot aquest canvi cultural (jo ho consideraria un canvi cultural) és degut a que fa dues setmanes van arribar tres xinesos més a la nostra divisió. Sí, heu llegit bé, tres més. I dic més perquè en el nostre departament n'hi ha uns quants, i en la nostra divisió concretament n'hi havia cinc, un dels quals és un dels meus tutors. Ara, han arribat tres més a la divisió, per tant, sumant fàcilment, en el grup de la divisió en són 8! 8 són molts eh! 8 xinesos de la divisió de transferència de calor més X xinesos de les altres divisions del departament d'Energy Sciences... Quina és la conclusió? Que sembla que estigui a la Xina! A més, com que han arribat tres subjectes més però l'espai físic segueix sent el mateix, un ha anat a parar al meu despatx. Per tant, ara comparteixo despatx no amb un xinès sinó amb dos! 

Compartir despatx amb un era acceptable perquè la llengua de comunicació era l'anglès i gràcies a aquest fet, ell ha millorat moltíssim perquè la majoria de xinesos tenen un anglès diguem que força limitat. A més, "el meu xinès" que jo li dic (el primer amb el qui compartia despatx) és més obert que els demés i sempre intenta integrar-se amb els altres. A què ve aquest comentari? Doncs bé, que els xinesos són una mica "sectaris" que diguem. Potser és una terme una mica massa fort però es que tenen el seu submón allà creat. Dinen tots junts en una taula, els divendres per la tarda fan xerrades de xinesos per xinesos i alguns divendres per la nit organiten partides de pòquer nocturnes al departament entre d'altres coses. Des que han arribat els tres nous subjectes, l'essència xinesa és més que notable. Un és post-doc i els altres dos són estudiants de doctorat que venen a fer una estada. El que ha vingut a parar al nostre departament és un dels doctorands i sinó vaig errada és del 1985. Tot i que el meu xinès digués que al despatx la llengua de comunicació és l'anglès, el nou membre sempre que pot empra el xinès. Hi ha moltes vegades que no entèn el que li diem però encara entèn més i parla millor que un dels altres que sembla que només sàpiga dir yes i ok. A més, us podeu suposar que si en el meu despatx hi ha dos xinesos (concentració major del departament) sigui el punt de reunió i que per tant, cada cop veig més clar que són la febre groga. El meu avi, que per mala sort quasi no vaig conèixer, ja ho anticipava. Aneu amb compte amb els xinesos! I sí, jo ho veig molt clar. Així que m'he proposat anar aprenent paraules en mandarí per quan arribi el dia! Total, ja posats, una mica de suec, una mica de xinès, una mica de per aquí i una mica de per allà però jo vaig ser educada en català! (I no vaig sortir tan malament!). Ho sento però algú ho havia de dir! (Com dirien els de l'APM) Però es que estic garratibada de les barbaritats que he arribat a llegir i sentir aquests dies. 

En fi, tornant a la Xina, és a dir, el meu dia a dia a la uni, la llengua vehicular dels darrers dies ha sigut lògicament el xinès. Per sort, encara queden quatre no asiàtics per intentar parlar suec o parlar amb anglès. Ara, això no s'acaba aquí eh! Que ja que jo intento aprendre algo de xinès, els hi he ensenyat a dir hola i adéu en català i castellà. Per cert, molt més fàcil que en xinès.  I bé, algun dia he dinat amb ells però només quan n'hi havia tres, no ara que tenen overbooking a la taula de dinar!

Ara, realment són gent curiosa. El nou individu, en "Chao" o algo així, per cert, els xinesos diuen primer el cognom i després el nom, està passant per un moment força difícil el noi. Té mals d'amors i és per flipar. Està tot el sant dia en contacte amb la mossa via chat xinès (sempre és versió xinesa de tot) i es veu que es lleva a les 2 del matí per parlar amb ella unes dues hores. A més, està cagat per si la noia el deixarà i per això no s'atreveix a dir-li de canviar l'hora per xerrar!! En fi, que  jo i l'altre flipem colors i li diem que si segueix així no acabarà viu però ja veurem com acaba! 

Coses a destacar? En general jo diria que els xinesos fan una olor particular (tinc el nas massa fi), jo diria que el tema ventilar i corrents d'aire no el tenen gaire dominat, mengen molt i molt d'arròs (cada dia mengen arròs), no estan gaire acostumats al menjar occidental, a la majoria els hi costa déu i ajuda entendre'ls parlar anglès i menjar amb coberts (a alguns) però de moment, tots els que he conegut són bona gent. 

Em toca "laundry"

Avui em toca "laundry" o dit d'una altra manera, avui em toca fer la bugada. Dic la bugada i no posar la rentadora perquè aquí el tema de rentar la roba, en molts casos, pateix una gran variant respecte a la metodologia emprada a casa nostra.

El tret diferencial és que nosaltres disposem d'una rentadora a cada casa. Algunes cases disposen d'assecadora però degut a les bones condicions meteorològiques de que disposem, acostumem a estendre  la roba. Estendre la roba té la seva gràcia. En segons quines cases, es converteix en un pati de xafarderies (fer safareig, d'aquí ve el nom) entre les veïnes i veïns (majoritàriament veïnes). A mi la veritat és que no m'importa haver d'estendre la roba però quan és una rentadora d'aquelles plena de mitjons és quan remugues fins l'eternitat ja que sembla que el cubell no s'acabi mai! Després també té la seva part d'enginyeria quan se t'acaben les pinces i te les has d'enginyar per acabar d'estendre la roba. Prou, que avui no va de tècniques d'estendre la roba sinó de com va aquí el tema de rentar la roba.

Doncs bé, aquí, la majoria de cases no disposen de rentadora pròpia. N'hi ha algunes que sí i suposo que els que viuen en cases particulars, per descomptat però en la majoria de residències o cases d'apartaments, les rentadores són comunitàries. Això significa que tenim una "laundry room" o " tvättstuga rummet" comunitària per cada X veïns. I perquè no hi hagi baralles ni disputes per les rentadores, hi ha un servei de "booking" o de reserva de les rentadores. Per tant, amb cert temps d'antelació, uns quatre dies mínim, t'has de recordar de reservar la rentadora. Per sort, el de casa meva es pot fer per internet però en cada residència pot variar. Hi ha diferents franges horàries al llarg del dia i tu tries la rentadora i la hora. Però ja us dic, has de ser previsor/a amb la roba que et queda i quan has de posar la rentadora perquè si esperes trobar rentadora pel mateix dia vas ben cardat! Així que un cop tens la rentadora reservada, només et cal esperar al teu torn.

Dia D a la hora H et dirigeixes a la "laundry room" amb tota la teva roba bruta, si pot ser, en una bossa de les blaves de l'Ikea que així ja et sents més integrat en la cultura. I res, has d'activar la rentadora/es que has reservat, posar la roba a la rentadora i posar-la en marxa. Alertaaa! No he dit que s'hagués de posar detergent! Aquí també varia en funció de les cases i jo n'he tingut de les dues versions. Versió 1: t'has de portar tu el sabó cosa que té les seves avantatges perquè pots triar el sabó que més t'agradi i saps que la roba sortirà fent olor a net de la rentadora. Versió 2: no cal posar sabó perquè el sabó està ja a la rentadora i va amb un dosificador intern (sí, és cert). Actualment disposo de la versió 2 de rentadora i val que m'estalvio el sabó però la roba no fa gaire olor a sabó. Això s'explica perquè degut a que tothom pot emprar la rentadora, posen sabons d'aquests hipoal·lergènics i sense perfums ni res per la gent que té al·lèrgies... Però bé, així no hi ha perill d'oblidar-se el sabó! I res, un cop tens la màquina funcionant, et fixes en el temps que posa que dura i ja te'n pots tornar cap a casa a seguir fent coses. Habitualment dura uns 45min.

Passat el temps que se suposa que dura la rentadora, toca la segona fase de la bugada: assecar la roba. Aquí el tema estendre a fora no és molt factible i tenen uns 3 mètodes d'assecat. Primer, una assecadora. Segon: un armari amb aire calent a dins. Té un sistema de barres com si fossin cordes i poses allà la roba, tanques les portes i ho poses en marxa. Molt útil per samarretes i pantalons perquè no surten arrugats! Tercer, aquest no l'havia vist fins a la casa actual, una habitació amb cordes de les nostres però que disposa d'una bomba de calor per poder eixugar la roba. Així que buides la rentadora, empres un, dos o els tres sistemes d'assecat un funció de la disponibilitat (aquí si que no hi ha reserva) i tornes a marxar cap a casa. I al cap d'una estona, doncs tornes a per la roba neta i seca!

Entre una cosa i una altra, se te'n van unes dues hores i pico. Tenir aquest sistema comunitari té les seves avantatges però clar, no pots posar la rentadora quan et doni la gana, has de preveure i calcular la roba que et queda i planificar amb antelació quan posaràs la rentadora (fet impensable en mi anteriorment) i aquestes coses.

Una de mantega (smör)

Potser perquè vinc d'un país en que (segons el meu parer, per sort), gaudim d'oli d'oliva, el consum de mantega a casa nostra no és tan elevat com en la resta de països que diguem no formen part de la dieta mediterrània. Evidentment, hi ha països que empraran una cosa o una altra però diguem que per aquí els països nòrdics són uns fanàtics de la mantega.

A veure, entenem-nos. Jo crec que nosaltres emprem la mantega per pastisseria, segons qui per fer-se torrades per esmorzar, per fer segons quina salsa o per cuinar un plat determinat. En canvi aquí es menja mantega a dojo! M'explico. En la nostra dieta diguem que és costum acompanyar el menjar amb pa. Pa a seques (que segons el plat acabes fent sopetes, que ens coneixem tots). En canvi, aquí això de menjar acompanyant-se amb el pa no es porta. Aquí, la majoria es fot una llesca, un panet, unes torrades de les seves (unes de la marca Wasa que aquest estiu he vist que les comercialitzen per casa nostra), amb mantega. I ben untat de mantega! D'aquí que quan vas al supermercat, hi ha una gran part de la secció de refrigerats-productes làctics dedicats a la mantega. I perquè? Perquè tenen uns quatre tipus de mantega a part de margarina. Hi ha la normal (normal per nosaltres, és a dir, sense sal), després està la extra salada, la salada i la poc salada. I no us penseu que les terrines de mantega són petites. No, no, la quantitat mínima diria que és de 500g! Suposo que el fet que jo no sigui una gran consumidora de mantega també fa que em cridi l'atenció aquest hàbit alimentari però no em deixa de sorprendre. Us juro que el pa a seques no se'l mengen. Sempre amb mantega i principalment la salada! Perquè quan compro de la normal nostra per fer alguna creació de les meves, sempre haig d'anar alerta de comprar la osaltat que és la sense sal i que, per casualitat, és la que tenen en mida menor (250g).

Ara us preguntareu com cuinen. Alerta que el tema aquí no s'acaba. Per cuinar la majoria empren una mena de mantega que ve en pots. Ho podria definir com una mantega líquida segons les meves observacions i les seves definicions. Un dia em faré la friki i em dedicaré a mirar la composició d'allò perquè a saber què és realment. Jo diria que bàsicament empren això tot i que als supermercats també pots trobar oli d'oliva i de gira-sol. Pel que he observat, empren oli bàsicament per l'amanida perquè no els he vist emprar-lo per cap altra cosa. Això s'explica perquè majoritàriament mengen tot amb salses basades principalment en productes làctics (crême fraische, crema de llet, etc.). El consum de productes làctics aquí és molt elevat, això és mereix un altre capítol de la meva vida.

Retornant a la mantega, dir que per cuinar, cuinen amb mantega. I clar, a veure, per cuinar segons quins productes doncs és passable però va haver-hi un dia del curs passat, que vaig a estar a punt d'escanyar a un suec del corridor on vivia per un crim contra la cultura gastronòmica. Em veig a ell i a la mossa que estava de visita a la cuina junt amb dos trossos de carn impressionants. Tant impressionants que me'ls vaig estar mirant una bona estona i li vaig demanar d'on els havia tret perquè aquí dalt la carn, a part de ser caríssima, encara no he vist alguna cosa que veritablement valgui la pena (aquí és crea el que vulguis amb la carn picada i les famoses mandonguilles, sí, com les de l'IKEA). I en aquestes, després de que m'ho expliqués, veig que fot un tros de mantega a la paella perquè s'anés fonent... i a continuació, posa els trossos de carn a fregir!!! Em vaig haver de contenir per no posar-me a cridar dient-li que quines maneres eren aquelles de carregar-se uns filets com aquells però clar, per mala sort no era jo la que me'ls havia de menjar! Ara sí, em van fer una pena... aquells trossos de carn banyats en mantega...

En fi, que són uns apassionats de la mantega i la majoria de suecs no estan grassos. Perquè? Serà perquè com que aquí fa fred, cremes més perquè sinó, no m'ho explico però que voleu que us digui, jo segueixo amb les meves teories sobre quan emprar oli i quan emprar la mantega! Ara, si algun dia feu cap aquí dalt, mireu els supermercats que val la pena. A més, cada tipus de mantega és d'un color igual que la llet!

Posa't-hi pedres!

Obrir els ulls, no tenir ni idea de quina hora deu ser, mirar el rellotge i veure que només són quarts de vuit d'un dissabte o d'un diumenge. La veritat que m'he llevat més aviat molts més dies. Alguns posarien el crit al cel dient que és massa d'hora però per mi no ho és. Diguem que sempre he sigut de matinar i mai he tingut problemes per llevar-me aviat quan s'ha d'anar a la muntanya, a esquiar, de viatge, de competició, de... inclús els dies de cada dia, on llavors el despertador fa acte de presència, salto de llit per acte reflex. Una cosa es que em llevi ràpid, l'altre és que estigui més o menys desperta! Això ja depèn d'altres factors!

Veure que són quarts de vuit i dir, va Maria, amunt i a córrer. Anar al lavabo, buidar la bufeta, rentar-te la cara, posar-te les lents de contacte, vestir-te, les bambes i al carrer. Donar-te compte que ja no estàs a Riu, que no estàs envoltada de muntanyes, però per sort estàs envoltada de verd. Tancar la porta de casa, guardar-te les claus i cordar-te la jaqueta perquè fa fresca (aquí no estem a més de 30ºC) i posar el cronòmetre en marxa perquè vagi cercant la senyal. Estirar les cames, moure els braços, despertar el cos i quan el cronòmetre està a 0, començar a trotar. No creuar-te amb ningú i només sentir el vent. Dia ennuvolat, amb raigs de sol amagats que intenten sortir però que no acaben de tenir força a primera hora del matí, però al vent no el para ningú. Un vent que ja era present el vespre anterior i que de moment no ha cessat. Seguir corrent, amb la ment en blanc, bé en blanc... la ment es va omplint ràpidament. Pensar en tot el que haig de fer, en què hauria d'haver fet i no he fet, en què estarà fent aquest, quin dia deu fer per allà baix, es seguirant torrant de calor, com s'explica que hi hagi tanta gent que perdi el cul (perdó per l'expressió) pel papa, etc.

I seguir trotant, deixar l'odiat asfalt per arribar a la pista de terra i deixar-me endur pel mig dels camps de blat. Barallar-me contra el vent, sentir-me impotent, veure com les meves cames no avancen, com vaig de canto... i recordar els contes i pensar, m'hauria de posar pedres a les butxaques! Tot i això, intentar no perdre la paciència ni donar-me per vençuda, seguir corrent, és igual el ritme, sóc jo contra el vent. Pensar que després em donarà l'esquena i volaré. I per fi arriba, per fi arriba el moment de girar cua i poder aprofitar la força del vent que tant m'ha fet ballar per tornar cap a casa. No era una fulla arrossegada per la ventolera però s'apreciava no haver de córrer contra una paret. Seguir trotant, sense gens de calor, pel mig dels camps de blat sense rastre de civilització. Arribar una altra vegada al paviment i retornada cap a casa. Arribar i treure'm les bambes i trotar i caminar per l'herba. I seguir descalça fins a casa. Contenta, una mica cansada i molt tocada per la ventolera! (en aquests casos sempre em pregunto si acabaré com l'avi Siset, molt tocat per la Tramuntana...) Estirar i posar-se sota la dutxa. Sentir els raigs d'aigua que van dominant el teu cos, com et vas relaxant i com la gana comença a ser present. Vestir-te, esmorzar i tenir el dia per davant.

Adéu Pirineus, Adéu Catalunya, Hola realitat nòrdica!

Que les vacances sempre es fan curtes no és un tòpic, és una realitat. Bé, et sona a tòpic quan ets estudiant (que no doctorand) ja que dos quasi tres mesos de vacances donen per molt però sinó, es fan curtes. Això implica que ja estic en terres nòrdiques una altra vegada tot i que m'hagués quedat uns quants dies més però què hi farem, el que s'ha de fer, s'ha de fer!

Divendres a la tarda els meus pares em deixaven a l'aeroport per enfilar cap aquí una altra vegada. Per sorpresa, l'únic vol que anava amb retard era el meu. Més d'una hora. En aquests casos, no queda més remei que tot i la ràbia inicial i cagar-te amb tothom (perquè ells no saben que després has d'agafar un tren i aquestes coses), d'agafar-t'ho amb paciència, molta paciència. Un cop vaig aconseguir passar el control de seguretat (aquesta vegada vaig haver de fer el cor fort perquè haig de dir que anava amb la fibra una mica tocada) doncs res, intentar que no m'afectés la "morriña" i a passar l'estona donant tombs per l'aeroport i llegint. Finalment, arribava a casa meva a quarts de dues de la nit. I res, duc dos dies de "marujeo" total i absolut. Endreçant, netejant, anant a comprar menjar i cuinant. He cuinat per tota la setmana i més diria: salsa de tomàquet, crema de pastanaga, he fet pa i fins i tot, calamars en la seva tinta! Lo dels calamars no estava programat però vaig entrar a un supermercat i vaig veure una capsa de "Calamares enteros" tal qual i no ho vaig poder evitar. Han quedat collonuts tot i que no tenien gaire tinta però m'han tingut entretinguda tot el matí ja que s'havien de netejar!! Bé, la cosa és tenir el cap ocupat per evitar que la "morriña" m'afecti el mínim. Evidentment, també he sortit a córrer.

Què dir de l'estiu? Que necessitava un estiu com aquest. He trepitjat la ciutat comtal 5 dies en total diria i més que suficient! He estat pels Pirineus gaudint com mai. Muntanya amunt, muntanya avall, corrent, quilòmetres i quilòmetres en bicicleta i quilòmetres també nedant. No he parat. No hauré viatjat però no he estat quieta. Necessitava fer un reset a la màquina. Veure com responia i m'he sorprès dels bons resultats. Necessitava tornar a suar, patir, esforçar-se, gaudir, dolor, caigudes, rascades, nàusees, calor, dir No puc més! però inconscientment seguir, no parar, i tornar-te a dir: jo aquí no puc parar, haig d'acabar! Gaudir de les vistes, de la satisfacció en sortir de la dutxa de la pallissa que t'has fotut, del cansament. Alguns pensareu que ja m'he tornat boja del tot però alguns altres entendreu el que vull dir... Fins i tot vaig participar en la XI Travessa de la Baells quedant 3a absoluta femenina! Podeu llegir la crònica que vaig escriure a la pàgina del La Salle Triatló (clickeu). La veritat no m'ho esperava per res del món i menys en un debut però com tinc sempre el cuc a dins de a veure què puc fer, com seran les demés i aquestes coses doncs...però m'ho vaig passar molt bé.

I bé, bàsicament les meves vacances han sigut la combinació de muntanya i esport. Algun detall ha fallat però suposo que no es pot tenir tot en aquest món...

I destacar també el dia i mig de comiat amb el meu germà per allà dalt. Matí 1: psicina de Puigcerdà on a les sèries de 20x50 el vaig rebentar (ho sento Albert però ho havia de dir, jeje), tarda 1: pujar i baixar corrents de Riu al refugi del Serrat de les Esposes, Matí 2: bici Riu-Alp-Puigcerdà-Bolvir-Ger-Meranges-Bellver-Riu. Per rematar, haver de baixar a Barcelona amb el tren...tarda 2.

Sé que haig de tenir el cap aquí dalt i no a baix però ara mateix costa i força. I més quan demà allà baix no la rascarà ni déu però ara haig d'exprimir-me al màxim i donar-ho tot. Per cert, vaig ser conscient de que havia tornat a Suècia quan em vaig trobar esperant les maletes envoltada de suecs tots ben morenos i torrats pel sol! Mira que jo estic morena (morena de muntanya!) però la falera d'aquesta gent pel sol em mata. De fet, els altres vols venien de Mallorca i Grècia...

El Tro banyant-se a l'estany de Setut

Estany de Setut

Al pic de Setut

A la Tossa Plana de Lles, dia amb visibilitat espectacular es veia la Pica, el Sotllo, Besiberris, Maladeta, etc.

El meu pare, el Tro i jo a la Tossa Plana

Amb la Muga, el Puigpedrós, etc. al fons

Vista del Pedraforca des del Comabona

Pujant al Puigpedrós, al fons a l'esquerra la Carabassa

En el meu hàbitat natural...

Cim del Puigmal

El Puigmal i un isard al coll

Fent el burro a Meranges

L'Albert i jo a Meranges

Podi absolut femení XI Travessa de la Baells

Després de la travessa

Sortida de la Travessa al pantà de la Baells