No sé per on començar. En les darreres 48 hores han passat moltíssimes coses però el més important: he completat la Vasaloppet. Com que la gran majoria desconeix què és la Vasaloppet degut a la manca cultural d'esports d'hivern en comparació amb d'altres països, com per exemple Suècia, us en faré cinc cèntims i de com servidora va acabar participant en l'esmentada cursa.
La Vasaloppet és la cursa d'esquí de fons més llarga del món i més antiga, és un recorregut de 90 km que enllaça les localitats sueques de Sälen i Mora, a la regió de Dalarna (regió coneguda per les estàtues de cavallets pintats de color vermell) i que aquest any celebra la 90a edició. La cursa com a tal, té lloc el primer cap de setmana de març però l'esdeveniment dura 10 dies on tenen lloc 7 curses: Kortvasan (30km), Tjeivasan o cursa de les dones (30 km), Öppet spår (90 km), Ungdomsvasan o la cursa dels nens, Halvvasan (45 km), Staffetvasan o cursa de relleus i la reina Vasaloppet. Degut a la bogeria de l'any passat on en 10 minuts es van esgotar totes les inscripcions, em vaig inscriure a la Öppet spår, pensant que era una bona opció per debutar. Amb totes les opcions que hi ha, segur que pensareu que per començar, millor agafar la de 30 o 45 km però els que em coneixeu, ja sabeu que sóc especialista en posar-me en merders de grans magnituds. La diferència entre Öppet spår i la cursa tradicional és que en la primera, pots prendre la sortida entre les 7 i les 8:30 del matí i el temps comença a comptar al passar la línia de sortida amb punts de tall per cada control mentre que a la darrera, és sortida en massa. Hi ha diferents grups en funció de diferents curses (internacionals i nacionals) per intentar estar el més a prop de la línia de sortida ja que al començament és un embut humà de grans dimensions.
Els culpables de que fes la inscripció van ser els meus companys del club d'esquí. En comparació amb d'altres, hi ha que som exiliats de llarga durada i ens hem de buscar la vida com sigui. Jo, concretament, visc a Lund, al sud de Suècia. Després d'un any i mig entrenant amb esquís de rodes i esquís en presència de neu, vaig acabar cedint a la insistència dels meus companys en que havia de fer la cursa, com a mínim, un cop a la vida. Des del març del 2013 que estic inscrita però fins al setembre no vaig poder començar a entrenar en condicions degut al meu estimat genoll.
Diumenge 23 F tindrà un nou significat per a mi a partir d'ara. Han sigut uns quants mesos d'un ritme frenètic brutal, compaginant entrenaments amb feina, traient hores de sota les pedres i aprofitant els caps de setmana per cuinar (la meva nevera era un magatzem de carmanyoles) per optimitzar el temps el millor possible, però tot l'esforç i el camí fet ha valgut la pena. També destacar que l'hivern atípic que hem tingut ha fet que hàgim acumulat molt poques hores sobre els esquís i hàgim gastat molta goma dels rollers o esquís de rodes. És un molt bon entrenament però hi ha petits detalls de tècnica que no són el mateix. Sort vaig tenir dels Nadals a casa, als Pirineus!
Divendres 21 de febrer a les 6 del la tarda arribava a Sälen després de passar-me el dia viatjant entre dos trens i un autobús, una bona ruta turística per una part de Suècia! Allà em vaig reunir amb uns quants més del club, tots més grans que jo i que pràcticament em feien de pares. Dissabte al matí, vaig anar tranquil·lament a buscar el dorsal i a passejar-me per la zona de sortida. La primera sorpresa va ser que anava jo amb el passaport i l'home, sense mirar-se'l, em diu: número de dorsal? 4025 li responc jo, torna amb el meu sobre i em diu? Maria oi? Molta sort! Sense comprovar en cap moment la meva identitat. Legalitat i confiança sueca al 100%. Així són els suecs. A l'hora de dinar, mentre estàvem ja acabant, rebo una trucada inesperada que em deixa descol·locada totalment: els meus pares apareixen per sorpresa al lloc on estàvem dinant! Sense dubte, un suport indescriptible al llarg de tota la cursa i difícil d'oblidar. Vaig passar la tarda amb ells fent un poc de visita turística per la regió i a les 5 de la tarda em van deixar a on dormia ja que a dos quarts de set era el sopar i tocava descansar un poc.
Després del plat de pasta de rigor (tampoc podies escollir altra cosa) i un tros de fuet (altrament conegut com a vitamines) portat pels meus pares, vaig acabar de preparar tot i a les 9 estava dormint plàcidament.
