En
aquests moments, no sabria descriure el meu estat emocional. Principalment
feliç perquè fa una setmana ho veia tot molt, però que molt negre, però una
part de mi està un pèl decepcionada amb mi mateixa.
Avui
ha sigut la meva primera competició d’esquís de rodes de la meva vida. En
principi només estava inscrita a la modalitat de clàssic ja que és l’única de
la qual tinc esquís de rodes i l’única que he entrenat. Fins dissabte de la
setmana passada em sentia forta, els entrenaments anaven endavant i cada dia
anava millor. Fins que dissabte passat, vaig sortir a entrenar i fent el burro
o un mal gest, me’n vaig anar a terra de la pitjor manera possible que em vaig
acabar fent una estrebada als adductors/isquiotibials de la cama dreta. La mala
llet que em va entrar va ser més que considerable i la desmotivació mental
també. Des de llavors, la cama ha millorat molt gràcies a estiraments,
auto-massatges, un massatge de la fisioterapeuta, etc. Només he entrenat els
dos dies amb el club (el del dimecres l’entrenament va ser desastrós) i he
nedat suaument dues vegades més però res més. Els altres dies me’ls he passat
estirant i estirant.
Tenia
nervis pre-competició fins divendres. Només hi havia una altra dona apuntada a
la meva categoria i prometia ser més o menys una lluita. Divendres al matí,
vaig tornar a consultar la llista i el seu nom havia desaparegut. Em va entrar
una sensació d’alleujament ja que em treia molta pressió de sobre, sobretot amb
la cama tal i com la tenia però tal com va arribar l’alleujament, va tornar a
marxar ja que al vespre, una altra noia estava apuntada. Vaig fer
investigacions per la xarxa i vaig veure que era molt més bona que jo per tant,
ho tenia clar, intentaria fer lo millor possible, passar-m’ho bé i que la cama
no anés a més.
Aquest
matí, el Bengt (un dels entrenadors del club) ens ha vingut a buscar al Simon i
a mi ja que vivim un al costat de l’altre i hem anat fins a Ring Knutstorp,
lloc on es celebrava la competició, que era el campionat regional d’Skåne. Ring
Knutstorp és un circuit de cotxes que queda al nord de Lund, a prop del parc
nacional de Söderåsen. Haig de dir que competir en un circuit de cotxes mola
molt, sobretot, perquè no t’has de preocupar per cotxes ni gent pel mig.
Perfecte. Un cop hem arribat, hem saludat a la gent que anava arribant del club
i ens hem posat a escalfar. Jo he fet dues voltes al circuit de 2km i bastant
bones sensacions. L’únic que al final érem 3 dones, la tercera era l’Anna, una
noia del club que fa d’entrenadora al grup dels “novatos” i que tot i que
potser físicament no estigui súper forta, té tècnica i molta més experiència
que jo. Òbviament.
A
les 10 ens donaven la sortida i ja he vist com en els primers dos cents metres
de recta m’anava quedant enrere. Ha sigut moralment un pèl dur. I llavors només
m’ha quedat que resistir, agafar un ritme constant i anar fent. Els nois del
club quan em doblaven m’anaven animant i després tothom m’ha felicitat però
m’ha quedat mal regust de boca. No sé perquè no he tirat més. Tenia por per la cama?
Aquesta setmana de ritme més baix m’ha “atontat” un pèl? No ho sé. És evident
que tinc molt per millorar i que era la primera vegada en la meva vida que
competia, així que em puc donar per satisfeta i al final tampoc he acabat
l’última de tots. El circuit era dur ja que hi havia unes tres/quatre pujades
trencadores, sobretot la darrera però ho he fet. I la Lotta, la Tina i el Lars
han animat tota l’estona, sense ells hagués sigut impossible acabar.
Un
cop acabada la cursa, ens hem tapat i a les 12 era la cerimònia de premis. Com
que he quedat tercera de la meva categoria, ha tocat pujar al podi! Molt
divertit. Aquí, quan puges al podi, passes per la taula de premis i pots triar
el que vulguis! Jo m’he quedat amb un buff de la marca Alpina, que sempre va
bé.
Súper fotos fetes per l'Oskar
Podi femení D-21
Després
hem estat voltant per allà i a les 13h començava la competició d’skate o pas
patinador. El Simon ha decidit que no la feia ja que no es trobava bé i han
decidit i insistit que provés. El problema era que només tenia les botes de
clàssic i les botes de clàssic amb rollers d’skate, i a sobre amb rodes de
competició que van molt més ràpid, asseguraven una bomba explosiva ja que les
botes amb aquesta combinació són molt més inestables. Solució? Posar cinta
americana. M’han fet un embenatge sobre les botes amb cinta americana (ells
també s’ho fan a les botes d’skate per tenir més estabilitat) i he decidit que
provava de baixar la baixada amb corba més pronunciada. Si no m’anava a terra,
corria la cursa. Me n’oblidava, anava amb els meus pals de clàssic (els d’skate
han de ser un pèl més llargs però els del Simon eren massa llargs per mi així
que he anat amb els meus). I com sóc com sóc, m’he llençat a la pista i he fet
el tros crític sense problemes així que
quan he arribat a la meta, la Lotta ha decidit que m’inscrivia però hem
aconseguit fer una petita modificació. Com que era l’única noia, he corregut
sota la categoria de “motion”, total, no passa res, i enlloc de les 10 voltes o
20km, només havia de fer 5. I dit i fet, animada pels nois, la Maria s’ha
llençat a l’aventura. No tenia cap pressió i m’era totalment igual si anava la
darrera. L’objectiu era passar-s’ho bé, agafar confiança amb els rollers i
sobretot, no anar pel terra. M’ho he passat teta! He fet les cinc voltes i
després he estat animant als demés. En acabar, dutxa i hem tornat a tenir
cerimònia de premis. Aquesta vegada ha molat molt perquè m’han tocat uns
pantalons. Podria haver triat altres coses però eren uns pantalons de dona de
la talla S i mai van malament!
Els premis
Després
de recollir tot, hem fet via cap a casa i amb el grandiós canvi horari, la
foscor ens comença a envair les tardes cada dia un pèl més aviat.
Queda
molt per fer, però s’ha de començar algun dia. Ara només queda que la cama
estigui fina totalment i tornar a apretar la màquina!
Quan aconsegueixi més fotos ja les penjaré!