En primer lloc, bones festes a tothom i bon any! Espero que el 2012 vingui carregat d'emocions i siguem capaços de gaudir dels bons moments el màxim possible!
Ara mateix escric des de la ciutat comtal amb la depressió corresponent derivada d'un allunyament del Pirineu però demà toca posar-se les piles i començar a treballar una altra vegada. Encara no marxo cap al Nord però treballaré des de casa (són coses que els d'allà et permeten fer i n'estic més que agraïda). Avui us subministro la primera part de les vacances de Nadal. Dintre de poc vindrà la segona part. Només dir que malgrat la poquíssima neu que hi ha al Pirineu, he encetat l'any treient la pols als esquís!
Dia 20 al migdia sortia de la universitat i enfilava cap a l’aeroport
de Copenhaguen per agafar l’avió i baixar cap a casa per passar el Nadal. A l’aeroport vaig passar una estoneta amb el
Juan (ell també marxava cap a casa però volava via Madrid) que ens va servir
per posar-nos al dia de les darreres novetats ja que ha sigut un mes de no
parar per als dos. Tot i sortir amb uns
20 minuts de retard, vam arribar puntuals a Barcelona però vam haver d’esperar
una mica per les maletes, coses que passes, ja se sap. Però en sortir per la
porta, ma mare i el meu germà ja m’estaven esperant per marxar cap a casa i
sopar plegats junts amb el meu pare. Entrar per la porta de casa va ser un poc
complicat degut a l’amor i la passió que professa el Tro envers als que estima,
ell és així, carinyós de sèrie.
Dimecres i dijous van ser dos dies de no parar amb el meu germà,
arreglant papers, pujar a entreno amb els de LaSalle Triatló (van caure unes
sèries de natació d’aquelles que després et costa dormir de tant accelerat que
vas) i més coses. Va faltar un petit
detall però no depenia de mi i per últim, preparar la motxilla per creuar Espanya d’est a oest.
De Barcelona a Vigo. Sí senyor, aquest any tocava anar a casa la iaia a
passar el Nadal però, bo si sabent el
que passa en aquest guirigall de família, el viatge estava planejat, i així va
ser, del dia 23 al 27 essent el 23 i el 27 els dies de viatge.
Així que el divendres 23 de Desembre a les 7 del matí sortíem de
Barcelona els quatre, el Tro, les nostres petites bosses i no sé quantes
ampolles, turrons,, un pernil i no sé quantes històries més. Amb el Tro sota
els efectes d’un tranquil·litzant
(perquè sinó ni de broma el pobre aguanta 10 hores al cotxe) i jo al volant,
ens dirigíem cap a Galícia, Un total de tres parades, tres conductors diferents
(jo vaig repetir al final) arribàvem a Vigo a les 5 i poc de la tarda amb el cul una mica
quadrat. I allà ja ens esperaven la iaia, la tia Maite i en breu varen
aparèixer la meva tieta Montse amb la Montsita i la Núria, les meves cosines
més petites (4rt i 1r de primària) que es morien per veure el Tro (els altres
tant li feien, especialment a la Núria). Així que després de petons i abraçades
i després d’haver-nos instal·lat, vam anar tots al carrer a que ens toqués
l’aire i a estirar les cames pel nàutic i el port de Vigo. Sobre
dos quarts de deu, arribaven els meus cosins que actualment estan vivint
a Madrid. Dic actualment perquè fa 4 mesos vivien a Las Palmas i anteriorment a
Vigo. Vam sopar i directes al llit!
La Núria i el Tro (cul i merda)
El dia 24, després de dormir força malament (els llits de casa de la
meva àvia deixen molt que desitjar) el
meu germà i jo a les 7 ja estàvem de peus per sortir a córrer. A la costa oest porten uns horaris molt
tardans, realment hi ha una hora de diferència de llum respecte la costa est i
es nota moltíssim, així que a les 7 del matí, corrent pel port des de Vigo fins
a Bouzas i tornar, pràcticament no ens
vam trobar ningú, tan sols els que quedaven encara per ficar-se al llit. En
arribar a casa, dutxa i esmorzar i ja va començar el no parar: anar al mercat,
al supermercat, treure el Tro, dinar, de passeig per la platja i cap a les 7, a casa i a cuinar. I, com
sempre, els quatre de casa ficats a la
cuina perquè sinó fos per nosaltres, encara esperaríem pel sopar. Sí, en
aquesta família predomina la tàctica d’escaquejar-se i aparèixer a l’hora justa
de sopar d’una manera espectacular. No us ho podeu ni imaginar però ens en vam
sortir i va sortir un molt bon soparet.
Praia de O Vao
Praia de O Vao
L'Albert i jo davant la finca dels Mirambell a Canido
Dia de Nadal, 8 del matí, a córrer s’ha dit. Així que els Navasa
brothers tornàvem a recórrer els carres desèrtics viguesos per estirar les
cames una mica. Dutxa, esmorzar (si haguéssim estat a Catalunya no haguéssim
esmorzat però com que els horaris d’allà són inhumans, era més que
aconsellable esmorzar) i vam fugir amb els meus pares i el Tro a l’altra costat
de la ría, al “Monte Xaxán”. I coneixent-nos, vam acabar fent una mica la cabra
per allà dalt per arribar a casa a les 3, hora de dinar (veieu, tard). I apa,
escudella i carn d’olla amb pilota més flam, especialitat de la meva àvia, per
rematar. Després de dinar i de fer el ronso, els cinc més la meva tieta Maite
vam anar a Pontevedra a estirar les cames i a veure si ens trobàvem al
Marianito per dir-li quatre coses però devia estar amagat a casa. A quarts de
deu, tots a casa de la meva tieta Montse per veure dos Informe Robinson. El que
feien sobre els olimpíades de Barcelona 92 i el que van fer del Vigo Rugby Club
d’on el meu tiet Ramón n’és el president.
Vistes de la Ría de Vigo des de Cangas
Sant Esteve, per sort o per desgràcia, segons com es miri, a Galícia no
es celebra i per tant, tot i que la meva àvia sigui catalana, res de canalons.
Vam sortir els 5 més la meva àvia a passar el dia a la Guàrdia, vam pujar al
monte Tecla i el meu germà i jo no vam poder evitar grimpar una mica per allà
dalt... A l’hora de dinar vam baixar al poble de la Guàrdia a dinar on ens vam trobar
amb uns tiets i el meu cosí Manuel on no vam encertar el lloc per dinar, i això
que anàvem sota recomanació. En acabat, cotxe i fins a Baiona on vam anar a
caminar per un passeig que han fet que dóna la volta al Parador per baix, per
fora de la muralla i cap a casa. A recollir, fer les bosses, preparar
entrepans, sopar i a dormir.
"La cabra siempre tira al monte", monte Tecla
Atac de riure a dalt del monolit
I havíem de seguir escalant tot i els crits de ma mare
Dimarts 27, 1200km de tornada, deu hores més, tres parades, quatre
conductors.
Una mica pallissa però més que suficient!
Anècdota a destacar: fa poc han operat a la meva àvia de cataractes i
ara no duu ulleres. Ara la presumida diu que sense ulleres es veu lletja i que
li afavorien! Serà presumida la paia!
Ara, la sordera és inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada