Guirejant per Ningbo

Avui he fet de guiri o, dit d’una altra manera, he anat a experimentar el que és desplaçar-te per Ningo i intentar conèixer el centre de la ciutat on em trobo. Després del que he experimentat avui, entenc que els estudiants d’aquí al campus no baixin molt sovint al centre perquè queda, literalment i amb perdó, a prendre pel cul.

L’aventura començava a les nou del matí ja que havia quedat amb la Lisa a la porta principal del campus per anar a buscar el bitllet de tren pel dijous poder anar a Suzhou. Em diu que s’ha llevat un pèl tard i que no ha tingut temps d’esmorzar i que de camí a la parada del bus, com que hem de passar pel CARRER, que allà comprarà esmorzar! De veritat, és un súper carrer, tens esmorzar, dinar, sopar... En fi, cap al carrer ens dirigim i primer parem a una parada on es compra unes boles que m’ha dit que la pasta és dolça i estan farcides de diferents coses i estan cuites al vapor. No m’enrecordo del nom. I després, en una altra, ha comprat uns “fried dumplings” per a que els provés. M’ha quedat clar que en xinès, fregit és xie. La continuació ja no la tinc tant clara. Jo em feia la interessant perquè ella es pensava que no ho havia menjat mai però això, jo ja ho havia tastat. La veritat és que eren bons. Bé, un cop amb l’esmorzar assegurat i amb la panxa plena, objectiu número dos, trobar la parada de l’autobús que ens havia de dur a l’estació del tren. Ho aconseguim i em diu, igual ens hem d’esperar 30 minuts a que vingui l’autobús! Ja no flipo perquè aquí et pots esperar qualsevol cosa però hem estat de sort perquè al cap de poc ha aparegut l’autobús i, per sort, com que era inici de trajecte pràcticament i anàvem al final, teníem lloc per seure. Dir que hem estat poc més d’una hora en arribar a l’estació del tren i que en alguns moments, allò era una llauna de sardines. Jo no sé d’on treuen que aquesta ciutat és petita perquè m’ha semblat enorme. Ara, bonica... no sé, jo he vist molts carrers, molts edificis, molts cotxes, moltes motocicletes, algunes bicicletes i molts xinesos.

Arribem a l’estació de tren i allò ha sigut una flipada. Hem baixat unes escales i allò era tota una sala, bé, un soterrani més ben dit, amb unes 12 files de taquilles o més, i no sé quants xinesos fent cua. En aquells moments, només pensava en sort que vaig amb la Lisa al costat perquè aquí sola, les passes magres. Després de posar-nos a la cua de recollir el bitllet i de que passessin uns minuts, hem aconseguit arribar a la guixeta i que ens donessin el bitllet. Un cop ben guardat, ens hem dirigit a l’estació dels taxis i aquí ha començat la meva aventura solitària per Ningbo mentre ella tornava cap aquí dalt.

La fila dels taxis era llarga però anava ben ràpid. Just abans de pujar als taxis, hi havia un policia que anava parant els taxis i distribuint al personal. Jo portava un mapa a la mà amb el lloc on volia anar ben marcat. Primer destí: Tianyi Pavilion. És un recinte privat que està obert al públic i on es troba una biblioteca molt antiga i hi ha unes quantes pagodes. Bé, vaig al primer taxi, m’hi pujo, l’hi ensenyo el mapa i l’hi assenyalo i em diu que no i que no. Insisteixo en que s’ho miri però em diu que no, que baixi. Em baixo i em ve el policia. Li ensenyo el mapa, se’l mira, i em diu que entén on vull anar. M’acompanya al següent taxi i li parla al conductor que torna a refusar-me. El pobre home em diu que el segueixi. Penso, a la tercera va la vençuda però no entenc perquè posen tantes pegues. El tercer taxista accepta i vaig asseguda de copilot. Aquí no hi ha problema. Em cordo el cinturó, aquí per sort sí que me’l podia cordar, i començo a experimentar el que és la conducció per Xina. Només vull dir que la paraula conducció temerària es queda curta, molt curta. Les línies contínues no serveixen per res, et canvies de carril quan et ve de gust, et creues com et doni la gana, canvies de direcció, fas la volta del taxista a pèl, si hi ha dos carrils, n’hi fas tres i tot el que se us passi pel cap. Evidentment, parlar per telèfon també entra com a vàlid. Després d’uns quants minuts de conducció, de passar per alguns carrers per on ja havia passat amb el bus, arribem un lloc que el paio em diu que és aquí. Li dic que me l’assenyali amb el mapa exactament però la cosa queda una mica pels aires. Em situo i crec que haig de tirar cap al carrer de l’esquerra però no hi ha cap cartell i tampoc sembla un carrer on et puguis trobar un museu. En fi, com que tinc el Yuehu Park, aprofito per donar una volta i veure el parc i tirar direcció nord on veig que evidentment, havia de ser el carrer aquell. Li pregunto a un parell de xinesos, ensenyant el mapa i fent mímica i a la tercera, em trobo a un que sap anglès! Festa grossa! El paio molt amable em diu que sí, que era aquell carrer. Així que sota una calor impressionant, tota xopa, em dirigeixo cap al Tianyi famós. Pago entrada d’estudiant i em dedico a passejar per tot el recinte que petit no és. La veritat és que era interessant, llàstima que la majoria de rètols estaven en xinès però alguna idea me n’he fet. D’allà, he començat la meva ruta a peu per tots els carrers i carrerons del centre, bàsicament en la confluència de dos rius que formen una Y. Ha arribat un moment que he al·lucinat perquè estava envolta d’edificis força i molt alts, i una mena de mega centre comercial. I els xinesos tots flipats de compres. Hi havia no sé quantes botigues i de tot arreu. Fins i tot Zara i Mango. En fi, que pots comprar el mateix a tot arreu. Jo he entrat en un dels edificis a veure si a part de l’aire condicionat hi havia un banc i alguna cosa per prendre un refresc però tot estava al carrer. Així que cap a fora, i m’he comprat un granissat de taronja que m’ha sentat de perles. La gana aquí se te’n va, però una set!

Yuehu Park

Yuehu Park

Xineses sota paraigües perquè no els hi toqui el sol davant el Temple Tianyi

Temple Tianyi

Temple Tianyi

Més temple

Una de les pagodes del temple

I més temple

L'autenticitat dels carrers xinesos

Colonitzant també la Xina

Plaça de Tianyi envoltada de botigues

D’allà he seguit caminant, he creuat el riu i m’he dirigit al museu d’art de Ningbo. Entrada gratuïta, aire condicionat i bancs en algunes sales que m’han anat perfecte per descansar una mica. Hi havia exposicions interessants, quasi totes de xinesos i, per mala sort, tots els rètols i explicacions en xinès. Devien ser sobre les dues de la tarda passades quan em pregunto què faig. He vist pràcticament tota la zona del centre i, sincerament, res espectacular i molta calor. Assedegada, dono una volta i em topo amb un Starbucks. Entro, demano un te de hibiscus, mango i no sé què més ben fred i un muffin. El preu és com l’europeu però comparat amb els preus d’aquí, et dóna per més de dos àpats. I en una taula, sota l’aire condicionat, vaig descansat i descobreixo que hi ha Wifi, moment que aprofito per donar senyals de vida via whatsapp als meus pares. Després d’una bona estona allà dins, a les quatre he decidit que era hora d’anar fent via cap al campus ja que vist lo vist, preferia tornar a sopar a la cantina, que com a mínim, puc senyalar el que vull i moure el cap per dir sí o no. Així que començava el darrer repte del dia, trobar un taxi que m’acceptés. La veritat no sé perquè els hi costa tant, si és una font d’ingressos! En fi, després de no sé quants intents i de que un parell em digués que no, al final un ha acceptat a dur-m’hi. I això que aquesta vegada tenia a part del mapa, la direcció exacta i el nom del lloc escrit en xinès. Sort que els hi vaig dir als xinesos de Lund que m’apuntessin totes les direccions. Ell deia que sabia on anava però al final, l’he acabat guiant jo. I, he seguit flipant amb la conducció. Hi ha hagut un moment on li he dit que havia de girar i se l’ha saltat i el paio pretenia fer mitja volta i anar contra direcció. Li he dit que tirés recte i quan ha pogut, ha fet la volta del taxista. Finalment he arribat a la residència sobre tres quarts de 5, he pujat a l’apartament a deixar els trastos i a les 5:25 a sopar. En aquests moments ja tenia un poc més de gana, només havia menjat un plàtan i un muffin en tot el dia però us asseguro que és impossible menjar. I, a més, aquí el menjar és sempre calent, les coses fredes no els hi van.

Un dels rius

L'altre riu

El museu d'art de Ningbo

El sopar del dia

El millor del dia ha sigut la dutxa per la que acabo de passar que m’ha deixat com nova. Podria destacar moltes coses però sense dubte, és que la gent et clavi els ulls, t’assenyali i comenti coses sobre tu. Amb el que m’agrada a mi passar desapercebuda... aquí és realment impossible!

Pèls, xafogor i punt de mira

Són quasi les set de la tarda i acabo d’arribar al súper apartament. És moment de fer balanç del que m’ha passat en les darreres vint-i-quatre hores que hi ha hagut moments per tot. Ara mateix estic intentant recuperar-me de la xafogor que fa a fora. Pretenia, o moralment tenia la intenció o vull sortir a córrer però és impossible. Espero que les condicions meteorològiques millorin o si més no, quan vagi cap a Suzhou, no faci tanta, tanta xafogor però em sembla que és massa demanar. No és cap excusa per no sortir, sinó que és de bojos i a més, bé, ja us deixaré alguna foto dels voltants. Anem a pams.

Ahir a les tres de la tarda va aparèixer la meva maleta per fi! Vaig estar treballant un parell d’horetes i a dos quarts de sis havia d’anar a sopar. Vaig sopar amb el master student de la nòvia i la nòvia i molt bé. Ahir per sopar va tocar peus de porc i mongetes tendres amb alguna cosa més. Del bol d’arròs ja vaig passar. En acabat, vaig agafar tots els meus trastos i em vaig dirigir cap a l’apartament més suada i contenta que unes pasqües. L’apartament està a 3 minuts de l’oficina així que es troba pràcticament al costat. Tancar la porta, encendre l’aire condicionat i obrir la maleta va ser la millor sensació del dia. Així que vaig poder gaudir d’una bona dutxa i posar-me el pijama. Tot estava net!

Després d’aquesta grata alegria, ja que ja tinc número de telèfon xinès, vaig tenir una llarga conversa amb la meva seu de control a Shanghai, la Mireia, que em va servir per descomprimir i explicar-li tot i per anar passant revista a les característiques i peculiaritats de la societat xinesa, que no són poques! Una de les grans és, que ja ho sabia però ho he acabat de reafirmar, que les xineses no es depilen! De cames no seran gaire peludes però a la que aixequen l’ala... allò espanta! I bé, tot i que vaig millorant amb el tema jet-lag, es nota. Per les tardes és quan estic més desperta i potser fins les 12 no aconsegueixo dormir-me però bé, com que no comencen fins les 8:30, em puc llevar a les 8 tranquil·lament. Ara, pels matins estic ben “zombie”. Sort que com a mínim em funciona l’internet i tinc llibre per llegir!

Aquest matí bàsicament he baixat al laboratori amb el xinès. A veure, vaig a posar-li noms perquè sinó això és un merder. Aquest xinès es diu Liu Shan. I hem anat al laboratori perquè avui havia de fer un test per veure el funcionament de la pila. Bàsicament, ha estat una hora per muntar tot el sistema i després ho hem deixat que anés fent durant unes tres hores. A les 11:25 a dinar i aquí és on m’he enfonsat un poc ja que avui m’ha tocat dinar sola i bé, m’he rallat una mica perquè la sensació és que m’han aparcat amb els master students. Que no tinc res en contra d’ells però cap persona amb autoritat se m’ha tornat a dirigir. En fi, que només estic aquí una setmana i no puc demanar més, però en alguns moments penso en agafar els trastos i marxar a Shanghai amb la Mireia però bé, avui ja és divendres. Aquest cap de setmana tinc intenció de fer turisme i conèixer, si més no, el centre de la ciutat.

Les piles de botó SOFC del Liu Shan

Muntant el sistema per poder fer tests

Els ventiladors del lab

El Liu Shan posant platí a l'ànode de la pila

L'aparell per veure el comportament de la pila

Després de dinar, jo he estat fent feina i quan han tornar de la migdiada (flipa amb el que dormen aquesta gent, dormir és la seva passió), hem tornar al laboratori a veure els resultats i bé, alguna cosa ha anat malament perquè els resultats no eren correctes. No podíem obrir l’aparell on es troba la mostra ja que s’ha d’esperar unes tres hores per a que es refredi així que unes hores més al cubicle. Llavors he aprofitat per demanar-lis que m’imprimissin un mapa del centre amb les coses principals a veure. He tingut la sensació que aquesta gent no surt massa d’aquí al campus, de fet, ja et diuen que la seva passió és dormir i jugar a jocs a l’ordinador... Però tinc una idea del que vull fer demà. He quedat a les 9 aquí a l’entrada del campus amb la Lisa perquè hem d’anar a buscar el bitllet de tren pel dijous i després, jo aniré a fer turisme per la ciutat.

Fotos del campus 

La netedat de les escales de l'edifici

El passadís del departament. A les fosques, s'ha d'estalviar

He anat a sopar amb el Liu Shan, la Lisa i el novio de la Lisa i com que avui no he dinat gaire perquè no tenia gana, ara per sopar he menjat el bol d’arròs i he encertat amb un platet de tomàquet i trossets de truita i un platet de carabassa. Aquí són tot platets. En acabat, he pujat a la oficina a buscar els trastos i he anat al SÚPER carrer a comprar dues ampolles grans d’aigua. Els xinesos veuen sempre l’aigua bullint o te. Jo, o em dedico a bullir l’aigua i esperar a que es refredi o, vist lo vist, prefereixo comprar ampolles d’aigua embotellada que total, he comprat dues per menys de 40 cèntims. Era la primera vegada que anava sola pel carrer aquest i no vegis la d’ulls que em miraven i com em pitaven les orelles! Però bé, passant de tot i fent fotos. Arriba un moment que ja passes de tot. Realment, em costa trobar paraules per descriure aquest carrer. I això que només és un carrer! Quan venia pel carrer estava motivada per sortir a córrer però a mesura que arribava a casa, semblava que hagués sortit de la dutxa i crec que començo a tenir certes picades de certs insectes. Espero i desitjo que no faci reacció a res perquè sinó, ja he flipat.

Dos mestres en motocicleta, principalment elèctriques

El SÚPER carrer

Un balcó?

El carrer

Una de les fruiteries

Vagis on vagis, sempre hi haurà un cartell de Coca-Cola

Pel que m'han dit, aquí dins juguen a jocs d'ordinador

Sincerament, encara no sé què faig aquí però no sóc jo la que vaig decidir de venir aquí. El que és obvi és que amb tres dies n’hi ha més que suficient però bé, a veure si amb el cap de setmana fent de guiri pel centre, o m’acabo d’enfonsar o agafo una mica de perspectiva per aguantar aquí de dilluns a dimecres ja que dijous pel matí, marxo cap al lloc de la conferència. Com a mínim, tinc feina amb mi així que sempre em puc dedicar a fer altres coses.

Primer impacte: ultrapassant la realitat

Dimarts i dimecres 26 i 27 de juny

A les sis del matí sona l’alarma. És dimarts, els dimarts no toca llevar-se a les sis per anar a nedar però avui tocava anar a l’aeroport. Em llevo i directe a la dutxa. Una bona dutxa per despertar-me, connectar neurones i bé, fins no sé quan que em podré dutxar. Un cop ja desperta i dutxada, vestir-se, esmorzar, rentar-se les dents i tancar la maleta.

Amb les coses de viatge sota control, tocava acomiadar-me de l’apartament desendollant tot els cables, la nevera, baixant persianes, etc. Aquestes coses rutinàries que s’han de fer quan un marxa de casa més d’un mes. Just abans de sortir per la porta amb la motxilla, la maleta i la brossa, he celebrat una missa solemne a la dutxa de casa meva per pregar per l’ànima de les meves plantes. L’enterro el tenen ja pagat però, si per casualitats de la vida, la dutxa (lloc on les he deixat), les manté en vida, podré parlar de miracle.

A les 7:05 agafava l’autobús per anar a l’estació del tren de Lund i allà, agafar el tren fins a Kastrup, l’aeroport de Copenhaguen. Fins aquí tot correcte però Kastrup, senyors i senyores, avui era un pèl per no dir força caòtic. Primer de tot, et fan fer el check-in a les màquines i aquí surt el primer problema; només puc fer el de Copenhaguen-Amsterdam. Total, que igualment m’haig de tragar una cua infernal de només quatre mostradors pels vols de KLM, Air France, Czech airlines i Delta Airlines. Al cap d’uns 30 minuts, i sense exagerar, arribo al mostrador, li dic al senyor, i molt amablement, després de respondre-li a la pregunta de quina era la meva destinació final i quedar-se de pasta de moniato ja que ni idea on parava, em dona la targeta d’embarcament amb els tres avions i em desitja bon viatge. I tant, penso jo mentre em dirigeixo escales amunt per passar el control de seguretat sense problemes. Passat el control, agafo ampolla d’aigua, un riu i cap a la porta d’embarcament. Mentre esperava, apareix el Bengt, un dels meus dos supervisors que marxava vap a Split, Croàcia, a presentar de fet un paper que he escrit jo. Casualitats de la vida, el seu vol sortia a la mateixa hora i a dos portes de la meva. Amb un pèl de retard i en un avió més ple que una llauna de sardines, deia adéu a les terres escandinaves. Al costat de la finestra i acompanyada d’un matrimoni gran de canadencs d’Alberta que havien estat sis setmanes per Suècia visitant uns parents, he arribat a Schipol (Amsterdam) al cap de pràcticament una hora. Ben curt que es fa quan estàs acostumada a vols de pràcticament tres hores i a més, KLM ens ha donat una barreta de cereals gratis! Un vol curt, de tant en tant petant la xerrada amb la senyora i amb força son.

Aterrem a Schipol i prenc consciència de les magnituds de l’aeroport. En principi tinc una hora i mitja fins a embarcar a l’altre avió però vint minuts bons me’ls he passat caminant per l’aeroport. A més, cua per passar el control de passaport. Haig de dir que m’ha tocat un noi molt simpàtic, li dec haver caigut bé. I un cop tenia la porta localitzada, ja eren sobre les 12, he decidit que havia d’anar a menjar alguna cosa independentment de que si a l’avió m’alimentaven o no perquè mai se sap. Dit i fet, he anat en busca d’un entrepà i poca cosa més perquè a les 12:40 començava l’embarcament de l’avió destí Guangzhou (alerta: no destinació final). A l’hora mencionada, feia cap cap a la porta corresponent i, sorpresa, un altre control de seguretat. A part d’escannejar-te la bossa i tot, ens feien passar, a tots i cadascun, per una mena de gàbia o cilindre vertical que t’escannejaven. Per sort no he tingut cap problema i a la poli dona que hi havia per allà li han agradat molt les meves arrecades (els botons mai fallen). Un cop passat aquest control i haver de tornar a ensenyar la targeta, el passaport i el visat, ha sigut quan he pres consciència de que vaig cap a la Xina. Una sala plena de xinesos i 10 no asiàtics (no exagero). Criden als de primera classe, business i nens, després els d’unes files i il·lusa de mi, pensava que anirien cridant per files. Sort que estava en  bona posició però un cop la que cridava en anglès i la de xinès han decidit que ja havien passat els de les files mencionades, allò ha sigut com l’entrada de les iaies a les rebaixes del Corte Inglés! M’he quedat flipant però no quieta, i ràpidament he fet via cap a l’avió rodejada de xinesos que se’m miraven. I aquí estic, en un avió de China Southern,  de dos passadissos, dues files de dos i una central de quatre. Per sort estic al costat de la finestra i tinc de companya a una xinesa, que viu als Països Baixos i que va a veure la família a la Xina. Ella em parla em xinès (es pensava o pensa que entenc alguna cosa), ja li he dit que no, però jo li contesto en anglès. He provat altres llengües però m’ha dit que no. Ara, parlant amb monosíl·labs, ella en xinès, jo en anglès, i ensenyant papers, ja ens hem explicat la vida! Poc després d’enlairar-nos ens han donat de menjar, era comestible, m’he vist la pel·lícula de “La guerre des boutons” , he aconseguit dormir una hora i ara ho tornaré a intentar. Estic petada i haig de dormir perquè sinó l’arribada serà molt dura però em costa.

Després del segon menjar, que no sé si és sopar o esmorzar, jo diria que una barreja dels dos, intento tornar a dormir però al cap de poca estona, em començo a trobar malament. No sé si pels efectes de les turbulències (estrany en mi) o pel menjar però m’entren unes ganes de vomitar espectaculars. Penso, sort que tinc el lavabo a prop però no tinc ganes de vomitar. Poso el seient recte, espero a veure si em toca l’aire ja que estava un poc acalorada, i reso perquè em vagi estabilitzant i el menjar vagi cap a baix i no cap a dalt. La cosa no es fàcil quan sents dues persones seguides vomitar però em poso música i ho aconsegueixo. Al final he pogut dormitar algunes hores més i a les sis del matí hora local, dotze de la nit hora catalana, ens despertaven amb un vídeo per fer estiraments tot basant-lo en les seves teories però que no deixaven de ser els típics estiraments. Curiós si més no. A tres quarts de set posava peu a l’aeroport de Guangzhou. Primer contacte a terres xineses. 28ºC molt xafogosos em donaven la benvinguda seguida de control de passaport i interminables passadissos per fer els transfers. Sort que una noia m’ha dit que la seguís perquè hi ha hagut un moment, que després de passar un control de seguretat de lo més cutre, t’havies de pujar a una mena de vagoneta/autobús counduït per una xinesa que es creia que estava en un ralli per anar a parar a la terminal de vols nacionals. M’he estat passejant per aquí i, tot i ser un monstre d’aeroport, no hi ha gaire cosa. Jo buscava un banc però m’imagino que estaran a la sortida. Ara, els restaurants que hi ha, estan els xinesos esmorzant noodles, a les set del matí! Per sort he trobat un starbucks i he demanat un suc de taronja perquè no m’entra res més. Per lo demés, destacar els lavabos. Per mala sort suposo que no serà els darrers que visiti així però són del tipus letrina, d’aquells del forat al terra... i tot i que l’aeroport sembla net, els lavabos deixaven que desitjar. Tema higiene em sembla que m’hauré de fer cega i intentar enganyar el meu sentit olfactiu perquè ho puc passar molt malament. Ai, i només fan que escopir.

I ara estic aquí, passant les hores fins poder agafar el darrer avió. De moment encara m’aguanto però dintre d’unes hores no opinaré el mateix. Sobre un quart de dues hora local haig d’arribar a Ningbo, on recolliré la maleta i algú em vindrà a buscar. La primera vegada que algú m’esperarà amb un cartellet...

Dijous 28 de juny

Era obvi que les coses estaven sortint massa bé en aquest llarg viatge. Ens criden per embarcar i ja ficada dins l’avió, tanco els ulls i em quedo dormida. Ens tenen mitja hora parats a dintre l’avió per motius que desconec perquè no entenc una merda del que diuen. Però més igual, necessito dormir. Em passo tot el trajecte bàsicament dormint, unes quasi dues hores menys quan venen a repartir el dinar. Arròs amb pollastre. Aterrem i cap a les maletes. Un aeroport força petit així que no hi ha complicacions per arribar a les cintes de l’equipatge. Les maletes surten ràpid i la sensació d’angoixa va “in crescendo” al veure que la meva no apareix. Bingo! La meva maleta no ha arribat, s’ha quedat a Guangzhou. Trec el cap a fora i estava una xinesa amb el meu nom escric. Parla un anglès força comprensible i li explico tot mentre m’ajuda a comunicar-me amb els de l’aeroport per tramitar la busca i captura de la meva bossa. Diuen que fins al vespre o al matí del dia següent no sabran res.

Destrossada moralment, marxem cap al cotxe, cotxe de l’institut, on la Lisa (nom que empra per als no-xinesos) em canta l’agenda del dia. Igual que si fos una diplomàtica. Anem en un cotxe de l’institut i les primeres impressions són per flipar. Els cinturons no es poden cordar (aquí ningú porta cinturó), motocicletes amb una, dues o tres persones a sobre i altres animals i objectes. La paraula casc és pràcticament desconeguda. Gent amb bicicleta pel mig. L’ordre entre el caos. I bé, primera parada, anem al NIMTE-CAS (Ningbo Institute of  Materials Technology) a veure a la Chen, la jefa. Per sort, una dona que ha passat temps a E.E.U.U. i que la pobra em va animar per la maleta i vam anar solucionant coses. Tinc una taula per treballar, aquí són sales on hi ha no sé quantes persones en cubicles amb un cable a internet. Però no puc accedir al blog.

Un cop passades les quatre de la tarda, hora local, vam anar cap a la “guest house”. Arribem i encara ens trobem a la senyora de la neteja. És un apartament de dues habitacions però ja m’han dit que empri la de la dreta que l’altra no l´han netejat. Ai i que els llençols els acabaven de rentar a la rentadora per mi. En aquells moments,  per la meva ment passava pel cap: quin detall que han tingut, he estat de sort, a saber què m’hagués trobat! Vam deixar a que la dona acabés de “netejar” i vaig anar amb la Lisa al súper carrer que està davant de la institució i que és “EL CARRER”. Un carrer ple de mini-restaurants d’arròs i noodles, cadascun més autèntic que l’anterior, una perruqueria, un supermercat (rollo colmado xino) , alguna fruiteria, etc. Simplement, no hi ha paraules, tot això sota una humitat permanent altíssima. Després de comprar-me fruita per esmorzar aquests dies, vam anar a sopar uns noodles i vaig soprendre a la Lisa amb la meva habilitat per menjar noodles en una mena de sopa... era per acabar de morir de calor. Ho vam rematar amb un granissat de llimona i tot això per 1,5€! L’unic que només eren les 6 de la tarda. I com que semblava ser que era massa aviat, només arribar a l’apartament es va esconyar el pom de la porta i vam haver d’esperar una hora llarga més a que vingués un xino X i ho arreglés. En aquells moments, jo ja no sabia a on ficar-me. Un cop sola, em va sortir tot. Em vaig dutxar i a les 8 queia al llit. Al cap d’una estona em llevo i jo ja pensava que havia dormit dotze hores però tan sols eren dos quarts de deu. Vaig estar donant voltes i voltes, llegint fins que vaig tornar a caure i ha sonat l’alarma a les 8 del matí.

I bé, he vingut cap al meu cubicle, la maleta està en camí i un dels master students m’ha ensenyat a què es dedica. M’ha portat al laboratori i m’ha ensenyat les piles SOFC de botó que produeix. Tot això, en una conversa un tant pintoresca i a saber, què era cert i què no però interessant. Les instal·lacions són per flipar. I no en el sentit de darrera tecnologia i mesures de seguretat. Avui m’he recordat de quan ens rèiem de les mesures de seguretat i la precarietat dels laboratoris de l’ETSEIB de la planta G.

Acabo de tornar de dinar i d’aconseguir una targeta de telèfon xinès. Mireia, ja em puc comunicar! I a més, sort que tinc configurada la VPN de la uni i puc fer un salt a la censura xinesa! Oleee! A hores d’ara, quasi la una del migdia, encara espero la maleta.

El matí ha passat força ràpid anant d’un cantó a l’altra i a les 11:20 ja tenia els col·legues aquí per anar a dinar. Hem anat a la cantina, lloc on pràcticament esmorzen, mengen i moltes vegades sopen si no surten al súper carrer. Jo passo de l’esmorzar xinès perquè amb una mica de fruita ja faig, sinó, a les 11:20 no menjo. Bàsicament, agafes una safata, fas cua, i quan arribes, apuntes amb el dit. No sé perquè estaven tan espantats amb mi i el menjar xinès, tampoc era res de l’altre món. A veure, suposo que tot és saber apuntar. Jo he triat una mica d’ànec i unes algues verdes. Però no s’acaba aquí, per aquestes dues coses pagues però després tens un bol d’arròs gratuït i sopa. Jo ja els hi he dit que el caldo no és per mi, i menys amb la calda que fot. He dinat amb els dos nois master students que estan per aquí, un parla millor anglès que l’altra, i la novia d’un. M’han donat un més que aprovat amb els palillos i després he anat amb un d’ells, el d’aquest matí a buscar la targeta del telèfon. Destacar que aquesta gent mentre dinen no beuen líquid. Deuen tenir prou amb el caldo. I, la cosa no s’acaba aquí. Jo no sé d’on treuen que els xinos treballen molt perquè fan de 8:30 a 11:30 i de 11:30 a 13:30... hora de la migdiada o el que vulguis. Jo no vull dormir perquè sinó, no hi haurà manera de combatre el jet-lag i aquí, com a mínim, s’està relativament fresquet. També tinc l’esperança que la maleta arribi aviat. I ara a dos quarts de dues es tornen a posar fins dos quarts de sis que és hora de sopar.

Bé, aquestes són les meves primeres impressions. Pròximament, més.

Dubtes, incerteses i maletes

Els dies passen i la data s’acosta. Porto uns quants dies que els podria englobar sota l’etiqueta de “dies de reflexions internes”. Diguem que des de fa un mes que tinc vàries coses que ronden les meves neurones, imaginant-me diferents situacions que finalment no han esdevingut com una pensava i han resultat ser, si més no, gerros d’aigua freda o algun que altre pal. No sé si a vegades una hi posa masses esperances en certes coses i després, la decepció és major. No sé, el que és evident és que la vida no és camí de flors i violes i que de tant en tant, et vas creuant amb troncs, rius i altres elements que et fan vorejar, saltar o traspassar certs entrebancs.

Tot i els pals i els gerros d’aigua freda, una segueix encara en peu, i , el que es qüestiona és perquè la gent que fot els pals o tira els gerros no dóna explicacions de perquè ho fa. Unes simples paraules, unes frases, alguna cosa que als altres ens ajudi a superar el sotrac que ens han provocat. Bé, suposo que aquesta és una de les coses que hauré d’afegir a la meva llista de “coses que mai podré arribar a entendre”.

Bé, després de tants dies de reflexions internes, una ha decidit fer un canvi de xip (“borrón y cuenta nueva” no perquè les coses no són tan fàcils) però si més no, un canvi de punt de mira. Avui és vint-i-tres de juny, revetlla de Sant Joan, demà és Sant Joan i dilluns, el meu darrer dia de feina a la universitat abans de l’estiu. No és que dimarts me’n vagi de vacances ja, no, sinó que me’n vaig setze dies a la Xina. Sé que molta gent em tindria enveja i es canviaria el lloc per mi. Jo haig de confessar que, tot i la curiositat que em desperta el viatge, fins fa res, ho veia tot molt negre. Ara no és que ho vegi blanc però si més no, he decidit no “rallar-me” en excés i vist que la paraula planejar no existeix en la terminologia o ment xinesa, prendre’m-ho com que cada dia serà una aventura des de que em llevi fins que me’n vagi a dormir.

Vaig a la Xina per dos motius. El principal és que debuto en una conferència. El segon, que degut a que vaig a la Xina a una conferència, aprofitar el viatge i anar a veure un institut/universitat que es dediquen a la producció de les piles durant una setmana. La cosa així presentada no pinta malament però totes les meves inseguretats van anar sorgint quan m’assabento que a la conferència vaig sola quan és la primera vegada que vaig a una, que m’envien a un institut del qual no conec a ningú. I, a més, he intentat parlar amb els meus supervisors i connectar amb els xinesos per veure què se suposa que haig de fer durant una setmana en un institut ple de xinesos i el resultat ha sigut bàsicament infructuós. Els que em coneixeu, sabeu de sobres que sóc una persona que m’agrada tenir les coses força sota control, sobretot quan es tracta de llocs o fets completament desconeguts però aquesta vegada ha sigut impossible. A més, li haig de sumar el tema idioma que serà un gran repte. Si els xinesos que estan al meu departament parlen un anglès que moltes vegades és incomprensible, no vull saber què passarà allà. Estic preparada per parlar anglès, fer mímica o qualsevol cosa per fer-me entendre però tinc por. Bé, no sé si por és la paraula però el rau-rau a la panxa envers el desconegut, la incertesa i el sentir-te indefens. Suposo que el mateix viatge amb algú al meu costat, seria completament diferent però és evident que serà un viatge personal del que crec que aprendré forces coses. Segurament al·lucinaré amb moltes coses (perquè si ja ho faig aquí amb el que m’expliquen els xinesos d’aquí), en viu i en directe pot ser massa!

Així que dimarts que ve començo un llarg viatge, que serà una pallissa d’hores ja que haig de fer dues escales per arribar a Ningbo, lloc on estaré una setmana a l’institut de recerca del qual no sé què faré. D’allà, hauré d’agafar un tren xinès i dirigir-me a Suzhou, indret on tindrà lloc la conferència. I de Suzhou, com que es troba molt a prop de Shanghai i de fet, és on està l’aeroport, aprofito i em quedo un parell de dies a Shanghai a veure a la meva amiga Mireia de la uni que està vivint allà (sí, sí, amb un parell). De fet, el que més il·lusió em fa és trobar-me amb la Mireia però bé, paciència i bons aliments. La sort és que l’11 de juliol, després de volar no sé quantes hores i amb una parada pel mig, arribaré a dormir (o combatre el jet lag) a Catalunya.

Ja que connectar-me a les xarxes socials des de Xina és extremadament complicat a no ser que ho pugui fer a través de VPN i altres mètodes, intentaré, si es que el blog no està censurat, anar explicant aventures i desventures des del gegant asiàtic. Si nó, aniré escrivint i quan pugui, l’actualitzaré.

Bona revetlla i que mengeu molta coca!

http://www.youtube.com/watch?v=N-4U8gtkXds

La cosa es buida

Aparcar la bicicleta i treure la targeta d’accés. La porta principal està tancada, s'ha d’introduir el codi d'accés. Primer símptoma de que a) és dia festiu o b) és període de vacances (pels estudiants). Per sort, encara no he perdut l’oremus i sóc conscient de que es tracta de l’opció b.  Tot i saber que a finals de maig s’acaba el curs universitari, no n’ets conscient fins que l’ambient no és palpable. A què em refereixo?

Pujar les escales a les vuit menys alguns minuts del matí i no creuar-te amb ningú (bé, això no és cap novetat perquè jo acostumo a ser-hi bastant d´hora i els estudiants encara dormen), arribar al nostre pis (el de dalt de tot), obrir la porta i veure que o no hi ha ningú o només un parell de persones. Arribar al despatx i veure que per sort els meus dos companys xinesos no han arribat i obrir la finestra (sí, encara no he trobat la solució però com a mínim ara no moro congelada del tot), engegar ordinador i començar a fer feina i no sentir cap soroll. No sentir cap estudiant passar pel davant o anant a preguntar a algun professor cap cosa. No sentir-los quan vénen en grup a entregar exercicis o treballs, no parlar amb cap despistat que et pregunti a on són les pràctiques, a on s’entreguen els treballs o que s’han acabat les grapes de la grapadora. No creuar-te amb quasi ningú per l’escala, les aules buides i quatre gats comptats a la planta principal que encara no sé què fan. Ja fa dues setmanes que sembla que estigui en una facultat buida tot i que el personal docent encara és present. Bé, la gran majoria comença vacances la setmana després de Sant Joan. Les escoles van acabar ahir i aquí, finals de juny significa vacances. Llavors l’edifici encara esdevé més silenciós, buit i avorrit. De moment, aquests darrers dies consisteixen en reunions, presentacions de treballs de final de carrera d’alguns alumnes, visites d’altres professors d’altres indrets o presentacions de tesis. Avorrida no estic, feina n’hi ha però la zona universitària comença a entrar en estat latent. El silenci i la manca d’activitat no és només palpable a les zones on es troben les facultats sinó que a la zona residencial on jo visc també es nota i a la piscina... també! Veus, a la piscina és un dels llocs on realment ho agraeixes ja que sentir-te quasi reina de la piscina no té preu.

Bé, a mi també em queda poc més d’una setmana per contribuir a buidar la ciutat i la universitat però no perquè ja comenci vacances. Me’n vaig de gira.... Pròximament detalls.  Deixo una mica de suspens que així té més gràcia la cosa...

Parlem?

Perquè sabeu, totes aquestes noves tecnologies que ens permeten estar connectats els uns amb els altres via internet: whatsapp, facebook, skype, twitter, correu electrònic, etc. van molt bé. Ens permeten comunicar-nos amb pràcticament qualsevol persona (que tingui accés a internet) les vint-i-quatre hores del dia, els 7 dies de la setmana, durant tot l'any. És obvi que això ha provocat una revolució en la societat que segons des de quina vessant es miri, pot ser positiva o negativa.

El fet de poder estar connectats ens permet, sobretot als que estem en d'altres països i allunyats de la família, compartir moments, inquietuds, dubtes, penes i alegries. Però no només serveix per a la connexió entre persones de països diferents sinó, entre tothom. Evidentment això ha suposat un gran canvi en les relacions personals pel simple fet de poder comunicar a qui vulguis una cosa que t'està passant en aquell mateix instant mentre que anys ençà, esperaves a tornar a casa o a poder trobar un telèfon per poder-te comunicar i dir que havies arribat bé i que estaves viu o viva. És més que notable la presència de totes aquestes eines en les relacions interpersonals però la meva pregunta és: on és el límit? 

El que vull dir és que hi ha gent que viu enganxada a aquestes eines fins al punt en que es passen el dia enganxats al whatsapp o altres eines, escrivint frenèticament tot el que li passa pel cap i, bàsicament, la seva eina de comunicació amb la societat és el whatsapp. Dic el whatsapp per dir una, qualsevol de les altres mencionades és vàlida també. En aquests moments podria dir que no m'importa el que faci aquell o aquella, que si vol viure pendent de quan li vibra el mòbil perquè li han enviat un missatge, endavant, però el que realment em preocupa és el canvi en les relacions. Ara tothom s'ho diu tot per internet. I què se n'ha fet de les converses? De buscar un forat per anar a fer un cafè o un tè? De quedar quan un amic o una amiga et necessita i escoltar-lo/la? Ja no sabem escoltar? Som incapaços d'escoltar a la gent? De parlar mirant-nos a la cara? Del contacte visual? De parlar cara a cara i expressar el que sentim? Som incapaços d'articular sons que ens ho hem de dir tot per escrit? És això el que em preocupa. No dic en cap moment que sigui necessari eradicar aquestes noves tecnologies sinó que és necessari saber trobar l'equilibri i saber-les emprar com a eines complementàries per a la comunicació. És a dir, pels que vivim fora, pots enviar un whatsapp per quedar amb algú per parlar per l'skype ( en aquest cas, és el que més s'assembla a una comunicació cara a cara, però funciona perquè hi ha contacte visual i, en contra de la distància no s'hi pot fer res)  o bé, per preguntar alguna cosa o dir bon dia o bona nit! Però oblideu-vos de les parrafades. I el mateix dic per la comunicació entre persones que estan a prop. Internet ha de ser un mitjà per facilitar la comunicació entre persones, no el substitut de les persones per comunicar-se. 

Ja sé que no tothom opinarà el mateix que jo, però jo sóc feliç deixant el mòbil a casa mentre estic amb les persones a les que estimo perduda per algun indret del món. Que cadascú faci el que vulgui, però, segons el meu parer, és sentimentalment més ric una conversa cara a cara, la veu, els ulls, els músculs de la cara, les mans que no una pantalla que va vibrant plena de caràcters. 

Millor anar a dormir

Perquè hi ha dies bons i hi ha dies dolents. Perquè tots comencen sent bons i diversos esdeveniments fan o que bé continuïn sent bons o bé, acabin sent un horror, amb tots els seus matisos. A vegades és un cúmul de coses sorgides en diferents moments que conflueixen en un instant de temps el que provoca un canvi en el transcurs de les hores del teu dia. 

Avui és evident que no ha sigut el meu dia. Diguem que la meva efectivitat i el meu estat d'ànim han anat disminuint com una funció exponencial. El dia ha començat amb bon peu, a les 6 amunt, a nedar, avui entreno que en total he sumat 3100 m, piscina amb poca gent i tot i la rasca (l'estiu ja s'ha acabat, una setmana a 22ºC era més que suficient) no plovia. Un cop a la universitat i després d'haver esmorzat, diguem que és quan he començat a decaure anímicament fins fa ben poc que ho veia tot ben negre. Estic cansada, física i mentalment. És en aquests moments quan tanco els ulls i m'imagino dins del sac de dormir, sota un cel estrellat i les muntanyes al meu voltant, protegint-me alhora fent-me sentir un element insignificant de la natura. I així, poc a poc, tots i cada un dels músculs del meu cos es van relaxant fins que les parpelles baixen la persiana i la meva ment plena d'estrelles.

Bona nit i fins demà.