Pregunta que evito contestar

Darrerament, prefereixo evitar la pregunta “De quin país véns?”. Ho faig no per evitar el dilema entre Catalunya i Espanya sinó per vergonya. Ja tant em fa ser catalana i/o espanyola. Bé, relativament, però arribats a la situació on ens trobem actualment, admeto que vivint a l’estranger, em fa veritable vergonya pronunciar les paraules Espanya i Catalunya. Aquí hi ha certes coses que encara no han arribat, però jo, que sí que les sé, fan que encara se’m caigui més la cara de vergonya al sentir dir que ets espanyola i/o catalana.

Ja ho vaig dir abans i, si cal, ho tornaré a dir. No sóc una fanàtica de les banderes i si no hi haguessin fronteres, potser estaríem tots més tranquils però sóc partidària de la riquesa lingüística i cultural de cada regió. Del respecte entre les diferents cultures, entre les persones, entre llengües, etc.

Doncs bé, potser per fer honor a un dels embotits més característics del nostre territori, tenim un país ple de xoriços. I aquí ja no faig distinció entre Espanya o Catalunya. Tots són uns xoriços. Tot i que a Catalunya  el xoriç no sigui tan autòcton,  tant fa, a casa nostra podríem dir que uns quants lliguen els gossos amb llonganisses i així quedem tots contents, per allò de la igualtat. Si en el fons, tota la colla dirigent són fets de la mateixa pasta, vinguin d’on vinguin, si dels xoriços o de les llonganisses, és a dir, del porc. I que em perdonin els pobres porquets perquè una cosa són els animalons i l’altre la colla de dirigents. Ja no fa cosa dir que véns d’un país on la crisis està a uns nivells més que alarmants, que un munt de gent està a l’atur, que l’atur de joves de menys de trenta-cinc anys és del 50%, que tenim un rei que se’n va a caçar elefants i que no pren exemple de la reina d’Holanda, que la gent està patint retallades i retallades en sanitat, educació i allà on és més imprescindible, es retalla. Es retallen els sous, els llocs de treball i una gran llista d’interminables. Tot això, a mi no em fa vergonya. Bé, mai me n’ha fet. Més aviat m’ha fet ràbia veure com un país s’enfonsa i sóc molt conscient de la sort que he tingut personalment tot i que, de tant en tant, remugo de viure entre aquesta societat de víkings. Acceptar que véns d’un país que està al pou no fa vergonya. Provoca altres efectes però vergonya, no.

El que fa vergonya és dir que véns d’un país de corruptes. Corruptes que MAI DIMITEIXEN. D’on el diner negre circula a cabals,  amb polítics ben enganxats en un munt de merders i encara els hi costa dir i acceptar la veritat: estafes de milers d’euros, que si festes d’aniversari pels nens, que si roba de vestir, inversions, cases, xalets, vacances, dones que no s’assabenten de res, sous extraoficials i més merda que fa de mal remenar. Però és que la cosa no s’acaba aquí. Cada dia surten més i més coses tant del govern central com del català. A Espanya no sé si juguen a detectius tant com els catalans però es veu que a casa nostra tenim certa afició. No tinc res en contra dels detectius però és ben curiosa la situació que estem vivint. Es veu que quasi tots els partits polítics encarregaven espiar als demés a la mateixa agència de detectius. M’agradaria saber qui és el màxim responsable d’aquesta empresa i quin és el seu responsable de màrqueting perquè se’ls hauria de felicitar pel negoci que han fet ja que tenir a quasi tots els partits polítics menjant de la teva mà, no deu ser fàcil. També m’agradaria saber si hi ha alguna relació ja que ja sabem que, en el fons, després aquí tots són amics i parents. És tot ben curiós però el que em crida més l’atenció, i ja no és que hi hagi micròfons en  un restaurant a prop de casa, sinó quins motius tenien tots plegats d’espiar-se entre ells. Per jugar a la puta la Ramoneta? Això és pitjor que una telenovel·la d’aquestes sud-americanes on tots s’emboliquen amb tots i acaba pitjor que el rosari de l’Aurora.

A part de jugar a detectius, el president està obstinat a donar la independència a Catalunya arran d’una multitudinària manifestació saltant-se tota la legalitat que faci falta. En el fons, no sé perquè m’estranya el procediment del president si total, és el que fa la majoria de la classe política i no política excepte alguns imbècils (aquí m’incloc jo, en la part d’imbècils), saltar-se les lleis. Crec que si fos un esport olímpic, guanyem segur. Jo només dic, i és la meva humil opinió, que abans de saltar-se totes les lleis, potser seria hora de mirar-se les lleis i pensar si cal fer certes modificacions i recordar-li al senyor Mas, que les coses, més val fer-les bé perquè quan es fan ràpid i malament, s’acaben pagant molt i molt cares i el meu mal no vol soroll (el horno no está para bollos que diuen en castellà).

Una està cansada de dir que ve d’un país on no tot són sevillanes, toros i olé! Porto defensant una i altra vegada que la meva nacionalitat, com a mínim fins avui en dia i agradi o no, és espanyola malgrat em senti catalana de cap a peus però que l’Espanya que es ven no és l’Espanya real. Porto temps explicant que parlem català, basc i gallec en algunes regions a més del castellà malgrat sembli que el bilingüisme, actualment, sigui un punt d’atac per part del govern central. Porto temps defensant la nostra gran varietat paisatgística, culinària, lingüística i el que faci falta. I, encara que no ho vulgui, seguiré intentant que entenguin que el català no és el castellà, que menjo pa amb tomàquet per esmorzar i que no cuino amb mantega sinó amb oli d’oliva. Que no ballo sevillanes però que menjo panellets i un munt de coses més. Ho faré perquè és la meva cultura però no defensaré la colla de xoriços i lladregots responsables de la política i de la situació actual de Catalunya i Espanya. No donaré la cara per gent que ha estafat, estafa i estafarà al poble que se suposa que representen, que semblen nens petits barallant-se pel poder, per gent que fa fàstic.

I més val deixar-ho aquí perquè això és un no acabar. Però que no comptin amb mi que no seré una emigrant orgullosa de proclamar als quatre vents la seva nacionalitat. Ho faré de la cultura, de la gastronomia, de la llengua però mai per orgull polític i de funcionament d’un país. Si em pregunten d’on vinc, actualment dic que vinc dels Pirineus. Total, què més dóna, si pels del Nord, per sota de França ja és Àfrica...