Vasaloppet - Öppet spår 2014

No sé per on començar. En les darreres 48 hores han passat moltíssimes coses però el més important: he completat la Vasaloppet. Com que la gran majoria desconeix què és la Vasaloppet degut a la manca cultural d'esports d'hivern en comparació amb d'altres països, com per exemple Suècia, us en faré cinc cèntims i de com servidora va acabar participant en l'esmentada cursa.

La Vasaloppet és la cursa d'esquí de fons més llarga del món i més antiga, és un recorregut de 90 km que enllaça les localitats sueques de Sälen i Mora, a la regió de Dalarna (regió coneguda per les estàtues de cavallets pintats de color vermell) i que aquest any celebra la 90a edició. La cursa com a tal, té lloc el primer cap de setmana de març però l'esdeveniment dura 10 dies on tenen lloc 7 curses: Kortvasan (30km), Tjeivasan o cursa de les dones (30 km), Öppet spår (90 km), Ungdomsvasan o la cursa dels nens, Halvvasan (45 km), Staffetvasan o cursa de relleus i la reina Vasaloppet. Degut a la bogeria de l'any passat on en 10 minuts es van esgotar totes les inscripcions, em vaig inscriure a la Öppet spår, pensant que era una bona opció per debutar. Amb totes les opcions que hi ha, segur que pensareu que per començar, millor agafar la de 30 o 45 km però els que em coneixeu, ja sabeu que sóc especialista en posar-me en merders de grans magnituds. La diferència entre Öppet spår i la cursa tradicional és que en la primera, pots prendre la sortida entre les 7 i les 8:30 del matí i el temps comença a comptar al passar la línia de sortida amb punts de tall per cada control mentre que a la darrera, és sortida en massa. Hi ha diferents grups en funció de diferents curses (internacionals i nacionals) per intentar estar el més a prop de la línia de sortida ja que al començament és un embut humà de grans dimensions.

Els culpables de que fes la inscripció van ser els meus companys del club d'esquí. En comparació amb d'altres, hi ha que som exiliats de llarga durada i ens hem de buscar la vida com sigui. Jo, concretament, visc a Lund, al sud de Suècia. Després d'un any i mig entrenant amb esquís de rodes i esquís en presència de neu, vaig acabar cedint a la insistència dels meus companys en que havia de fer la cursa, com a mínim, un cop a la vida. Des del març del 2013 que estic inscrita però fins al setembre no vaig poder començar a entrenar en condicions degut al meu estimat genoll.

Diumenge 23 F tindrà un nou significat per a mi a partir d'ara. Han sigut uns quants mesos d'un ritme frenètic brutal, compaginant entrenaments amb feina, traient hores de sota les pedres i aprofitant els caps de setmana per cuinar (la meva nevera era un magatzem de carmanyoles) per optimitzar el temps el millor possible, però tot l'esforç i el camí fet ha valgut la pena. També destacar que l'hivern atípic que hem tingut ha fet que hàgim acumulat molt poques hores sobre els esquís i hàgim gastat molta goma dels rollers o esquís de rodes. És un molt bon entrenament però hi ha petits detalls de tècnica que no són el mateix. Sort vaig tenir dels Nadals a casa, als Pirineus!

Divendres 21 de febrer a les 6 del la tarda arribava a Sälen després de passar-me el dia viatjant entre dos trens i un autobús, una bona ruta turística per una part de Suècia! Allà em vaig reunir amb uns quants més del club, tots més grans que jo i que pràcticament em feien de pares. Dissabte al matí, vaig anar tranquil·lament a buscar el dorsal i a passejar-me per la zona de sortida. La primera sorpresa va ser que anava jo amb el passaport i l'home, sense mirar-se'l, em diu: número de dorsal? 4025 li responc jo, torna amb el meu sobre i em diu? Maria oi? Molta sort! Sense comprovar en cap moment la meva identitat. Legalitat i confiança sueca al 100%. Així són els suecs. A l'hora de dinar, mentre estàvem ja acabant, rebo una trucada inesperada que em deixa descol·locada totalment: els meus pares apareixen per sorpresa al lloc on estàvem dinant! Sense dubte, un suport indescriptible al llarg de tota la cursa i difícil d'oblidar. Vaig passar la tarda amb ells fent un poc de visita turística per la regió i a les 5 de la tarda em van deixar a on dormia ja que a dos quarts de set era el sopar i tocava descansar un poc.

Després del plat de pasta de rigor (tampoc podies escollir altra cosa) i un tros de fuet (altrament conegut com a vitamines) portat pels meus pares, vaig acabar de preparar tot i a les 9 estava dormint plàcidament.

Porta per entrar a la sortida a Sälen

Banderes de participants a Sälen, la sortida

Diumenge 23F, 4:45 del matí sona l'alarma. Salto de la llitera i em vesteixo. Només em poso la samarreta i els pantalons tèrmics. Baixo amb el meu pot de Nutella a esmorzar ja que aquí la majoria prenen grött o porridge en anglès i no hi estic gaire acostumada. Em preparo dues llesques de pa amb Nutella i una tercera que me la guardo per mitja hora abans de la sortida i un got de suc de taronja. En acabat, em rento les dents, m'acabo de vestir, i agafo tots els trastos i enfilo cap a la sortida. En uns camions deixaves la motxilla marcada amb el teu dorsal i després et dirigies a la sortida a fer cua per tal de poder prendre la sortida quan obrissin a partir de les 7. La veritat és que estava molt tranquil·la. No feia gens de fred 1-2 graus positius, que van fer que els maldecaps d'encerar es reduïssin a que utilitzéssim klister (una mena de pega) per la zona central de l'esquí o del kick i que per tant, no fos necessari haver de parar cada X a encerar.

La darrera hora abans de la sortida la vaig passar anant a visitar el senyor Roca versió sueca, menjant el darrer mos de pa amb Nutella, parlant amb els del costat on vaig coincidir amb un dels 10 espanyols que estàvem inscrits a la prova sent jo la única dona i en el darrer moment, posant l'anorak a una bossa de plàstic marcada amb el nostre dorsal que dipositàvem als laterals i que després transportaven, juntament amb la motxilla, al lloc de les dutxes.

Jo crec que vaig passar per la línia de sortida sobre les 7:10 i la sortida te l'has de prendre amb moooolta calma per diversos motius. En primer lloc, perquè els primers 3 km comencen en pujada considerable, en segon, perquè amb 10000 inscrits (al final vam prendre la sortida 8200), la pujada és un embut, per tant, si un no vol morir abans d'hora, comences tranquil·lament amb cunya invertida caminant, pujant entre milers de participants, amb el pals el més enganxats al cos possible i mirant al terra per no trepitjar els pals o esquís dels demés. I amb un somriure, em vaig plantar al primer control: Smågan. La meva estratègia era simple: beure i menjar a cada control i vaig decidir no posar el cronòmetre en marxa per no posar-me més pressió a sobre. Als avituallaments bàsicament hi havia líquid: brou, beguda energètica, aigua, sopa de nabius i en els darrers, cafè. De sòlid només hi havia uns "bollos" que tenen fama per ser incomestibles així que jo ja anava preparada. Per la Vasaloppet de rigor i la de noies tenen alguna cosa més de sòlid però sense ser cap meravella pel que he sentit. Primer control: gel + beguda i segueixo fresca que acabem de començar!  Del 1r al 2n control, bastant pla però com que estàvem més elevats, feia una ventolera fresqueta però en cap moment inhumana però que emprenyava una mica. Arribo al segon control, Mångsbodarna, i em reben per tot lo alt ja que pels altaveus sento: Här kommer Maria Navasa från Spanien! Welcome Maria! I en aquells moments, et puja l'autoestima ràpidament. Segon gel però dels Gu roctane amb cafeina (especials per llargues distàncies) i líquid i continuem que no ha estat res. Algunes baixades per descansar però no gaires i pujada final fins al tercer control: Risberg. Fins aquí anava bé, somrient, veient algunes faves davant meu (jo per sort no vaig anar per terra), i jo bastant sencera tant mentalment com físicament. Aquí em vaig prendre una barreta amb alt contingut en proteïnes i líquid i cap endavant. A part del líquid de l'organització, jo portava beguda: aigua amb pastilla d'electròlits dissolts. De Risberg a Evertsberg va ser bastant calvari. Un terç de la cursa superat però amb pujadetes, alguna baixada i plans que va ser el moment més dur de tots. A més, tenia els guants xops i en aquells moments sí que t'entren els dubtes de: arribaré a meta? Serà possible? A l'arribar a Evertsberg, meitat de la cursa, vaig rebre una bona dosi d'energia a través dels altaveus ( que es repetiria un parell de vegades més) i la primera visita dels meus pares, reconeixibles gràcies a una senyera i una barretina, sense paraules. Em vaig canviar els guants per uns més fins i va caure un gel roctane més (aquest sense cafeïna), queixalada de fuet (essencial) i líquid i la confirmació de part dels meus pares que tothom arribava molt tocat a aquell control. Per sort, d'Evertserg a Oxberg hi havien unes quantes baixades que et permetien descansar els braços i que eren molt d'agrair però com sempre, una pujadeta ens esperava per arribar al següent control, Oxberg. Aquest darrer tram va ser millor que l'anterior però encara quedaven 30km més. I jo em deia, Maria, portes 2/3 fets, tu pots! A Oxberg va caure un gel amb cafeïna i beguda i vaig parar a fer un riu. Vaig decidir que era lo millor tot i el pal que feia ( treure pals, esquís, i baixar-se dues malles i calces), els tios ho teniu mooolt més fàcil, i vaig seguir, molt millor, els 10km més fins a Hökberg que se'm van fer bastant durs, la veritat. Lo bo dels darrers tres controls és que es trobaven a 10/9 km i es feia menys pesat. Sisè control i ja comences a notar el cansament però també les ganes d'arribar a meta, la dutxa d'aigua calenta i la ment que et diu : només 19 km! Barreta energètica de proteïnes, barreta de muesli, líquid i els últims crits d'ànims dels meus pares abans de tornar-nos a trobar a la meta. Aquests darrers 30 km ja els tenia en la meva ment ja que els havia fet feia dues setmanes i crec que va anar bé perquè sabia què em trobaria quan una comença a estar ja cansada.

Arribar a Eldris em va animar moltíssim. només quedaven 9 km, me'ls coneixia de memòria i em començava a creure que ho estava aconseguint. Al control em vaig prendre el darrer gel Gu roctane sense cafeïna, em vaig acabar el tros de fuet tot regat amb beguda i vaig encarar els darrers quilòmetres fins a la meta. Sorprenentment, em van passar millor del que m'esperava, anava mirant els cartells i dient, va, un km menys, ja ho tens, ànims! Fins que vaig encarar la darrera pujada, que et fa entrar al centre de Mora i un munt de gent cridant i animant que et fan posar els pèls de punta. I vaig creuar la meta. 8h 38 min, felicitada pels meus pares i per alguns del club pel temps fet en el meu debut. Realment és una cursa dura, no per la dificultat de recorregut, perquè no ho és, però per la llargada. malgrat que hi hagi baixades, no són masses i habitualment acaben amb una pujada, per trencar-te un poc més. Per altra banda, el recorregut és molt bonic, per mig de boscos, llocs que sembla la tundra siberiana, gent animant al llarg de tota la cursa, llacs, espectacular. Aquí us deixo amb el mapa i el perfil de la cursa (fer click a l'aquí) .

En arribar a la meta, et donaven una ampolleta de llet que el primer que se'm va passar pel cap va ser: i ara haig de beure llet? Els suecs i la seva addicció als productes làctics!  Ara és el que menys em ve de gust però tenia set i estava fresqueta i després de totes les merdes del gels, begudes energètiques i brous, tot i no tenir problemes d'estómac, va ser el millor! A la meta deixaves els esquís i et feien pujar a autobusos que et portaven a recollir les bosses i cap a la dutxa. Una dutxa, després de tants quilòmetres, sap a glòria pura. Després, bus una altra vegada cap a la meta a recollir els esquís i el diploma i apa, cap a casa falta gent! Vam dormir a Borlänge, una ciutat a una hora i mitja de Mora, i al dia següent, una va agafar tres trens fins a Lund mentre que els meus pares van agafar el tren fins a Stockholm i després l'avió. 

Jo crec que encara no sóc conscient del que he aconseguit. Estic súper contenta però vull destacar la bona organització del la cursa així com tota la gent al llarg del recorregut animant. A més, donar les gràcies als meus súper pares per aparèixer i donar suport, al meu germà i tropa de família per enviar missatges d'ànims i a tots els suecs (que no ho llegiran però és igual) del Lugi SK i IF Ski Team Skåne per les hores d'entrenament, consells, ànims i convivència. Del que més contenta estic però, és d'haver acabat la cursa sencera tant físicament com mentalment, que no és fàcil. Dilluns em feien un pèl de mal els braços però altrament, perfecte. Només cansada ja que la primera nit dorms regular. Tot i un bon sopar, em vaig llevar al cap de quatre hores amb la panxa fent uns sorolls considerables però dilluns, un cop ja a casa, vaig poder descansar perfectament.

Tinc dues setmanes per plantejar-me si em torno a inscriure l'any que ve... Qui vulgui saber més detalls, que pregunti!!!

Resultat amb parcials aquí 

Publicat amb Blogsy

14 de febrer de 2014: un dia que passarà a la història

Divendres va ser 14 de febrer. Un divendres com qualsevol altre direu alguns, altres direu que era el Sant del Valentí o de la Valentina i, d’altres, el recordareu per sempre més en la vostra vida perquè cert esdeveniment va tenir lloc i segurament, marcarà un punt en el vostre camí.

El meu 14 de febrer de 2014, no sé si tant catorze pel mig ha tingut certa incidència o simplement, casualitat, serà el dia que passarà a la història com el dia que la meva pituïtària va poder descansar en horari laboral. Sí senyor, el dia que la meva pituïtària va deixar d’olorar una barreja d’olor humana i menjar, el dia que vaig haver de deixar d’obrir la finestra en ple hivern per ventilar la oficina, el dia que vaig descobrir que durant més de dos anys i mig he estat treballant en tensió.

En primer lloc, vull aclarir que no sóc una persona racista, però una té certs límits i crec que he aguantat bastant. O si més no, això m’han dit altres del meu departament i crec que és cert. Després de dos anys i pico, a l’abril en farà tres anys des de que vaig començar el doctorat, he compartit despatx amb cinc xinesos i una amb problemes psicològics. Com no he acabat jo en un psiquiàtric és encara un misteri però per sort, encara toco de peus a terra ( bé, no n’estic molt segura però sempre queda bé deixar-ho per escrit). No sóc racista però viure i treballar a Suècia i haver aguantat a 5 xinesos diferents és com del tot il·lògic. Ja no des del punt d’aprendre suec ja que és impossible practicar-lo amb ells sinó dels del punt de vista de la convivència. He tingut paciència amb tots ells, he intentat que milloressin l’anglès nul que tenen i he sigut tolerant quan de tant en tant tenia a X xinesos parlant xinès a l’oficina. Però on he fet un esforç sobrenatural ha sigut amb les olors. Sóc una persona que des de petita ha tingut una pituïtària que fila molt prim, i moltes vegades, el meu nas ha anat sempre per davant del meu cos. Els xinesos no són com la majoria d’europeus i, després d’haver estat a la Xina, puc corroborar que el concepte higiene com nosaltres l’entenem no és el mateix.

He anat aguantant fins que aquest darrer xinès ha sigut la gota que ha fet vessar el got. A part de certs comentaris inadequats quan va arribar i cara de psicòpata corroborada per més d’un de tot el departament, la olor ha sigut el que m’ha fet dir PROU. Que una persona dugui la mateixa roba (ja no vull saber la roba interior) tota la setmana i que en arribar a la universitat, es posi a sobre una jaqueta que està al despatx des del primer dia en que va arribar, crec que diu alguna cosa sobre el que una havia d’aguantar durant més de vuit hores treballant. No tinc ni idea cada quan passa per la dutxa, però m’importa un rave i més val no saber-ho. Així que amb tots aquests arguments me’n vaig anar a veure el Bengt (bé, diguem que només amb els corresponents als temes olfactius), i li vaig exposar tot. Em va sorprendre la seva ràpida reacció de comprensió i de que s’havia de fer alguna cosa al respecte sumada al seu comentari de que ja que ara encaro la recta més seriosa del doctorat, necessitaria més tranquil·litat i no xinesos anant i venint. I com qui diu, d’un dia per l’altre, perquè vaig parlar amb ell dimarts, la meva pituitaria i la meva ment van passar a una millor vida.

Ara tinc un despatx per mi sola. Sí, sí, estic sola! Bé, era l’únic lloc on podia anar  a parar perquè tots els altres despatxos estan ocupats. Era el despatx que corresponia a l’administrativa que es va jubilar al desembre i per tant, encara està ple de trastos i arxivadors que les demés administratives van enretirant poc a poc però és un altre món. Divendres abans de dinar em vaig poder instal·lar i un cop tenia el meu ordinador endollat, tots els meus arxivadors en un costat esperant a tenir lloc i una taula preparada per treballar, em vaig començar a relaxar i a adonar-me de lo diferent que serà treballar en aquestes condicions (en termes positius).

Sóc una persona que no em queixo als meus supervisors cada dos per tres ni els exigeixo res. De fet, crec que és la primera vegada que els hi he anat a comunicar que no estava bé i, per sort, he vist que el Bengt m’ha entès. És cert que el camí del doctorat no ha sigut fàcil fins ara i he hagut de barallar-me unes quantes vegades però mai m’he anat a queixar de cap company ni res. Crec, que després de més de dos anys i mig, he aguantat prou com per demanar un canvi que divendres es va fer efectiu i que no em creia.

Així doncs, apunteu-vos-ho bé: 14 de febrer à Santa Pituïtària lliure

Viatge a Mora (segona part)

Il·lusa de mi, pensava que tindria temps per anar escrivint durant el campus però la realitat va ser molt diferent. De divendres a diumenge va ser un no parar i en tocar el llit, servidora es quedava clapada quasi a l’instant. Mora és un lloc molt bonic, completament diferent als paratges que nosaltres estem acostumats per anar a fer esquí de fons, però espectacular. Milers de quilòmetres per esquiar!

Divendres a les 7 del matí omplíem l’estómac per tenir energia per la primera classe de tècnica del dia. A les 8 estàvem encerant esquís amb l’ajuda dels monitors i a les 9 enfilàvem els primers dos quilòmetres i mig fins l’estadi d’esquí de Mora. Allà, ens van dividir en dos grups. La majoria de senyors estaven amb el Staffan Larsson i les noies i tres nois més, amb el Toni. Un noi molt simpàtic que ens va ajudar a polir la tècnica. Vam estar fent un munt d’exercicis sense pals que són claus per millorar la tècnica. El millor va ser quan, després d’uns quants exercicis dient-me que ho feia molt bé, em ve i em diu: tu portes anys esquiant no? Quasi m’agafa un atac de riure però el somriure que se’m va quedar va ser enorme! A l’hora de dinar, els homes van confessar que l’Staffan em va assenyalar un parell de vegades per tal que es fixessin en mi! Ara resultarà que hauria d’estar a Sotxi! El que em fa molta gràcia de les sessions de tècnica són els picats/des que necessiten ser sempre els primers i, per tant, només es centren en ser els primers que en fer-ho bé.

Després d’una dutxa ràpida, jo compartia bungalow amb tres dones més, vam dinar i a les tres de la tarda, ens tornàvem a posar sobre els esquís per encarar la segona classe de tècnica. Per la tarda va haver-hi canvi de monitors. A nosaltres ens va tocar la Kerrin Petty Nilsson, una altra crack de l’esquí de fons. Havia guanyat la Vasaloppet i tenia el rècord de la prova durant 14 anys, l’any passat el van superar. Una noia americana que actualment viu a Suècia ja que està casada amb un suec. Si la sessió del matí va ser genial, la de la tarda va ser la bomba. No sé quanta estona vam estar sense pals però anava un per un anar corregint i explicant. A mi em va dir un parell de coses per acabar de polir que m’han sigut molt útils, bàsicament emprar la cintura per tenir inèrcia gratuïtament. I també em va tornar a sorprendre ja que em va dir la Kerrin: Què bona que ets! I jo feliç! En acabat, dutxa i sopar i després, classe d’encerar i a fer nones directament.

Davant de l'hotel/càmping

Eldris: darrer punt de control de la cursa

Eldris: darrer punt de control de la cursa

D'Eldris a Mora

Indicació del traçat de la Vasaloppet amb l'inici i el final

Dissabte al matí, després d’esmorzar i encerar, vam pujar a l’autobús que ens duria a Oxberg, punt de control de la Vasaloppet situat a 30km de l’arribada. Allà, ens vam posar els esquís i cap a Mora una altra vegada. Teníem dos punts de control on podíem beure beguda energètica per recuperar una mica. M’ho vaig passar bomba i intentava anar retenint cada tros del recorregut a la memòria per saber què m’esperarà el dia de la cursa, els darrers 30 km, on ja aniré bastant cansada. Vaig fer uns 30km bastant forts sincerament, crec que sóc conscient que no puc anar a aquell ritme a la cursa perquè sinó petaré abans d’hora però contenta de com van sortir. Els primers 20k els vaig fer pràcticament amb dos darrere enganxats a mi. Els hi preguntava si volien passar i em deien que no, que anàvem a molt bon ritme i jo, anava fent. Uns sis quilòmetres abans d’arribar al darrer control un em va donar relleu fins arribar al control i reposar uns minuts on em van felicitar per com anava. Tranquils que no donaré la campanada a la cursa! Els darrers deu quilòmetres es van fer pesats perquè les traces estaven bastant desfetes i costava lliscar. Dutxa, dinar i descans. Per la tarda teníem lliure i vaig aprofitar per sortir a estirar les cames una mica una altra vegada però molt suaument. 12,5 km de passeig.

Després de sopar, teníem xerrada d’un representat d’una casa de productes energètics que he vist per aquí Suècia. Interessant i divertit d’escoltar, sobretot d’escoltar perquè si li hagués de fer cas, només m’hauria d’alimentar dels seus productes. Que si A per abans de la cursa, B per aquell moment, això per recuperar i una llarga llista de productes interminables. Jo anava fent que sí amb el cap i pensant, el que tu diguis home...  

Volta de la tarda

Una ja un pèl cansada

Paisatge de la regió de Dalarna

Diumenge al matí hi havia la possibilitat de tornar a agafar l’autobús però degut a que no teníem molt de temps ja que a dos quarts de tres havíem d’estar enfilats al primer tren, vaig decidir sortir des de l’hotel per avançar temps i d’aquesta manera, a dos quarts de nou ja estava enfilada als meus esquís. Va ser un dia dur perquè nevava i costava lliscar. Al final van sortir vint-i-cinc quilòmetres sota i sobre la neu. Dutxa, reorganitzar la maleta, dinar i cap a l’estació per començar la llarga tornada a casa.

Un tros de pista entre Eldris i Högberg

La tornada, per sort, va ser sense tren nocturn però llarga igualment. Arribava a casa a les onze de la nit després d’agafar  tres trens. El viatge va tenir lloc sense complicacions, entre tren i tren només havíem d’esperar deu minuts, però llarg.

La veritat és que ha sigut una experiència positiva i crec que encertada de cara a la cursa, o així espero. He après un parell de coses per millorar la tècnica, m’ha servit per tornar a estar sobre la neu ja que aquí Lund ens hem de tornar a calçar els esquís de rodes, i sobretot, conèixer una part de la cursa. La gent en general molt amable, tots eren més grans que jo, i si haig de criticar alguna cosa seria el menjar i potser, el temps.

El temps és una cosa que em preocupa. Aquest hivern és força atípic ja que no ha fet excessivament fred per aquí dalt. Nosaltres vam estar a 1, 2 graus positius i a vegades queia aigua enlloc de neu. Esperem que en menys de dues setmanes faci més fred ja que així, el tema d’encerar també serà més fàcil.

Pel que fa al menjar, bé, el critico perquè alguna cosa havia de criticar però és el menjar suec. És a dir, que o toca salmó, pollastre o carn acompanyat d’un buffé que quasi cada àpat era el mateix i anava concursant fins que s’acabés. No estava malament però el repertori un poc limitat. Jo fa molt de temps que ho dic, no es menja enlloc com a casa nostra.

I després del breu parèntesi, toca tornar a la realitat. Últims dies abans de tornar cap al Nord. Els entrenaments comencen a disminuir un poc però la feina segueix. 

Viatge a Mora (primera part)

 Ahir a la nit va començar el mes del pelegrinatge a Mora. Mora no és Móra d'Ebre ni cap lloc de culte religiós. Mora és una localitat sueca situada uns quants quilòmetres al nord d'Stockholm i és coneguda per ser el lloc d'arribada d'una de les curses d'esquí de fons de llarga distància més famoses, la Vasaloppet.

La bogeria d'aquest any, i per això tots aquests mesos d'entrenaments i pallisses físiques traient hores sota les pedres, és participar en la dita cursa. Encara no sé com em vaig deixar entabanar pels del club d'esquí de fons però les coses són les que són i en unes dues setmanes estaré anant de Sälen a Mora, 90km, sí, 90, amb esquís de fons. O això espero.

Què faig doncs ficada en un tren, el segon i encara queda un tercer per arribar a Mora? Doncs anar a entrenar 3/4 dies amb els del club d'esquí. Crec que ha sigut una bona decisió ja que és a dues setmanes de la prova i degut a la manca de neu per les latituds de Lund (només hem esquiat 3 dies), és una bona manera d'acumular alguns quilòmetres més sobre la neu i millorar la tècnica. Degut a la feina i que ja estava apuntada al campus d'entrenament aquest, no he pogut fer cap competició més curta però una no és esquiadora d'elit i fa el que pot, i més.

És cert que a mesura que s'apropa la cursa, els nervis comencen a apretar i pensaments com qui m'ha manat posar-me en aquest fregall invaeixen el cervell dia sí, dia també. Espero que durant aquests quatre dies, pugui gaudir de la neu i esquiar, oblidar-me de tots els merders i maldecaps de la uni i passar-m'ho molt bé.

El viatge a Mora va començar ahir a la nit. Per primera vegada en la meva vida vaig agafar un tren nocturn. Vam sortir a les 11 de la nit de Lund i a les 6 del matí d'avui dijous hem arribat a Stockholm. Jo dormia en un compartiment de 6 persones que eren tot dones. De fet, quan fas la reserva, es pot triar si es vol compartiment femení, masculí o mixte. La veritat que estava prou bé l'únic que per moure's s'ha d'anar per torns o sinó, no s'hi cap ja que són dues lliteres de 3 pisos. Et donen dos llençols per que posis un a sota i un per tapar-te a part d'una manta. He dormit força bé, donant algunes voltes però darrerament també em passa a casa. Estic un pèl cansada però segur que aquesta nit dormiré millor. Tot i que viatjar en tren té la seva gràcia, un trajecte de 12h totals d'anada i de 8h de tornada s'acaba fent un pèl pesat però com que encara no he après a aparèixer i desaparèixer, no hi ha més remei que prendre-s'ho amb filosofia i pensar que en breus estaré lliscant per la neu.

De moment crec que som 8 del club i jo, per suposat, la més petita. Tots suecs. Crec que ha d'aparèixer algú més però no sé qui és. Fa poc hem passat. Uppsala i el paisatge està nevat. Tampoc hi ha una passada de neu però com a mínim està emblanquinat.

Prometo, en la mesura que sigui possible, anar escrivint i relatant les meves experiències d'aquests dies de neu, entrenaments i envoltada de suecs.

Després de tres trens, hem arribat a Mora i ens hem dirigit a l'hotel on té lloc el campus. Hem deixat els trastos i directes a dinar i a estirar les cames per les pistes, jo he anat per la de la Vasaloppet. No fa gaire fred -+ 2 i, per tant, encerar es converteix en un malson però m'ho he passat bomba. A més, he pogut constatar que esquiar aquí és molt més fàcil que a casa pel tema dels desnivells tot i que sé que durant la cursa hi ha unes quantes pujades que et deixen mort. Dutxa i a les sis de la tarda, sopar. Sí, a les sis. Però tampoc ha sigut un sopar per morir. Espero aguantar tota la nit! Per si de cas, tinc dàtils a la motxilla...

Després de sopar ens hem reunit amb el jefe del campus aquest que és ni més ni menys que l'Staffan Larsson. Per la gran majoria de casa nostra, aquest paio només és conegut a casa seva a l'hora de sopar però aquí és conegut per, a part d'haver sigut molt bon esquiador, haver fet tota la Vasaloppet fent "double pouling". És a dir, movent només amb els dos braços i els abdominals, gens de cames. Bé, doncs que estem al campus d'aquest crack i al grup som pràcticament tots del club i 5 foranis. He constatat que a l'home li agrada xerrar i que nosaltres estàvem cansats degut a tota l'aventura del viatge.

Demà esmorzar a les 7 del matí i demà dues sessions de tècnica, una pel matí, i una per la tarda. Penjaré l'entrada quan pugui ja que al llit no arriba el wifi.

Bona nit des de la latitud més alta que he estat mai.

Les fotos aviat!

Publicat amb Blogsy