Marrameu torra castanyes

Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc, ja n'hi peta una als morros, ja tenim al Marrameu mort...

En aquestes estic jo, torrant castanyes amb un punt nostàlgic en un dia emboirat i ben humit en el que m'he anat a descobir el parc natural més petit de Suècia. 

Després d'un parell de setmanes amb un ritme força elevat, exàmens, assistir a un congrès, donar una classe i altres coses desplaçant-me entre Lund, Malmö i Copenhagen, tenia més que decidit que avui dissabte m'havia de retrobar amb mi mateixa i divagar la ment fent el que m'agrada. Aquí al sud de Suècia no hi ha muntanyes per perdre's i fer la cabra però hi ha altres remeis i avui he anat a descobrir un. 

Aquest  matí agafava la motxilla i cap al bus falta gent! En menys de 20 minuts estava a Dalby, un poble de quatre cases com qui diu, que és la població més propera a el parc natural que duu el nom de Dalby Söderskog. Un cop a Dalby, he començat a caminar fins la entrada del parc (sobre 2km) sota una boira pixanera que no ens ha abandonat en els darrers tres dies donant un cert punt místic a l'excursió. Un cop he arribat a l'entrada, m'he edinsat en el parc. I realment, preciós. Més que res pel contrast del que és la zona aquesta on són bàsicament camps i camps de conreu on et trobes el reducte del parc natural que vindria a ser una petita Fageda d'en Jordà. Crec que en una hora i mitja més o menys ja m'havia recorregut  tots els possibles camins dintre del parc on tan sols m'he creuat amb una altra noia que ha resultat ser una guia del parc. Al final he acabat parlant amb ella i m'ha estat explicant un parell de coses. Certament era com una petita Fageda d'en Jordà on les diferents tonalitats i colors de la tardor eren més que evidents. Hi havia marcat un camí general fet per taulons de fusta on allò era una pista de patinatge! No m'he caigut pas però i sort que no hi havia ningú perquè sola m'anava rient de les peripècies que havia de fer per no caure de cul o de qualsevol altra manera! I després m'he ficat per altres camins on han resultat ser uns fangals considerables però els que em coneixeu ja sabreu que en aquestes condicions, m'ho dec haver passat en gran. Llàstima que la boira no parava de pixar perquè tot i el punt místic i màgic que li dóna, quan duus una bona estona, tot i anar ben preparat en termes tèxtils, la humitat es cola per dintre el cos. Però tot solucionat, unes bones castanyes per escalfar-se i de pas, celebrar la castanyada!

Mengeu molts panellets i castanyes i bona castanyada a tothom!

Cara i creu a Malàsia

No, no estic a Malàisia. La veritat que no m'importaria per gens del món escriure aquestes paraules des d'aquell país però no és així. Segueixo a Suècia, començant a adaptar-me al període de foscor i al descens notable de les temperatures. La veritat que de moment no fa excessivament fred, serà que ja estic més que acostumada a la fresqueta.

Perquè Malàisia? Perquè cara i creu? Tot té una explicació. Ahir, diumenge 23 d'Octubre de 2011 van passar dues coses en aquest país asiàtic. Una de bona i una de dolenta. Ambdues en el món esportiu, la meva droga. Ambdues involucrant dos joves de l'any 1987, el meu any, la meva generació. A un el conec personalment, a l'altre no. Un és català, l'altre és italià però tots dos ronden entre els vint-i-tres i vint-i-quatre anys, com jo. Respecte a un puc dir que comparteixo forces aficions, maneres de fer i per damunt de tot, l'amor a la muntanya. Respecte l'altre, puc dir que he vist forces curses per la televisió, seguint el món del motor, aprenent la mecànica dels vehicles i la dinàmica involucrada tot i no sentir-me gaire identificada amb ell. 

Quina és la cara? Quina és la creu? Suposo que a aquestes alçades ja sabeu de qui estic parlant. Com a mínim pel que fa a la notícia negativa. Sí, ahir, un noi italià de la meva edat, de l'any 1987, corredor de Moto GP patia un accident al circuit de Malàisia. L'accident va ser tant brutal que els metges van poder fer poc i el jove Marco Simoncelli deixava d'estar en connexió amb el planeta Terra, amb els éssers vius que habiten i amb una més que possible llarga vida per davant. La cursa es va parar immediatament i va quedar suspesa amb gran consternació en el món del motor i en l'esportiu en general. Però jo diria que més enllà i tot. Tots els mitjans de comunicació en parlaven i es qüestionaven vàries coses però res no treu el que va passar. Ens deixa un noi de vint-i-quatre anys que tot i no tenir una gran reputació en el tema d'actitud ( no puc opinar perquè no l'he pogut conèixer personalment), segur que era una gran persona amb ambicions i molts projectes per tirar endavant.

Per sort, com a mínim pels catalans o pels que el coneixem, una notícia positiva arribava des de Malàisia per contrarrestar aquesta notícia. De fet, per ser coherents, primer va arribar aquesta notícia i després la "dolenta" però com que habitualment sempre tendim a començar amb la menys agradable per després poder acabar amb un bon gust de boca, ho deixarem així. Però que quedi clar que primer va tenir lloc la següent. Set del matí hora de Malàisia, començava la cursa de muntanya que consistia en pujar el Mount Kinabalu. Un pic impressionant que té una base de vegetació selvàtica i culmina amb unes làpides de pedra enormes amb un recorregut d'un desnivell més que notable. Al cap de poc més de dues hores i mitja, Kilian Jornet creuava la línia d'arribada després d'un descens de vertigen i guanyant a l'esprint al gran corredor italià Marco de Gasperi. Trenta segons de diferència. No hi era present però només puc dir que en Kilian devia volar baixant a tota llet per poder-lo atrapar... Més d'un ens haguéssim deixat les dents, les cames i tot. Inhumà. D'aquesta manera, el ceretà ha culminat una temporada d'estiu impressionant. Sí d'estiu perquè ara comença l'hivern i toca canviar les bambes pels esquís de muntanya. Non-stop. Alguns sabreu de qui parlo i del que és capaç, altres no. Els qui el coneguin sabreu del que ha sigut capaç de fer fins ara, els altres no. És cert que no és un personatge mediàtic, per ell molt millor, però darrerament s'està començant a fer força ressò del que aquest animal és capaç i la culminació, podríem dir que ha sigut que avui dilluns, la victòria de'n Kilian ha sigut titular del Telenotícies de TV3 i ha sigut la primera notícia dels esports! Sincerament, si mai m'haguessin dit d'apostar per una notícia del Kilian titular, que fos la primera de la secció d'esports i que a sobre durés més d'un minut, no m'hagués jugat ni un duro! Però avui ha passat. M'agradaria saber quina mosca els hi ha picat als de TV3 però que el deixin en pau i ben tranquil durant una bona temporada que s'ho mereix.

I per contrarrestar un i altre, aquí estic jo. També del 1987 però noia. No sóc esportista d'elit però no paro o intento no parar de fer esport. Ahir no estava a Malàisia però estava a Suècia. Ahir no vaig competir però vaig córrer deu quilòmetres, vaig estar preparant una classe que haig de donar, fer la bugada i netejar casa meva. Ahir em vaig alegrar. Em vaig alegrar perquè un amic va guanyar i va culminar un any d'éxits impressionants. Però ahir també em vaig quedar en estat de xoc en assabentar-me que un altre noi havia mort en una competició. Totes dues notícies provenien des de Malàisia. Tots tres som del 1987. Un tenia vint-i-quatre, els altres dos estem a punt de complir-los.  Enhorabona, descansa en pau i a seguir lluitant endavant.

Reflexions d'un dilluns en el que t'has llevat a les 6 del matí, has fet un entrenament de natació de 2500m, a les 8 del matí estaves a classe i després treballant. Vaig a fer-me el sopar. 

Escapada

El temps no passa ràpid. El temps passa molt ràpid. Fa una setmana exactament estava tota contenta i alegre d’estar en pantalons i màniga curta pel carrer a Riu amb la Maria, l’Anna i el Marc, els tres nens de Riu que m’explicaven coses després d’un matí de regar espinacs, anar a comprar, sortir a rodar amb la bicicleta i gaudir dels Pirineus en el seu estat pur i amb una temperatura més que estiuenca diria jo.

