Estic encaixada en un seient, sospesa sobre un mar de núvols
sobrevolant Europa, en plena operació Torró. (L’operació Torró és aquell
conjunt d’accions que tenen com a destinació final tornar a casa, casa de
naixement o casa dels pares, per passar les festes de Nadal).
Deu minuts d’autobús, quaranta minuts de tren, unes dues hores
d’aeroport i tres hores de vol donen per moltes coses. Sobretot, a part de
l’acte d’observar a la quantitat de
persones que es desplacen i muntar-te històries sobre els graus de relació
i destinacions, de llegir o de mirar per la finestra, dóna temps a donar-li
voltes al cervell. Alguns li donen més voltes que d’altres però això ja és un
altre tema a tractar. El fet és que he aprofitat per fer un balanç de les
darreres trenta-sis/quaranta-vuit hores que han sigut, com tot darrerament en
la meu ritme de vida, intenses. Però en aquest cas, a part del ritme elevat,
requereixen una reflexió ja que les definiria con emotivament intenses.
Aquest quadrimestre he donat classes de problemes a dues titulacions.
Durant la primera meitat del quadrimestre, duia la meitat del grup d’enginyers
de foc i, paral·lelament, durant tot el quadrimestre sencer, a un grup dels
enginyers mecànics (els industrials de casa nostra). Fa unes tres setmanes van
arribar les avaluacions que havien fet els enginyers de foc sobre l’assignatura
i lo millor, van ser els comentaris: Els profes d’exercicis són els millors! La
veritat és que eren un grup molt maco i molt motivats. No sé si perquè són pocs
a la titulació, uns 50, que són com una petita família i treballen sempre junts
i amb ganes. Els inicis amb els d’industrials van ser durs. Un munt de gent
(són uns 150 alumnes) que els teníem dividits en 6 grups però ja sabem com va
la cosa... alguns es van canviant de grups, a vegades apareixen un munt i
altres et trobes amb 5 a classe, sabent que és una assignatura que dura el
quadrimestre sencer, els hi costa posar-s’hi, etc. Però amb el pas del temps,
he anat descobrint aquells que pertanyien al meu grup i que han sigut fidels ja
que jo també els hi he demostrat confiança amb ells. Així com la majoria dels
meus companys s’anaven canviant les classes en funció de les seves
predileccions horàries, jo m’he quedat amb el seu grup i crec que ha sigut una
experiència ben positiva. Amb el temps me’ls he anat guanyant, a uns més que
d’altres i han sabut que podien confiar amb mi pel que fos falta. Que em podien
venir a preguntar dubtes quan fos necessari i sempre que pogués, els hi donaria
un cop de mà.
La setmana passada van tenir la segona prova de teoria i estic contenta
perquè a quasi tots els hi ha anat molt bé. Després de dedicar unes quantes
hores extres a alguns, sobretot perquè sabia que les necessitaven, que estan
força atabalats ja que aquesta setmana tenen els exàmens finals, i sabent com
havien anat les darreres setmanes de curs amb entregues, sé que ha valgut la pena. O això espero. Els
he tractat a tots igual, però hi ha hagut un grupet que realment m’ha tocat a
fons. Han vingut sempre, com a mínim dos o tres sempre han tret el cap, i
sempre agraïts per tota l’ajuda i la paciència que tinc amb ells així com el
bon rotllo. Dilluns a la tarda, després de que sortissin de l’examen de
logística, em van demanar per si els podia tornar a dedicar un parell d’hores
el dimarts. Vam quedar de 8 a 10, ja que ahir, a un quart d’onze, el Helgi, el
meu company islandès, defensava la tesi doctoral. I allà els tenia. L’André, el
Bertil, la Mia, el Robin, l’Erik, el Gustav, l’Anna, l’Hugo i el Rasmus. Vam
repassar problemes, vaig tornar a explicar el diagrama psicomètric, el nombre
de Mach, l’anàlisi adimensional fins que a les deu em vaig acomiadar
prometent-los que en quant acabéssim, cap allà les dues, els passaria a veure
amb els exercicis del darrer tema fotocopiats perquè sabia que la majoria no
havia tingut temps a fer-los. I allà em vaig presentar. I mentre resolia un
parell de dubtes, el Gustav i l’André van desaparèixer un moment per tornar i
sorprendre’m, perquè jo no m’esperava res, amb glogg, pepparkakor per tots i una
planteta, un bulb. Em vaig quedar a quadres. Vam estar un quart d’hora de
xarrera, parlant suec i de tot, els hi vaig donar les mil gràcies, i em van dir
que estaven súper agraïts per tota l’ajuda que els havia donat, per totes les
hores que els hi havia dedicat, i que si no els hi podia fer de profe de les
següents assignatures!
En acabat, vam resoldre uns quants dubtes més i em vaig acomiadar
d’ells, desitjant-los moltíssima sort per avui, donant-lis alguns consells i
que si avui al matí tenien algun dubte d’última hora, sabien que podien comptar
amb mi. A part, els hi vaig desitjar bon Nadal i que esperava trobar-me’ls per
la uni a partir del gener. Ara deuen estar tots escrivint l’examen, espero que
ho facin molt bé, per tot l’esforç que hi he posat però que tampoc m’ha suposat
inhumà ja que m’ho he passat bomba. Sincerament, les hores de classe o quan
apareixien pel despatx a preguntar, eren les millors i, per primera vegada i
per sorpresa meva, tot i els meus temors inicials, ells també han estat contents
i m’han soprès amb un detallàs ja que ni se’m passava pel cap que uns
estudiants em poguessin agraïr res.
I avui ha arribat la cirereta del pastís. Just abans de marxar, mentre
m’acomiadava dels del departament. Així com la resposta dels meus supervisors
ha sigut “Ah val, que vagi bé” i l’altre, “Així doncs, aquest any no véns al
sopar?” (i mentre jo pensant, de què nassos serveix tenir una pissarra on des
de fa una setmana posa quins dies estaré treballant des de casa i quins de
vacances) però que d’altra banda, tampoc m’ha sorprès ja que fa un mes que cap
dels dos m’ha preguntat a què m’estic dedicant ara, com porto les coses, el
Cristoffer, el professor encarregat de les dues assignatures, m’ha donat una
bona abraçada i m’ha felicitat i donat les gràcies per tota la feina feta en
les dues assignatures. Sense dubte, la cirereta necessària per marxar amb un
bon gust de boca. Llàstima que el Cristoffer no sigui el meu supervisor!
I amb el records de tots pel meu cap, desitjant que s’estiguin deixant
totes les neurones a l’examen, sé que poden resoldre’l sense liar-la massa,
segueixo sobrevolant Europa. Amb ganes de família, amb ganes de neu, amb ganes
de vacances! Adéu Skåne, vi ses nästa år!
El bulb que em van regalar els meus alumnes. Espero que aguanti els Nadals!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada