Pregunta que evito contestar

Darrerament, prefereixo evitar la pregunta “De quin país véns?”. Ho faig no per evitar el dilema entre Catalunya i Espanya sinó per vergonya. Ja tant em fa ser catalana i/o espanyola. Bé, relativament, però arribats a la situació on ens trobem actualment, admeto que vivint a l’estranger, em fa veritable vergonya pronunciar les paraules Espanya i Catalunya. Aquí hi ha certes coses que encara no han arribat, però jo, que sí que les sé, fan que encara se’m caigui més la cara de vergonya al sentir dir que ets espanyola i/o catalana.

Ja ho vaig dir abans i, si cal, ho tornaré a dir. No sóc una fanàtica de les banderes i si no hi haguessin fronteres, potser estaríem tots més tranquils però sóc partidària de la riquesa lingüística i cultural de cada regió. Del respecte entre les diferents cultures, entre les persones, entre llengües, etc.

Doncs bé, potser per fer honor a un dels embotits més característics del nostre territori, tenim un país ple de xoriços. I aquí ja no faig distinció entre Espanya o Catalunya. Tots són uns xoriços. Tot i que a Catalunya  el xoriç no sigui tan autòcton,  tant fa, a casa nostra podríem dir que uns quants lliguen els gossos amb llonganisses i així quedem tots contents, per allò de la igualtat. Si en el fons, tota la colla dirigent són fets de la mateixa pasta, vinguin d’on vinguin, si dels xoriços o de les llonganisses, és a dir, del porc. I que em perdonin els pobres porquets perquè una cosa són els animalons i l’altre la colla de dirigents. Ja no fa cosa dir que véns d’un país on la crisis està a uns nivells més que alarmants, que un munt de gent està a l’atur, que l’atur de joves de menys de trenta-cinc anys és del 50%, que tenim un rei que se’n va a caçar elefants i que no pren exemple de la reina d’Holanda, que la gent està patint retallades i retallades en sanitat, educació i allà on és més imprescindible, es retalla. Es retallen els sous, els llocs de treball i una gran llista d’interminables. Tot això, a mi no em fa vergonya. Bé, mai me n’ha fet. Més aviat m’ha fet ràbia veure com un país s’enfonsa i sóc molt conscient de la sort que he tingut personalment tot i que, de tant en tant, remugo de viure entre aquesta societat de víkings. Acceptar que véns d’un país que està al pou no fa vergonya. Provoca altres efectes però vergonya, no.

El que fa vergonya és dir que véns d’un país de corruptes. Corruptes que MAI DIMITEIXEN. D’on el diner negre circula a cabals,  amb polítics ben enganxats en un munt de merders i encara els hi costa dir i acceptar la veritat: estafes de milers d’euros, que si festes d’aniversari pels nens, que si roba de vestir, inversions, cases, xalets, vacances, dones que no s’assabenten de res, sous extraoficials i més merda que fa de mal remenar. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Cada dia surten més i més coses tant del govern central com del català. A Espanya no sé si juguen a detectius tant com els catalans però es veu que a casa nostra tenim certa afició. No tinc res en contra dels detectius però és ben curiosa la situació que estem vivint. Es veu que quasi tots els partits polítics encarregaven espiar als demés a la mateixa agència de detectius. M’agradaria saber qui és el màxim responsable d’aquesta empresa i quin és el seu responsable de màrqueting perquè se’ls hauria de felicitar pel negoci que han fet ja que tenir a quasi tots els partits polítics menjant de la teva mà, no deu ser fàcil. També m’agradaria saber si hi ha alguna relació ja que ja sabem que, en el fons, després aquí tots són amics i parents. És tot ben curiós però el que em crida més l’atenció, i ja no és que hi hagi micròfons en  un restaurant a prop de casa, sinó quins motius tenien tots plegats d’espiar-se entre ells. Per jugar a la puta la Ramoneta? Això és pitjor que una telenovel·la d’aquestes sud-americanes on tots s’emboliquen amb tots i acaba pitjor que el rosari de l’Aurora.

A part de jugar a detectius, el president està obstinat a donar la independència a Catalunya arran d’una multitudinària manifestació saltant-se tota la legalitat que faci falta. En el fons, no sé perquè m’estranya el procediment del president si total, és el que fa la majoria de la classe política i no política excepte alguns imbècils (aquí m’incloc jo, en la part d’imbècils), saltar-se les lleis. Crec que si fos un esport olímpic, guanyem segur. Jo només dic, i és la meva humil opinió, que abans de saltar-se totes les lleis, potser seria hora de mirar-se les lleis i pensar si cal fer certes modificacions i recordar-li al senyor Mas, que les coses, més val fer-les bé perquè quan es fan ràpid i malament, s’acaben pagant molt i molt cares i el meu mal no vol soroll (el horno no está para bollos que diuen en castellà).

Una està cansada de dir que ve d’un país on no tot són sevillanes, toros i olé! Porto defensant una i altra vegada que la meva nacionalitat, com a mínim fins avui en dia i agradi o no, és espanyola malgrat em senti catalana de cap a peus però que l’Espanya que es ven no és l’Espanya real. Porto temps explicant que parlem català, basc i gallec en algunes regions a més del castellà malgrat sembli que el bilingüisme, actualment, sigui un punt d’atac per part del govern central. Porto temps defensant la nostra gran varietat paisatgística, culinària, lingüística i el que faci falta. I, encara que no ho vulgui, seguiré intentant que entenguin que el català no és el castellà, que menjo pa amb tomàquet per esmorzar i que no cuino amb mantega sinó amb oli d’oliva. Que no ballo sevillanes però que menjo panellets i un munt de coses més. Ho faré perquè és la meva cultura però no defensaré la colla de xoriços i lladregots responsables de la política i de la situació actual de Catalunya i Espanya. No donaré la cara per gent que ha estafat, estafa i estafarà al poble que se suposa que representen, que semblen nens petits barallant-se pel poder, per gent que fa fàstic.

I més val deixar-ho aquí perquè això és un no acabar. Però que no comptin amb mi que no seré una emigrant orgullosa de proclamar als quatre vents la seva nacionalitat. Ho faré de la cultura, de la gastronomia, de la llengua però mai per orgull polític i de funcionament d’un país. Si em pregunten d’on vinc, actualment dic que vinc dels Pirineus. Total, què més dóna, si pels del Nord, per sota de França ja és Àfrica...

Fettisdagen

Ahir era un dia especial en el calendari suec. Bé, no se si un dia especial, si més no, un dia que servia d'excusa per menjar pastissets sense remordiments de consciència ja que ho dicta el calendari. I us preguntareu, aquesta gent rara del Nord tenen un dia al calendari per menjar pastissets? La resposta és no. Bé, més o menys. Igual que nosaltres per dijous gras mengem botifarra d'ou i bunyols de Quaresma, doncs aquesta gent tenen la seva adaptació de la festa. En resum: una diada tradicional acompanyada d'un aliment concret.

Anem a pams o a cullerades de nata més ben dit. Ahir dimarts va ser fettisdagen que si fem la traducció directa seria greix dimarts. És a dir, "mardi gras" en francès o l'adaptació catalana seria dimarts gras. Doncs bé, pel fettisdagen es mengen els semlor. Aquí haig de fer diversos apunts:

• Els semlor es mengen el fettisdagen però a partir de mitjans de gener, ja es poden comprar. De fet, es mengen des del fettisdagen fins a Pasqua, tots els dimarts.

• No són com els kanelbullar (com uns brioixos de canyella que es poden menjar durant tot l'any) o els lussekatter (mateixa massa però amb safrà típics del dia de Santa Llúcia, esmentats en entrades anteriors al blog)

• No són pastissos sinó més bé alguna cosa semblant a una lionesa o als pastissets del Doraemon

• Són un bomba calòrica

• Molts suecs es tornen bojos

Aquests apunts només serveixen per fer-se una vaga idea del que em vaig haver de menjar ahir. Aquestes darreres paraules sonen una mica fortes: "em vaig haver de menjar", però realment va ser una mica així. No és que me l'haguessin d'embutir amb un colador, que són víkings però no bèsties pardes, pero em vaig sentir en obligació moral de menjar-me'l. No sé què és pitjor!

Potser si ahir hagués sigut un dia normal, no me n'hagués ni adonat i probablement, no els hauria ni ensumat però per desgràcia o per sort (l'ordre de les paraules sí altera el producte), ahir teníem seminari. I com marca el protocol, tot seminari ha d'anar acompanyat de pastís (el kaka famós), cafè i tè. Hi ha molts dies que m'escaquejo de menjar-ne perquè la majoria són abundants en nata i sucre. Si em donessin coca amb xocolata o pa de pessic no tindria cap problema però aquests pastissos d'aquí dalt a mi no m'acaben de fer el pes. En fi, tornem a reprendre el fil, ahir no em va quedar més alternativa que fer baixar el monstre aquell pel meu aparell digestiu. Acostumen a ser d'un tamany estàndard però que no deixa de ser enorme. A part del que es pot veure a la imatge, és a dir, de les dues parts de brioix i la nata, també està farcit de massapà, altrament conegut com a mandelmassa. Per tant, podeu deduir que això és una autèntica bomba. És bo, no ho negaré, i amb un estàs més que servit però després de menjar-te'l et dóna la sensació de ser el porc perfecte per Sant Martí. A més, per menjar-te'l has de desenvolupar una tècnica especial perquè si no acabes sent un tocí guarrí (atents al joc dolent de paraules: tocí, garrí, guarrí, guarro). Si mai us trobeu en aquesta situació, us recomano apliqueu la tècnica Oreo que heu vist mil vegades als anuncis que és molt efectiva per als semlor.

No he patit cap indigestió ni res. Només la panxa una mica pesada després d'ingerir-lo però es va solucionar sortint a esquiar. Tranquils, vaig poder sopar.

L'estil iaia

Fa molt de temps que tenia aquest escrit pendent però  no aconseguia donar-li forma. Suposo que és pel fet que he estat documentant-me sobre el tema, o bé per l’estat d’al·lucinació, i intentant buscar-li els tres peus al gat. Molts pensareu que és una parida més a afegir a la llista dels meus escrits però d’altres potser us sorprendreu tal i com jo ho vaig fer, i ho segueixo fent. No ens enganyem.

Entrem en matèria. Matèria aquàtica. Parlem d’aigua i de piscines. Ara que el tema ja està ben humit, prosseguim. Entres a una piscina sueca i què veus? Tots contestareu: Obvi, no? Gent a dins de l’aigua nedant. Sí clar, evidentment que això és obvi. Aquesta gent són rarets però el concepte piscina encara el tenen associat com a una gran bassa d’aigua on poder nedar i no un lloc on  guardar salmons. Fins aquí tot és coherent però si aprofundim en el concepte nedar, aquí és on vull anar a parar, observarem que la gran majoria neda amb un estil de braça característic de les iaies quan no es volen mullar els cabells.  Sí, ja m’enteneu. Cap enfora sempre, amb moviments de braços circulars i les cames, si fa no fa, el mateix. Dir-li braça a aquest estil és una aberració i per tant, jo li dic, estil de iaia. Per tant, arribeu a la piscina amb el casquet de bany, les ulleres, si hi ha pales, les pales i el que calgui i veieu gent a l’aigua, gent gran i jove, nedant l’estil iaia. Què us passa pel cap en aquell instant? Ja us ho dic jo. Aquesta gent no saben nedar crol? Un petit incís, el casquet de bany no és obligatori, cosa que em sorprèn, i molt. Jo, com no sé nedar d’altre manera, sempre el duc.

Doncs bé, després de més d’un any d’estudi exhaustiu puc fer un breu comentari de perquè els suecs neden una braça mal feta. Primer clarificar que l’estudi exhaustiu és totalment vàlid ja que ha consistit en la observació dels nedadors i nedadores a la piscina del costat de casa meva, tres dies a la setmana. Públic variat. També he presenciat classes de natació per a nens des de darrere del vidre i, el que és més important, ho he estat discutint amb els suecs que m’envolten ja que jo sola no li veia la lògica. L’explicació a aquesta peculiar forma de nedar, que quedi clar que si només fossin iaies, ho entendria, però que la gent jove ho faci també, em toca la moral, és que el suecs aprenen a nedar amb la braça. Sí. Ells comencen aprenent a nedar amb la braça. Perquè? Doncs el perquè encara no l’hem descobert. Ho hem estat discutint durant varis dinars i no hem arribat a una conclusió clara. Jo diria que és per tradició ja que la braça, ben feta, no és un estil fàcil pels nens petits ja que necessites una bona coordinació de les extremitats inferiors i superiors, saber treure el cos de l’aigua i coordinar amb la respiració. Ells al·leguen de que en cas de naufragi, és més fàcil però jo els contradic amb que en cas d’emergència, el que has de saber fer és flotar i no desesperar-te i començar a moure’t! I per saber flotar, altrament conegut com fer el mort, necessites saber estar estirat i per tant, ens condueix al crol. El més fort és que aquest plantejament que estic fent jo, de perquè no aprenen amb el crol com fem nosaltres i els australians, entre d’altres nacionalitats, seguint amb l’esquena, la braça i culminant amb la papallona, va ser plantejat l’estiu passat.

Així que la majoria de nens suecs aprenen a nedar fent braça. El que em sorprèn és que si aprenen a nedar amb la braça, haurien de ser uns cracks però a l'hora de la veritat, me’ls trobo sempre fent l’estil de iaia i molts pocs neden crol o esquena. Que no es vegi tanta gent nedant papallona, és més que normal però pocs n’he vist nedant una bona braça. El que tampoc sé veure, com he esmentat abans, és perquè la braça. A mi em resulta molt més fàcil i intuïtiu la trajectòria que nosaltres seguim: crol, esquena, braca i papallona. Quan ets petit t’ensenyen a flotar, després et donen una fusta i aprens a picar de peus i, per últim, coordines els braços. I voilà, ja tens el crol. Evidentment que després es pot anar perfeccionant però remarco, és molt més fàcil.

En fi, que si algú m’ho pot explicar, li estaré ben agraïda perquè és una cosa més de les coses de la meva llista d’incomprensibles. Sort que sempre em quedarà la meva amiga, la senyora Christina (la iaia que sempre ve a nedar a les 6:30 del matí), que trenca tots els estereotips i neda amb casquet i a crol. 

Van der Burgh batent el rècord mundial dels 100m braça 

Michael Phelps nedant crol