dijous, 19 de desembre del 2013

Reflexions des de 25000 peus d'alçada

Estic encaixada en un seient, sospesa sobre un mar de núvols sobrevolant Europa, en plena operació Torró. (L’operació Torró és aquell conjunt d’accions que tenen com a destinació final tornar a casa, casa de naixement o casa dels pares, per passar les festes de Nadal).

Deu minuts d’autobús, quaranta minuts de tren, unes dues hores d’aeroport i tres hores de vol donen per moltes coses. Sobretot, a part de l’acte d’observar a la quantitat de  persones que es desplacen i muntar-te històries sobre els graus de relació i destinacions, de llegir o de mirar per la finestra, dóna temps a donar-li voltes al cervell. Alguns li donen més voltes que d’altres però això ja és un altre tema a tractar. El fet és que he aprofitat per fer un balanç de les darreres trenta-sis/quaranta-vuit hores que han sigut, com tot darrerament en la meu ritme de vida, intenses. Però en aquest cas, a part del ritme elevat, requereixen una reflexió ja que les definiria con emotivament intenses.

Aquest quadrimestre he donat classes de problemes a dues titulacions. Durant la primera meitat del quadrimestre, duia la meitat del grup d’enginyers de foc i, paral·lelament, durant tot el quadrimestre sencer, a un grup dels enginyers mecànics (els industrials de casa nostra). Fa unes tres setmanes van arribar les avaluacions que havien fet els enginyers de foc sobre l’assignatura i lo millor, van ser els comentaris: Els profes d’exercicis són els millors! La veritat és que eren un grup molt maco i molt motivats. No sé si perquè són pocs a la titulació, uns 50, que són com una petita família i treballen sempre junts i amb ganes. Els inicis amb els d’industrials van ser durs. Un munt de gent (són uns 150 alumnes) que els teníem dividits en 6 grups però ja sabem com va la cosa... alguns es van canviant de grups, a vegades apareixen un munt i altres et trobes amb 5 a classe, sabent que és una assignatura que dura el quadrimestre sencer, els hi costa posar-s’hi, etc. Però amb el pas del temps, he anat descobrint aquells que pertanyien al meu grup i que han sigut fidels ja que jo també els hi he demostrat confiança amb ells. Així com la majoria dels meus companys s’anaven canviant les classes en funció de les seves predileccions horàries, jo m’he quedat amb el seu grup i crec que ha sigut una experiència ben positiva. Amb el temps me’ls he anat guanyant, a uns més que d’altres i han sabut que podien confiar amb mi pel que fos falta. Que em podien venir a preguntar dubtes quan fos necessari i sempre que pogués, els hi donaria un cop de mà.

La setmana passada van tenir la segona prova de teoria i estic contenta perquè a quasi tots els hi ha anat molt bé. Després de dedicar unes quantes hores extres a alguns, sobretot perquè sabia que les necessitaven, que estan força atabalats ja que aquesta setmana tenen els exàmens finals, i sabent com havien anat les darreres setmanes de curs amb entregues,  sé que ha valgut la pena. O això espero. Els he tractat a tots igual, però hi ha hagut un grupet que realment m’ha tocat a fons. Han vingut sempre, com a mínim dos o tres sempre han tret el cap, i sempre agraïts per tota l’ajuda i la paciència que tinc amb ells així com el bon rotllo. Dilluns a la tarda, després de que sortissin de l’examen de logística, em van demanar per si els podia tornar a dedicar un parell d’hores el dimarts. Vam quedar de 8 a 10, ja que ahir, a un quart d’onze, el Helgi, el meu company islandès, defensava la tesi doctoral. I allà els tenia. L’André, el Bertil, la Mia, el Robin, l’Erik, el Gustav, l’Anna, l’Hugo i el Rasmus. Vam repassar problemes, vaig tornar a explicar el diagrama psicomètric, el nombre de Mach, l’anàlisi adimensional fins que a les deu em vaig acomiadar prometent-los que en quant acabéssim, cap allà les dues, els passaria a veure amb els exercicis del darrer tema fotocopiats perquè sabia que la majoria no havia tingut temps a fer-los. I allà em vaig presentar. I mentre resolia un parell de dubtes, el Gustav i l’André van desaparèixer un moment per tornar i sorprendre’m, perquè jo no m’esperava res, amb glogg, pepparkakor per tots i una planteta, un bulb. Em vaig quedar a quadres. Vam estar un quart d’hora de xarrera, parlant suec i de tot, els hi vaig donar les mil gràcies, i em van dir que estaven súper agraïts per tota l’ajuda que els havia donat, per totes les hores que els hi havia dedicat, i que si no els hi podia fer de profe de les següents assignatures! 
En acabat, vam resoldre uns quants dubtes més i em vaig acomiadar d’ells, desitjant-los moltíssima sort per avui, donant-lis alguns consells i que si avui al matí tenien algun dubte d’última hora, sabien que podien comptar amb mi. A part, els hi vaig desitjar bon Nadal i que esperava trobar-me’ls per la uni a partir del gener. Ara deuen estar tots escrivint l’examen, espero que ho facin molt bé, per tot l’esforç que hi he posat però que tampoc m’ha suposat inhumà ja que m’ho he passat bomba. Sincerament, les hores de classe o quan apareixien pel despatx a preguntar, eren les millors i, per primera vegada i per sorpresa meva, tot i els meus temors inicials, ells també han estat contents i m’han soprès amb un detallàs ja que ni se’m passava pel cap que uns estudiants em poguessin agraïr res.

I avui ha arribat la cirereta del pastís. Just abans de marxar, mentre m’acomiadava dels del departament. Així com la resposta dels meus supervisors ha sigut “Ah val, que vagi bé” i l’altre, “Així doncs, aquest any no véns al sopar?” (i mentre jo pensant, de què nassos serveix tenir una pissarra on des de fa una setmana posa quins dies estaré treballant des de casa i quins de vacances) però que d’altra banda, tampoc m’ha sorprès ja que fa un mes que cap dels dos m’ha preguntat a què m’estic dedicant ara, com porto les coses, el Cristoffer, el professor encarregat de les dues assignatures, m’ha donat una bona abraçada i m’ha felicitat i donat les gràcies per tota la feina feta en les dues assignatures. Sense dubte, la cirereta necessària per marxar amb un bon gust de boca. Llàstima que el Cristoffer no sigui el meu supervisor!


I amb el records de tots pel meu cap, desitjant que s’estiguin deixant totes les neurones a l’examen, sé que poden resoldre’l sense liar-la massa, segueixo sobrevolant Europa. Amb ganes de família, amb ganes de neu, amb ganes de vacances! Adéu Skåne, vi ses nästa år!

El bulb que em van regalar els meus alumnes. Espero que aguanti els Nadals!

diumenge, 15 de desembre del 2013

Mascles alfa i mascles beta


Diguem que en el món de l’esport hi ha dos tipus de mascles: els mascles alfa i els mascles beta. A aquesta conclusió he arribat després de força anys d’observació i d’experimentar-ho en pròpia pell però la teoria s’ha fet més evident en els darrers anys on els esports de resistència estan guanyant protagonisme. El que escriuré no és gens nou, com a mínim per les noies que estem ficades en el món de l’esport de manera força habitual (i ho sento, sense intenció d’ofendre a ningú però no les que van a ioga o a classes de gimnàs a moure’s un poc).

Fins fa no masses anys, l’esport era prohibit per a les dones. Això no és cap novetat com tampoc que el nombre de dones que practica esport envers els homes, és molt inferior. Per això no fa falta cap estadística. També és cert que, excepte en gimnàstica rítmica i natació sincronitzada, el nombre de dones disminueix amb l’esforç i la dedicació que requereix. Hi ha molts factors que podrien explicar aquestes diferències però no aniré per aquí.

Com a noia de cul inquiet, que ha fet esport durant tota la seva vida i que es va posant reptes, ha anat acumulant hores i hores d’entrenaments sobre les seves cames, espatlles, braços i músculs del seu cos, acompanyada, majoritàriament, sinó exclusivament, per homes. A mi mai m’ha suposat cap problema d’entrenar amb els de sexe contrari, al revés, sempre acostuma a ser un estímul per exprimir-te més i donar més de tu mateixa. Mai m’ha suposat cap problema per diversos motius: els fills dels amics dels meus pares eren nens, entrenant sempre he anat a parar (quasi sempre) a grups amb nois i per acabar-ho d’arrodonir, sóc enginyera, una professió on el percentatge de noies tampoc destaca gaire. Però el motiu més important és que sé quines són les meves limitacions. És evident que les dones no som com els homes. Jo no aixecaré unes peses de 100kg però en canvi, sóc molt més elàstica que ells. Hi ha diferències biològiques que per molt que algunes feministes o altres s’entossudeixin a defensar que els homes i les dones som iguals, no és cert. Acceptant les teves limitacions biològiques, pots entrenar sense problemes amb ells. Bé, depenent de si el mascle és alfa, o beta, però en tot cas, el problema el tindran ells.

En esports de resistència, per exemple: córrer i nedar distàncies considerables, esquí de fons, etc., la diferència entre sexes és menor, això s’ha evidenciat en per exemple, curses de muntanya de 100km on 3 noies han acabat dintre de les 10 primeres posicions. Independentment de la distància i l’esport, tornem als tipus de mascles.
Jo definiria com a mascle beta, aquell home que ha entrenat amb la seva germana o la seva parella o alguna persona del sexe femení i que, per tant, coneix aquella persona i accepta les seves condicions físiques i sap, que en segons quins moments, esports o situacions determinades, la dona pot ser millor que ell i que no passa res. Al revés, ho valora i per exemple, nedant es posarà als peus d’ella o  quan ella ho necessiti, tirarà d’ella i l’animarà. Per altra banda, tenim els mascles alfa. Els mascles alfa són els “machitos”. Aquells que no estan acostumats a sortir amb dones i necessiten mostrar la seva masculinitat i superioritat per tots els porus de la pell. Cosa, que a nosaltres, ens fa pixar de riure, del ridícul que fan. La meva definició de mascles alfa i beta és més ajustada en esports de resistència però és extrapolable a altres esports.
Exemples que poden aclarir els conceptes mascle alfa i beta:

Darrerament estic entrenant molt esquí de fons. Bé, de moment seguim amb els esquís de rodes ja que la neu pràcticament ni l’hem olorat. Entreno en un club on, la majoria, tot són homes i a més, jo la més jove. Habitualment, el grup amb el que jo surto, acostuma a no variar gaire de personal i ja em coneixen però de tant en tant sempre ve algun nou a treure el cap. Ahir mateix, un parell de nois i un senyor que apareix de tant en tant van fer acte de presència. Els homes són uns picats, això ja ho sé i per tant, sent conscient de que m’esperen uns 20 i pico quilòmetres, passo de començar cremant tots els cartutxos. Per tant, vaig a un ritme constant però al meu ritme. Arriba el primer punt de reunió, glop d’aigua i seguim. Pujada guapa on els peto a tots tres perquè no tenen tècnica i seguim. Jo vaig al meu ritme. Ells no accepten que jo els passi i per tant, em passen accelerant. Em fa certa ràbia veure’ls que em passen amb la merda de tècnica que tenen i penso, ja podia tenir la força que tenen els tios i amb la meva tècnica, me’ls pixo sencers! Però jo segueixo al meu ritme i penso, ja petaran, és el seu problema. I anem passant quilòmetres i als darrers dos quilòmetres i mig, obro gas. Em conec el recorregut de memòria, els deixo enrere a la pujada i segueixo a tot gas fins al final. Arribem al pàrquing i arriben els tres darrere meu morts. Jo feliç.
També en podria explicar un munt d’històries de piscina. Homes que es posen als carrils del costat i quan veuen una noia que els passa, es tornen posseïts i comencen a accelerar com a bojos i no aguanten ni dues piscines sinó te’ls trobes morts abans. Mentrestant, tu segueixes sumant metres...

Per tant, els mascles alfa, a part de ser els “machitos” també són aquells que normalment porten menys temps dedicat a l’esport i que en general, tenen menys tècnica. Els beta, són molt més compressius i a més d’esperar-te, saben quan et poden esprémer i com motivar-te per millorar.

Exemples de mascles beta. Baixo a entrenar a Barcelona amb els de triatló i em posen a tirar a mi a la piscina. Jo sé que quan sortim a córrer no puc seguir el seu ritme i, o quedem en un lloc concret, o a vegades, el meu germà per exemple, accepta a anar a un ritme més baix i tirar de mi. Per tant, els mascles beta accepten que una dona els pot avançar i que poden aprendre d’ella alhora que ajudar-la.
Els alfa, en canvi, són uns idiotes.


Entrenar amb els betes és el millor. Amb els alfa, un rotllo perquè no t’aporten res i van de sobrats, però és necessari ser intel·ligent i no seguir-lis el joc. Així com els homes són molt més cremats i impulsius, nosaltres ens ho mirem des d’uns metres més enrere i anem fent, observant la jugada i quan podem, pam! S’ha de ser conscient de les limitacions de cadascun i ser conscient que tots podem aprendre de tots. A vegades no entrenaràs al màxim però llavors pots aprofitar per millorar la tècnica o bé marqueu punts de reagrupament per retrobar-vos per exemple. Es tracta de buscar l’equilibri dintre del grup d’entrenament... malgrat que alguns mascles alfa siguin incapaços d’entendre-ho…

Ara, també va bé entrenar sola de tant en tant eh! O amb altres noies si és possible… 

diumenge, 1 de desembre del 2013

Correccions

Tinc un problema. No tinc temps. Estic d’acord que com a mínim no duc la pressió a sobre a la feina de quan havia de presentar el “licentiate” però això no vol dir que no tingui res a fer. El ritme frenètic setmanal segueix al mateix nivell.

Una de les diversions, mode irònic encès, ha sigut corregir una de les entregues que tenen els alumnes del curs del qual jo porto un grup per les classes de problemes. La data límit era el dijous a les 5 de la tarda i des de dilluns a primera hora del matí, van anar arribant entregues que servidora havia de corregir. Al principi, em feia certa gràcia ja que era la primera vegada que em dedicava a corregir alguna cosa de nivell universitari, però quan has de corregir unes 150 entregues, la gràcia no la trobes ni a les soles de les sabates. Si més no, m’ha servit per constatar les diferències amb el sistema educatiu de casa nostra i el suec a nivell universitari ja que jo he experimentat, com a alumna, els dos sistemes eduactius. Les majors diferències serien les següents:

1.    Les entregues no tenen nota i per tant, no fan mitja amb l’examen. L’has d’entregar i te la poden retornar si no està correcte. L’has d’anar entregant fins que estigui correcte o aprovada i per poder anar a l’examen final, han d’estar totes aprovades. Jo a aquest mètode li trobo certes pegues. La primera és ja des del punt de vista del qui corregeix. Si tens 150 alumnes i a sobre, has de retornar entregues, et passes la santa setmana corregint. També em sembla que al no dependre d’una nota numèrica, els alumnes s’hi esforcen menys i entreguen els exercicis sense posar-hi tanta atenció i esforç que el que hi dedicarien si contribuïssin a la nota global de l’assignatura.  A més,  els que retornes, la majoria només es dediquen a contestar la pregunta o arreglar allò que està malament però no sé quants realment han entès perquè ho tenien malament i per això tenen la oportunitat d’arreglar-ho. És a dir, que només els hi importa si tenen aquella entrega aprovada o no. No sé si aquest mètode és millor ni pitjor, jo només dono el meu punt de vista. Ja sé que aquí són molt més flexibles i no porten la càrrega i l’exigència que dúiem a sobre nosaltres i tenen uns altres criteris educatius però no sé si aquest mètode és realment eficaç. El que sí que puc afirmar és que és una mala jugada, per dir-ho suaument, pel pringat que li toca corregir.

2.    Els hi importa un rave la presentació. No és cap novetat per mi però he vist entregues que m’ho han constatat. A part de que quasi totes són en llapis ( a nosaltres pocs professors et deixaven entregar alguna cosa en llapis, sempre et deien, i si agafo una goma i ho esborro tot, com justifiques que havies escrit alguna cosa? ), moltes fan realment vergonya. Jo sincerament, no ho entenc. Amb tot el que ens insistien des de tercer de primària, si no era abans, que havíem de fer bona lletra, neta i polida! I si entregaves algun full brut s’havia de repetir! I això era a l’escola i per tant, quan arribaves a la universitat, si havies d’entregar qualsevol cosa, la presentació era primordial. Majoritàriament sempre a bolígraf i els exàmens també. A mi sincerament m’és igual que escriguin a llapis però que estigui net i s’entengui el que posa! Perquè he vist fulls que realment són per retornar-los i dir-lis, nanos, o ho entregueu més net i polit o em nego a corregir-los! Sembla que nosaltres ens matem més  per l’aparença que pel contingut i ells, al revés però és fals. Trobo essencial una bona presentació perquè per molt que una entrega ronyosa estigui bé, pels altres que l’han de llegir, costa horrors! El que em costa entendre és com tenen els sants pebrots d'entregar el que entreguen, si no els hi fa vergonya. Per cert, a un que va venir a preguntar li vaig dir que per la propera, intentés millorar la lletra perquè no s'entenia res. Em va respondre que ho intentaria. Ja veurem.

Us deixo amb tres exemplars. El primer és d’un paio que em dóna la sensació que és un crack perquè sempre les entrega a principis de setmana, escriu amb ploma! i correctes des del principi. Potser no tindrà la millor lletra però les entregues són netes i s'entén tot. Tenim una teoria que té descendència francesa i per això escriu amb ploma perquè sinó no m’ho explico. Els altres dos… exemples de les millors perles amb les que m’he trobat aquesta setmana.





I a partir de demà, em toca corregir la darrera entrega de l’assignatura. Sí, una altra vegada em toca a mi però com a mínim em salvo de corregir l’examen final.

diumenge, 10 de novembre del 2013

2 x 1


Abans que salteu tots dient-me que se me'n va la pinça anunciant rebaixes al mes de Novembre, us avanço que els trets no van per aquest camí. Més que res fa referència als aconteixements que han tingut lloc aquesta setmana, especialment, el dijous 7 de Novembre.

Ha sigut una setmana llarga, amb entrenaments, donant classes, polint la presentació, cabrejant-me moltíssim per la decisió del ministre Wertgonyós referent a les beques Eramus i intentant que les hores passéssin el més ràpid possible fins arribar a el dijous dia 7 a les 13:15. Dimecres el vaig tenir ocupat de tal manera que entre entrenament de natació pel matí, donar classe i un entrenament per rebentar amb els del club d'esquí, vaig arribar a casa, sopar, em vaig desplomar al llit i vaig poder dormir sense cap interrupció ni alteració del son. 

