Indiferent davant la caixa d'imatges

Més d’una vegada els meus companys suecs m’han demanat que perquè no tinc una tele a casa meva, que segur que és una bona manera d’aprendre suec i tota la pesca. A veure, en aquest aspecte pot ser que tinguin raó tot i que hi ha molts canals que bàsicament són en idioma original amb subtítols en suec però si no tinc una tele a casa és perquè no tinc necessitat de mirar-la.

És veritat. De fet, a casa meva mai hem sigut de mirar gaire la televisió, sempre hem estat ocupats amb altres coses. Mires les notícies o part de les notícies, i el temps. Lo del temps és com alguna cosa indispensable però més que per veure quin temps farà, és per veure com s’equivoquen. Bé, doncs això, que a casa meva tenim tele però la veiem de pasqües a rams i per veure coses concretes.

Així que estant aquí a Suècia, la veritat és que després de dos anys de viure sense tele, ara que estic en un apartament, tampoc he tingut la necessitat de comprar-me una. Sincerament, avui en dia, pots seguir qualsevol programa per internet inclús en directe. I si no pot ser en directe, t’esperes 24 hores i ho tens. Per tant, per mi la tele és una cosa indiferent evidentment derivada per la presència d’internet. Però en canvi, els suecs miren molt la tele. Els hi vaig comentar l’altre dia i em van dir que sí, que la gent mira la tele. Suposo que els hiverns freds i foscos ajuden a encendre la caixa  però no sé, a mi la veritat és que mai m´ha significat un trauma viure sense tele. Ara, en sé d’una que sense tele es pujaria per les parets. Sí senyor, jo crec que la meva àvia és de les que més hores xupa de tele possibles. I mira que la tele és dolenta eh! (perdoneu però algú ho havia de dir!) Hi ha pocs programes que realment valguin la pena!

Així que jo seguiré sense tele, amb ordinador i internet i uns quants llibres per llegir. Total, jo no necessito res més. La tele tampoc m’aporta res. És sempre millor quedar-se embadalida mirant per la finestra o submergida en un llibre tapada amb una manta al sofà.

M'estava començant a mosquejar

Ahir vaig rebre un correu d'un amic preguntant-me com és que, estant a on estic, encara estic amb els rollers i no vaig amb els esquís posats i si no feia molt de fred. I això m'ho preguntava perquè als Alps, on hi passa la major part, com a mínim, de l'hivern, els hi va caure un bon tou de neu aquests Nadals.

Aquell parell de línies em van donar que pensar una bona estona ja que la resposta era més que evident per la meva part. A més, porto dies comentant-ho tant amb els suecs com amb la gent que m'ho demana. I la resposta és que aquest any no ha fet fred. I és veritat, no ha fet fred. No és normal que aquí estiguem entre 0 i 5ºC. Pocs dies hem baixat dels zero i això jo no ho considero normal. És evident que s'agraeix més estar per sobre dels zero graus que no aguantant un fred que pela però aquest any encara no havia ni olorat la neu aquí dalt! En comparació amb els dos darrers hiverns on ens sortia la neu per les orelles, i és verídic, vam tenir neu uns quatre mesos seguits (tampoc normal), aquest  hivern és gris. És gris i fosc perquè està ennuvolat o plou una mica i no hi ha gaires hores de llum. Si hi ha neu, la sensació de claror és evident i es reflexa en els ànims de la gent. 

Així que en vista d'aquest hivern "exòtic" no em queda més remei que gastar rollers que també és ben entretingut però no puc negar ni amagar les ganes de tocar neu. D'estar a dins de casa ben calenteta veient com neva a fora, de que els flocs de neu et toquin la cara, d'agafar la neu amb les mans. I la veritat, que la cosa estava ben negra ja que aquests Nadals, als Prineus semblava més aviat que estiguéssim a la primavera i aquí... feia rasca però res. Res fins dijous a la nit quan va començar a nevar i, com si fos una nena petita, un somriure se'm va dibuixar a la cara dient: Per fi! Ja tocava! Tot i nevar un bon gruix, era evident que no duraria gaire i ahir al matí ja quasi no quedava res. Mentre anava cap a la piscina em mentalitzava de que com a mínim, havia vist el carrer de blanc unes hores. 

Però per sort, avui les coses han canviat una altra vegada! Aquest matí m'he anat a fer quilòmetres amb els rollers i, era evident que feia rasca. Però a part de la rasca, bufava un ventet que incrementava la sensació de fred d'una manera considerable... és a dir, que la meva cara estava ben vermella i els mocs se'm congelaven (però ni punt de comparació amb el dia de la Carabassa). Ja de tornada cap a casa, cansada però encara aguantant el tipus sobre els rollers, el vent es feia més que evident i començava a ploure. Sort que només em queda un quilòmetre i mig per arribar a casa però ha sigut duríssim perquè ja m'estava començant a entrar el fred i les gotes es clavaven com punxons. Obrir la porta de casa ha sigut com una revelació! I en aquestes, deixo tots els trastos al seu lloc, em començo a treure la roba i me'n vaig a estirar. Aixeco el cap i veig com petites volves de neu comencen a caure i em quedo embadalida davant d'aquell espectacle. I els minuts anaven passant, el meu cos s'anava refredant però els flocs seguien caient i jo seguia sota els efectes al·lucinògens de la neu... és el que té quan tens "mono" de neu!

Quan ja estava completament glaçada, no hi ha hagut altra alternativa que posar-me sota la dutxa d'aigua ben calenta per recuperar però per sort, l'espectacle seguia en marxa! Ben bé fins les 5 ha estat nevant, he sortit a trepitjar i tocar neu i a despertar els sentiments que s'havien posat a hivernar. Fins quan gaudiré del paisatge blanc? Tornarà a nevar o només ha sigut un miratge fruit de les meves ànsies de neu?

Només dues vegades?

I senyors i senyores, els suecs i les sueques (estic en un dels països on hi ha més igualtat de gènere, prenem precaucions per si de cas) m'han sorprès una vegada més! 

Ja vaig escriure fa temps, en una entrada sobre les llaminadures o godis en suec, que els dentistes en aquest país devien tenir molta feina degut a la quantitat de dolços que aquesta gent menja. Doncs bé, avui ho haig de corroborar. No sé si el sistema odontològic funciona igual que a Espanya però si és igual, un dentista d'aquí s'ha de forrar. Diners per les dents li han de sortir! I ara us preguntareu per quins set sous se m'ha ocorregut arribar fins a aquest punt. Doncs bé, com sempre, tot té una explicació. I creieu-me que encara estic en estat de xoc.

Just acabàvem de dinar i cadascú es dirigia cap al seu despatx per tornar a seguir  treballant. Jo he anat al meu i he anat a cercar un petit necesser on tinc un raspall de dents i la pasta de dents. Sempre el duc a la motxilla així em puc rentar les dents a la universitat en acabar de dinar. Doncs bé, em dirigeixo al lavabo i al sortir, em trobo a l'Erik i al Martin petant la xerrada. I com que a aquell parell no se'ls hi escapa res, m'han preguntat què duia, els hi he mostrat, i després que si anava al dentista. I jo, correctament els hi he dit que no, que després de dinar toca rentar-se les dents. I aquí ha començat, encara no sé com, la discussió dels hàbits de neteja dental. Bé, sí que ho sé. Se m'han quedat mirant amb una cara un cert estranya i jo els hi he dit, que no us han dit mai que t'has de rentar les dents un mínim de tres vegades al dia? Sempre després d'esmorzar, dinar i sopar? A l'escola no us ho deien? Mira que a mi em feien portar un raspall de dents! I encara tinc en la memòria quan sonava el xiulet i fèiem cua per rentar-nos les dents a la font del pati de l'escola! Quins temps! En aquests moments ells devien estar al·lucinant una mica però la meva consciència encara havia de trontollar.

I com era d'esperar en aquell parell, ràpidament han saltat dient-me que a ells des de tota la vida els hi han dit que les dents es renten un parell de vegades al dia (matí i nit) i que molta gent inclús només se les renta per la nit! En sentir aquestes paraules jo ja no sabia on ficar-me. Sort que ja em coneixen i tot queda quasi en família! Però clar, ara entenc perquè aquesta gent tenen tots càries i històries! A veure, sóc conscient que hi ha molta gent que al treballar fora no té per costum rentar-se les dents després de dinar però crec, o vull creure, que tots sabem que ens hem de rentar les dents tres cops al dia mínim (sempre que es pugui, evidentment si estàs a dalt d'una muntanya, enmig d'una excursió o pel desert és un pèl complicat). I com no, no he pogut evitar la imatge de la meva cosina Alba que és l'especialista en rentar-se les dents. Jo crec que és la persona que més temps es passa raspallant-se les dents que conec, i no és broma!

Així que us podeu imaginar que duc tota la tarda rumiant quins motius poden tenir per ensenyar que les dents només es renten dos cops al dia. I, la veritat, és que no se m'acut cap perquè restriccions d'aigua no en tenen, això us ho puc ben assegurar, pasta de dents als supermercats hi ha i val igual que a tot arreu, a més menjant tantes llaminadures ho haurien de tenir més que present! Sincerament, aquesta gent no deixen de sorprendre'm, algunes vegades en positiu i d'altres, com en aquest cas, en negatiu.

... landing at Copenhaguen airport. The temperature is 2ºC and it is raining...

Barcelona a les 10 del matí: 15ºC i un sol espaterrant.

Sobre les dues del migdia, el pilot de l'avió em feia connectar amb la realitat (i no posar els peus a terra perquè en aquells moments encara estava suspesa a uns quants milers de quilòmetres de la superfície dura)  i adonar-me de que ja estàvem a tocar del meravellós clima sud-escandinau i de que els Nadals ja són fet del passat. De fet, avui el sol radiava per la major part de Catalunya. Encara quedava un poc de boira per la plana central però els Pirineus es veien a la perfecció. De fet, avui hem sobrevolat per la Cerdanya (es podia identificar tot perfectament) i segueixo dient que tant el Cadí com els Pirineus, i sobretot els Pirineus, fan força (per no dir molta) pena ja que es troben lleugerament empolsinats de neu. Pocs minuts després de sobrevolar els Pirineus i estar en territori francès, una mà de núvols ha cobert tot el meu camp de visió i ja no m'ha quedat més remei que llegir-me tot l'ARA (sí, sí, pràcticament me l'he llegit sencer), la revista Outdoor d'aquest mes que m'ha dut el meu pare aquest matí i ja, per acabar, unes quantes pàgines del llibre que estic llegint ara mateix: Annapurna. Tres hores donen per bastant. També podria haver tret el portàtil i posar-me a escriure una cosa que haig d'entregar diumenge però sincerament, amb lo estrets que són els seients (i això que no tinc un volum enorme) i la poca motivació que duia a sobre, preferia deixar anar la ment entre la premsa i la primera ascensió a l'Annapurna. Bé, també he dinat l'entrepà i la poma que duia a sobre.

No sé perquè però realment quan he sentit al pilot que deia: "In a few minutes we will be landing at Copenhaguen Airport. The weather is 2ºC and raining" la meva ment ha patit un petit trasbals. Més que pels 2ºC (que no és fred per on em trobo), per la pluja. Suposo que després de poder gaudir de les ulleres de sol durant uns quants dies, el fet d'haver de tornar al clima gris i humit no era el que més em venia de gust. Realment mai plou a gust de tothom (mai millor dit) però tocava tornar. Tocava tornar després d'uns Nadals que han sigut llargs perquè els quilòmetres acumulats han sigut uns quants. Hi ha hagut de tot, família, amics, retrobaments, entrenaments, molt bons moments, bons moments i d'altres no tan bons. Sempre hi ha coses a millorar però també cal recordar els bons moments. 

Ara toca anar a dormir aviat i demà a llevar-se d'hora i a 2000 revolucions que haig d'acabar una cosa per diumenge...

De la costa als Pirineus. Part 2

Si el dia 27 al vespre arribàvem a la ciutat comtal, en menys de vint-i-quatre hores ja havíem canviat de bosses i cap als Piris! En arribar a Riu,  la Maria, l’Anna, el Marc i el Sebastià ja voltaven per allà esperant-nos! Les nenes quasi se’m mengen de l’alegria! Són petites coses que sempre fan il·lusió!

En un tres i no res teníem tots els trastos dins de casa, que per cert, feia més fred dins que fora, i les nenes ja m’estaven arrossegant cap a casa seva que em volien ensenyar tot el que els hi havia cagat el tió. Déu ni do! Me’n vaig anar de casa seva amb un dibuix a la mà fet amb unes pintures que es remullen en aigua i amb l’excusa de que havia d’anar a comprar o sinó els de casa meva renegarien de no haver donat un cop de mà! Així que vam deixar a ma mare a casa i el meu pare i jo vam marxar a buscar quatre coses. El meu germà es va quedar a Barcelona estudiant. És el que té tenir exàmens al Gener, per sort ja fa uns anys que ja no passo per aquesta experiència.

I Dijous... Dijous vam anar a pujar la Carabassa des de Talltendre els tres més el Tro. Va ser una excursió ben guapa però dues coses a destacar. La primera i la més important, bufava una Tramuntana que et deixava glaçat. Se’t congelaven els mocs i tot lo no descrit. Per altra banda, mencionar la poquíssima neu que hi ha. Els reis em van avanaçar uns grampons i tenia unes ganes boges d’estrenar-los i bé... fins la darrera pujada quasi a tocar del cim que hi havia algun tou de neu,  no me’ls vaig poder posar. De fet, no eren necessaris per res del món. Es podia arribar al cim sense trepitjar la neu perfectament! I quan estava just a tocar del cim, el vent era tan fort que havies d’anar una mica encorbat i fent força perquè si no te n’anaves enrere! En algun moment em vaig imaginar com si estigués en una expedició al K2 o a qualsevol altre cim amb condicions adverses! És el que té tenir força imaginació i llegir molt (i també que t’apassioni la muntanya, perquè no dir-ho)! El millor de tot haig de dir que va ser arribar a casa i posar-me sota la dutxa amb aigua calenta per recuperar, sobretot, les meves mans. Un cop recuperats, el meu pare i jo vam marxar cap a Bourg-Madame a comprar al supermercat. Ostres com vam al·lucinar! Tots els “Luismis, Cokes, etc.”  Ja havien passat o estaven per allà arrambant amb tot el possible! Tots enganxats als mòbils (tant els hi fa a aquests que estiguin a França o no) i a sobre, creient-se els reis del supermercat! Quins collons! Però tranquils que no me’n vaig carregar a cap!

 Foto feta per la meva mare on se suposa que havia d'aparéixer jo amb els grampons però encara m'hi busco!

Divendres pel matí vam anar a Andorra a buscar un parell de coses i per la tarda vam anar a fer un volt pels camps, intentar tirar un arbre a terra però el xerrac es va espatllar i tot i intentar-ho per mitjans físics, va resultar envà, pujar llenya a casa i algunes tasques més. Dissabte, dia 31, era dia de mercat i apa, el meu pare i jo  vam anar a La Seu. Primera parada obligatòria: a comprar la coca de xocolata! Sort que som de matinar perquè si arribes tard, ni l’olores! Mmmm, és indescriptible! La millor coca del món! Amb la coca assegurada, ja ens vam encarregar de comprar tot el que dúiem a la llista i cap a casa falta gent perquè van venir el Josep, la Marga i l’Helena a dinar. I després de dinar i la sobretaula, vam anar a estirar les cames fins al camp on els senyors ara volen transformar en un camp de pomers! Aquest parell es potencien mútuament i tenen una mà de projectes agrícoles per flipar! Aquest any crec que augmentarem la producció de tot! En quedar-nos sols, vam decidir els tres veure la pel·lícula d’Inside Jobs. Sincerament, per flipar. No hi ha paraules. Vam sopar tranquil·lament i vam esperar a les campanades. Les vam veure per TV3 i haig de dir que van ser molt, molt cutres. Ens va faltar temps després de les campanades per marxar al llit i el dia 1, a tres quarts de vuit ja estava de peu perquè havia quedat amb l’Helena per pujar a esquiar a Masella. Era el meu darrer dia per allà dalt i tot i no haver neu, era tota de canó, vam decidir que pujàvem per treure la pols als esquís. No sabeu lo bé que s’estava a primera hora, estàvem soles bàsicament. Ens vam creuar amb bastants del CTEMC i cap allà les onze ja hi havia més gent a pistes. Vam esquiar unes quatre hores ben bones sense parar ja que havíem de baixar a casa a dinar  i, a més, la neu tampoc donava per més. La veritat és que el paisatge era bastant trist. Només hi havia neu a les pistes i la cota devia rondar els 2000m. A més, no feia gens de fred però amb l’Helena m’ho vaig passar genial!