Porta per entrar a la sortida a Sälen
Banderes de participants a Sälen, la sortida
Diumenge 23F, 4:45 del matí sona l'alarma. Salto de la llitera i em vesteixo. Només em poso la samarreta i els pantalons tèrmics. Baixo amb el meu pot de Nutella a esmorzar ja que aquí la majoria prenen grött o porridge en anglès i no hi estic gaire acostumada. Em preparo dues llesques de pa amb Nutella i una tercera que me la guardo per mitja hora abans de la sortida i un got de suc de taronja. En acabat, em rento les dents, m'acabo de vestir, i agafo tots els trastos i enfilo cap a la sortida. En uns camions deixaves la motxilla marcada amb el teu dorsal i després et dirigies a la sortida a fer cua per tal de poder prendre la sortida quan obrissin a partir de les 7. La veritat és que estava molt tranquil·la. No feia gens de fred 1-2 graus positius, que van fer que els maldecaps d'encerar es reduïssin a que utilitzéssim klister (una mena de pega) per la zona central de l'esquí o del kick i que per tant, no fos necessari haver de parar cada X a encerar.
La darrera hora abans de la sortida la vaig passar anant a visitar el senyor Roca versió sueca, menjant el darrer mos de pa amb Nutella, parlant amb els del costat on vaig coincidir amb un dels 10 espanyols que estàvem inscrits a la prova sent jo la única dona i en el darrer moment, posant l'anorak a una bossa de plàstic marcada amb el nostre dorsal que dipositàvem als laterals i que després transportaven, juntament amb la motxilla, al lloc de les dutxes.
Jo crec que vaig passar per la línia de sortida sobre les 7:10 i la sortida te l'has de prendre amb moooolta calma per diversos motius. En primer lloc, perquè els primers 3 km comencen en pujada considerable, en segon, perquè amb 10000 inscrits (al final vam prendre la sortida 8200), la pujada és un embut, per tant, si un no vol morir abans d'hora, comences tranquil·lament amb cunya invertida caminant, pujant entre milers de participants, amb el pals el més enganxats al cos possible i mirant al terra per no trepitjar els pals o esquís dels demés. I amb un somriure, em vaig plantar al primer control: Smågan. La meva estratègia era simple: beure i menjar a cada control i vaig decidir no posar el cronòmetre en marxa per no posar-me més pressió a sobre. Als avituallaments bàsicament hi havia líquid: brou, beguda energètica, aigua, sopa de nabius i en els darrers, cafè. De sòlid només hi havia uns "bollos" que tenen fama per ser incomestibles així que jo ja anava preparada. Per la Vasaloppet de rigor i la de noies tenen alguna cosa més de sòlid però sense ser cap meravella pel que he sentit. Primer control: gel + beguda i segueixo fresca que acabem de començar! Del 1r al 2n control, bastant pla però com que estàvem més elevats, feia una ventolera fresqueta però en cap moment inhumana però que emprenyava una mica. Arribo al segon control, Mångsbodarna, i em reben per tot lo alt ja que pels altaveus sento: Här kommer Maria Navasa från Spanien! Welcome Maria! I en aquells moments, et puja l'autoestima ràpidament. Segon gel però dels Gu roctane amb cafeina (especials per llargues distàncies) i líquid i continuem que no ha estat res. Algunes baixades per descansar però no gaires i pujada final fins al tercer control: Risberg. Fins aquí anava bé, somrient, veient algunes faves davant meu (jo per sort no vaig anar per terra), i jo bastant sencera tant mentalment com físicament. Aquí em vaig prendre una barreta amb alt contingut en proteïnes i líquid i cap endavant. A part del líquid de l'organització, jo portava beguda: aigua amb pastilla d'electròlits dissolts. De Risberg a Evertsberg va ser bastant calvari. Un terç de la cursa superat però amb pujadetes, alguna baixada i plans que va ser el moment més dur de tots. A més, tenia els guants xops i en aquells moments sí que t'entren els dubtes de: arribaré a meta? Serà possible? A l'arribar a Evertsberg, meitat de la cursa, vaig rebre una bona dosi d'energia a través dels altaveus ( que es repetiria un parell de vegades més) i la primera visita dels meus pares, reconeixibles gràcies a una senyera i una barretina, sense paraules. Em vaig canviar els guants per uns més fins i va caure un gel roctane més (aquest sense cafeïna), queixalada de fuet (essencial) i líquid i la confirmació de part dels meus pares que tothom arribava molt tocat a aquell control. Per sort, d'Evertserg a Oxberg hi havien unes quantes baixades que et permetien descansar els braços i que eren molt d'agrair però com sempre, una pujadeta ens esperava per arribar al següent control, Oxberg. Aquest darrer tram va ser millor que l'anterior però encara quedaven 30km més. I jo em deia, Maria, portes 2/3 fets, tu pots! A Oxberg va caure un gel amb cafeïna i beguda i vaig parar a fer un riu. Vaig decidir que era lo millor tot i el pal que feia ( treure pals, esquís, i baixar-se dues malles i calces), els tios ho teniu mooolt més fàcil, i vaig seguir, molt millor, els 10km més fins a Hökberg que se'm van fer bastant durs, la veritat. Lo bo dels darrers tres controls és que es trobaven a 10/9 km i es feia menys pesat. Sisè control i ja comences a notar el cansament però també les ganes d'arribar a meta, la dutxa d'aigua calenta i la ment que et diu : només 19 km! Barreta energètica de proteïnes, barreta de muesli, líquid i els últims crits d'ànims dels meus pares abans de tornar-nos a trobar a la meta. Aquests darrers 30 km ja els tenia en la meva ment ja que els havia fet feia dues setmanes i crec que va anar bé perquè sabia què em trobaria quan una comença a estar ja cansada.
Arribar a Eldris em va animar moltíssim. només quedaven 9 km, me'ls coneixia de memòria i em començava a creure que ho estava aconseguint. Al control em vaig prendre el darrer gel Gu roctane sense cafeïna, em vaig acabar el tros de fuet tot regat amb beguda i vaig encarar els darrers quilòmetres fins a la meta. Sorprenentment, em van passar millor del que m'esperava, anava mirant els cartells i dient, va, un km menys, ja ho tens, ànims! Fins que vaig encarar la darrera pujada, que et fa entrar al centre de Mora i un munt de gent cridant i animant que et fan posar els pèls de punta. I vaig creuar la meta. 8h 38 min, felicitada pels meus pares i per alguns del club pel temps fet en el meu debut. Realment és una cursa dura, no per la dificultat de recorregut, perquè no ho és, però per la llargada. malgrat que hi hagi baixades, no són masses i habitualment acaben amb una pujada, per trencar-te un poc més. Per altra banda, el recorregut és molt bonic, per mig de boscos, llocs que sembla la tundra siberiana, gent animant al llarg de tota la cursa, llacs, espectacular. Aquí us deixo amb el mapa i el perfil de la cursa (fer click a l'aquí) .
En arribar a la meta, et donaven una ampolleta de llet que el primer que se'm va passar pel cap va ser: i ara haig de beure llet? Els suecs i la seva addicció als productes làctics! Ara és el que menys em ve de gust però tenia set i estava fresqueta i després de totes les merdes del gels, begudes energètiques i brous, tot i no tenir problemes d'estómac, va ser el millor! A la meta deixaves els esquís i et feien pujar a autobusos que et portaven a recollir les bosses i cap a la dutxa. Una dutxa, després de tants quilòmetres, sap a glòria pura. Després, bus una altra vegada cap a la meta a recollir els esquís i el diploma i apa, cap a casa falta gent! Vam dormir a Borlänge, una ciutat a una hora i mitja de Mora, i al dia següent, una va agafar tres trens fins a Lund mentre que els meus pares van agafar el tren fins a Stockholm i després l'avió.
Jo crec que encara no sóc conscient del que he aconseguit. Estic súper contenta però vull destacar la bona organització del la cursa així com tota la gent al llarg del recorregut animant. A més, donar les gràcies als meus súper pares per aparèixer i donar suport, al meu germà i tropa de família per enviar missatges d'ànims i a tots els suecs (que no ho llegiran però és igual) del Lugi SK i IF Ski Team Skåne per les hores d'entrenament, consells, ànims i convivència. Del que més contenta estic però, és d'haver acabat la cursa sencera tant físicament com mentalment, que no és fàcil. Dilluns em feien un pèl de mal els braços però altrament, perfecte. Només cansada ja que la primera nit dorms regular. Tot i un bon sopar, em vaig llevar al cap de quatre hores amb la panxa fent uns sorolls considerables però dilluns, un cop ja a casa, vaig poder descansar perfectament.
Tinc dues setmanes per plantejar-me si em torno a inscriure l'any que ve... Qui vulgui saber més detalls, que pregunti!!!
Resultat amb parcials aquí
Publicat amb Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada