Amb el desembre ha arribat la neu. I amb la neu han arribat forces
coses noves, la veritat. Bé, no crec que la neu hagi contribuït però si més no,
ha estat un factor present des de que va començar el mes. I amb la neu, la
foscor es porta molt i molt millor. Però la neu no és un impensable en aquestes
latituds així que ho deixaré estar.
Què són les coses impensables? Respondre a aquesta pregunta és molt
difícil ja que personalment, crec que és força, per no dir molt, subjectiva malgrat
que en alguns casos, pot ser compartida per més d’una persona. Jo definiria com
a fet o cosa impensable allò que és inimaginable, que creus que mai tindrà
lloc, que no succeirà. I aquesta setmana, dos impensables meus han esdevingut
“pensables”. Els que em coneixeu sabreu que sóc bastant d’extrems, de termes
negres i blancs, i que els grisos em costen d’assimilar així que quan una cosa
o hipòtesi se’m desmunta, puc patir un petit trasbals mental fins que assumeixo
la nova situació.
La primera cosa impensable que va esdevenir “pensable” amb l’inici del
mes de desembre va ser que passés a compartir despatx amb dues noies. Sí, una
oficina de tres noies, només noies! Us poso el context perquè entengueu el
perquè era impensable per mi arribar a compartir un despatx amb només noies. Sóc
enginyera química, estudiant de doctorat a la divisió de transferència de
calor, un grup de 23 persones de les quals només 6 són del sexe femení. Una
professora a punt de jubilar-se, 4 estudiants de doctorat de les quals una està
de baixa maternal i l’altra mai li veiem el pèl i una estudiant de doctorat que
està fent una estada d’un any (xinesa, òbviament). Per mi no és estrany estar envoltada d’homes
ja que diguem ve de la mà amb la paraula enginyer. Si em dediqués al món sanitari,
els papers canviarien. Tampoc m’afecta ja que hi estic més que acostumada: la
majoria del fills dels amics dels meus pares són tots nens i entrenant, sempre
he estat amb nens. I a la universitat també. Bé, només cal veure l’entrada
anterior al blog. Així que no és cap trauma. Ara, en acabar novembre, el xinès
que estava al meu despatx va marxar cap a la Xina i per sort, la Zahra, una
noia iraní que porta temps ja al departament fent el doctorat, després de
demanar-li no sé quantes vegades al Bengt (el cap del grup) un canvi d’oficina,
va poder canviar de despatx i venir amb mi i la Juan. La Juan és la noia xinesa
que està de visita per un any. I així, d’un fet impensable, ha esdevingut una
realitat. Si voleu que us digui la veritat, ara “mola” el despatx. Bon rotllo,
bon ambient, bona olor i comunicació. Crec que totes hem sortit guanyant però
la que més, sense cap dubte, és la Zahra que la tenien aguantant a dos
insuportables en una merda de despatx al costat del laboratori.
I l’altra cosa impensable que va perdre el sentit de la negació va ser
que vaig anar a una classe de ioga! Sí senyor, ho heu llegit bé, jo anant a
ioga! Molts no hi veureu la gràcia però una que és un cul inquiet, que odia els
gimnasos i que no ha anat a cap classe d’aquestes, doncs, anar a fer ioga no és
una cosa que se’m passés pel cap. Bé, no hi hagués anat mai si no fos per la
insistència, setmana sí i setmana també, de la Cristina, la senyora gran que
neda cada dia amb mi a la piscina i ja quasi som íntimes com qui diu. Amistats
que una fa. La pobra dona crec que m’ho porta dient mesos de que ho havia de
provar, que va molt bé per relaxar-se i per la musculatura. I jo, tal i com
sóc, anava donant-li llargues perquè això de fer meditació i postures rares no
em feia gens de gràcia, siguem sincers. Però, no sé per quins set sous, la
setmana passada li vaig prometre que aquest dijous a les 6:45 allà em tindria.
Que definitivament ho provaria. Els motius pel canvi encara els estic
analitzant però no li trobo explicació. Crec que la resposta més raonable que
puc donar eren ganes de fer el burro i fer el pallasso durant una estoneta.
Així que ja em veieu, dijous a les 6:45 estava allà amb unes malles, samarreta i sense mitjons amb la meva amiga Cristina, amb una estora a una de les sales
del gimnàs. Sort que coneixia a la profe, una noia americana que a vegades neda
amb nosaltres així que em donava una mica més de confiança però us haig de
confessar que estava nerviosa i tot. I
la classe va començar i vam començar a fer posturetes. Que si braços i cames
amunt amb el cul en pompa, ara cap a baix, ara braços amunt, ara a peu coix,
baixant el centre de gravetat, que si el triangle, no sé quantes històries!
Ostres, no és fàcil eh! No és que cansi però treballes eh! I vam acabar
estirats relaxant-nos i no sé quines parides meditatives. Ara, us asseguro que
vaig sortir d’allà amb una energia i unes ganes de saltar i fer l’animal que em
van motivar per anar a treballar! La llàstima és que la professora aquesta ja
no donarà més classes ja que l'envien a
un altre gimnàs però no patiu, dijous al matí estic apuntada a “Yogalates” una
combinació de ioga i pilates! Jejejeje No em puc parar de riure de les parides
que faig. En fi, no sé on em fico però una mica d’estiraments i equilibris
sempre van bé. Per cert, la Cristina em va confessar que la profe li havia dit
que havia flipat amb mi. Que per no haver fet ioga en la meva vida, ho vaig fer
de conya! Aquesta no sap el que és intentar moure els peus a l’slackline o fer
equilibris amb els rollers!
I així és com dues coses impensables han canviat de condició. Han
passat d’impensables a fets succeïts i per sort, amb connotacions totalment
positives. I seguint amb el positivisme, un parell de fotos de l’entrenament d’avui
d’esquí de fons i tornant amb la bicicleta. No sé què és pitjor si el remei o la
malaltia! Crec que és el poder de la neu i les baixes temperatures que em
trastoquen més de lo normal!
