dilluns, 27 d’octubre del 2014

DM-El meu debut en la competició dels esquís de rodes

En aquests moments, no sabria descriure el meu estat emocional. Principalment feliç perquè fa una setmana ho veia tot molt, però que molt negre, però una part de mi està un pèl decepcionada amb mi mateixa.

Avui ha sigut la meva primera competició d’esquís de rodes de la meva vida. En principi només estava inscrita a la modalitat de clàssic ja que és l’única de la qual tinc esquís de rodes i l’única que he entrenat. Fins dissabte de la setmana passada em sentia forta, els entrenaments anaven endavant i cada dia anava millor. Fins que dissabte passat, vaig sortir a entrenar i fent el burro o un mal gest, me’n vaig anar a terra de la pitjor manera possible que em vaig acabar fent una estrebada als adductors/isquiotibials de la cama dreta. La mala llet que em va entrar va ser més que considerable i la desmotivació mental també. Des de llavors, la cama ha millorat molt gràcies a estiraments, auto-massatges, un massatge de la fisioterapeuta, etc. Només he entrenat els dos dies amb el club (el del dimecres l’entrenament va ser desastrós) i he nedat suaument dues vegades més però res més. Els altres dies me’ls he passat estirant i estirant.

Tenia nervis pre-competició fins divendres. Només hi havia una altra dona apuntada a la meva categoria i prometia ser més o menys una lluita. Divendres al matí, vaig tornar a consultar la llista i el seu nom havia desaparegut. Em va entrar una sensació d’alleujament ja que em treia molta pressió de sobre, sobretot amb la cama tal i com la tenia però tal com va arribar l’alleujament, va tornar a marxar ja que al vespre, una altra noia estava apuntada. Vaig fer investigacions per la xarxa i vaig veure que era molt més bona que jo per tant, ho tenia clar, intentaria fer lo millor possible, passar-m’ho bé i que la cama no anés a més.

Aquest matí, el Bengt (un dels entrenadors del club) ens ha vingut a buscar al Simon i a mi ja que vivim un al costat de l’altre i hem anat fins a Ring Knutstorp, lloc on es celebrava la competició, que era el campionat regional d’Skåne. Ring Knutstorp és un circuit de cotxes que queda al nord de Lund, a prop del parc nacional de Söderåsen. Haig de dir que competir en un circuit de cotxes mola molt, sobretot, perquè no t’has de preocupar per cotxes ni gent pel mig. Perfecte. Un cop hem arribat, hem saludat a la gent que anava arribant del club i ens hem posat a escalfar. Jo he fet dues voltes al circuit de 2km i bastant bones sensacions. L’únic que al final érem 3 dones, la tercera era l’Anna, una noia del club que fa d’entrenadora al grup dels “novatos” i que tot i que potser físicament no estigui súper forta, té tècnica i molta més experiència que jo. Òbviament.

A les 10 ens donaven la sortida i ja he vist com en els primers dos cents metres de recta m’anava quedant enrere. Ha sigut moralment un pèl dur. I llavors només m’ha quedat que resistir, agafar un ritme constant i anar fent. Els nois del club quan em doblaven m’anaven animant i després tothom m’ha felicitat però m’ha quedat mal regust de boca. No sé perquè no he tirat més. Tenia por per la cama? Aquesta setmana de ritme més baix m’ha “atontat” un pèl? No ho sé. És evident que tinc molt per millorar i que era la primera vegada en la meva vida que competia, així que em puc donar per satisfeta i al final tampoc he acabat l’última de tots. El circuit era dur ja que hi havia unes tres/quatre pujades trencadores, sobretot la darrera però ho he fet. I la Lotta, la Tina i el Lars han animat tota l’estona, sense ells hagués sigut impossible acabar.
Un cop acabada la cursa, ens hem tapat i a les 12 era la cerimònia de premis. Com que he quedat tercera de la meva categoria, ha tocat pujar al podi! Molt divertit. Aquí, quan puges al podi, passes per la taula de premis i pots triar el que vulguis! Jo m’he quedat amb un buff de la marca Alpina, que sempre va bé.


Súper fotos fetes per l'Oskar

Podi femení D-21

Després hem estat voltant per allà i a les 13h començava la competició d’skate o pas patinador. El Simon ha decidit que no la feia ja que no es trobava bé i han decidit i insistit que provés. El problema era que només tenia les botes de clàssic i les botes de clàssic amb rollers d’skate, i a sobre amb rodes de competició que van molt més ràpid, asseguraven una bomba explosiva ja que les botes amb aquesta combinació són molt més inestables. Solució? Posar cinta americana. M’han fet un embenatge sobre les botes amb cinta americana (ells també s’ho fan a les botes d’skate per tenir més estabilitat) i he decidit que provava de baixar la baixada amb corba més pronunciada. Si no m’anava a terra, corria la cursa. Me n’oblidava, anava amb els meus pals de clàssic (els d’skate han de ser un pèl més llargs però els del Simon eren massa llargs per mi així que he anat amb els meus). I com sóc com sóc, m’he llençat a la pista i he fet el tros crític sense problemes  així que quan he arribat a la meta, la Lotta ha decidit que m’inscrivia però hem aconseguit fer una petita modificació. Com que era l’única noia, he corregut sota la categoria de “motion”, total, no passa res, i enlloc de les 10 voltes o 20km, només havia de fer 5. I dit i fet, animada pels nois, la Maria s’ha llençat a l’aventura. No tenia cap pressió i m’era totalment igual si anava la darrera. L’objectiu era passar-s’ho bé, agafar confiança amb els rollers i sobretot, no anar pel terra. M’ho he passat teta! He fet les cinc voltes i després he estat animant als demés. En acabar, dutxa i hem tornat a tenir cerimònia de premis. Aquesta vegada ha molat molt perquè m’han tocat uns pantalons. Podria haver triat altres coses però eren uns pantalons de dona de la talla S  i mai van malament!

Els premis 


Després de recollir tot, hem fet via cap a casa i amb el grandiós canvi horari, la foscor ens comença a envair les tardes cada dia un pèl més aviat.

Queda molt per fer, però s’ha de començar algun dia. Ara només queda que la cama estigui fina totalment i tornar a apretar la màquina!
Quan aconsegueixi més fotos ja les penjaré!

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Setmana passada per aigua. I segueix plovent...

Aigua i aigua. No para de caure aigua. Portem una setmana típica de l’època de pluges de l’Amazones, no para de ploure. El dia màxim de bogeria absoluta climatològica va ser dilluns, sense cap dubte, però avui no quedem pas curts!

Aigua i aigua

Com qui no vol, ja estem a la segona meitat del mes d’octubre. A vegades em fa por l’elevada velocitat amb que transcorre el temps. Suposo que és un bon indicador de que estic molt ocupada però tot i així, a vegades em dóna la sensació que no dono l’abast.

La setmana passada va ser una setmana de bojos. Deu hores de classe, problemes amb les simulacions, altres coses de feina a fer i entrenaments. Divendres al vespre però, vaig decidir fer una ofrena al meu cos i a la meva supervivència setmanal  i em vaig dedicar a fer “kardemummabullar” o bollos de cardamom. A mi, personalment, m’agraden més que els de canyella, els “kanelbullar”, però tots dos són clàssics de la pastisseria sueca. Lo bo és que un cop fets, els pots congelar i així no tens la temptació de fotre-te’ls tots en un cap de setmana.


Kardemummabullar per llepar-se els dits

Aquesta setmana ha sigut una mica més tranquil·la en termes generals. Bàsicament perquè només he tingut quatre hores de classe. Totes amb la titulació d’enginyers de foc ja que era la darrera setmana de classes. La setmana que ve és setmana d’estudi i la següent, setmana d’exàmens. Dijous de 10 a 12 van ser les darreres dues hores amb els meus “nens” i, sense esperar-ho, després d’acomiadar-me d’ells desitjant-los molta sort per l’examen i recordant-lis que la setmana que ve poden venir a preguntar dubtes, em van acomiadar amb aplaudiments. Sincerament, no m’ho esperava pas i no és el que acostuma a passar així que me’n vaig anar de l’aula més contenta que un gínjol! Us ho podeu imaginar. La veritat és que ha sigut un grup molt “maco” i jo m’ho he passat genial amb ells. Sembla ser que ells també amb mi. Veurem què surt quan escriguin l’avaluació de l’assignatura. A veure si llavors em tallen el cap!

Seguint la trajectòria educativa de la setmana, divendres al matí em va tocar vigilar el parcial de termodinàmica per als enginyers industrials. Bé, a part de vigilar era jo la responsable. Un examen de dues hores, de 8 a 10, on es van presentar uns 155 alumnes... Un cop tots els exàmens van estar repartits i l’examen començat, la veritat és que vigilar-lo és bastant fàcil a Suècia. Tothom té molt clar des del principi que està terminalment prohibit copiar així que no hi ha gaires intents tampoc. Em vaig estar passejant una bona estona fins que van començar a entregar la part de teoria. Després també va aparèixer el Christoffer, el professor de l’assignatura, i entre els dos, vam acabar de vigilar i recollir exàmens. Sincerament, estar a l’altra banda d’un examen és una experiència totalment diferent. És difícil de descriure però tens una altra perspectiva de les coses. Per sort, no em toca corregir a mi l’examen. Cosa d’agrair.

Examen

La setmana també ha estat carregada de baralles (com sempre) amb l’ordinador per tal de que les simulacions funcionin correctament, programant funcions noves per intentar calcular alguns paràmetres, etc. Feina i més feina.
I sí, tot arrodonit i ben amanit amb  una bona dosi d’entrenaments. No em pregunteu d’on trec la força ni l’energia perquè encara no ho sé. De moment visc el dia a dia perquè no dono per més!


Per sort he rebut un paquet dels de casa amb "vitamines" (o proteïnes) per fer front al ritme frenètic de la meva vida


Malgrat la pluja, per sort, de moment no fa fred. Veurem com transcorre la setmana... Si més no, que sigui una bona setmana per tothom!

dimecres, 1 d’octubre del 2014

Remenat de setembre

Tinc un problema. Bé, no sé si realment és un problema o un avantatge. Suposo que depèn del punt de vista segons es miri. Vaig de bòlit. Ja sé que em direu que em repeteixo com l’all però és la santa veritat. Tinc pocs moments per estar “sense fer res” i per això, el pobre blog ja quedat una mica relegat a segon terme.

Sense adonar-me hem arribat a l’octubre. Les causes per les quals no sóc conscient són òbvies: 1. No parar i 2. Ha fet un setembre amb temperatures súper agradables i generalment, bon temps. Per tant, no ens podem queixar. Ja veurem com es presenta l’octubre.

El dia a dia de les dues darreres setmanes es pot traduir amb la següent rutina: treballar/donar classes, menjar, entrenar i dormir. Bàsicament. Evidentment, hi ha hagut activitats extres com per exemple, la reunió anual del club d’esquí que sempre és divertida i l’agradable activitat de corregir les entregues d’uns 150 alumnes d’enginyeria industrial. L’any passat ja vaig donar detalls sobre la tasca en qüestió i l’esforç que hi dedicaven els alumnes... Bé, puc dir que si fa no fa, els d’aquest curs compleixen el mateix perfil. Ara, passar-te uns 4 dies només corregint entregues de dos exercicis de termodinàmica, és de lo més avorrit que hi ha al món. El més interessant és quan els alumnes et vénen a preguntar perquè els hi has retornat (aquí si està malament, es retorna i l’alumne l’ha d’entregar fins que estigui bé. Llegiu l’entrada de l’any passat els que no ho vau fer en el seu moment i ho acabareu d’entendre) tots ofesos perquè ells tenen el resultat numèric correcte (però no el procediment). I llavors els hi has de fer entendre que el resultat numèric és el que menys interessa, que l’important és que el procediment sigui el correcte, que tot estigui raonat, que escriguin les equacions generals i especifiquin les característiques del seu sistema i no posin directament una fórmula numèrica... No entenc perquè els hi costa tant, la veritat. En fi, que van ser uns dies molt intensos entre piles de papers d’exercicis. El més interessant és que a part de totes les entregues, i les classes, una ha de seguir amb la seva feina.


Piles d'entregues per corregir


Els entrenaments estan anant molt bé. Bé, són mortals. Des de que van decidir que m’havien de pujar de nivell al club d’esquí, m’estan donant canya per totes bandes. Realment, estic començant a notar la millora tant en tècnica com en velocitat però, de moment, segueixo sent l’última del grup. Però tant me fa, algun dia segur que aconseguiré anar tota l’estona al seu ritme. El meu cos també està patint els efectes i una comença a tenir molta més força de braços així com abdominals i aquestes coses. A part, els dimarts, després de català que ara ho fem a casa meva perquè sinó una no dóna per més, alguns del club quedem a St. Hans (una mena de parc a prop de casa amb turons) on anem a córrer amb els pals i a fer sèries a part d’altres exercicis de tècnica. Molt divertit! I anar sumant. Diumenge passat vaig sortir a rodar amb la bicicleta per si de cas era el darrer cap de setmana de temperatures benèvoles per treure-la a passejar. Ja veurem què passa. Va ser una volta xula però el vent va donar pel sac una mica. Coses que passen quan vius a Skåne. EL VENT.

Sol, núvols i vent. 3 en 1, Skåne en la seva essència


I per acabar de rematar el ritme frenètic de setembre, fa dos caps de setmana, el del 19 al 21, la meva amiga Emelie i jo, el divendres a la tarda vam agafar el tren per anar a Göteborg a veure la nostra amiga Sofia que es va mudar a la segona ciutat més important de Suècia al juny. Per molts dels catalans, Göteborg és conegut mundialment com Goooooteborg gràcies al Crackòvia. 


Vam arribar a l’estació de tren sobre dos quarts de vuit del vespre on ens esperava la Sofia i, un cop les tres juntes, ens vam dirigir a un restaurant per sopar. En acabat, descobriria que Göteborg és la ciutat dels tramvies i n’agafaríem un per dirigir-nos a casa la Sofia. La pobra, no feia ni un mes que s’acabava de mudar i encara estava tot una mica pel mig però ens vam apanyar perfectament. Dissabte va fer un dia espectacular i després d’estar voltant tot el matí pel centre, per la tarda ens vam dirigir a les afores de la ciutat (amb el tramvia), a Santholmen, a berenar al solet d’unes roques, veient el mar, reposant les cames i petant la xerrada. Després vam tornar al centre a sopar i caminar una mica més per arribar a casa sobre dos quarts de deu del vespre rebentades. Diumenge ens vam llevar amb un dia bastant lletjot. Ens vam dirigir a l’estació central per deixar les bosses en una taquilla per no haver-les de carregar tot el matí i vam sortir a voltar. Va començar a caure el diluvi universal i durant dues hores ens vam haver de dedicar d’anar de botigues... Quan va parar, vam tornar a agafar el tramvia per anar al barri de Haga a passejar una estona per després dinar plegades al centre i nosaltres dues, l'Emelie i jo, agafar el tren a dos quarts de quatre per tornar a Lund.

Curiós cartell als tramvies de Göteborg...

Un dels canals principals /port 


Götakanal


Santholmen

Un selfie on totes surten bé menys jo a Santholmen 

Fantàstiques vistes

Centre de Göteborg

Tramvies i tramvies

Després de la pluja

Per Haga

Alguns carrers de Haga recorden una mica el centre de Lund, però "a lo gran"

Haga

Classe de ioga al mig d'un centre comercial al centre de Göteborg. Coses que passen


Va estar molt bé perquè va ser un cap de setmana diferent, sense entrenaments però que vam caminar, només noies, i Göteborg que és una ciutat molt bonica. L’únic a dir és que tot i Göteborg és una ciutat que val molt la pena i no és excessivament gran, sóc cada vegada més de Lund i Skåne i menys de ciutat... per si quedava algun dubte...
Em falten bastantes fotografies de Göteborg però encara no me les han passat. Així que estiguin a la meva disposició, les afegiré.


De tot el que està passant per terres catalanes, de moment mantindré la boca tancada. Algun dia potser explotaré.