Lo de regar espinacs entra dintre del projecte agrícola del meu pare i el Josep, que van plantar els espinacs al camp on hi havia abastiment d’aigua fins que el Joan va enretirar la mànega (perquè no ho sabia) i per tant, ara hem d’anar amb una galleda i treure l’aigua del pou per regar.  Ja veurem si surten els espinacs però de moment puc corroborar que la producció de trumfes, mongetes verdes, tomàquets, api, porros, pebrots, col-i-flors, bròquils, cebes, pastanagues, etc, és impressionant i està tot boníssim. Jo destacaria la producció de tomàquets perquè només fem que collir i collir tomàquets i regalar-ne i les tomaqueres no paren de produir!

Bé,  ja he fet els honors a l’hort i ara us preguntareu a sant de què parava jo per casa no? Doncs bé, bàsicament em vaig escapar un cap de setmana per carregar piles i impregnar-me de muntanyes i bona temperatura (aprofitant que semblava que fos estiu) per encarar els dos mesos i mig que resten fins Nadal. Doncs dijous al migdia em dirigia a Kastrup (aeroport de Copenhagen) per volar via Madrid (era més barat). Primera sorpresa del dia, quan embarcava al vol de Madrid a Barcelona, jo ja anava amb la directa posada i força cansada, algú m’agafa pel braç i em diu:Ei! I resulta que era el meu tiet Josep Maria! Perquè em va veure ell que sinó jo ni fixar-m’hi. En fi, un cop arribats a la ciutat comtal, direcció cap a casa i un bon tros de carn per sopar amb tomàquets de l’hort! A més, era Sant Miquel així que gelat de postres per celebrar el sant del meu pare.  Divendres pel matí em va tocar arreglar quatre coses, les típiques coses que has de fer quan baixes a ciutat i cap allà les 5 ja enfilàvem cap a Riu!

Dissabte m’ho vaig passar molt bé. Pujava amb ma mare i el Tro cap al coll de Moixeró per veure passar la Cavalls del Vent. La meva mare i el Tro van baixar a dinar a casa però jo ja duia el menjar a sobre i preparada per fer la meva particular Cavalls anant al coll de Vimboca, refugi de Cortals de l’Ingla i refugi del Serrat de les Esposes. Realment l’ambient als refugis era espectacular. Durant el recorregut no hi havia tanta gent, només els que fem la cabra, però us juro que el Serrat estava desconegut! Llàstima que un amic que corria es va retirar però el nivell que hi havia en aquesta edició era espectacular! Jo m’ho vaig passar de conya anant amunt i avall, animant als corredors i corrent i saltant muntanya amunt i avall.

I diumenge al vespre tornàvem a la odiosa ciutat per sopar i refer la maleta perquè era més que evident que l’havia de refer.  Els de seguretat de les maletes, dilluns al matí devien al·lucinar amb la maleta perquè duia: una llangonissa, un súper-tros de sobrassada, quelitas, més d’un quilo de mongeta tendra de l’hort, croquetes, etc. Ara, jo més que contenta amb el contingut de la meva maleta!

I dilluns al matí, com ja va sent habitual, el meu taxista particular, el meu tiet Tito, em deixava a l’aeroport de tornada al nord. Una tornada una mica “durilla” però ja molt millor. Diguem que aquesta setmana m’ha costat força tornar a engegar però anar fent. A més, durant la setmana la temperatura ha anat caient en picat i de fet, aquest matí he sortit a córrer amb 5 graus... Comença la rasca! I aquest cap de setmana, havia de fer feina però diguem que m’he dedicat a la producció culinària... panadons (ja sé que no és Setmana Santa però em venia de gust), pa (ja se m’acabava), un pastís perquè dintre de poc haig d’anar a casa d’un dels del departament que hem quedat amb uns quants i els xinesos i bé, diria que més que suficient.

 Nova setmana a la vista, molta feina per fer, espero activar-me i ser productiva d’una vegada per totes i a mirar endavant!

Coll de la Trapa

Coll de la Trapa

Prats del Moixeró

Kilian Jornet i Miguel Heras al coll de Moixeró

Iker Carrera al coll de Moixeró

Tòfol Castanyer al coll de Vimboca

Nerea Martínez al refugi de Cortals de l'Ingla

Els panadons

Els pastís de xocolata i plàtan