Dijous era el dia X. Dia clau perquè a part de ser el meu aniversari, sí, són coses que passen un cop a l'any, allò que se'n diu que et fas un pèl més vell, només un pel eh!, presentava el Licentiate. El matí va anar passant, pensava que se'm faria més llarg però entre un i altre passant per l'oficina i les preguntes incoherents del meu nou company xinès d'oficina (sí, un altre), va arribar l'hora de dinar. A la una em dirigia cap a l'aula on em tocava fer la presentació i a un quart de dues començava la presentació. Em vaig quedar sorpresa de la de gent que va venir a la presentació. Malgrat que la família no hi ha poder ser present, tenia un públic "digno de admirá!". A part del la gent de la meva divisió, estava el Juan, l'Emelie, l'Annika, el Filip, l'Anaïs, els meus amics de la divisió de mecànica de fluids i turbo-power i fins i tot, dues de les secretàries del departament! Que de fet, una em va venir al matí a felicitar-me i em va donar una abraçada que em va deixar de pedra! Aquests suecs cada dia em sorprenen més. Tot i la gran afluència de públic, no estava nerviosa. Vaig començar a parlar i vaig anar fent. En acabar, van sonar aplaudiments i després va començar la discussió amb l'oponent. Haig de dir que va estar molt bé, em va donar consells de cara a la tesis doctoral i no va anar a buscar els tres peus al gat. Les preguntes van ser força genèriques però tot molt correcte. En acabar, després de que els meus amics més pròxims haguéssin de marxar, vaig dirigir-me a la nostra sala on dinem i fem els cafès on estaven tots esperant-me pel pastís. I res, vam menjar pastís, em van donar els regals i a sobre, com que sabien que era el meu aniversari, em van felicitar allà tots a la manera sueca: cridant hip hip i 4 hurra! El regal del departament ha sigut una súper cassola de Le Creuset i els meus companys, una ronyonera d'esquí de fons on el contingut per la beguda és un termo, molt útil per esquiar a les temperatures baixes d'aquest país perquè no se't congeli l'aigua, més un val per gastar a una botiga d'esports. A més, el Filip, l'Annika i l'Emelie em van portar una planta molt bonica. 
Tothom em va dir que ho vaig fer molt bé. Costa analitzar-se a un mateix, jo només sé que no estava nerviosa i vaig anar fent. I el pes que et treus de sobre un cop acabat tot l'espectacle, no té preu. El que em va sorprendre molt va ser que en quant va marxar l'oponent, em va venir a dir adéu i també em va abraçar. La resta del dijous va transcórrer sense gaires més novetats. Bé, classe d'spinning seguit d'una ronda de converses familiars per Skype on destacaré la següent frase de la meva iaia: "Jo amb 26 ja havia parit a 3 i la quarta estava de camí".  Ho deixaré així.







Divendres va ser un dia diferent ja que vaig haver d'anar a Chalmers, la universitat politècnica de Göteborg. Una mica pallissa després de tots els esdeveniments del dia anterior però què hi farem. Hi anàvem 5 del grup: el Martin (suec), el japonès, el equatorià, el nou xinès i jo més el Bengt, el nostre jefe. Hi vam anar allà a conèixer el grup d'allà que es dedica a les piles de combustible per veure si és possible tenir alguns projectes de col·laboració ja que ells es dediquen bàsicament a la part experimental i nosaltres a les simulacions. Va ser interessant i em guardaré tots els peròs no sigui cas que algun arribi a a aquesta pàgina… El millor va ser que a la tornada, vaig poder conduir jo.

Degut a l’agenda tan plena, ahir dissabte va ser el dia fixat al calendari per celebrar el meu aniversari i el licentiate amb les meves amigues sueques. L'Emelie, la Sofia i l'Annika van venir a sopar a casa i ens ho vam passar molt bé. Van tastar el pa amb tomàquet, la truita de patates, el pernil salat… i un poc de tot. Un sopar molt agradable amb tres persones que cada cop em sorprenen més i que me les estimo un munt. Em van sorprendre amb unes arracades molt maques i com sempre, xerrant pels descosits. 




Avui, igual que ahir, segueix plovent. Sembla que comença a fer una mica més de fred però l'aigua no para. Podria ser neu i així començar a treure la pols als esquís!