Estimat
Tro,
No
saps quanT t’estimo. Dir que ets el
millor gos del món seria fardar un poc, però ja saps que jo no tinc pèls a la
llengua i quan les coses són certes, jo les dic. Gràcies per ser el millor gos
del món!
Sé
que has passat dos mesos molt durs. Bé, tots els hem passat, de maneres
diferents i amb implicacions diferents però els hem passat. De fet, tu ja vas
començar a patir a l’estiu, tot i que nosaltres no ens en fèiem creus. Han
sigut dos mesos d’alts i baixos, de millores i sotragades i de molt patiment,
sobretot de la Neus. Després de la primera operació vas revifar però el tumor
ha pogut amb tu. Divendres ens van confirmar que el tumor ha passat de
l’estómac als pulmons. Et costa respirar i la Neus t’ha anat punxant morfina
perquè estiguis tranquil i aguantessis fins avui que torna el teu gran amor,
mestre i referent, el Miquel. Si fossis un humà, t’haurien endollat a una
màquina d’oxigen però els pares no et volen fer patir més. No volem que
pateixis més, que cada pas que donis sigui un infern i dintre de poc més d’una
hora, et començaràs a apagar definitivament.
No
et puc acariciar, tocar, abraçar, treure a passejar, donar-te el pinso,
recollir les caques, agafar la corretja, etc. des de l’agost. Tot i el miler de
fotos que m’han anat enviant per whatsapp durant aquests mesos, ahir em vas fer
plorar. La Neus et va posar davant de l’ordinador, perquè jo li vaig demanar, i
tot i que no ets gaire amic de les pantalles, ahir em vas mirar. Tot i que els
darrers anys no hem viscut dia a dia un al costat de l’altre, no saps el que et
trobaré a faltar.
M’has
ajudat tant Tro! No només a mi, sinó als quatre de casa. Recordo perfectament
el dia que vas arribar a casa. Jo tenia 16 anys recent fets, operada de la
tríada i ben fotuda psicològicament. Els pares i l’Albert et van anar a buscar
mentre jo us esperava a casa amb la pota enlaire. Un cadell enorme a braços de
l’Albert, marejat, va entrar per la porta. I del braçet, tu i jo vam anar
aprenent a caminar. Encara no sé com no ens vam anar mai a terra, jo amb
crosses i tu un cadell esbojarrat. Amb tu vaig perdre la por als gossos. Bé, no
a tots, però a uns quants sí. M’has fet companyia en les llargues hores
d’estudi, sobretot durant la carrera, m’has obligat a sortir de casa i ventilar
neurones, has sigut company d’aventures i desventures, d’infinites
excursions, de tot. La teva entrada a
casa va canviar la vida de tots. Vas destrossar xancletes i sabatilles, pijames
del Miquel i infinits coixins. De petit odiaves el cotxe perquè et marejaves
però després erets el primer en pujar perquè sabies que anaves a un lloc on
segur que t’ho passaries genial. Ets tossut com el Miquel, l’Albert i jo i un
tros de pa. Tots els nens petits t’estimen, et toquen, i tu has cuidat de les
bessones com si fossin les teves nenes. Les anaves a buscar a l’escola i erets
ben rebut per tots els nens, sobretot, per tots els entrepans que et queien de
propina. La gana ha sigut una de les teves debilitats. I tot i que alguns
(Albert i jo) hem sigut més estrictes amb el menjar, sabem que d’altres et
donaven propines.
Ets
tan bo i tan guapo tro. Perquè n’ets de guapo! Jo sempre deia que erets el meu
nòvio. Ara què? És hora de buscar un de dues potes? Durant aquests onze anys
hem recorregut molts quilometres junts Tro. I moltes hores. Amb qui aniré ara a
la muntanya els dies que no tingui a ningú? Espero que mai oblidis el dia de la
nostra aventura al Puigmal! (seguirà sent un secret de família, tranquil).
Quina excusa tindré per anar a xafardejar si no et puc treure a passejar? Qui
ens vigilarà quan estiguem a l’aigua i ens vindrà a buscar si ens allunyem
massa? Qui li pisparà el magret a la tia Ana?
No
només nosaltres quatre et trobarem a faltar. Molta més gent també Tro. Tu ja
saps qui, perquè si hagués d’escriure tots els noms, no acabaria mai. Perquè
molta gent t’estima Tro.
Se’m
farà estrany tornar a casa i que ningú m’ataqui quan obri la porta de l’ascensor
o quan surti per la porta de l’aeroport. Moltes coses se’m faran estranyes Tro.
Ens has ensenyat moltes coses a tots i et portarem sempre ben al cor. No sóc de
cursilades però és la veritat. Podria seguir escrivint mil i una anècdotes que hem passat junts però només em surten llàgrimes. Mai et podrem oblidar i ens costarà. Només et
demano que tu tampoc ens oblidis mai. Que sé que tampoc ho faràs.
Bon viatge
Tro, i m’entres t'ho dic, m’imagino estirada al terra al teu costat, com a tu t'agrada. Ahir vaig fer pa i t'he guardat un crustó. Un dia és un dia.
