Plou. Estic aquí asseguda al sofà, amb el portàtil sobre les cames,
inspirant-me, a veure quina excusa tinc per tantes setmanes sense donar senyals
de vida, però només puc dir que plou. Plou i no fa calor. Sé que molts de
vosaltres ara m’estareu maleint però una de les avantatges d’estar al nord
d’Europa és que, generalment, les altes temperatures destaquen per la seva
absència. Fa cinc dies des de que vaig tornar a posar el peu a terres nòrdiques
i haig de remarcar que ha plogut cada dia. Aquí m’han jurat i perjurat que han
tingut un estiu bo però que va començar a ploure el dilluns... Jo només espero
que les pròximes setmanes faci bon temps o l’hivern serà molt i molt llarg.
No he donat senyals de vida perquè he estat de vacances i treballant
des de casa. Podria haver escrit? Sí però no estava inspirada i massa ocupada
anant amunt i avall. No us tiraré el rollo de què he fet aquest estiu perquè
tampoc val la pena però ha sigut un estiu bastant tranquil que diguem. Bé,
l’anada a terres catalanes no ho va ser pas! Un retard de 8 hores, segons
Vueling per problemes tècnics, va fer que arribés a casa a les 5 del matí del
dia següent enlloc de les 8 del vespre. A part d’això, els primers dies es van
basar en controls mèdics i posterior fugida al Pirineu. Bicicleta de carretera,
natació, ruixats a la tarda, visita de les tietes i participació a la Travessa
de la Baells.
Sí, ja que el genoll no està al 100%, vaig decidir que enlloc de fer un
triatló me n’anava a nedar la travessa
de la Baells que queda a prop de casa. Ja l’havia nedat fa dos anys però com es
nota la bogeria que li està agafant a la gent per fer travesses/triatlons i
tota la pesca. Érem més de 100 participants, no sé si 150, i hi havia molt més
nivell que fa dos anys. Tot i això, i encara no sé ben bé com, vaig aconseguir
acabar cinquena femenina i 34a de la general. Jo ho considero un súper bon
resultat considerant que m’entreno jo sola i m’ho faig tot jo... Ara, es va
patir eh, els paios del davant anaven ràpids, ràpids. Però vaig arribar. A més,
feien sorteig de material i vaig tenir la sort que em va tocar un bidó per la
bicicleta, mira, són coses que sempre van be. Després va tocar treballar durant
una setmana preparant classes. És a dir, resolent milers d’exercicis... i la
tercera setmana vaig marxar amb la Mireia i l’Helena a la Bretanya. Pròximament
descric la ruta i poso fotos dels 5 dies que vam estar per allà.
La tornada de la Bretanya va ser dura perquè vaig haver de baixar a la
ciutat i sotmetre’m a les mans odontològiques del meu cosí segon perquè em fes
un injert. En poques paraules, una tocada de collons però que com a mínim ha
servit per perdre un poc de pes ( ma mare sempre m’ha dit que s’ha de veure el
costat bo de les coses) però cansa. Cansa molt a l’hora de menjar perquè tot i
que ara ja no porto punts, haig d’anar molt en compte, menjo com una formiga i
els menjars es fan eterns. En fi, coses que passen. També destacar que he menjat més gelat en una setmana que en els darrers dos anys jo diria.
La tornada ha estat bastant intensa. Per sort aquesta vegada no van
haver problemes tècnics a l’avió però des de que he posat peu a terres
escandinaves no he parat quieta. Ahir com a mínim em vaig poder escapar a
Skrylle (una mena de reserva natural a prop de Lund on hi ha un munt de rutes
marcades per córrer i caminar) a estirar cames. I demà, demà és dilluns una
altra vegada. Comença la rutina. Toca tornar a veure la meva amiga, la senyora
de la piscina, la Christina. Tot torna a començar.
