14 de febrer de 2014: un dia que passarà a la història

Divendres va ser 14 de febrer. Un divendres com qualsevol altre direu alguns, altres direu que era el Sant del Valentí o de la Valentina i, d’altres, el recordareu per sempre més en la vostra vida perquè cert esdeveniment va tenir lloc i segurament, marcarà un punt en el vostre camí.

El meu 14 de febrer de 2014, no sé si tant catorze pel mig ha tingut certa incidència o simplement, casualitat, serà el dia que passarà a la història com el dia que la meva pituïtària va poder descansar en horari laboral. Sí senyor, el dia que la meva pituïtària va deixar d’olorar una barreja d’olor humana i menjar, el dia que vaig haver de deixar d’obrir la finestra en ple hivern per ventilar la oficina, el dia que vaig descobrir que durant més de dos anys i mig he estat treballant en tensió.

En primer lloc, vull aclarir que no sóc una persona racista, però una té certs límits i crec que he aguantat bastant. O si més no, això m’han dit altres del meu departament i crec que és cert. Després de dos anys i pico, a l’abril en farà tres anys des de que vaig començar el doctorat, he compartit despatx amb cinc xinesos i una amb problemes psicològics. Com no he acabat jo en un psiquiàtric és encara un misteri però per sort, encara toco de peus a terra ( bé, no n’estic molt segura però sempre queda bé deixar-ho per escrit). No sóc racista però viure i treballar a Suècia i haver aguantat a 5 xinesos diferents és com del tot il·lògic. Ja no des del punt d’aprendre suec ja que és impossible practicar-lo amb ells sinó dels del punt de vista de la convivència. He tingut paciència amb tots ells, he intentat que milloressin l’anglès nul que tenen i he sigut tolerant quan de tant en tant tenia a X xinesos parlant xinès a l’oficina. Però on he fet un esforç sobrenatural ha sigut amb les olors. Sóc una persona que des de petita ha tingut una pituïtària que fila molt prim, i moltes vegades, el meu nas ha anat sempre per davant del meu cos. Els xinesos no són com la majoria d’europeus i, després d’haver estat a la Xina, puc corroborar que el concepte higiene com nosaltres l’entenem no és el mateix.

He anat aguantant fins que aquest darrer xinès ha sigut la gota que ha fet vessar el got. A part de certs comentaris inadequats quan va arribar i cara de psicòpata corroborada per més d’un de tot el departament, la olor ha sigut el que m’ha fet dir PROU. Que una persona dugui la mateixa roba (ja no vull saber la roba interior) tota la setmana i que en arribar a la universitat, es posi a sobre una jaqueta que està al despatx des del primer dia en que va arribar, crec que diu alguna cosa sobre el que una havia d’aguantar durant més de vuit hores treballant. No tinc ni idea cada quan passa per la dutxa, però m’importa un rave i més val no saber-ho. Així que amb tots aquests arguments me’n vaig anar a veure el Bengt (bé, diguem que només amb els corresponents als temes olfactius), i li vaig exposar tot. Em va sorprendre la seva ràpida reacció de comprensió i de que s’havia de fer alguna cosa al respecte sumada al seu comentari de que ja que ara encaro la recta més seriosa del doctorat, necessitaria més tranquil·litat i no xinesos anant i venint. I com qui diu, d’un dia per l’altre, perquè vaig parlar amb ell dimarts, la meva pituitaria i la meva ment van passar a una millor vida.

Ara tinc un despatx per mi sola. Sí, sí, estic sola! Bé, era l’únic lloc on podia anar  a parar perquè tots els altres despatxos estan ocupats. Era el despatx que corresponia a l’administrativa que es va jubilar al desembre i per tant, encara està ple de trastos i arxivadors que les demés administratives van enretirant poc a poc però és un altre món. Divendres abans de dinar em vaig poder instal·lar i un cop tenia el meu ordinador endollat, tots els meus arxivadors en un costat esperant a tenir lloc i una taula preparada per treballar, em vaig començar a relaxar i a adonar-me de lo diferent que serà treballar en aquestes condicions (en termes positius).

Sóc una persona que no em queixo als meus supervisors cada dos per tres ni els exigeixo res. De fet, crec que és la primera vegada que els hi he anat a comunicar que no estava bé i, per sort, he vist que el Bengt m’ha entès. És cert que el camí del doctorat no ha sigut fàcil fins ara i he hagut de barallar-me unes quantes vegades però mai m’he anat a queixar de cap company ni res. Crec, que després de més de dos anys i mig, he aguantat prou com per demanar un canvi que divendres es va fer efectiu i que no em creia.

Així doncs, apunteu-vos-ho bé: 14 de febrer à Santa Pituïtària lliure