2 x 1

Abans que salteu tots dient-me que se me'n va la pinça anunciant rebaixes al mes de Novembre, us avanço que els trets no van per aquest camí. Més que res fa referència als aconteixements que han tingut lloc aquesta setmana, especialment, el dijous 7 de Novembre.

Ha sigut una setmana llarga, amb entrenaments, donant classes, polint la presentació, cabrejant-me moltíssim per la decisió del ministre Wertgonyós referent a les beques Eramus i intentant que les hores passéssin el més ràpid possible fins arribar a el dijous dia 7 a les 13:15. Dimecres el vaig tenir ocupat de tal manera que entre entrenament de natació pel matí, donar classe i un entrenament per rebentar amb els del club d'esquí, vaig arribar a casa, sopar, em vaig desplomar al llit i vaig poder dormir sense cap interrupció ni alteració del son. 

Dijous era el dia X. Dia clau perquè a part de ser el meu aniversari, sí, són coses que passen un cop a l'any, allò que se'n diu que et fas un pèl més vell, només un pel eh!, presentava el Licentiate. El matí va anar passant, pensava que se'm faria més llarg però entre un i altre passant per l'oficina i les preguntes incoherents del meu nou company xinès d'oficina (sí, un altre), va arribar l'hora de dinar. A la una em dirigia cap a l'aula on em tocava fer la presentació i a un quart de dues començava la presentació. Em vaig quedar sorpresa de la de gent que va venir a la presentació. Malgrat que la família no hi ha poder ser present, tenia un públic "digno de admirá!". A part del la gent de la meva divisió, estava el Juan, l'Emelie, l'Annika, el Filip, l'Anaïs, els meus amics de la divisió de mecànica de fluids i turbo-power i fins i tot, dues de les secretàries del departament! Que de fet, una em va venir al matí a felicitar-me i em va donar una abraçada que em va deixar de pedra! Aquests suecs cada dia em sorprenen més. Tot i la gran afluència de públic, no estava nerviosa. Vaig començar a parlar i vaig anar fent. En acabar, van sonar aplaudiments i després va començar la discussió amb l'oponent. Haig de dir que va estar molt bé, em va donar consells de cara a la tesis doctoral i no va anar a buscar els tres peus al gat. Les preguntes van ser força genèriques però tot molt correcte. En acabar, després de que els meus amics més pròxims haguéssin de marxar, vaig dirigir-me a la nostra sala on dinem i fem els cafès on estaven tots esperant-me pel pastís. I res, vam menjar pastís, em van donar els regals i a sobre, com que sabien que era el meu aniversari, em van felicitar allà tots a la manera sueca: cridant hip hip i 4 hurra! El regal del departament ha sigut una súper cassola de Le Creuset i els meus companys, una ronyonera d'esquí de fons on el contingut per la beguda és un termo, molt útil per esquiar a les temperatures baixes d'aquest país perquè no se't congeli l'aigua, més un val per gastar a una botiga d'esports. A més, el Filip, l'Annika i l'Emelie em van portar una planta molt bonica. 

Tothom em va dir que ho vaig fer molt bé. Costa analitzar-se a un mateix, jo només sé que no estava nerviosa i vaig anar fent. I el pes que et treus de sobre un cop acabat tot l'espectacle, no té preu. El que em va sorprendre molt va ser que en quant va marxar l'oponent, em va venir a dir adéu i també em va abraçar. La resta del dijous va transcórrer sense gaires més novetats. Bé, classe d'spinning seguit d'una ronda de converses familiars per Skype on destacaré la següent frase de la meva iaia: "Jo amb 26 ja havia parit a 3 i la quarta estava de camí".  Ho deixaré així.

Divendres va ser un dia diferent ja que vaig haver d'anar a Chalmers, la universitat politècnica de Göteborg. Una mica pallissa després de tots els esdeveniments del dia anterior però què hi farem. Hi anàvem 5 del grup: el Martin (suec), el japonès, el equatorià, el nou xinès i jo més el Bengt, el nostre jefe. Hi vam anar allà a conèixer el grup d'allà que es dedica a les piles de combustible per veure si és possible tenir alguns projectes de col·laboració ja que ells es dediquen bàsicament a la part experimental i nosaltres a les simulacions. Va ser interessant i em guardaré tots els peròs no sigui cas que algun arribi a a aquesta pàgina… El millor va ser que a la tornada, vaig poder conduir jo.

Degut a l’agenda tan plena, ahir dissabte va ser el dia fixat al calendari per celebrar el meu aniversari i el licentiate amb les meves amigues sueques. L'Emelie, la Sofia i l'Annika van venir a sopar a casa i ens ho vam passar molt bé. Van tastar el pa amb tomàquet, la truita de patates, el pernil salat… i un poc de tot. Un sopar molt agradable amb tres persones que cada cop em sorprenen més i que me les estimo un munt. Em van sorprendre amb unes arracades molt maques i com sempre, xerrant pels descosits. 

Avui, igual que ahir, segueix plovent. Sembla que comença a fer una mica més de fred però l'aigua no para. Podria ser neu i així començar a treure la pols als esquís!

Novembre

El Novembre és un mes especial. La majoria dels suecs l’odia. És pronunciar la paraula Novembre i ja veus com l’odi els hi corre per les venes. Jo crec que aquest sentiment és més pronunciat al sud de Suècia, a Skåne, que a la resta del país per les condicions climatològiques. És a dir, Novembre a Skåne equival, majoritàriament a pluja. Aquí sempre plou més que per exemple a la capital del país. A més, a les regions més nòrdiques, la neu ja és present i per tant, l’efecte lumínic de la neu apaivaga qualsevol possible brot de depressió.

Els suecs són així. Després de quatre anys vivint en aquestes latituds, encara em costa entendre el sentiment o l’actitud dels suecs envers a la tardor i a l’entrada a l’hivern. Jo crec que temen més per la tardor que per l’hivern en sí. És difícil descriure amb mots el procés de transformació humorística que pateixen en funció dels mesos i les condicions meteorològiques però a termes generals, podríem dir que és arribar Novembre, amb el canvi d’hora corresponent, i tothom ja, per norma general, es deprimeix. Si no et trobes bé, enlloc de dir-te que potser estàs cansada o estàs incubant un refredat, et diuen que és per culpa del canvi d’hora del Novembre i del temps que fa que et sentis més cansada i no que com que no has parat en tot el dia , és normal que estiguis cansada. I si plou, ja no us dic que llavors estan a punt del suïcidi col·lectiu. La majoria, aprofiten aquesta setmana que els nens tenen festa l’escola per emigrar a territoris càlids, llocs que ells es pensen que sempre estem a quaranta graus. Van a Itàlia, Grècia, Canàries i alguns altres destins. Jo ho trobo certament interessant.

A efectes personals, és cert que el fet que a dos quarts de sis ja sigui negra nit aquests dies, sí que afecta a l’estat d’ànim en certa manera però a mi, crec, no tant com a ells. La clau, i sempre ho he dit, és tenir les tardes ocupades. Evidentment que sortir de la universitat de nit no és el més apassionant del món però t’acostumes a sortir a entrenar amb frontal, et poses més capes de roba tot i que aquest any de moment el fred no ha tret massa el cap, acostumes els ulls a la foscor, t’adaptes. Per alguns suecs, sembla que el mot adaptació és totalment desconegut però si estàs ocupat després de la feina, les nits no són eternes. Una altra cosa que contribuiria a millorar el sentiment depressiu degut a la manca de llum seria uns fanals amb més potència. És una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. La gent es queixa de la poca lluminositat dels carrers de Barcelona però és que aquí dalt, sembla que els hi vulguin fer la competència però ningú es queixa. Jo crec que com tot, un s’acaba adaptant. I sinó, pateixes més els efectes que segons els meu parer, és molt pitjor.

La veritat, a mi m’agrada el Novembre. No sé si és perquè sóc nascuda en aquest mes, pels panellets i les castanyes malgrat fa força temps que no menjo panellets, pels colors de la tardor, perquè comença a fer fresca, no ho sé. Però a mi m’agrada. Pensant-ho bé,  jo crec que no els hi agrada el Novembre perquè comença el període de la foscor. La pluja tampoc els hi agrada gaire. A mi no m’importa ja que normalment, quan plou aquí, tampoc ho fa intensament i et permet sortir a fer coses. Si cada cop que plou, ens haguéssim de quedar a casa, no faríem res! Per tant, tot sempre tendeix a la mateixa paraula clau: adaptació. El que no entenc és: si jo m’adapto, perquè hi ha tants suecs que només arribar el Novembre ja es posen la careta depressiva si estan sotmesos al mateix cicle any rere any? Una altra cosa d’aquelles que mai entendré.