Primer cap de setmana que es podria considerar tranquil. Segon cap de
setmana consecutiu que no trepitjo la universitat, que no vol dir que no hagi
fet alguna cosa relacionada amb la feina però res a veure amb les setmanes
anteriors.
No m’he mort, però crec que si hagués allargat el ritme que he dut
aquest darrer mes i mig, crec que m’haguéssiu acabat enterrant. Em sap greu no
haver donat senyals de vida, he rebut correus electrònics preguntant-me si encara
estava al planeta dels vius, si alguna editorial m’havia contractat o bé si
estava de ‘parranda’ i gaudint de la vida. Malauradament, cap d’aquestes
hipòtesis han sigut certes. Sé que fa pràcticament dos mesos que no he escrit
cap entrada, que fa de mal dir, però la meva producció literària d’aquests
darrers dos mesos ha estat enfocada única i exclusivament a la producció de la
memòria per la meva tesis del Licentiate. El Licentiate és un títol que només
existeix a Suècia i a algun lloc més, crec que Finlàndia, que equivaldria a
meitat del doctorat. S’ha d’escriure una memòria i s’ha de presentar davant
d’un opositor a diferència de la defensa de la tesi doctoral on hi ha un
tribunal de tres membres i un opositor. Per tant, el licentiate seria com un entrenament
per la defensa final. Encara no he defensat però la memòria ja està entregada i
en procés d’impressió.
Han sigut dos mesos frenètics perquè a part d’escriure com una boja,
els resultats de les simulacions que m’han estat donant pel sac no han arribat
a bon port fins pràcticament a una setmana i mitja de la data de submissió de
la memòria. A més, he estat donant classe de problemes de termodinàmica i
mecànica de fluids a dos cursos. Això equival de 6 a 10 hores de classes per
setmana. Les hores que em quedaven lliures s’han administrat entrenant un munt
de cara a l’objectiu estrella d’aquesta temporada hivernal, classe de català i
dormir. Com he subsistit a aquest ritme? Encara no ho sé. Jo crec que
bàsicament a una bona organització i a allò de ‘per nassos’ per no posar una
altre expressió perquè sincerament, el ritme ha sigut frenètic.
Amb les classes he gaudit un munt. Aquest any he donat classe als
enginyers de foc (titulació que aquí existeix) que l’any passat ja hi vaig
participar i als industrials. Els de foc són molt amables i simpàtics tots i
aquesta setmana s’han examinat. Estic molt contenta perquè quasi tots han
aprovat i les notes han sigut molt bones. Els industrials és un altre món. La
seva assignatura dura tot el quadrimestre, per tant, demà torno a tenir classe
amb ells. Són molts i estan dividits en uns sis grups a diferència dels de foc
que només són dos grups i són com una petita família. Malgrat que al principi
eren una mica distants, crec que me’ls he anat guanyat als del meu grup i ara
em saluden per tot arreu de la facultat, cosa d’agrair. El problema és que ara
tinc tantes cares conegudes, que ara em saluden i a vegades em costa situar-los
a tots!
A part del ritme frenètic laboral, se li ha de sumar el ritme intens d’entrenaments.
Un munt de quilòmetres en rollerskis, natació, spinning, córrer, etc. Per poder
portar aquest ritme, els cap de setmana han sigut claus. Veieu aquí una mostra de la meva nevera un diumenge al
vespre, carregada de carmanyoles per subsistir la setmana. La clau ha sigut
deixar tots els menjars fets i només haver d’escalfar, sinó, impossible. La producció de pa també ha sigut a gran escala per tenir els esmorzars sota control.
La veritat, poca cosa més a destacar per terres nòrdiques. A una no li
ha donat temps a més. Bé, de moment el temps ha sigut força càlid. A part d’un
parell de dies que semblava que les temperatures començaven a baixar, la resta,
el termòmetre per sobre dels 10ºC. Gens de fred.
Què ens espera? Presentar el licentiate, combatre la foscor gràcies al
canvi horari, seguir entrenant, seguir donant classe i, sense cap dubte,
seguiré escrivint.
La pròxima, més i millor. Que tingueu tots una bona setmana.