I res, cap a casa, dutxa, dinar i cap a la ciutat. Aquesta setmana toca treballar pels matins, entrenar i veure als quatre que hi ha per aquí per les tardes.

De nord a sud i d’est a oest. Part de la meva família i altres animals per Nadal (Part 1)

En primer lloc, bones festes a tothom i bon any! Espero que el 2012 vingui carregat d'emocions i siguem capaços de gaudir dels bons moments el màxim possible!

Ara mateix escric des de la ciutat comtal amb la depressió corresponent derivada d'un allunyament del Pirineu però demà toca posar-se les piles i començar a treballar una altra vegada. Encara no marxo cap al Nord però treballaré des de casa (són coses que els d'allà et permeten fer i n'estic més que agraïda). Avui us subministro la primera part de les vacances de Nadal. Dintre de poc vindrà la segona part. Només dir que malgrat la poquíssima neu que hi ha al Pirineu, he encetat l'any treient la pols als esquís! 

Dia 20 al migdia sortia de la universitat i enfilava cap a l’aeroport de Copenhaguen per agafar l’avió i baixar cap a casa per passar el Nadal.  A l’aeroport vaig passar una estoneta amb el Juan (ell també marxava cap a casa però volava via Madrid) que ens va servir per posar-nos al dia de les darreres novetats ja que ha sigut un mes de no parar per als dos.  Tot i sortir amb uns 20 minuts de retard, vam arribar puntuals a Barcelona però vam haver d’esperar una mica per les maletes, coses que passes, ja se sap. Però en sortir per la porta, ma mare i el meu germà ja m’estaven esperant per marxar cap a casa i sopar plegats junts amb el meu pare. Entrar per la porta de casa va ser un poc complicat degut a l’amor i la passió que professa el Tro envers als que estima, ell és així, carinyós de sèrie.

Dimecres i dijous van ser dos dies de no parar amb el meu germà, arreglant papers, pujar a entreno amb els de LaSalle Triatló (van caure unes sèries de natació d’aquelles que després et costa dormir de tant accelerat que vas)  i més coses. Va faltar un petit detall però no depenia de mi i per últim, preparar  la motxilla per creuar Espanya d’est a oest. De Barcelona a Vigo. Sí senyor, aquest any tocava anar a casa la iaia a passar  el Nadal però, bo si sabent el que passa en aquest guirigall de família, el viatge estava planejat, i així va ser, del dia 23 al 27 essent el 23 i el 27 els dies de viatge.

Així que el divendres 23 de Desembre a les 7 del matí sortíem de Barcelona els quatre, el Tro, les nostres petites bosses i no sé quantes ampolles, turrons,, un pernil i no sé quantes històries més. Amb el Tro sota els efectes d’un  tranquil·litzant (perquè sinó ni de broma el pobre aguanta 10 hores al cotxe) i jo al volant, ens dirigíem cap a Galícia, Un total de tres parades, tres conductors diferents (jo vaig repetir al final) arribàvem a Vigo a les  5 i poc de la tarda amb el cul una mica quadrat. I allà ja ens esperaven la iaia, la tia Maite i en breu varen aparèixer la meva tieta Montse amb la Montsita i la Núria, les meves cosines més petites (4rt i 1r de primària) que es morien per veure el Tro (els altres tant li feien, especialment a la Núria). Així que després de petons i abraçades i després d’haver-nos instal·lat, vam anar tots al carrer a que ens toqués l’aire i a estirar les cames pel nàutic i el port de Vigo.  Sobre  dos quarts de deu, arribaven els meus cosins que actualment estan vivint a Madrid. Dic actualment perquè fa 4 mesos vivien a Las Palmas i anteriorment a Vigo. Vam sopar i directes al llit!

La Núria i el Tro (cul i merda)

El dia 24, després de dormir força malament (els llits de casa de la meva àvia deixen molt que desitjar)  el meu germà i jo a les 7 ja estàvem de peus per sortir a córrer.  A la costa oest porten uns horaris molt tardans, realment hi ha una hora de diferència de llum respecte la costa est i es nota moltíssim, així que a les 7 del matí, corrent pel port des de Vigo fins a Bouzas i tornar,  pràcticament no ens vam trobar ningú, tan sols els que quedaven encara per ficar-se al llit. En arribar a casa, dutxa i esmorzar i ja va començar el no parar: anar al mercat, al supermercat, treure el Tro, dinar, de passeig per la platja  i cap a les 7, a casa i a cuinar. I, com sempre, els  quatre de casa ficats a la cuina perquè sinó fos per nosaltres, encara esperaríem pel sopar. Sí, en aquesta família predomina la tàctica d’escaquejar-se i aparèixer a l’hora justa de sopar d’una manera espectacular. No us ho podeu ni imaginar però ens en vam sortir i va sortir un molt bon soparet.

Praia de O Vao

 Praia de O Vao

 L'Albert i jo davant la finca dels Mirambell a Canido

 Part de la família a taula

Dia de Nadal, 8 del matí, a córrer s’ha dit. Així que els Navasa brothers tornàvem a recórrer els carres desèrtics viguesos per estirar les cames una mica. Dutxa, esmorzar (si haguéssim estat a Catalunya no haguéssim esmorzat però com que els horaris d’allà són inhumans, era més que aconsellable esmorzar) i vam fugir amb els meus pares i el Tro a l’altra costat de la ría, al “Monte Xaxán”. I coneixent-nos, vam acabar fent una mica la cabra per allà dalt per arribar a casa a les 3, hora de dinar (veieu, tard). I apa, escudella i carn d’olla amb pilota més flam, especialitat de la meva àvia, per rematar. Després de dinar i de fer el ronso, els cinc més la meva tieta Maite vam anar a Pontevedra a estirar les cames i a veure si ens trobàvem al Marianito per dir-li quatre coses però devia estar amagat a casa. A quarts de deu, tots a casa de la meva tieta Montse per veure dos Informe Robinson. El que feien sobre els olimpíades de Barcelona 92 i el que van fer del Vigo Rugby Club d’on el meu tiet Ramón n’és el president.

 Vistes de la Ría de Vigo des de Cangas

 El flam de la iaia, especialitat culinària

Sant Esteve, per sort o per desgràcia, segons com es miri, a Galícia no es celebra i per tant, tot i que la meva àvia sigui catalana, res de canalons. Vam sortir els 5 més la meva àvia a passar el dia a la Guàrdia, vam pujar al monte Tecla i el meu germà i jo no vam poder evitar grimpar una mica per allà dalt... A l’hora de dinar vam baixar al poble de la Guàrdia a dinar on ens vam trobar amb uns tiets i el meu cosí Manuel on no vam encertar el lloc per dinar, i això que anàvem sota recomanació. En acabat, cotxe i fins a Baiona on vam anar a caminar per un passeig que han fet que dóna la volta al Parador per baix, per fora de la muralla i cap a casa. A recollir, fer les bosses, preparar entrepans, sopar i a dormir.

"La cabra siempre tira al monte", monte Tecla

Atac de riure a dalt del monolit

 I havíem de seguir escalant tot i els crits de ma mare

 Part de la família passejant per Baiona

Dimarts 27, 1200km de tornada, deu hores més, tres parades, quatre conductors. 

Una mica pallissa però més que suficient!

Anècdota a destacar: fa poc han operat a la meva àvia de cataractes i ara no duu ulleres. Ara la presumida diu que sense ulleres es veu lletja i que li afavorien! Serà presumida la paia!  Ara, la sordera és inevitable.