Només
portem dues setmanes de setembre i a aquest pas, no sé si arribaré a finals de
mes. Sincerament, crec que és un dels setembres més frenètics de la meva vida.
És cert que fins fa uns anyets, anava a dir un parell però és fals, què ràpid
passa el temps i què vella em vaig fent!,
setembre significava l’inici d’un nou curs escolar o universitari. Un
mes on començaves a engegar la maquinària per
superar un curs nou després d’un llarg estiu. Amb el temps, les coses
canvien, i molt, fins arribar a aquest setembre on tots els astres s’han
alineat per imposar un ritme frenètic a la meva vida.
Si
em pregunteu a què em dedico per tal que vagi tant de bòlid no us ho sabria
dir. Bé, sí, però em refereixo que no hi ha cap novetat gran a la meva vida per
dir-ho d’alguna manera. Bàsicament, el ritme que duc és degut a la gran
quantitat de feina que tinc, a que em toca donar més classes que mai i
intentant entrenar el màxim possible. Les conseqüències d’aquesta vida meva és
que els divendres per la tarda estic bastant morta però per sort hi ha dels
caps de setmana per descansar una mica, si més no, intentar-ho, i entrenar una
mica més, sí, les coses són així.
Donar
classes m’agrada i és divertit, o jo m’ho passo bé però no és fàcil i consumeix
molta energia a part de temps. Porto dues classes de resolució de problemes més
unes quantes de les de resolució de problemes i dubtes. Les classes de la
pissarra són les que òbviament imposen més respecte. Intentar explicar
problemes de termodinàmica i mecànica de fluids a uns cinquanta estudiants, que
et segueixin, que ho entenguin i que participin, no és fàcil. Al principi
costa, però sembla que les coses comencen a rutllar. Dijous, mentre a Catalunya
era festa, jo em passava les quatre hores del matí donant classe. Us puc
assegurar que a les dotze era dona morta. Què diferent seria només donar
classes però com que la vida no és tan benèvola, una ha de seguir amb la feina “habitual”.
C’est la vie que en diríem.
Divendres
va ser el meu sant. Sí. A casa meva sempre ho he celebrat el 12 de setembre per
raons familiars fet pel qual la majoria de gent no se’n recorda. Ara ja passo de
donar explicacions i si algú em felicita el 15 d’agost, li dono les gràcies
igualment. Vaig decidir que em tocava fer-me un premi: per ser el meu sant, per
ser divendres, per la diada, per estar feta pols de tots els entrenaments de la
setmana i “porque yo lo valgo”. Així que al sortir de la universitat, vaig anar
a buscar el millor kardemumsbullar (bollo de cardamom) que existeix al planeta
i el vaig degustar com si no hi hagués endemà. Llàstima que ja el dec haver
cagat però encara em ve la flaire a cardamom.
I
com qui no vol la cosa, mentre uns competien a Stockholm, un altre a Dinamarca,
una per aquí i una altra per allà, i un diumenge de votacions a Suècia, podem
tancar el cap de setmana i una altra setmana que se’n va... No sé si vull prémer
l’accelerador a fons i que passi el setembre aviat o trepitjar el fre i que les
coses es calmin una mica... Dubtes sense resposta de la vida!
