Il·lusa de mi, pensava que tindria temps
per anar escrivint durant el campus però la realitat va ser molt diferent. De
divendres a diumenge va ser un no parar i en tocar el llit, servidora es
quedava clapada quasi a l’instant. Mora és un lloc molt bonic, completament
diferent als paratges que nosaltres estem acostumats per anar a fer esquí de
fons, però espectacular. Milers de quilòmetres per esquiar!
Divendres a les 7 del matí omplíem l’estómac
per tenir energia per la primera classe de tècnica del dia. A les 8 estàvem
encerant esquís amb l’ajuda dels monitors i a les 9 enfilàvem els primers dos
quilòmetres i mig fins l’estadi d’esquí de Mora. Allà, ens van dividir en dos
grups. La majoria de senyors estaven amb el Staffan Larsson i les noies i tres
nois més, amb el Toni. Un noi molt simpàtic que ens va ajudar a polir la
tècnica. Vam estar fent un munt d’exercicis sense pals que són claus per
millorar la tècnica. El millor va ser quan, després d’uns quants exercicis
dient-me que ho feia molt bé, em ve i em diu: tu portes anys esquiant no? Quasi
m’agafa un atac de riure però el somriure que se’m va quedar va ser enorme! A l’hora
de dinar, els homes van confessar que l’Staffan em va assenyalar un parell de
vegades per tal que es fixessin en mi! Ara resultarà que hauria d’estar a
Sotxi! El que em fa molta gràcia de les sessions de tècnica són els picats/des
que necessiten ser sempre els primers i, per tant, només es centren en ser els
primers que en fer-ho bé.
Després d’una dutxa ràpida, jo compartia
bungalow amb tres dones més, vam dinar i a les tres de la tarda, ens tornàvem a
posar sobre els esquís per encarar la segona classe de tècnica. Per la tarda va
haver-hi canvi de monitors. A nosaltres ens va tocar la Kerrin Petty Nilsson,
una altra crack de l’esquí de fons. Havia guanyat la Vasaloppet i tenia el
rècord de la prova durant 14 anys, l’any passat el van superar. Una noia
americana que actualment viu a Suècia ja que està casada amb un suec. Si la
sessió del matí va ser genial, la de la tarda va ser la bomba. No sé quanta
estona vam estar sense pals però anava un per un anar corregint i explicant. A
mi em va dir un parell de coses per acabar de polir que m’han sigut molt útils,
bàsicament emprar la cintura per tenir inèrcia gratuïtament. I també em va
tornar a sorprendre ja que em va dir la Kerrin: Què bona que ets! I jo feliç!
En acabat, dutxa i sopar i després, classe d’encerar i a fer nones directament.
Davant de l'hotel/càmping
Eldris: darrer punt de control de la cursa
Eldris: darrer punt de control de la cursa
D'Eldris a Mora
Indicació del traçat de la Vasaloppet amb l'inici i el final
Dissabte al matí, després d’esmorzar i encerar, vam pujar a l’autobús que ens duria a Oxberg, punt de control de la Vasaloppet situat a 30km de l’arribada. Allà, ens vam posar els esquís i cap a Mora una altra vegada. Teníem dos punts de control on podíem beure beguda energètica per recuperar una mica. M’ho vaig passar bomba i intentava anar retenint cada tros del recorregut a la memòria per saber què m’esperarà el dia de la cursa, els darrers 30 km, on ja aniré bastant cansada. Vaig fer uns 30km bastant forts sincerament, crec que sóc conscient que no puc anar a aquell ritme a la cursa perquè sinó petaré abans d’hora però contenta de com van sortir. Els primers 20k els vaig fer pràcticament amb dos darrere enganxats a mi. Els hi preguntava si volien passar i em deien que no, que anàvem a molt bon ritme i jo, anava fent. Uns sis quilòmetres abans d’arribar al darrer control un em va donar relleu fins arribar al control i reposar uns minuts on em van felicitar per com anava. Tranquils que no donaré la campanada a la cursa! Els darrers deu quilòmetres es van fer pesats perquè les traces estaven bastant desfetes i costava lliscar. Dutxa, dinar i descans. Per la tarda teníem lliure i vaig aprofitar per sortir a estirar les cames una mica una altra vegada però molt suaument. 12,5 km de passeig.
Després de sopar, teníem xerrada d’un representat d’una casa de productes energètics que he vist per aquí Suècia. Interessant i divertit d’escoltar, sobretot d’escoltar perquè si li hagués de fer cas, només m’hauria d’alimentar dels seus productes. Que si A per abans de la cursa, B per aquell moment, això per recuperar i una llarga llista de productes interminables. Jo anava fent que sí amb el cap i pensant, el que tu diguis home...
Volta de la tarda
Una ja un pèl cansada
Paisatge de la regió de Dalarna
Diumenge al matí hi havia la possibilitat de tornar a agafar l’autobús però degut a que no teníem molt de temps ja que a dos quarts de tres havíem d’estar enfilats al primer tren, vaig decidir sortir des de l’hotel per avançar temps i d’aquesta manera, a dos quarts de nou ja estava enfilada als meus esquís. Va ser un dia dur perquè nevava i costava lliscar. Al final van sortir vint-i-cinc quilòmetres sota i sobre la neu. Dutxa, reorganitzar la maleta, dinar i cap a l’estació per començar la llarga tornada a casa.
Un tros de pista entre Eldris i Högberg
La tornada, per sort, va ser sense tren
nocturn però llarga igualment. Arribava a casa a les onze de la nit després d’agafar tres trens. El viatge va tenir lloc sense
complicacions, entre tren i tren només havíem d’esperar deu minuts, però llarg.
La veritat és que ha sigut una experiència
positiva i crec que encertada de cara a la cursa, o així espero. He après un
parell de coses per millorar la tècnica, m’ha servit per tornar a estar sobre
la neu ja que aquí Lund ens hem de tornar a calçar els esquís de rodes, i
sobretot, conèixer una part de la cursa. La gent en general molt amable, tots
eren més grans que jo, i si haig de criticar alguna cosa seria el menjar i
potser, el temps.
El temps és una cosa que em preocupa.
Aquest hivern és força atípic ja que no ha fet excessivament fred per aquí dalt.
Nosaltres vam estar a 1, 2 graus positius i a vegades queia aigua enlloc de
neu. Esperem que en menys de dues setmanes faci més fred ja que així, el tema d’encerar
també serà més fàcil.
Pel que fa al menjar, bé, el critico
perquè alguna cosa havia de criticar però és el menjar suec. És a dir, que o
toca salmó, pollastre o carn acompanyat d’un buffé que quasi cada àpat era el
mateix i anava concursant fins que s’acabés. No estava malament però el
repertori un poc limitat. Jo fa molt de temps que ho dic, no es menja enlloc
com a casa nostra.
I després del breu parèntesi, toca tornar
a la realitat. Últims dies abans de tornar cap al Nord. Els entrenaments
comencen a disminuir un poc però la feina segueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada