Juliol a l'aire. Segon capítol: Udine(II)

M’acabo de menjar un gelat. Estic a l’aeroport Marco Polo de Venècia esperant  a que sigui l’hora d’embarcar. El gelat ha sigut l’única cosa que m’ha cridat l’atenció. L’aeroport no és gaire gran però està ple de botigues exclusives: Montblanc, Gucci, Ferrari, Valentino, on malgrat estiguin de rebaixes, no se m’ha perdut res i uns cinc o sis llocs de menjar que tenen tots el mateix: entrepans de plàstic, magdalenes, unes macedònies que fan un poc de pena i cafè.  Començava a tenir gana ja que el meu dinar d’avui no ha sigut gaire abundant. Bé, cap dia ho ha sigut però avui com a mínim he pogut menjar fruita. El meu dinar l’he pispat del bufet de l’hotel. M’ho han posat molt fàcil, tenien sandvitxos de pernil i formatge amb pa de motlle embolicats amb film transparent. Dos barretes de musli i un plàtan. Una terrina de gelat de xocolata i fruites del bosc ha sigut el meu berenar, 3 €. Més barat que tot lo altre i més bo. He pensat que és un bon comiat. Gelat d’arribada i gelat de sortida. Tampoc han caigut més.

Foto borrosa del dinar del dia patrocinat pel bufet de l'esmorzar de l'hotel

Estic cansada. Ha sigut una setmana molt intensa i tinc les neurones completament saturades. Necessito vacances urgentment (encara queda una setmana!).

El curs va començar dilluns a les dues de la tarda. Pel matí vaig aprofitar per sortir a córrer, voltar per Udine i canviar el bitllet de tren ja que degut a la vaga no estava ni validat. Me’l van canviar sense problema així que avui m’he estalviat passar per la taquilla de l’estació. La temperatura encara era agradable i tot correcte.

Més parts d'Udine

Sobre el curs tinc vàries crítiques. En primer lloc, era un curs organitzat per dos italians. Una que és professora a Udine i l’altre en un centre de recerca a Messina. Era la primera vegada que organitzaven aquest curs i estava classificat com a curs internacional. Si contem que va començar dilluns a la tarda i ha acabat avui al migdia, la durada ha sigut de 4 dies on les classes han anat de 9 a 18:30 o 17:30, depenent del dia. Sis professors convidats eren els encarregats de donar les classes. D’aquests sis: dos americans, un danès, un italià, un grec i  un alemany que treballa al Regne Unit, tres són pesos pesants en el món de les sòlid oxide fuel cells. Per tant, en principi, la cosa prometia. Jo personalment conec al Prof. Mogensen, el danès, ja que treballa a Riso i ens vam veure fa menys de dues setmanes a Lucerna. Les millors classes van ser les dels dos americans i la del danès, els pesos pesants però amb molta diferència, la d’un dels americans. Parlava clar, concís, molt didàctic i classes ajustades al temps disponible. Cap dels demés va complir amb les sessions dels 45 min que disposaven.

El curs estava molt mal organitzat. Val que era  la primera vegada però l'organització fatal. En primer lloc, hi havia uns horaris que ningú complia. Els professors no van ser informats prèviament de les durades de les sessions ni dels continguts així que hi  havia coses que repetíem un parell de vegades com a mínim. Teníem 1 hora i 45 minuts per dinar, que val, podies anar a l’hotel a fer la migdiada però cal? Amb 45 minuts hi ha de sobres per dinar i acabes abans per la tarda.

Pòsters després de romandre penjats un parell de dies

Dilluns al vespre vam tenir una sessió de pòsters sobre la qual hi havia d’haver una mica de discussió però els professors van quedar enganxats al pòster de l’alumne de la professora d’Udine i no van arribar a veure a altres. Alumne que per cert no va participar al curs. Se suposava que ens donaven de sopar però allò més aviat va ser una humiliació. Un mini tros de 4 x 4 cm de lasanya congelada dolenta i prosciutto. El dimecres van compensar tots els dinars de la setmana amb el sopar del curs al castell d’Udine. Rissotto, pollastre i una mena de formatge fresc amb melmelada de gerds i pastisset de nectarina.

Primer, segon i les postres del sopar social del curs

El menjar del curs ha sigut molt dolent. Tinc els nivells d’hidrats de carboni pels núvols. El plat de dinar consistia en una cullerada d’amanida d’arròs molt al dente, o gnocchis, un parell de pastes de full, un poc de formatge, prosciutto i pa. Això cada dia. Després del segon dia ja vaig descobrir que havia de fer un esmorzar potent per tal de poder aguantar tot el dia. Teníem dues pauses de 30 minuts al matí i a la tarda que sempre eren les mateixes galetes i suc, aigua o cafè. Sort del dimarts i el dijous que vam sopar fora i vam poder recarregar proteïnes i menjar verd.

Un dels "magnífics" dinars del curs

Recàrrega de proteïnes necessària

La gent. Entenc perfectament que al tenir lloc a Itàlia, la majoria de participants siguin italians però són la màfia absoluta. Bé, com si fos a Espanya. Passaria el mateix. És a dir, els italians només amb els italians i molt poca voluntat per relacionar-se amb els no italians. No érem gaires però han demostrat ser molt sectaris, igual que els espanyols. Així que el meu grup bàsicament ha estat format per la Codruta, una noia de Bucarest, la Zahra, una noia d’Iran però que està fent el doctorat a Roma i estava ja cansada dels italians, la Maria portuguesa i a vegades, el Mayken, el noi d’Equador del meu grup. Ahir vam fer sopar de noies i ens ho vam passar molt bé a part de sopar bé.

No hi ha hagut temps per gaire cosa més. Tantes classes són matadores i sobretot, quan algun dels professors només llegia transparències. Una darrera l’altra i sobre materials, matèria que jo no domino i que per tant, resultés ser un autèntic infern. La temperatura ha anat augmentant amb els dies i tant ahir com avui hem sobrepassat els 30 graus centígrads. Massa per a mi. Per sort, tot i sortir a córrer pels matins, vaig trobar una piscina de 50 metres municipal a l’aire lliure per poder nedar! Hi vaig anar dimecres i dijous al sortir del curs i ha sigut la meva salvació! La pena és que tardava un quart d’hora per anar-hi i com que mai acabàvem a l’hora, arribava sobre les 18:00 h i a les 18:50 et feien fora de l’aigua ja que a les set de la tarda tancaven. Ja podrien tancar a les vuit del vespre! La piscina estava molt bé tot i que el primer dia vaig tenir una discussió en italià amb el socorrista perquè no em va deixar utilitzar les pales. L’única raó va ser, perquè no. Encara no entenc el perquè ja que no tenen cap perill i més en carrils només de nedadors... però en fi, en alguna cosa s’haurà de notar que he estat a Itàlia!

Vistes des del castell d'Udine 

La piscina!

La gent italiana en general bé. Entenent per gent italiana les treballadores de l’hotel, la gent dels restaurants, la recepcionista de la piscina, etc. M’entenien millor parlant un italià/català/castellà que parlant-lis en anglès. El millor del cas és que quan sortíem a sopar, tothom es pensava que jo era la italiana del grup ja que era la que traduïa tot a l’anglès a les demés i la que contestava en italià... coses de la vida!

Avui he guillat a un quart de dues del curs (hora suposada d’acabament però encara quedava un quart d’hora), he anat a l’hotel a cercar la maleta i he enfilat cap a l’estació de tren d’Udine sota un sol i una calor que pensava que em desfeia allà mateix. Mentre esperava a que arribés el tren m’he menjat el meu súper dinar i a les 14:07 pujava al suposat tren “regionale velocce” que al final ha sigut quasi regionale perquè hem trigat una hora i cinquanta minuts a arribar a l’estació de Venezia Mestre. Allà, he anat a la parada de l’autobús i per sort, no he hagut d’esperar gaire a que arribés ja que feia moltíssima calor. Sobre les 16:20 he arribat a l’aeroport i m’he posat a fer cua pacientment per facturar la maleta. Quina pena que havia de facturar perquè he estat més de 40 minuts esperant... Ja queda menys per embarcar però no sé a quina hora arribaré a casa.

A les 18:50 embarco cap a Frankfurt i a Frankfurt tinc menys d’una hora per agafar el següent vol cap a Copenhaguen. Hora suposada d’aterratge: 23:05. Amb ganes d’arribar a casa i desconnectar el cervell, si més no, durant el cap de setmana.

  

Esperant el tren a l'ombra a l'estació d'Udine

Deixant Venècia. Ens han permès tenir els dispositius electrònics en mode avió

L'arribada va ser més espectacular i hi havia menys calitja. Ahir feia molta calor

Segona part. Els vols

Després del viatge d’anada, era obvi que havia de passar alguna cosa a la tornada. El vol de Venècia a Frankfurt va anar perfecte. Anàvem a l’hora i tot estava en ordre fins que vam arribar a l’aeroport de Frankfurt i l’avió va anar a parar a la quinta forca. Ens van fer baixar de l’avió i ens van posar en autobús. Un autobús que va tardar més de 10 minuts en dur-nos a la terminal. Arribàvem a la terminal a les nou del vespre passades i a les 21:10 començava l’embarcament del vol Frankfurt-Copenhaguen. El vol de Venècia a Frankfurt estava ple de noruecs, suecs i danesos, tots amb connexions a Stavanger, Copenhaguen i Stockholm. Els que anàvem a Copenhagen o a Stavanger érem els que teníem menys temps per fer el transbord i a l’autobús la gent s’anava posant nerviosa. Jo vaig tenir temps d’anar al primer autobús i quan van obrir les portes (perquè també va tardar), vaig sortir pitant. Després de preguntar a una hostessa de Lufthansa si la porta era la correcta i com s'hi anava, a córrer s’ha dit! Ahir pel matí no vaig poder córrer però la correguda va ser memorable. Mentre corria pels passadissos, anunciaven que embarcaven i ja em veieu, corrent amb la motxilla a l’esquena. Vaig arribar així com els altres que anaven amb mi i per sorpresa, autobús una altra vegada! En aquells moments pensava que era una broma. Ruta amb bus i cap al segon avió. Aquesta vegada, enlloc d’un passatge majoritàriament nòrdic, era tot xinès...

El sopar del dia cortesia de Lufthansa. El pollastre devia ser un 1% de tot el contingut

Tant el vol a Frankfurt com el de Copenhaguen són curts, duren poc més d’una hora i en el segon, vaig “sopar” gràcies a Lufthansa. L’arribada a Kastrup va ser ràpida. Quan arribes tard a la nit (les onze de la nit), normalment els avions aparquen a prop de la terminal i sempre surts pel finger. Arribem a la recollida de maletes i em sorprèn la gran quantitat de maletes que hi ha arraconades en un cantó. Hi ha vaga del servei de terra? Un munt de gent esperant les maletes procedents de Gràcia, Turquia, Màlaga... les típiques destinacions nòrdiques. Arribo a la nostra cinta i posa 19 minuts. Penso que estan de broma i per sort, al cap d’uns 6 minuts es posa la cinta en marxa. Van sortint maletes i maletes. I més maletes. Tots els xinesos agafen la seva però la meva, i les dels que venien de Venècia no. Esperem fins que no surten més maletes i ens anem resignats al mostrador de SAS, ja que és l’operador en terra per ser de Star Alliance a fer la reclamació. Localitzen la maleta i evidentment, s’ha quedat a Frankfurt. Nosaltres corrent però les maletes no.

Amb només la motxilla a l’esquena i sentint-me més lleugera que mai en la meva vida de tots els trajectes que he fet des de Kastrup, vaig a esperar el tren. Després d’esperar una estona, pujo al tren i penso, ja queda menys per arribar a casa. Encara quedaven deu minuts de parada extra a Malmö per un suposat tren que al final va ser una equivocació i que fa ver que se m’escapés el bus cap a casa. Cansada, amb gana i sense ganes d’esperar trenta minuts més fins al pròxim autobús, vaig decidir agafar un taxi i apa, ja ho pagarà la universitat. A certes hores, una ja no dóna per més. Pràcticament 12 hores de viatge de porta a porta. I sense maleta.

He dormit però no massa. Suposo que caurà una migdiada com una casa de pagès però de moment, enganxada al telèfon per veure quan arriba la maleta...

Quatre dies amb els peus a terra i torno a aixecar el vol. M’estan començant a sortir els avions i els aeroports per les orelles. I encara no s’ha acabat!

Juliol a l'aire. Segon capítol: Udine (I)

Tal i com vaig anunciar, després d’una setmana per casa, definint per casa Lund, arriba l’entrega del segon capítol de Juliol a l’aire. Aquest segon capítol, si puc, tindrà diversos subcapítols ja que espero trobar temps per anar actualitzant tot i que no prometo res. Si més no, segur que dues entregues segur que escriuré. Aquesta i la final.

Arribar a Udine no ha sigut fàcil. Udine és una ciutat al nord d’Itàlia, a la regió del Friuli, a prop de la frontera amb Eslovènia. Alguns potser no la coneixereu de res i altres potser us sonarà per l’equip de futbol, l’Udinese. Què se m’ha perdut a Udine? Doncs un curs sobre piles de combustible i electròlisis. Des de temes d’electroquímica, materials, sistemes, etc. amb professors de renom internacional que van fer que acceptés la proposta del meu supervisor i accedís a venir aquí. Aquesta darrera setmana no tenia gaires ganes de viatjar una altra vegada i sobretot, per un curs. Qui vol anar a un curs a meitat de juliol quan les neurones ja les tens més que fregides? A més, aquesta setmana hem tingut un temps espectacular d’estiu a casa, arribant a temperatures de 28ºC que feien que els pocs que quedem per Lund, estiguéssim tots a fora. Quilòmetres en esquís de rodes i bicicleta han marcat unes quantes tardes d’aquesta setmana. Amb aquest panorama era difícil marxar de casa però per altra banda, el contingut del curs m’interessa. Sobretot perquè són coses que no domino i crec que és una bona manera perquè entrin al meu cervell però si el curs hagués sigut a l’Abril o a l’Octubre, crec que les meves neurones ho haurien agraït molt més.

Hi ha coses que una no pot decidir i aquesta era una d’aquestes. Tot ja estava organitzat així que no em quedava altra opció que arribar a Udine i prendre part al curs que comença demà al migdia. El dia ha començat a dos quarts de set del matí, marcat per la pluja que queia. Senyal que havies de marxar Maria, el sol ja no et reté a Skane m’he dit per animar-me. A les vuit sortia de casa per agafar l’autobús i després el tren per arribar a Kastrup. El trajecte de sempre. A Kastrup hi havia gent però no tanta com l’altre dia. He passat el control de seguretat sense fer cua, he agafat aigua i un iogurt amb muesli que m’he menjat sobre les deu del matí mentre feia temps per embarcar. Hem sortit amb uns vint minuts de retard ja que l’avió havia arribat tard a Copenhaguen i sobre dos quarts de dues passades hem arribat a l’aeroport de Venècia Marco Polo. Per arribar a Udine pots volar a Venècia i després agafar el tren o volar a Trieste i després autobús. Jo vaig decidir anar per Venècia perquè tot i que no cada dia, hi havia vols directes i més freqüència de vols a part de bona connexió de trens. Les coses avui han sigut un pèl diferents.

Un cop he recollit la maleta, i sense poder anar al lavabo perquè per tots els que he passat hi havia una cua llarguíssima de dones, he enfilat cap  a l’autobús que m’havia de portar a l’estació de trens de Mestre. Lloc d’on surten els trens cap a molts llocs d’Itàlia. El moviment que m’ha dut a dalt de l’autobús no l’he acabat d’entendre perquè ha sigut molt ràpid tot plegat però he acabat a l’estació de mestre. Pel camí, m’anava fixant per la finestra i pensava, això és com estar a Espanya. Arribem a l’estació de Mestre i hi havia un munt de gent esperant. Una mica estrany m’ha semblat a mi per ser diumenge. Enfilo cap a dins de l’estació de trens i també noto que hi ha força gent. Per sort no fa excessiva calor perquè entre la motxilla, la maleta i el tub del pòster, ja en tinc prou. Veig que alguns trens posa “cancellato” i concretament, el de les 15:30 cap a Udine. Decideixo esperar a que posin el següent a les pantalles, el de les 16:16 i per fer temps, vaig al bareto/botiga de l’estació (sembla com si fos l’estació de Puigcerdà) i agafo unes galetes perquè tampoc hi ha molt per triar. En aquestes que me n’alegro que ahir passés pel supermercat i agafés un plàtan i una poma per portar pel camí. Em torna el tiquet i em diu que serveix per anar al lavabo. Hi vaig de pet i em trobo millor. Un cop amb la bufeta buida, torno cap a la zona de les pantalles on cada cop hi ha més gent. El tren ja estava posat i no posava res de cancel·lat així que decideixo fer cua a les màquines per comprar el bitllet. Un cop el tinc, m’assec per on puc i em menjo el plàtan i unes quantes galetes. Observo que cada cop hi ha més “cancellato” i decideixo anar a parlar amb els responsables que hi havia. Barrejant llengües, m’assabento que hi ha vaga de personal. Em respon que el més probable és que tots els trens estiguin cancel·lats fins les 9 de la nit i que fins les 10 o fins demà no tornin a circular. En aquestes que li contesto, i com faig jo per arribar a Udine? No contesta. El preu del bitllet m’ha dit que es pot recuperar un cop obrin les oficines, durant la setmana.

En aquestes que començo a pensar. Surto a fora de l’estació i Mestre no és Venècia. Allà a prop no hi ha res. Hi ha un munt de gent, turistes i no turistes i jo no tinc cap reserva feta per poder passar la nit. A part, tinc la reserva a Udine. L’única opció és agafar un taxi. Un taxi que sortirà caríssim ja que Udine està a 150 quilòmtres de Venècia però no tinc altra alternativa. Tampoc conec ningú a Venècia que em pugui acollir per passar la nit. Per altra banda penso què farien els demés i que en principi, la universitat m’ho cobreix. I a males, ja pagaré una part però a Mestre no passo la nit.

I amb taxi fins a Udine he arribat. La taxista era una noia molt simpàtica amb la que he estat fent un curs accelerat d’italià. Com a mínim he amortitzat els euros, i sobre les cinc de la tarda arribava a l’hotel.

L’hotel es troba just al costat d’on té lloc el curs i tot i que també és de tres estrelles com el de Lucerna, aquest és molt més nou i està molt millor.  He descansat una horeta i he aprofitat per escriure un correu electrònic al meu supervisor explicant-li el que havia passat. Per sort m’ha contestat que no passava res, que són coses que una no pot fer-hi res i que passi el tiquet a la universitat. A les sis he anat a voltar pel centre d’Udine. És un centre molt bonic amb carrerons, placetes, un castell i aquí hi ha diners perquè hi ha un munt de botigues de roba i de marques conegudes. Clar que estem a Itàlia però m’ha sorprès bastant. He fet temps fins a les set i a aquella hora m’he dirigit a un restaurant que tenia fitxat després de fer una recerca per internet. Quan he arribat només hi havia un parell de taules però a dos quarts de vuit ja estava tot ple. He demanat el que la majoria de gent demana i que feia molt que no menjava, una pizza. I l’he gaudit com mai perquè a part d’estar bona, tenia bastanta gana tenint en compte el meu dinar d’avui. He decidit no fer les postres al restaurant i anar a una gelateria que he fitxat mentre voltava pels carrerons. Amb la meva terrina de dos sabors i més contenta que unes pasqües, sobretot perquè no eren gelats súper cremosos, he anat caminant pels carrerons i places assaborint les postres fins arribar a l’hotel i complir amb el deure setmanal dominical de l’Skype amb la iaia i la tia Maite.

Us deixo amb unes quantes imatges i servidora passa completament de la final del mundial de futbol i se’n va a dormir que se li tanquen ulls mentre escriu aquestes darrers paraules. Tinc molts comentaris a fer sobre els italians i la llengua italiana però això queda per un altre dia.

Estàtua a Garibaldi

On tindrà lloc el curs

Qui diu que els contenidors no poden ser diferents?

Pujada al castell

Se suposa que és el castell amb escenari inclòs

Biblioteca municipal

Entrada a la muralla

Pizza! 

Miau miau ballarines

Gelato di fragola e cioccolato

És un centre comercial...

Gaudint del moment

Buonanotte!

Juliol a l’aire. Primer capítol: Lucerna

He necessitat dos dies per recuperar-me del que ha sigut el primer viatge del mes de juliol. Ja puc anotar els dos primers viatges a l’aeroport així com els dos primers avions més quatre viatges en tren al comptador de desplaçaments. Dintre d’una setmana comença el segon capítol però com a mínim tinc uns dies per poder gaudir d’estar a casa.

El primer capítol de la sèrie Juliol a l’aire ha tingut lloc a Lucerna, Suïssa. El motiu, atendre el SOFC & SOE fòrum, un dels congressos més importants i interessants que hi ha actualment sobre les solid oxide fuel and electrolysis cells. Tot i que en un primer moment la meva motivació per anar-hi era bastant baixa, no em pregunteu perquè però no en tenia gaires ganes, suposo per l’estat de frustració científica en el que em trobava fa una setmana, després de quasi quaranta-vuit hores d’haver marxat de Lucerna puc dir que realment ha valgut la pena i ha sigut productiu.

El viatge començava dimarts a dos quarts de set agafant l’autobús per anar a l’estació central de tren per després agafar el tren fins a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen, volar fins a Zurich i després, tren fins a Lucerna. Aquesta vegada no hi anava sola com a la Xina sinó que hi anava amb el Martin, un company del departament que actualment em sembla que és associate professor. Diuen que a vegades és millor estar sol que mal acompanyat. Tampoc vull ara ser una radical i tampoc hi ha per tant, però diguem que el Martin no és sant de la meva devoció a part de que és un tipus bastant especial. De totes maneres, em vaig carregar de santa paciència i crec que la vaig saber controlar pràcticament durant els quatre dies de conferència. També va ajudar el fet que estiguéssim en hotels diferents i que una ha après a espavilar-se sola abans de morir de fàstic.

En fi, que vam agafar el tren i vam fer via cap a Kastrup. Com es nota que és juliol i la gent començava vacances perquè em va sorprendre la gran quantitat de gent que arribava a l’aeroport a aquelles hores del matí. Un cop passat el control de seguretat, després de voltar una mica ens vam dirigir cap a la porta d’embarcament on ens vam trobar a uns quants de Risø, el grup de recerca de Roskilde que actualment pertany a la universitat politècnica de Dinamarca i que estic en contacte ja que començo un projecte conjunt amb ells. L’avió va sortir puntual i, per sorpresa meva, ja no recordava que encara queden companyies aèries que t’alimenten gratuïtament, al cap de certa estona les hostesses de Swiss air ens oferien croissants de xocolata i beguda. Abans d’aterrar ens van repartir xocolata a tots. Llàstima que era amb llet però me la vaig fotre igualment. L’arribada a Zurich va anar bé i en breus vam aconseguir sortir de l’aeroport i enfilar-nos al tren cap a Lucerna. Era la primera vegada que trepitjava l’aeroport suís i em va donar la sensació que era enorme, fet que comprovaria divendres a l’hora de tornar cap a casa.

Una hora de tren és el que separa Zurich de Lucerna, puntualitat suïssa 100%. Arribàvem a la una del migdia i el primer que vam fer va ser trobar un lloc per dinar i deixar passar el temps per fer el check-in als corresponents hotels. A les 5 de la tarda havia quedat amb el Martin al lloc on es desenvoluparia el congrés per penjar els pòsters i recollir tota la documentació i acreditacions necessàries. El lloc és el palau de congressos de Lucerna, per aquells qui heu visitat la ciutat, és aquell edifici bastant gran que es troba al costat del llac i de l’estació, al costat del moll on surten els vaixells-restaurant que van pel llac. Un lloc idíl·lic. A més, el meu hotel, i el de molts altres participants es trobava just a l’altre costat de l’estació així que en cinc minuts et podies desplaçar d’un lloc a l’altre. A més, Lucerna no és que sigui una ciutat gaire gran així que les distàncies tampoc són inhumanes. Jo ja hi havia estat fa dos anys, si aneu enrere al blog ho trobareu, però estar de vacances no és el mateix que anar a treballar. Començant per canviar els pantalons curts per l’americana.

Estació de tren de Lucerna

La meva habitació

Vistes des de l'habitació

Dimarts, un cop els pòsters van estar penjats i amb tota la documentació necessària, hi havia la recepció de benvinguda. Res, un pica-pica que va servir per trobar-nos amb el grup de recerca de Chalmers, la universitat politècnica de Göteborg, que vam conèixer el novembre passat quan els vam anar a visitar, just el dia després del meu aniversari i defensa del Licentiate. El pica-pica, com en la majoria de recepcions, va ser bastant escàs però bastant bo. En acabat, vaig anar a sopar amb el Martin, on juntament amb dimecres, aconseguiria tirar-li de la llengua de les coses que passen al nostre grup i després d’estirar les cames una mica, me n’aniria a dormir ja que estava molt cansada degut a que la nit anterior, a part de dormir poc, tampoc havia dormit gaire bé.

Vistes des del palau de congressos

Grup folklòric de certa edat que ballarien a la inauguració del congrés

El palau de congressos

Dimecres em vaig llevar a dos quarts de set i vaig sortir a córrer per Lucerna sota la pluja. No feia fred i anava caient aigua però res inhumà. Dutxa, esmorzar i cap al palau de congressos on a les 9, es donava l’inici del congrés. El congrés durava de 9 del matí a sis de la tarda, amb dos parades de 30 minuts al matí i a la tarda per fer el cafè i 45 minuts per dinar. Lo millor eren els 30 minuts de pausa ja que hi havia fruita i pastes. El dinar, segons el meu punt de vista, bastant limitat. En fi, tres dies que han servit per conèixer bastanta gent, on he pogut parlar amb bastantes persones i sobretot un que m’ha donat bons consells, a part del contacte, per poder avançar amb els meus estimats càlculs computacionals. Un fet bastant interessant ha sigut el considerable nombre de noms d’espanyols sota universitats, centres o empreses d’altres nacionalitats. Coses que passen...

Sala d'exposicions d'empreses

Lucerna

Dijous al matí també vaig sortir a córrer a primera hora però per sort, amb un sol radiant. El dia va transcórrer de la mateixa fora que el dimecres fins a l’hora de sopar. El dijous era el sopar del congrés on estàvem tots convidats i, al ser a Lucerna, tenen organitzat un sopar als vaixells que surten d’allà mateix al costat del palau de congressos. Amb previ avís dels amics de Göteborg, havíem d’anar amb compte a l’hora de triar el vaixell ja que n’hi havia dos degut a tota la gent que participava al congrés. Resulta que un és més “festiu” que l’altre i després d’alguns moments d’indecisió, va quedar clar a quin ens havíem de pujar. I res, pujaves al vaixell i ja t’endollaven una copa d’alcohol a la mà al so d’una banda de música en directe. Ens vam anar distribuint tots a la coberta i vam salpar de  Lucerna per fer el nostre “creuer” pel llac i sopar. Junt amb els de Chalmers, una noia alemanya i un parell de suecs d’una empresa molt amics dels de Chalmers, vam sopar a la coberta de popa. El sopar va estar bé però com en la majoria d’esdeveniments d’aquest tipus, es dóna una elevada prioritat a la quantitat d’alcohol envers a la quantitat de menjar.  En fi, després de sopar, vam anar a veure la banda que tocava i moure l’esquelet una estona fins que vaig acabar a proa amb quasi tot el grup de Chalmers parlant, sobretot amb dos d’ells que són si fa no fa de la meva edat. Quina diferència de rotllo que es porten entre tots i, sobretot, amb el seu supervisor. Ell el més borratxo de tots! Igual que el nostre grup, ai senyor!

En fi, a dos quarts de dotze arribàvem a terra però aquells no em deixaven pas marxar i la veritat, tot i estar cansada, estàvem la mar de bé petant la xerrada i divagant sobre diversos temes de la vida. Jo a la una vaig dir prou però el Jan i el  Rakish van dir que seguien per allà però que a tres quarts de 7 quedàvem per anar a banyar-nos al llac ja que hi ha zones habilitades per tal activitat. Després de dormir unes horetes i malament, va sonar l’alarma i en aquells moments et preguntes, què se’ns va passar pel cap ahir en quedar per anar a nedar? I això que jo estava perfectament serena no com els altres. Em preguntava si realment apareixerien i realment, el Jan, tal i com va prometre, va aparèixer puntualment. Tot i que estàvem morts per les poques hores de son, el banyet va saber a glòria. Espectacular banyar-se a les 7 del matí al llac amb Lucerna per una banda i envoltat de muntanyes per l’altra. Sense paraules. L’aigua tampoc estava excessivament freda així que va ser el millor començament de dia que podríem haver triat, sobretot com a antídot per aquells que tenien ressaca...

Després de la dutxa, esmorzar, check-out de l’hotel i anar al congrés. Jo hi era a les 9 però a la primera sessió la gent va anar traient el cap a compta-gotes. Em sap greu a aquells que els hi toca presentar el darrer dia ja que la majoria de vegades no hi ha gaire públic. De totes maneres, cap allà les deu tothom ja estava per allà.

Sopant al vaixell

L'altre vaixell

Vistes des de popa

La banda

El congrés es va acabar sobre les quatre. Ens van servir els darrers refrigeris mentre ens anàvem acomiadant de tothom i juntament amb un bon gruix dels de Risø i Haldor Topsoe/Topsoe Fuel  Cells, ens dirigíem a l’aeroport de Zurich per poder agafar l’avió i tornar a casa. El vol va sortir puntual a dos quarts de nou del vespre, un avió més petit que el de l’anada i operat per SAS, així que res de croissants de xocolata. Per sort, teníem el vent a favor i vam arribar deu minuts abans a Copenhaguen, fet que va permetre que poguéssim agafar el tren de les 22:26 i arribar a casa, totalment destrossada, una hora més tard.

 

Una de les darreres sessions

He necessitat bàsicament el cap de setmana per refer-me de les poques hores de son i de tota l’activitat de la setmana passada. Entre recuperar-me, uns quants quilòmetres amb els esquís de rodes i uns quants més amb bicicleta, una mica de feina i ara, esperant rentadores, podem donar per finalitzada la primera setmana de juliol.